VIURE LA SETMANA SANTA
22474
single,single-post,postid-22474,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

VIURE LA SETMANA SANTA

11 Abr VIURE LA SETMANA SANTA

Beatriu Fabon

VIURE LA SETMANA SANTA A SANT IGNASI
11 abril 2021

Per Beatriu Fabón

Aquest any sí! Per fi, després del dur confinament de l’any 2020 que ens va obligar a recloure’ns i celebrar la setmana santa a casa, emulant als primers cristians, sentint-nos orfes de comunitat, atemorits i angoixats a la nostra particular església del silenci, enguany hem pogut celebrar la setmana santa, la nostra setmana santa, a Sant Ignasi

I més que celebrar, jo diria, “viure” la setmana santa a Sant Ignasi, per què la sensació que he tingut aquest any no l’ havia experimentada abans,  i no és una frase feta

Quan podíem publicar i repartir els fulls parroquials, des de la comissió de litúrgia sempre, un cop acabades les celebracions del Tridu Pasqual, redactava  un escrit en el qual, a manera de resum, us recordava tot el que havíem celebrat i ho definia com “la nostra setmana santa”, ho recordeu?

Doncs bé, aquest any canviaré el registre i no us parlaré tant del què i com hem celebrat la nostra setmana santa a Sant Ignasi,  sinó de com l’hem viscuda. Crec que és molt important incidir en aquest verb, “VIURE”, i en majúscules, perquè és el que, des de la meva perspectiva, he pogut copsar.

En una època, no tan difícil com l’any passat – cert- però encara en situació de pandèmia, de toc de queda i amb la mateixa por i respecte al virus, la comissió de litúrgia ha hagut de tirar de fons d’armari i pensar com fer-vos arribar el misteri en la seva plenitud, sense els mitjans d’altres anys. Sense reunions prèvies, només amb missatges, e-mails, trucades telefòniques… però això sí, amb més il·lusió que mai perquè teníem necessitat de rams, d’eucaristia, de pregària, de creu, de vetlla, de llum i ho havíem de transmetre el millor possible, no s’hi valia badar

No va ser possible beneir els rams a l’entrada de l’església, però sí dins, tothom a lloc, pausat, sense por que li prenguessin el lloc, amb devoció i respecte.

No va ser possible guarnir el santíssim a la capella i fer el monument per l’adoració, però van tenir el nostre petit monument al sagrari de l’altar, i vam fer la processó, només amb dos cirials, senzilla, però sentida i emocionada acompanyada del “Pange Lingua”

No vam fer el lavatori de peus, però igualment vam cantar al moment de l’ofertori (sense ofrenes especials ni processó) “On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu”

No vam fer un camí de la creu (Via Crucis) tan participatiu com els altres anys (només un portant i dos cirials), però sí tant o més contemplatiu que mai, tot acompanyant al Senyor en el seu camí de dolor mentre reflexionàvem amb pregàries i textos relacionats amb la pandèmia

No vam adorar la creu individualment, però amb l’església sense llum artificial, només amb  la claror que entrava per les finestres, vam fer una adoració col·lectiva mentre es llegien, amb acompanyament musical suau, unes meditacions curtes però profundes a l’ invocació “Acostat a la creu i digues-li…”

No vam tenir l’audició comentada pel nostre estimat Francesc, a la pregària davant la creu, però vam fer la pregària, com cada any, acompanyada del “Rèquiem” de Mozart, com si en Francesc ens hagués donat les pautes de com fer-ho. Ell era amb nosaltres, i Mossèn Xavier li va dedicar unes paraules de record en acabar la celebració, de forma molt emotiva

I finalment, tampoc no vam fer processó multitudinària amb el Ciri Pasqual, però la llum del Crist va entrar a l’església amb tot l’esplendor que mereix, tot a les fosques on només es veia el ble d’aquella “columna de cera elaborada per les abelles” com resa el Pregó Pasqual, i que, a poc a poc, majestuosament, va envair tot el recinte. I es va cantar el pregó, i les lectures, i els salms i les lletanies i es va fer la benedicció sense aspersió i es va cantar l’Al·leluia solemne, i va haver-hi so de campanes en cantar el Glòria i al final de la celebració ens vam unir espontàniament amb el cant de “Cantarem, dansarem..” en un esclat d’alegria per l’emoció continguda

No ens vam abraçar, ni besar, de manera tradicional, però l’actitud de tots va mostrar més sinceritat i emoció que mai, i ens vam abraçar i besar, qui ha dit que no? Ho vam fer amb la mirada i amb el gest de la mà al cor.

Ja ho veieu, tot com sempre, però diferent, tal com la situació obligava.

Potser direu, “doncs sí, com sempre….més o menys, oi?” Doncs no, no va ser com sempre, va ser com hauria de ser sempre… el silenci, la devoció i l’entrega que es respirava, us asseguro que van ser únics. Semblava que tothom hagués entès alhora que amb la situació que ens tocava viure havíem de ser més respectuosos que mai. Es va crear un clímax especial a cada celebració i el punt culminant va ser a la Vetlla Pasqual on el silenci a l’escolta del pregó va ser sepulcral, la qual cosa s’agraeix per la concentració que demana aquest instant únic en la Litúrgia

Així doncs, queda ben palesa l’afirmació que aquest any, potser sense ser-ne prou conscients, hem fet un gran exercici de recolliment i esforç per VIURE LA NOSTRA SETMANA SANTA, i si a més també l’hem celebrada, ja no es pot demanar res més.

Gràcies a tots.

 

Beatriu Fabón.

Comissió de Litúrgia

Sense comentaris

Escriu el teu comentari