Podem nosaltres ser també pescadors d'homes (i dones)?
22324
single,single-post,postid-22324,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes

24 Ene Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes

Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 24 de Gener de 2021, 3er diumenge del temps ordinari. Mc 1, 14-20

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”
Podem nosaltres ser també pescadors d’homes (i dones)?

La crida de Jesús als seus deixebles és un fet molt significatiu del nostre ser cristià. Un fet cabdal. Ho veiem diumenge passat. Aquells dos deixebles de Joan que varen preguntar a Jesús on s’allotjava i que es quedaren amb Ell, van sortir-ne transformats. “Eren les quatre de la tarda” ens diu l’evangelista Joan. Ho recordarien per sempre més. “Hem trobat al Messies!” li diu Andreu al seu germà. Podríem pensar que aquest diumenge se’ns està explicant una experiència semblant. “Ho deixaren tot immediatament” ens diu Marc evangelista. I més tard “rebla” el clau sobre el mateix: “i deixaren al seu pare Zebedeu amb les xarxes i se’n anaren immediatament amb Ell” Un canvi total. Deixaren de ser pescadors. I Jesús els diu: “ara sereu pescadors d’homes…” Pescadors d’homes?

Una de les actituds més característiques de Jesús és: fixar-se en la realitat, compadir-se i actuar. Probablement d’aquí ve el famós veure-jutjar-actuar de Pierre Cardin, tan típic dels moviments d’Acció Catòlica. Això és el que fa Jesús en la multiplicació dels pans. Veu la situació de la gent –una situació de mancança–, es compadeix –“empatitsa”, pateix amb ells– i actua. Bàsicament, en dir als deixebles que esdevinguin pescadors d’homes està dient el mateix. Quines son les situacions de mancança, de pobresa que ens envolten? Sabem patir amb el qui pateix? Doncs actuem. Pesquem-los.

Ho podríem traslladar a la situació de mancança actual en relació a la pandèmia. Què veiem? Ens solidaritzem? Doncs actuem. Com podem transmetre la nostra esperança als qui pateixen? Com podem compadir-nos, és a dir, patir amb el qui pateix? Què fem per arreglar-ho? Sabem acompanyar amb la nostra fe als qui s’ho passen malament?

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 11:33h, 27 enero Responder

    TRANSMITIR ESPERANZA
    Es una tarea muy difícil transmitir esperanza porque llevamos ya un año con esta historia y diría que todo lo que se podía decir ya ha sido dicho.
    Por otra parte, la esperanza cristiana, que es la que específicamente podemos transmitir, no es muy distinta de la que debemos transmitir continuamente, pues continuamente la necesitamos, no todo lo que pasa es la pandemia.
    A la persona que ha perdido a un familiar, a un amigo, si es cristiana, ya sabe todo lo que le puedas decirle. Si no es cristiana, quizás no es el mejor momento para hablarle de un Dios al que, en su dolor, percibe como un monstruo “cuya mejor disculpa es que no existe” (Nietzsche). Leo, con cierta perplejidad cuando ocurre una catástrofe, que los supervivientes requieren la asistencia de psicólogos, y no asistencia espiritual. ¿Qué debe decirles el psicólogo? ¿Qué la vida sigue?, ¿Qué el dolor pasa? ¿Qué siempre les quedará el recuerdo de los momentos felices? Son consuelos muy humanos, es cierto, no lo subestimo, pero pienso que el cristianismo ofrece un consuelo y una esperanza mejor fundados.
    A los que viven preocupados por el temor al contagio, les diría que no se angustiasen, que Dios, Padre amantísimo, les dará lo que, en su Providencia, sabe que será mejor para ellos. Esta afirmación a mí me sirve. En cualquier caso, la aceptación de la voluntad de Dios como decimos en el padrenuestro, y como Jesucristo dijo e hizo, será siempre una actitud teológicamente irreprochable. Al menos, eso creo.
    G.L.

Escriu el teu comentari