20 Oct Un sínode important per a l’Església
Sant Ignasi: comunitat i comunitats
Estem ja començant un nou curs. Esperem que puguem recuperar tots els grups. La situació actual de pandèmia no ens permet ser gaire optimistes però ho intentarem. Però, a part d’aquest fet, d’entrada també ens espera un nou repte. Com ja us vaig apuntar en d’altres fulls, l’Arquebisbat ha engegat un procés de reflexió i acció al voltant de les nostres parròquies. En poques paraules, es planteja una reestructuració –que no vol dir supressió– de les parròquies. Es deixaria de banda els “arxiprestats” per passar a crear “unitats pastorals”. En definitiva, es vol unir esforços. L’Arquebisbe ha dit que en començarem a parlar passades les vacances. Em sembla adient començar –també jo– a informar-vos de tot plegat ja que això ho notarem i caldrà que tots ens hi posem. Tanmateix, potser seria adient deixar clar d’on partim. Què som? Què fem a la parròquia? Quin és el nostre tarannà? Ho dic perquè darrerament he constatat que alguns no ho teniu gaire clar…
Una comunitat cristiana és un grup de persones unides per una mateixa fe, que procuren viure-la i transmetre-la en el seu àmbit. El llibre dels Fets dels Apòstols diu una cosa molt significativa al respecte: “se’ls reconeixia per la seva manera de viure”. I la Carta a Diognet –un escrit anònim dels primers segles del cristianisme– diu dels cristians que “viuen en el món però ho fan com si no en formessin part…”. Nosaltres vivim la fe en comunitat però no ho fem com ho fa el món. No ens organitzem igual. D’entrada, no impera el desig de la majoria sinó el que s’acorda en la comunitat. Per això tenim el Consell de la Parròquia i l’assessoria de les diverses comissions. A Sant Ignasi en tenim unes quantes. Per això a l’Església i a les comunitats no fem votacions… Només se’n fan en l’elecció del Papa i en la d’un abat, per exemple, però no a l’hora de prendre decisions. Ho dic perquè a Montserrat acaben d’escollir un nou abat hi ho han fet votant. Tanmateix, ni tan sols aquestes eleccions són iguals que les que fem per escollir als nostres representants polítics. Són eleccions en el si d’unes comunitats, ja sigui –pel que fa als casos esmentats– en la formada pels cardenals o la formada pels monjos d’un monestir.
Recordo que el bisbe Deig, bisbe de Solsona i principal impulsor de la Conferència Episcopal Tarraconense, va dir en una xerrada a la que hi vaig assistir: “l’Església no és una democràcia. És molt més que això. És una comunió!” Eren temps en què governava un polític, escollit democràticament però que, en tenir majoria absoluta, feia i desfeia… “Mireu el que està passant!” deia el bisbe. “Aquest home fa el que vol!” I la comunió no és només entre nosaltres sinó, sobretot, amb l’Esperit!” Només cal fer esment de la manera que tenen tots els concilis –també el nostre, el tarraconense– de acabar-los: “nosaltres i l’Esperit hem acordat…”
En definitiva, tinguem clar on som i el que podem fer. Ara entrarem a formar part d’un altra comunitat, la formada per les parròquies del nostre voltant. També haurem d’arribar a acords de forma sinodal. El Sínode de bisbes que s’acaba d’encetar a Roma també ens posarà “en solfa”.
En una comunitat no podem fer el que vulguem, ni que ho digui una majoria. Vivim en comunió. Cal respectar-la.
Xavier Moretó, rector
Guillermo Lázaro Gay
Publicat 18:49h, 20 octubreEL CAMBIO
Poco se puede comentar de lo que nada sé . Solo rezar para que el Espíritu Santo asista a los que deben decidir. Esperemos que los cambios no sean de la clase de los que todo se cambia para que todo siga igual. O que, al contrario, los cambios arrasen lo que ya funcionaba. A veces pasa. Esperar y ver.
G.L
Guillermo Lázaro Gay
Publicat 18:03h, 21 octubreHay en el escrito. una frase inquietante:
«D’entrada, no impera el desig de la majoria sinó el que s’acorda en la comunitat. Per això tenim el Consell de la Parròquia».
Entiendo que se quiere decir que se hace lo que decide el citado Consejo que, al menos para mí, es un ente misterioso, cuyo fruto más visible debe ser el famoso «taranná» al cual, modestamente, no puedo adherirme totalmente. Esta podría ser una ocasión de modificar algunos aspectos del mismo, si realmente el cambio que se anuncia lo facilitase. Sería la manera de tener una parroquia verdaderamente abierta, con un Consell más representativo de todas las sensibilidades, como ahora se dice. Mantendría el espíritu actual de las celebraciones, que es lo importante, pero acogería a las personas que quizás se mantienen alejadas, por su conocido posicionamiento acerca de cuestiones contingentes, opinables, y sobre todo, disputables en otros ámbitos. Conseguirlo es una gran responsabilidad que debería preocuparnos seriamente.
Se cita una frase de la carta a Diogneto. “viuen en el món però ho fan com si no en formessin part…”. Cito otra del mismo origen, que la complementa: «Todo país extranjero les es patria, y toda patria les es extraña».
Tanto una como otra refuerza el sentido de todo lo anterior.
G.L.