Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit
22507
single,single-post,postid-22507,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

04 May Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

Diumenge 2 de Maig de 2021, Diumenge V de Pasqua. Jn 15, 1-8

“Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”
No som nosaltres els protagonistes

Aquest diumenge, en l’evangeli, se’ns torna a donar una imatge suggerent del que vol dir ser cristià. Si el diumenge passat contemplàvem la imatge de “Jesús, bon pastor” ara ho fem amb “la vinya i els sarments”. Perquè ser cristià es seguir Jesús perquè coneixem la seva veu (bon pastor) però també es estar units a Ell, “empeltats” en Ell (la vinya i les sarments) Quan més ens identifiquem amb Ell, quan més el coneguem –coneixement intern, deia Sant Ignasi–, quan més ens el fem nostre, més fidels serem al seu missatge, sabrem fer-ne vida en nosaltres i pels altres. Sant Enric d’Ossó, un sant de casa nostra, deia: “tenir les mateixes actituds, els mateixos gestos, les mateixes paraules que Ell…” Els primers cristians ho tenien clar. Ho estem veient aquests dies de la ma del llibre dels Fets dels Apòstols. Els protagonistes no eren ells –o nosaltres– a l’hora de anunciar l’evangeli. L’autèntic protagonista és l’Esperit. No ens prediquem a nosaltres mateixos…

Els deixebles estaven acostumats a que els diguessin el que havien de fer. Els fariseus tenien aquesta funció. La seva tasca era recordar tots els manaments de la Llei jueva –més de vuit-cents– i dir als altres el que havien de fer. Acostumaven a posar-se com exemple. Els hi venien a dir: “veieu que bons complidors que som? Heu de fer el que nosaltres fem” Però Jesús els contradiu sovint i els tracta de hipòcrites “perquè diuen i no fan”. Tanmateix, amb la resurrecció de Jesús tot això a quedat desfasat. Pau diu en les seves cartes: “no cal que ningú us digui el que he de fer. Teniu l’Esperit en vosaltres…” És com si ens digués: “vosaltres teniu accés directe a Déu!”

A voltes els cristians anem pel món dient als altres el que han de fer. És un error, ni que sigui a fi de bé, per ajudar. No som nosaltres els protagonistes, no ens hem de predicar a nosaltres mateixos. Això és més propi dels fariseus, que els agradava de ser ben considerats. Al ensems, és una falta de respecte envers la vida de les persones. Qui vulgui ajudar l’altra s’ha de posar al mateix nivell, no per sobre… Quan els deixebles varen entendre això, l’Església va anar creixent perquè l’Esperit l’animava. No era com a conseqüència del seu esforç, de la seva capacitat o de la seva intel·ligència. Era l’Esperit el qui feia la feina… L’important era “deixar-se portar”.

Empeltats en el Crist. Aquesta és la clau per donar fruit, perquè sense Ell no hi tenim res a fer…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 10:36h, 05 mayo Responder

    No soy quién para decirlo, pero ¡Qué homilía tan oportuna, tan precisa, tan exacta¡, o así me lo parece. Es verdad: Es el Espíritu, es Dios quien obra en nosotros, quien nos dice lo que debemos hacer, y no debemos ser nosotros ni censores, ni consejeros, y menos si no se nos pide el consejo. Sin embargo, me parece notar una cierta ambigüedad en esta propuesta, porque en muchas ocasiones, también se nos exhorta a lo contrario: “Dar buen consejo al que lo ha de menester”, es una obra de misericordia recogida en las recapitulaciones del catecismo. Naturalmente se supone la ocasión propicia, la prudencia, la humildad y la caridad, en la persona que lo hace. También existe la figura de “la reprensión fraterna” que, evidentemente requiere también la humildad, la caridad y seguramente, la capacidad del actor. Con un poco de esfuerzo, creo que encontraría citas de San Pablo en este sentido. Por otra parte, me parece, que decir lo que se ha de hacer, cual es la conducta apropiada en cada circunstancia, no es siempre falta de respeto hacia el otro, sino obligación incluso, cuando se ha recibido el ministerio de guía espiritual. Es esta pluralidad de enseñanzas y de actitudes que se han enseñado en diferentes lugares, textos y tiempos, lo que produce cierta desorientación. En este laberinto, creo que hay siempre una norma que nos evitará el error: la caridad. Si hay caridad, nunca se obrará mal. Incluso la enseñanza del fariseo, si es caritativa, si se hiciera desde el amor y no desde la suficiencia, la vanidad o el orgullo, podría ser buena. Por supuesto que una cosa es lo que se ha expuesto, y otra es entrometerse de forma impertinente en el hacer del vecino. En resumen, para mí, excelente homilía. Muchas gracias.

Escriu el teu comentari