“Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos”
22571
single,single-post,postid-22571,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

“Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos”

08 Jun “Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos”

Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos

Diumenge 6 de Juny de 2021, Diumenge del Corpus. Mc 14, 12-16.22-26

“Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos”
L’eucaristia, centre de la nostra fe i de l’església

Celebrem avui la festa de l’eucaristia, del cos i la sang de Crist, el Corpus. Contemplem, fem memòria i actualitzem aquest gran misteri: la presència de Jesús en el pa i el vi de l’eucaristia. L’Església ens diu que és presència real. Els termes “cos i sang” responen a l’expressió jueva. Traduït a la nostra manera d’expressar-nos, al nostre llenguatge, és com dir “és Jesús mateix”. I malgrat no ho entenguem, ho creiem. És un misteri, una realitat que no entenem ni acabarem mai de fer-ho, que depassa les nostres possibilitats, però que creiem. Ell ens ho va dir: “sempre que celebreu aquest sopar jo seré enmig vostre”

Al principi els deixebles deurien reunir-se i celebrar aquest sopar –i dir les paraules que Ell va dir, com fem ara– ben bé perquè els ho havia dit que ho fessin. Però amb el temps varen anar-se adonant que l’Eucaristia era central, que les comunitats s’anaven “fent” al voltant i des de aquell sopar. I amb el temps també l’Església va anar “entenent” d’altres coses. Així és com arribem a una afirmació importantíssima, present en els mateixos textos doctrinals: l’eucaristia ens configura, és a dir, ens fa cada cop més semblants a aquest Crist que seguim. Això és cabdal perquè, de fet, ser cristià es tenir les mateixes actituds, el mateix tarannà de Jesús. Per això avui ens recordem especialment dels més pobres i fem una col·lecta en favor d’ells. Podríem dir que Jesús sentia uns certa “debilitat” per ells… La conseqüència és molt clara: no és el mateix viure la nostra fe amb eucaristia que sense…

L’eucaristia, centre de la nostra fe i de l’Església. És la nova Aliança. Aquesta ja no és com la que Déu va fer amb Moisès i el poble d’Israel (1ª lectura). Ja no cal oferir animals en sacrifici per expiar els pecats com feien el jueus al Temple. I com diu l’autor de la Carta als Hebreus (2ª lectura) “Ell s’ha ofert una vegada per sempre”. Com Jesús li va dir a la samaritana: “vindran temps en que adorarem Déu en Esperit i en veritat”. Jesús ve a nosaltres en el pa i el vi per donar-nos aquesta llibertat i aquesta presència.

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 16:57h, 09 junio Responder

    EL CORPUS
    Existe una recopilación de artículos del todavía Cardenal Ratzinger sobre temas litúrgicos bajo dl título de “La Fiesta de la Fe”. (Múnich, 1981). En ella se recogen también tres meditaciones sobre lo que para él significa la fiesta del Corpus. En la primera se deja llevar por sus recuerdos, flores en las ventanas y el olor de los brotes de las ramas de abedul. Analiza el abandono, por parte del C. Vaticano II de una fiesta que se venía celebrando desde el año 1246. El triunfalismo de la celebración, con su procesión incluida casaba mal con el dolor y la miseria del mundo contemporáneo. El Concilio de Trento afirmaba precisamente que se celebraba el triunfo de Cristo sobre la muerte, que, a su vez, era nuestro propio triunfo. Era el cumplimiento del verso del himno de Sto. Tomás de Aquino “Quantum potes tantum aude”, atrévete cuánto puedas (a alabar al Señor como merece). El hombre vive tan cautivado por lo superficial que no dejamos hablar a lo más profundo de nosotros y acaba enfermando porque ya no escucha lo auténtico. Esto está estrechamente relacionado con nuestra noción del tiempo. Nuestra relación con el tiempo consiste en olvidar, negamos la vejez y la muerte. “Pero ese querer olvidar es en realidad una mentira, y por eso, se transforma en un grito agresivo hacia el futuro, que pretende destrozar el tiempo”. …” Y este futuro que no quiere someterse al tiempo es otra mentira que destruye a los hombres y al mundo. La única manera de vencer verdaderamente al tiempo es el perdón y el agradecimiento que recibe el tiempo como un don, y lo transforma en gratitud. Solo si existe una respuesta a la muerte el hombre tiene de qué reírse, o también, si hay una respuesta, esta es la única y definitiva autorización para la alegría, aquello en lo que puede basarse verdaderamente una fiesta”. La Eucaristía responde en su esencia a la pregunta sobre la muerte, el encuentro con el amor que es más fuerte que la muerte. Y el Corpus Christi es la celebración anual de ese triunfo, la exaltación del vencedor, quantum potes tantum aude (atrévete cuanto puedas), y el afán ecuménico del Concilio de Trento, «no se logrará con la polémica ni mediante teorías académicas, sino con la irradiación de la alegría pascual de Cristo resucitado en medio de nosotros».
    G.L.

Contestar abajo Volver