Havia de ressuscitar d’entre els morts...
22944
single,single-post,postid-22944,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Havia de ressuscitar d’entre els morts…

19 Abr Havia de ressuscitar d’entre els morts…

Havia de ressuscitar d’entre els morts...

Diumenge 17 d’Abril de 2022, Pasqua. Jn 20, 1-9

“Havia de ressuscitar d’entre els morts…”
Pere entrà, veié i cregué

Celebrem la Pasqua del Senyor. Ja fa dos anys que no ho celebràvem amb una certa normalitat. Durant el confinament tancàrem l’església i no varem celebrar la Setmana Santa i l’any passat la celebràrem amb restriccions. Enguany ja tenim un ciri pasqual nou. No cal que el reciclem. Celebrem una pasqua nova. Donem-ne gràcies.

Però la pasqua és actualitat, vida per a nosaltres i pels qui ens envolten. La pasqua és actualitat i novetat. “Ara és el temps de la salvació!”. Però partim de la nostra realitat. Quina és? Cal identificar-la. Pau ens diu en les seves cartes que ja estem vivint com a ressuscitats. Jesús ens obra sempre un camí nou. “Heus aquí que ho faig tot nou” ens diu l’autor de l’Apocalipsi. On és aquesta novetat? Déu és novetat. On és el nostre Déu?

Joan evangelista ens el mostra. Jesús és la manifestació de Déu enmig nostre. “Qui em coneix a mi, coneix Déu” Fa uns dies escoltàvem en el seu evangeli com els hi retreia als fariseus que no l’acceptaven. “Vosaltres no coneixeu Déu perquè si ho féssiu m’acceptaríeu a mi” Ens cal fer discerniment. En una expressió molt de Sant Ignasi –enguany celebrem els 500 anys de la seva conversió– “què és de Déu i que no és de Déu? Mirem-ho.

No és de Déu la violència de la guerra. Ho sabem prou amb aquesta guerra d’Ucraïna. Tants morts (homes i dones, nens i joves), tres milions de desplaçats, víctimes de violacions, d’abusos. Vides trencades per sempre. Però sí son de Déu les mostres de solidaritat, d’acolliment, de donació envers les víctimes.

No és de Déu la intolerància, la discriminació, la desigualtat, la pobresa. Discriminar per raó de raça, d’orientació sexual. No és de Déu la violència de gènere. Tampoc ho és treure-li importància canviant-li el nom. No és de Déu criminalitzar als immigrants que no ens convenen per la seva pobresa, perquè no ens poden “aportar”. No és de Déu posar multes als pobres per viure al carrer i posa-les també als qui els ajuden. Només cal veure com Jesús sempre estava amb ells, és més, es va fer un d’ells…

No és de Déu l’autoritarisme, el menyspreu per la pluralitat. No és de Déu anar en contra de la llibertat d’expressió, d’associació, de reunió. No és de Déu el menyspreu al dret de decidir dels pobles. No és de Déu menysprear la seva llengua. La mateixa església ho reflecteix en els documents de la seva doctrina social. Els nostres bisbes no ho diuen per ignorància o per diplomàcia? Vull pensar que és per la segona. Val a dir que va ser l’església qui va inventar la diplomàcia. Tanmateix, Jesús no ho era gens de diplomàtic quan denunciava el comportament dels fariseus. Jesús és posa al costat dels pobres i els febles i els defensa… Se la juga per a ells i la gent ho sabia…

No és de Déu l’abús de menors i encara ho és menys quan els abusadors son mossens i religiosos. Com diu el Papa Francesc, “és un pecat gravíssim, que clama al cel, perquè les víctimes queden marcades per sempre!” “És pitjor que un crim” diu el Papa, “perquè la persona ha de continuar vivint, totalment destrossada” I que això ho facin persones consagrades… Com diu Jesús a l’evangeli: “a aquests més els hi valdria que els lliguessin una pedra de molí al coll i els tiressin al mar” per escandalitzar “a un d’aquests petits”. “Tolerància cero!” diu el Papa

Si, ens cal discernir. Enmig nostra –i també en la nostra església– es “colen” comportaments que no son de Déu. Com ens diu Jesús a l’evangeli quan envia als deixebles a predicar: “es disfressen amb pells de xai però son llops afamats”. En aquesta Setmana Santa de ben segur que no s’han perdut cap processó. Els tenim a casa. Tots ho sabem, també els nostres bisbes, però aquests callen. Alguns ja diuen que aquest silenci és eloqüent. Jo diria una mica més: és simptomàtic. Potser no son prou lliures per denunciar-ho. Tanmateix, Jesús si ho era… Jesús denuncia públicament els caps religiosos, per hipòcrites, intolerants i poc atents a les necessitats dels més pobres. Els qui es creuen superiors i van pel mon donant lliçons, els qui condemnen en nom de Déu, els qui oprimeixen i no respecten els drets de les persones…

Joan evangelista planteja el seu evangeli com un judici. Paradoxalment, jutja als qui jutgen i condemnen Jesús i en surten perdent. Jesús els posa en evidència. Potser Jesús ressuscitat segueix posant en evidència els nostres comportaments…

Sant Ignasi ens proposa en els seus exercicis cercar un coneixement intern de Jesús. Pau ens diu una cosa semblant: “ja no soc jo, és Ell qui viu en mi”. Viure la pasqua és viure la novetat d’aquest Jesús que ve a nosaltres i que ens mostra el camí de l’autèntica vida però no per quedar-nos-la com si fos un bé de consum sinó per donar-la i mostrar-la al mon. Serem capaços de fer-ho? Ell segueix comptant amb nosaltres per mostrar el que és de Déu i rebutjar el que no ho és.

Bona pasqua!

Xavier Moretó, rector

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari