ON ÉS DÉU?
22361
single,single-post,postid-22361,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

ON ÉS DÉU?

11 Feb ON ÉS DÉU?

20210211_xON ÉS DÉU? Sant Ignasi de Loiola

ON ÉS DÉU? (2ª edició)
És allà, patint…

On és Déu enmig d’aquesta pandèmia? Una pregunta recurrent i val a dir que molt adient. De fet, és una pregunta una mica antiga. Ja m’hi vaig referir en un altra d’aquests articles, potser en un dels primers. És la pregunta que apareix després d’Auschwitz. On era Déu aleshores? Alguns varen reflexionar al voltant de l’absència de Déu en els camps de concentració. “Deu no hi era allà…” deien. “Si haguera estat no ho hagués permès!” Potser caldria fer-se la pregunta de on és ara? En el fons, la pregunta apunta al bé i el mal. Com és que hi ha mal al món? També molt típica i legítima.

A la Bíblia, en el llibre de Job surt una pregunta que el mateix Job es fa i que sempre m’ha intrigat. Val a dir que –com deia un professor meu de la facultat, un home savi–, el llibre de Job no és un llibre sobre el bé i el mal com comunament és sol dir. “És un llibre sobre la vida!” deia el meu profe, tot enlairat. Doncs diu Job: “hem d’agrair els bens que Déu ens dona, i no hem d’agrair els mals?” Potser algú de vosaltres s’hagi quedat “parat” davant aquesta frase. Jo m’hi vaig quedar el primer cop que la vaig llegir. Dona molt que pensar, no? Què vol dir Job? Evidentment, no vol dir que Déu vulgui el mal i molt menys que ens l’envií. Tampoc vol dir que estiguem contents davant el mal, ni tan sols resignats, com alguns cristians, malauradament, n’estan. Ni Déu vol el nostre mal ni la resignació és cristiana. En el fons tots sabem què vol dir. Com diu el salmista, “només Déu pot treure aigua de les pedres”. Potser caldria preguntar-se si podem aprendre coses dels mals que ens sobrevenen, si aquests poden ser instruments per esdevenir més humils, més tolerants, més fraternals, més humans i més cristians… És un ressò de les benaurances. “Feliços els qui ara ploren perquè seran consolats” Tot plegat apunta a una esperança…

No penseu que vull defugir la resposta. Crec que tot això que ens està passant pot ser una oportunitat per trobar Déu. Les situacions que vivim –també les difícils–, les persones que ens trobem –moltes angoixades–, el desencís, la inseguretat, la fragilitat, son ocasions per trobar Déu en la vida. No tot ho podem entendre, tampoc aquest mal que ens sobrevé. Com li diu Déu a Job al final del seu diàleg: “com t’atreveixes a donar-me raons? On eres tu quan jo creava el món?” El que ens cal és confiar. Job ho acaba entenent i es posa bo de la seva malaltia…

“On és ara el teu Déu?” li pregunten a Maximilià Kolbe a Auschwitz tot veien morir a aquell nen a la forca, ofegant-se durant hores perquè el seu coll era massa petit. “Déu és allà, morint amb ell” va respondre. Poc temps després, en el mateix camp, Kolbe va donar la vida per salvar a un pare de família de ser executat…

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 13:31h, 12 febrero Responder

    Solo una cosa me sorprende de este magnífico, a mi juicio, escrito de nuestro Rector: Su afirmación de que la resignación no es una virtud cristiana. Ciertamente no está entre las teologales, ni entre las cardinales ni entre las que se consideran convenientes para conseguir aquellas. Busco una definición: “Resignación: Aceptación con paciencia y conformidad de una adversidad o de cualquier estado o situación perjudicial. Ejemplo: «ya no podemos hacer nada más, solo nos queda la resignación».
    Creo que puede hacerse una distinción: Frente a un mal remediable, está claro que la resignación que implica aceptación, no es una virtud. Es el caso de la pobreza, la injusticia, la enfermedad curable. La opción debe ser la lucha, el remedio. Pero creo que la resignación puede ser una virtud cristiana, relacionada con la paciencia, y con la fortaleza, frente a una situación de desgracia irreversible, como puede ser la muerte, o la enfermedad incurable. Esta claro que Dios no quiere nuestro mal, no nos lo envía. Sobre esto hice unos comentarios en “La fe, ¿una vacuna?” de 14 de Enero de 2021. Por ello la expresión “aceptar la voluntad de Dios” es equivoca, pues la voluntad de Dios no puede ser nuestro mal, aunque pueda permitirlo, por las razones que allí expuse: Dios no es, por ahora, omnipotente. Está limitado por su respeto a nuestra libertad, y a las leyes naturales que él dictó. Pero esa misma expresión, implícita en la resignación cristiana, es virtuosa en cuanto es manifestación de amor a Dios y de entrega a Él.
    Por lo demás, todo es ilustrativo y consolador: Dios está con el que sufre. Nuestro Dios no es el Dios impasible de los filósofos. En nuestro Dios, el sufrimiento no es una imperfección. Nuestro Dios nos conoce, lleva nuestro nombre escrito en la palma de su mano (Is 49,16), y sufre cuando sufrimos(Os,11,8), y tiene compasión, y se apiada de nosotros)(Jer,31,20). Confiemos en Él.
    G.L.

Contestar abajo Volver