LA TEMPTACIÓ DE TANCAR-SE
22380
single,single-post,postid-22380,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

LA TEMPTACIÓ DE TANCAR-SE

18 Feb LA TEMPTACIÓ DE TANCAR-SE

LA TEMPTACIÓ DE TANCAR-SE . Sant Ignasi de Loiola

LA TEMPTACIÓ DE TANCAR-SE
Tancar-se: una actitud poc cristiana

Si hi ha una recomanació que és clara amb aquesta pandèmia, especialment de part dels metges i epidemiòlegs, és la de quedar-se a casa. En les darreres eleccions s’ha sentit encara més fort i, d’alguna manera, la gent n’ha fet cas. Rècord d’abstenció. Ja es veia a venir. Tanmateix, això pot tenir conseqüències més dràstiques. Una d’elles, la de aillar-se dels altres… Això ja és un altra cosa. Com diu el portaveu del govern central –el de la veu cascada–: “protegerse no quiere decir aislarse”. I com em solien dir a classe d’antropologia: “la naturalesa humana és social. Som essers relacionals”. Aquesta actitud d’aillar-se és molt típica de la gent gran. Ja fa temps que vaig observant que alguns dels més grans estan pendents només d’ells i d’elles mateixos/xes. Té la seva lògica. A mesura que minven les capacitats es té més tendència a centrar-se en un mateix. Les meves medecines, els meus metges, el meu pis, la meva pensió, els meus amics… I en un món tan individualista com el nostre… Tanmateix, no totes les persones grans tenen aquestes actituds. Els i les hi ha que amb l’edat esdevenen més oberts i obertes i donen el seu temps per ajudar als altres, per exemple, en voluntariats. Del que no hi ha dubte és que la situació actual afavoreix l’aillament i, de nou, les persones grans son les perfectes candidates. Son un grup de risc…

A l’evangeli hi ha una paràbola que il·lustra força bé aquesta actitud. És la del fariseu i el publicà. Us faig memòria. Van tots dos caminant pel mateix camí i pregant. Però les pregàries –i la manera de fer-les– no son ben bé iguals. El fariseu, segur d’ell mateix, prega cap endins seu: jo compleixo, jo dejuno i (el més fort) jo no soc com aquest publicà… És creu millor, superior. En canvi el publicà, diu l’evangeli; “no s’atreveix ni alçar els ulls al cel i només diu: perdona’m Senyor perquè soc un pecador” I Jesús a l’evangeli diu amb contundència: “us asseguro que aquest serà escoltat i l’altre no. Perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat i qui s’humilia serà enaltit”.

En relació a aquest fragment, vaig llegir un cop una reflexió que em va agradar molt. Deia l’autor: “el fariseu està tan preuat d’ell mateix, s’agrada tant, que, de fet no necessita ningú més, ni tan sols necessita Déu. Ja es té a ell mateix…” Demolidor. D’alguna forma els qui s’aillen “ja es tenen a ells mateixos”, no necessiten ningú més. Com diuen els anglesos esdevenen “selfish”, només ells. Esdevenen “persones cap endins”. I, fàcilment, de l’aillament és passa a l’amargura, a veure-ho tot negre. Una manera una mica trista de fer-se gran, no?

Aillar-se del món i de les persones no és propi de la condició humana. Tanmateix, és una reacció molt lògica, sobretot quan es té tanta por, com ara. El que és segur és que no és de Déu. Com deia un mossèn que vaig conèixer: “una actitud molt humana, però poc cristiana”. Aquesta no és la vida que Déu vol per a nosaltres. Només cal veure com va viure Jesús. Quasi bé estava més pendent dels altres que d’ell mateix, especialment davant el patiment dels més febles…

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 18:36h, 19 febrero Responder

    AISLARSE
    Un muy buen artículo que puede ser muy provechoso en muchas situaciones, pero que sin duda no está pensado para la vejez, y solo como ampliación, desde el punto de vista de un viejo, lo comento.
    Aunque, ya Cicerón escribiera “De Senectute”, y seguramente muchos antes, y después, hicieran lo mismo, me parece que escribir sobre la vejez, es muy difícil. Simplemente porque la vejez no existe. Existen los viejos, y de estos hay tantos como personas, todas distintas. Vivir es elegir, y elegir significa tomar un camino y dejar mil más. Cada camino que se toma distingue a una persona de la otra, y cuando se ha vivido mucho, las personas somos ya, muy distintas, y es difícil, y un poco iluso, encontrar rasgos comunes, quería decir. Además, la forma de envejecer varía. El problema del aislamiento, que es, en realidad el motivo del escrito, tiene raíces muy diversas, en la manera de ser de cada persona, en su historia, y en su circunstancia. Hay personas extrovertidas, y otras introvertida por naturaleza, y eso influye también en la elección de los caminos de que antes hablaba. Hoy asistimos a una exaltación de lo social, de lo asociativo, y lo asambleario, quizás como reacción contra un individualismo egoísta. Pero no siempre ha sido así, ni quizás deba serlo como regla general. Hay aislamientos fecundos, y muchas concepciones científicas, y las mayores obras del arte plástico, o musical, se han logrado en la paz de un laboratorio o en el silencio de un estudio, o en la soledad de un taller, o de un rincón de la naturaleza, y no en una asamblea bulliciosa. El aislamiento, para muchos santos ha sido un camino de perfección, y no sabemos cuantos logros han sido debidos a su oración silenciosa. La Iglesia ha nombrado Patrona de las Misiones a una monjita deliciosa que pasó su corta vida sin moverse de un convento.
    El viejo, que ve disminuir cada día sus fuerzas y aún así tiene un cónyuge o un familiar, de quien `preocuparse, no puede ir a atender un comedor social, o a un ropero. Quizás la sociedad debiera buscar labores más acordes con la capacidad de esas personas para hacerlas sentirse útiles. El anciano que se queda en casa, por caridad con los que conviven con él, no se aísla si mantiene un ejercicio intelectual de alguna clase y se ha preocupado de seguir los avances técnicos. Puede que no sea socialmente útil, pero de eso, si es un defecto, puede la sociedad ser también culpable, como he dicho antes. Es triste que la única ocupación, ya no social (vergonzante denominación), sino cristiana, que se brinde a un viejo esté fuera de sus posibilidades físicas. Ahora que tanto se reivindica el trabajo desde casa, debería haber otras posibilidades.
    G.L.

Contestar abajo Volver