Jesús, el Senyor, fou endut al cel
22542
single,single-post,postid-22542,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Jesús, el Senyor, fou endut al cel

16 May Jesús, el Senyor, fou endut al cel

Jesús, el Senyor, fou endut al cel

Diumenge 16 de Maig de 2021, Diumenge de l’Ascensió. Mc 16, 15-20

“Jesús, el Senyor, fou endut al cel”
Jesús puja al cel per quedar-se amb nosaltres»

Arribem avui a un dels termes finals de la Pasqua: Jesús, el Senyor –aquesta és la designació de Jesús ressuscitat– puja al cel. L’altra terme serà la Pentecosta que celebrarem el proper diumenge. Ascensió i Pentecosta clouen el temps Pasqual. Aquestes dues festes ens diuen molt de la nostra fe. Jesús puja al cel però no per desentendre’s de nosaltres i del món sinó per quedar-se més a prop nostre. Una paradoxa. La Pentecosta, en canvi, ens parla de l’efusió de l’Esperit sobre els deixebles que els fa apòstols, és a dir, testimonis de resurrecció. És el naixement de l’Església i de les comunitats. Tanmateix, ambdues festes, de fet ens parlen del mateix. Son com les dues cares d’una mateixa moneda. Jesús puja per quedar-se en esperit i l’Esperit és en cadascú de nosaltres i ens empeny a la missió.

Diu l’evangelista Marc que, en pujar al cel, els deixebles marxaren a predicar. El proper diumenge escoltarem que els deixebles, en rebre l’Esperit, sortiren fora i anunciaren amb entusiasme: “Jesús és viu, ha ressuscitat!”. Pràcticament és el mateix. Aquí va començar tot. Un altra paradoxa: lluny de ser el final, és el principi…

Amb l’Ascensió de Jesús al cel comença un temps nou, el temps de l’Esperit. És el nostre temps. A voltes, els cristians –sobretot després d’anar a Terra Santa– enyorem la presència “real” –és a dir, humana– de Jesús enmig nostre. “Ojalà hagués estat amb Ell i l’hagués vist!” diuen alguns.  Però, si ho pensem bé, la seva presència d’ara és molt mes gran. Jesús és en nosaltres, dins nostre. En l’eucaristia, se’ns fa aliment per estar més a prop nostre i, encara més, entra en nosaltres i ens transforma. També hi és present en la nostra vida, en el que vivim, en les persones que ens trobem –sobretot els més pobres–, en la vida. La Mare Teresa de Calcuta –ara ja santa– solia dir que tenia la gran sort de trobar-se amb Jesús dos cops al dia: en l’eucaristia i en els pobres. És el que Jesús ens diu a l’evangeli: “tot allò que fèieu a un d’aquest més petits, m’ho fèieu a mi”.

L’evangeli d’avui acaba dient: “ells se n’anaren a predicar per tot arreu i el Senyor hi cooperava…” Aquesta és la realitat de la primera església naixent. Tanmateix també és la nostra realitat de cristians. Som enviats a anunciar però des de la confiança de que Ell ens ajuda, que sempre ens fa costat.

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 18:04h, 19 mayo Responder

    Si no me equivoco, hace un año, en el comentario correspondiente al día de la fiesta que este domingo celebramos, mencionaba los preciosas versos de Fray Luis de León “Y dejas, Pastor Santo, tu grey en este valle hondo, oscuro, …”, en los que resuena la desolación de los discípulos, a los que parece que abandona, a su suerte, su Maestro y Mentor. Para quien quiera releerlo y saborearlo, le incluyo aquí el enlace a uno de los numerosos sitios donde puede encontrarlo, junto con un minucioso análisis:
    http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-oda-de-fray-luis-a-la-ascension–0/html/695f95c1-4193-4628-b231-c48df38d2563_4.html
    Lo he buscado porque no recordaba si, al final, había alguna referencia a la promesa del envío del Consolador: No, no la hay, y quizás esto lo hace el poeta para resaltar más el abatimiento y la tristeza de los discípulos.
    Pero como se nos enseña en la homilía, la tristeza está fuera de lugar en esta ocasión. El Espíritu Santo que se nos envía a cambio llena todas nuestras necesidades. Sería aquí conveniente, releer ahora un himno que estremece el alma siempre que se le escucha: el “Veni Creator Spiritus”
    https://es.wikipedia.org/wiki/Veni_Creator#Texto_actual_en_la_Iglesia_Cat%C3%B3lica
    En los colegios religiosos se cantaba en diversas ocasiones y me parece recordar que una de ellas era en la inauguración del curso, en latín por supuesto, y no nos enterábamos muy bien de lo que decíamos, salvo las dos o tres primeras estrofas. Pero era igual. La solemnidad de la música adornaba lo que de alguna forma se entendía de la letra. Eso sí, se cantaba también la séptima estrofa que fue eliminada `por el Vaticano II, por redundante, y probablemente ser de otro himno (Ver el enlace ofrecido). No, no añado nada más. Hemos de mirar adelante, y no quedarnos en el pasado. Ya estamos en ello. Afortunadamente, la Comisión de Liturgia de la parroquia, de vez en cuando, nos obsequia con alguna reminiscencia de ese pasado en el que no hay que quedarse, pero que nadie nos puede impedir añorar. No sabe cómo se lo agradecemos, Beatriz.
    Nada más hay que añadir a una homilía, otra vez, perfecta. Sólo, agradecerla también.

Escriu el teu comentari