Homilia

04 Nov Homilia

“Estima al Senyor, el teu Déu… i als altres com a tu mateix”

L’evangeli d’avui ens mostra el credo, el dels jueus i el nostre. És l’anomenat Shemà: “Escolta, Israel: el Senyor és el teu Déu. Estima al Senyor, el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima,…” Pels jueus aquest credo és bàsic, sagrat, fundant, tant és així que l’han de portar sempre al damunt. Si recordem les imatges dels jueus ortodoxes, en les capsetes que porten al front i en les betes que porten lligades al braç hi ha escrit aquest Shemà. També el posen al dentell de les portes, per recordar-ho en entrar i en sortir de casa, per tenir present Déu al començar el dia i en acabar. D’alguna manera, també nosaltres tenim les pregàries de laudes i vespres amb el mateix sentit d’oferir el dia a Déu i de donar-ne gràcies i cercar la seva presència durant tota la jornada.

Avui, l’evangeli ens ofereix un altra conversa, un altra trobament de Jesús amb algú, en aquest cas un mestre de la llei. És un diàleg molt significatiu. Jesús respon a la pregunta del fariseu amb el Shemà esmentat abans i el seu interlocutor respon reafirmant-se en el seu credo –com no podia ser d’altra manera– però hi afegeix quelcom més: “això –estimar Déu amb totes les forces, amb tot el pensament… i als altres com a un mateix– és més gran que totes les ofrenes i sacrificis oferts a l’altar…” Aquí hi ha un salt qualitatiu important. Aquest fariseu ha passat del pur compliment del que està manat –oferir sacrificis en expiació pels pecats, tal com feien el jueu en el temple– a l’amor a Déu i als altres per sobre de tot. I aquest canvi Jesús l’aprecia i el lloa clarament: “no ets lluny del Regne de Déu”.

Els jueus estaven obligats a oferir sacrificis d’animals per expiar els seus pecats. No era poca cosa, sobretot pels més pobres. A voltes les famílies oferien en sacrifici un anyell o una cabra i era tot el que tenien. Val a dir que la carn dels sacrificis se la menjaven els fariseus i saduceus del temple… Amb Jesús arriba el nou culte. Ens diu l’autor de la Carta als Cristians Hebreus –de la qual avui hem llegit un fragment en la segona lectura referent al sacerdoci de Jesús– que amb Jesús l’antic culte ha quedat antiquat: “ja no cal oferir animals en sacrifici. Ell s’ha ofert una vegada per sempre…” Amb Jesús comença un temps nou, fins i tot –o sobretot– pel que fa al Temple. Si recordem un altra diàleg, el de Jesús amb la samaritana, Jesús li diu: “vindrà el dia en que no caldrà adorar Déu en un temple o en un altra sinó en esperit i en veritat…”. Jesús en amplia la visió de la fe i ens convida a viure-la fixant-nos en Déu, més enllà de les convencions humanes. Jesús apunta, com en l’evangeli d’avui, al Regne…

Tanmateix, el més important d’aquest l’evangeli és aquesta triple dimensió de l’amor: a Déu, al proïsme i a un mateix. Com diu Joan en la seva primera carta: “no podem dir que estimem Déu si no estimem al germà…” Estimar l’altra sense interès, sense esperar res a canvi, sense utilitzar l’altra. A voltes cerquem d’animar-nos amb les desgràcies dels altres, com acostuma a passar amb els programes de la tele que cerquen la polèmica per captar audiència, o, sense anar gaire lluny, amb algunes pàgines web d’església, on hi ha mossens que “deixen verds” altres mossens només per reafirmar-se. Cal dir-ho clarament: això no és cristià, no s’avé amb el Regne del que Jesús ens parla. Com dèiem diumenge passat, el Regne està fet de benaurances… Però tampoc és estimar-se a un mateix tenir una actitud escrupolosa, que no accepta la nostra realitat, la nostra veritat que deia Sta Teresa. Déu ja ens accepta tal com som. Per què no ens acceptem nosaltres? Per què ens costa tant de perdonar-nos a nosaltres mateixos? Potser si ho féssim seriem també més capaços de perdonar als altres i estimar com Déu estima…

Xavier Moretó, rector