Homicat

09 Ago Homicat

Diumenge 9 d’Agost de 2020, 19è del temps ordinari. Mt 14, 22-33
“Maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua…”

Aquest evangeli de Jesús caminant sobre l’aigua –que hem sentit tants cops– té un sentit molt directe sobre nosaltres, tant a nivell personal com comunitari, es a dir, d’Església. Ja sabem de sobres que els evangelis pretenen enviar-nos un missatge important, més enllà de la imatge o la pel·lícula que tenim tendència a fer-nos, especialment nosaltres, fills de la “cultura de la imatge”… Aquesta lectura està plena de símbols –en el sentit fort del terme– que ens conviden a mirar “una mica més enllà”. L’aigua simbolitza el mal, la barca és l’Església, el vent contrari son les dificultats que ens trobem, tant a nivell personal com comunitari, que sovint fan trontollar la nostra fe. Fins i tot el tres –Jesús s’apareix a les tres de la matinada– té el seu sentit. El tres és el número imperfecte, incomplet. Jesús s’apareix en el moment pitjor, quan sembla que tot s’acaba. Tanmateix, el més colpidor de l’escena rau en el diàleg de Jesús amb Pere. “Ja pots venir” li diu Jesús i Pere ho fa, comença a caminar sobre l‘aigua però, al poc temps, s’enfonsa. Què ha passat? Ha dubtat. Les contrarietats –el vent contrari– han pogut més. I llavors surt el clam desesperat: “Senyor, salva’m!” Sovint també ens passa a nosaltres…

“Quan les contrarietats ens envolten per tot arreu, no quedem dels tot encerclats…” ens diuen els salms. El salmista és una persona com nosaltres, que sovint experimenta el dubte i que, de tant en tant, la fe “li fa figa” però que també fa experiència de salvació, sovint davant grans dificultats. El problema és que la nostra fe a voltes és com una muntanya russa, puja i baixa. Hi ha moments en que hi veiem clar i d’altres que no tant. És normal. Per això St Pau diu en les seves cartes: “jo sé de qui m’he fiat!”, és a dir, traduït: “ara no hi veig clar però jo recordo quan si hi veia clar”. Això l’ajudava a seguir “en la bretxa”, a continuar en la lluita. Pau va passar per situacions molt difícils: persecució, naufragi, empresonament, violència i, finalment, decapitació. En les seves cartes, en aquest sentit, també ens ha deixat una “perla”: “qui ens allunyarà del Crist que tant ens estima?: la persecució, el patiment, la mort… De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell que tant ens estima…”

També hi ha un aspecte molt interessant en aquest fragment: la pregària. Jesús s’apareix després d’estar tota la nit pregant, si més no fins a les tres de la matinada, que no està gens malament! I quan arriba es capaç de vèncer el mal. Potser si cuidéssim una mica més la pregària ens estalviaríem d’arribar a la situació desesperada de Pere. La pregària continuada és una presència que convida a la confiança durant tot el dia. Aquest és el sentit que l’Església dona a la seva pregària, la litúrgia de les hores. Amb tot el respecte a d’altres formes de pregària, aquesta és la pregària de l’Església: laudes, vespres, completes, hores menors. Els monjos les fan totes i n’afegeixen algunes més: les matines –es lleven a les quatre de la matinada–, i l’ofici de lectures. Ara no cal que ens fem monjos i monges però és una dada. De fet, el Concili Vaticà II recomana aquesta pregària –si més no, laudes i vespres– a tot cristià. Una “presència” durant tot el dia que convida a la confiança…

Xavier Moretó, rector.