Homicat

08 Mar Homicat

Dg 8 de Març de 2020, 2on diumenge de Quaresma, Mt 17, 1-9
“La seva cara es tornà resplendent com el sol”

Avui contemplem a l’evangeli una escena molt peculiar: Jesús es trasmuda, es transforma. “La seva cara es tornà resplendent com el sol, els seus vestits blancs com al llum…” Un fet espectacular, una experiència fundant. I sentiren la veu del Pare: “aquest és el meu fill”. De ben segur que els deixebles no oblidarien una experiència així. El varen veure “tal com és”. Fins aleshores podríem pensar que seguien Jesús com qui segueix un leader carismàtic i, certament, ho era. Però aquella experiència els va transformar. I no només això, el seu record esdevindria un motiu important d’esperança i de fe, sobretot davant la prova més gran i terrible: veure’l morint a la creu. És el que els hi esperava en baixar de la muntanya… De ben segur que en aquell moment deurien recordar quan ”hi varen veure clar”. “Nosaltres el varem veure” deurien dir-se els uns als altres i això els va ajudar a continuar, a creure. És l’experiència de Pau que en els moments difícils, en els moments de foscor, quan diu “jo sé de qui m’he fiat”. Pot ser també la nostra experiència… A voltes recordem quan ”hi veiem clar” i això ens ajuda a caminar en esperança, sobretot quan “no hi veiem clar”, quan dubtem de tot, àdhuc de Déu mateix… Pot passar. La fe no és un coneixement, no és una cosa apresa i segura. La fe és una certesa… Val a dir que tots els sants han passat per moments de foscor. També Jesús els va passar. “Déu meu, perquè m’heu abandonat!” diu Jesús abans de morir. Ho contemplarem el divendres sant.

La transfiguració de Jesús ens parla de resurrecció. És una manifestació –una epifania– que apunta a una realitat nova. La transfiguració de Jesús ens parla de transformació, de vida nova, del Regne en plenitud. Així és com serem. Això és el que ens espera. Per això té tan sentit escoltar aquest evangeli en ple temps de Quaresma. Ens estem preparant justament per això. El camí de la Quaresma és el camí “vers” la Pasqua. En identificar-nos en aquest cas amb els deixebles que “veuen” un altra Jesús estem reafirmar-nos en la nostra fe. Nosaltres el seguim a Ell, el ressuscitat, però també el crucificat…

I aquí ve la part final, certament enigmàtica. En baixar  de la muntanya Jesús els diu que no expliquin a ningú aquesta experiència fins que Ell no hagi ressuscitat… La raó és molt senzilla: no podem parlar del ressuscitat “saltant-nos“ la creu. Per això, la primera església va rebutjar les històries de Jesús –que se’n varen escriure moltes– que no parlaven de la creu. Certament era molt difícil parlar d’un leader crucificat. Alguns anaven directament a la resurrecció. Avui ens pot passar una cosa semblant. Al nostre món li costa mirar la creu. Li costa acceptar un Jesús crucificat. De fet li costa d’acceptar qualsevol mena de creu: el patiment, la malaltia i, no diguem la mort. Vivim “com si la mort no hi fos” però és una realitat. La veiem cada dia. Tanmateix Jesús té una resposta davant el patiment i la mort. Ell va patir i va morir però va ressuscitar. Aquesta és la nostra esperança però abans hem de passar per la creu. Ja ho diu Jesús en l’evangeli: “qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi”. Però quines son les nostres creus? I més encara: les sabem assumir? Les sabem portar? I demanem a Jesús que ens ajudi a portar-les o confiem només en les nostres forces? Perquè Ell no ens deixa sols. Ens ajuda a portar-les, si nosaltres volem, és clar.

Xavier Moretó, rector.