01 Jun Homicat 31 maig 2020
Diumenge 31 de Maig de 2020, Pentecosta. Jn 20, 19-23
“Rebeu l’Esperit Sant”
Celebrem avui la gran festa de la Pentecosta. És l’últim dia del temps de Pasqua. D’alguna manera és com si tota la Pasqua es concentrés en aquest dia. Malgrat que aquest any no hem pogut celebrar la Setmana Santa per raó del confinament, avui ho fem en sentit complet, per què en un sol dia concentrem reconeixement i missió, els trets més fonamentals de la nostra fe. Amb tota raó diem que el dia de Pentecosta va començar tot, va néixer l’Església…
Avui, a l’evangeli, hem escoltat un altra relat d’aparicions. Aquest relat té tots els trets més propis de les aparicions: Jesús ressuscitat –el Senyor–, la identitat –és el mateix que va morir a la creu–, l’alegria de trobar-lo. Tanmateix, hi ha un tret propi: l’Esperit. Jesús “alena” sobre el deixebles i els diu: rebeu l’Esperit Sant. El fet d’alenar no és casualitat, i menys encara en un evangeli com el de Joan. Ens remet a la creació. Ens diu el llibre del Gènesi que quan Déu crea “alena” damunt el que fa. Els hi dona l’alè de vida –el ruah en hebreu– i en “dir”, crea del no res. Jesús alena vida sobre els deixebles i els fa homes (i dones) nous i els dona poder de fer i desfer. És el nou temps, el temps de l’Esperit.
El dia de Pentecosta els deixebles reben el mateix do de l’Esperit però de forma diversa: en comunitat i de forma un tant espectacular. Almenys així ens ho descriu la 1ª lectura del Fets dels Apòstols. “Es sentí com un terratrèmol que sacsejà tota l’estança on eren” ens diu i “baixaren com unes llengües de foc sobre d’ells”. D’altres traduccions parlen d’una “ventada violenta que omplí tota la casa”. Sigui com sigui, va ser una experiència forta, misteriosa, però real. Varen rebre una força que no venia d’ells… i, de sobte, varen perdre la por, sortiren fora i començaren a dir a tothom: “ha ressuscitat”. És el que s’anomena el primer anunci –el kerigma en grec–: “aquest Jesús que heu vist morir a la creu, està viu, ha ressuscitat!”. Aquí va començar tot…
L’Esperit Sant és el tret més característic de la nostra Església. Els cristians creiem que és l’Esperit el qui porta l’Església. Més encara, com diu St Pau, ni tan sols la pregària la fem nosaltres mateixos. És l’Esperit que prega –gemega, diu Pau– en cadascú de nosaltres. No hi ha cap organització humana que digui aquestes coses. Només l’Església…
L’Esperit té un altra tret molt especial: és el qui manté la unitat. L’Església és diversa però està unida, o, almenys, ho intenta… Unitat en la diversitat. Pau –de nou– ens diu que en l’Església hi ha diversitat de carismes –els dons de l’Esperit– que contribueixen a la seva edificació. La diversitat, per tant, és bona, és una riquesa. Això és important dir-ho per què, a voltes, surten cristians que somien amb una Església “monolítica”, on tots pensem igual. Això, no només és irreal sinó que va en contra de la diversitat que ens ve de l’Esperit…
En el temps en que estem, ens cal assumir la nostra missió d’anunciar la bona notícia de Jesús. Som enviats, tenim l’Esperit en nosaltres, hem d’anunciar. Ara és el temps –el kairòs en grec–, ara és el moment. No mirem enrere. Siguem llum i esperança en el nostre món, especialment entre els qui més pateixen aquesta situació en la que estem.
Xavier Moretó, rector
Sense comentaris