Homicat 29 novembre 2020
22188
single,single-post,postid-22188,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 29 novembre 2020

01 Dic Homicat 29 novembre 2020

20201129 Homicat Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 29 de Novembre de 2020, 1er diumenge d’Advent. Mc 13, 33-37
“Vetlleu. No sabeu quan tornarà l’amo de casa”

L’homilia d’avui ens diu: Vigilem! Què no se’ns passi aquest Nadal malgrat tot!

Amb aquests diumenge comencem un nou temps, el d’Advent. És un temps per preparar-nos, per ben disposar-nos de cara al Nadal. Ens cal un temps per anar entrant en aquest gran misteri: Déu es fa un de nosaltres… Ho direm repetidament durant el Nadal: Jesús és Déu amb nosaltres. Ja sabem que la paraula “misteri” no es refereix a quelcom que haguem de resoldre. Ens està parlant d’una realitat que va molt més enllà del que podem entendre, que, d’alguna manera, ens depassa i –molt important– al qual només hi tenim accés per la fe… Certament, necessitem un temps per fer-nos el càrrec. I per acabar-ho d’arreglar, ho hem de viure enmig d’una realitat que, d’alguna manera, també ens depassa, si més no, ens desconcerta i ens fa patir. Aquesta pandèmia i les seves conseqüències, ens descol·loquen força a tots. Doncs aquí és un més cal viure la nostra esperança… La nostra fe no és per defugir la nostra realitat sinó per viure-la precisament enmig del que estem vivint. “Aquest és el temps de la salvació!” direm també sovint durant aquest Advent.

Els mitjans de comunicació ens diuen repetidament que aquest no serà un Nadal com els altres, que no ens podrem reunir tant com abans, sobretot a nivell familiar. Un dels nostres polítics ja ha dit que en aquest Nadal ens hem de regalar seguretat. Molt ocurrent. Tanmateix, molts esperen refer-se una mica amb el comerç que genera el Nadal. Pot ajudar. Ens alegrem que el Nadal sigui motiu d’ajut pels qui s’ho estan passant malament. Però, malgrat tot, això no és el que celebrem els cristians. El que celebrem és molt més profund, molt mes personal: Jesús va venir en un moment determinat i va canviar la història, però, de fet, ve cada dia a nosaltres. Aquesta és la gran notícia.

Hem d’estar amatents, alerta, per què aquest moment no ens passi de llarg. El pessebre que ja estem muntant ens ajuda molt en aquest sentit. Qui es va adonar del que estava passant? Uns pastors. En temps de Jesús els pastors eren molt mal considerants. Ningú comptava amb ells més que per evitar que et robessin… Doncs aquests son els primers en adonar-se. Estaven alerta. De nou els pobres, els qui no compten…

“Vetlleu” ens diu Jesús. Estigueu a punt.

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 17:38h, 01 diciembre Responder

    LA VELA
    Los últimos domingos hemos escuchado la misma exhortación: Estad preparados para cuando venga el Señor a juzgarnos, sin saber el día ni la hora. Y contrasta con el hecho de que ahora se nos exhortará a prepararnos para otra venida: la del Señor como niño que se nos da en Belén, acontecimiento revestido de no menos dramatismo, pero atenuado por la ternura, de la tradición popular.
    Pero en este domingo, ya de Adviento, todavía resuena el temor de la llegada del dueño y la rendición de cuentas. Y me gustaría mitigar en lo posible la inquietud que produce el juicio del Señor:
    Se ha repetido que el Señor es misericordioso, y que su misericordia ha de prevalecer sobre su justicia. Se dice a veces que Dios conoce de qué barro hemos sido hechos, y, por tanto, de nuestra fragilidad. Hoy podríamos decir, que sabe de qué ADN venimos, y de qué hormonas y neurotransmisores disponemos. También, qué circunstancias se han dado, y cuantos deseos y propósitos frustrados han concurrido en nuestras vidas.
    Creo en la libertad del hombre para elegir entre el mal y el bien, porque si no, seríamos unos tristes robots sin dignidad ni esperanza, pero recuerdo que, hablando de estos temas, un amigo mío decía: “Somos como somos y no podemos ser de otra manera. Nuestra constitución nos determina”. Y pienso en los grandes Santos conversos, los primeros que recuerdo, San Agustín de Hipona, San Ignacio de Loyola. Quizás no cambiaron de ser. Quizás la conversión consistió en perseguir la virtud con la misma pasión con la que antes habían perseguido el vicio, y en el caso de San Ignacio, en lugar de querer la gloria efímera del soldado, buscar con el mismo tesón la gloria de Dios, el A.M.D.G, de la Compañía, (Ad Maiorem Dei Gloriam, A mayor gloria de Dios). Cambio de objetivos que obviamente será más fácil o difícil de querer y de conseguir, según nuestra condición fisiológica, pero que siempre será posible, con la ayuda, nunca negada de Nuestro Señor. Recientemente he leído una frase esclarecedora sobre la vela a la que somos exhortados, mientras viene el Señor, que es tanto como decir, para nosotros, la muerte: “La constante vigilancia del cristiano es todo un programa de acción”. Es decir, pienso: establecer la línea que queremos seguir y luego seguirla, y si fallamos, volver a ella una y otra vez. Y Dios hará el resto.
    G.L.

Escriu el teu comentari