Homicat 22 novembre 2020
22175
single,single-post,postid-22175,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 22 novembre 2020

22 Nov Homicat 22 novembre 2020

20201122 Homicat Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 22 de Novembre de 2020, Festa de Crist Rei. Mt 25, 31-45
“Per què vaig tenir fam i em donareu menjar…”

L’homilia d’avui ens parla de donar menjar al que té fam, com si fos Jesús mateix…

Celebrem la festa de Crist Rei. És l’últim diumenge de l’any litúrgic. El proper diumenge celebrarem el 1er d’Advent i començarem un nou any. Ens prepararem per celebrar el Misteri del Nadal.

En aquest diumenge, de forma molt significativa, llegim un dels fragments més importants dels evangelis, Mateu 25, un fragment que ens hauríem de saber de memòria. El centre de seu missatge comença d’una manera solemne:  “Veniu, beneits del meu Pare. Preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món…” I quan estem més expectants per saber què vol dir això, va i ens diu: “per què vaig tenir fam i em donareu menjar, vaig tenir set i em donareu beure…” I la pregunta –dels deixebles, però també la nostra– és del tot lògica: “quan va passar tot això?” La resposta és contundent: “cada cop que ho féreu a un d’aquests més petits m’ho féreu a mi…” Impressionant.

Aquest evangeli ha motivat que molts descobrissin la seva vocació d’entrega als més pobres. No és estrany. La Mare Teresa de Calcuta –ja santa– deia que tenia la gran sort de trobar-se a Jesús, cada dia, de dues maneres: en l’eucaristia i en els pobres. En posar-los en el mateix nivell ens està dient que els pobres son també sagrament, presència visible d’una realitat que no veiem. De ben segur que deuria meditar molts cops aquest evangeli. Per què no ens ho diu en condicional, “com si” m’ho féssiu a mi, sinó que ho diu personalment i en present: “m’ho feu a mi”.

La donació als més pobres i necessitats és fonamental en el cristià. És vocacional. La raó és molt senzilla: ens ve d’Ell. El camí cristià és, bàsicament, fer com Ell feia. Però no només ens parla d’una vocació personal si no també comunitària. L’Església ho té formulat en els seus documents: “l’opció preferencial pels més pobres i marginats”

Ens aquests moments d’incertesa, d’angoixa i preocupació per tot el que estem patint arrel d’aquesta pandèmia hauríem de pensar: què puc fer per ajudar a tota aquesta gent que pateix? Quants pares i mares veuen amb angoixa que la nevera està cada cop més buida i que no tenen ingressos? De nou ens ressonen amb força les paraules de Jesús: “cada cop que doneu de menjar a un d’aquests petits, m’ho doneu a mi…”

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 13:39h, 26 noviembre Responder

    DISCULPA
    El vínculo que puse en mi último comentario, aunque lo comprobé reiteradamente en ese momento, ahora no está accesible.: Se puede acceder a la Declaración en:
    http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/documents/rc_con_cfaith_doc_19721_mysterium-filii-dei_sp.html
    Y para el libro con el comentario de J. Ratzinger, en el siguiente, que se ha de copiar en el buscador porque no he sabido hacerlo activo:
    https://docplayer.es/18924261-El-misterio-del-hijo-de-dios.html
    LOS POBRES
    Sí, impresionante. Y más si se considera que Jesús no dijo “benditos…porque me disteis a conocer a los que no me conocían”. Aunque, en buena lógica, no se pueden sacar conclusiones de lo que no se dice. ¿Antepuso el Señor, dar pan al cuerpo a anunciar el Reino? Puede pensarse que lo que hizo fue enseñar que el Reino debe predicarse dando pan primero, estableciendo una primacía del amor y de la justicia, sobre la doctrina. Así ¿Aun siendo la Gracia un bien muy superior al alimento, es más caritativo, más amoroso, dar alimento primero en lugar de propiciar la Gracia? ¿Aunque se corra el riesgo (real muchas veces) de que te sigan por el pan y no por el conocimiento de Jesús?
    Vale. Si Santa Teresa de Calcuta, recogía enfermos, pobres, abandonados, por las calles, y los curaba y los alimentaba, quizás algunos, preguntándose por las razones de su proceder, accediesen a interesarse por las creencias de su benefactora. Porque si no fuera así, o no se procediese de esa manera, con esa intención, creo que se estaría pervirtiendo el concepto del amor cristiano y convirtiéndolo en una muy encomiable ONG más. ¿O no? Ser cristiano ¿significa sólo ser amoroso y compasivo de corazón, pero con la diferencia de hacerlo por amor a Cristo? ¿No falta ahí la predicación del Reino y del bautismo que Jesús también mandó a sus discípulos? Porque si predicar el Reino solo consiste en practicar y predicar el amor y la justicia, sobran trinidades, naturalezas, personas, encarnaciones, hipóstasis, logos, pneumas y todas las verdades de la fe. ¿Vamos a ser, los cristianos, un enorme campamento de hippies, con la flor en la mano, deseándonos paz y bien?
    Creo que Deus est Caritas, y que ese amor debe ser el distintivo del cristiano, pero siempre tengo miedo de que nuestra religión, nuestro cristianismo quede reducido a eso, aunque también sea eso, aceptado por todos. Porque creo que básicamente el cristianismo es la fe en la resurrección de Cristo como prenda de la nuestra, y de nuestra vida eterna, y pienso que eso ha de ser la base de nuestra predicación.
    Y ahora sí que pido, de verdad, que, quien sepa más, conteste.
    G.L.

Contestar abajo Volver