HOMICAT 2022

“Només ha tornat aquest estranger?…”
La teva fe t’ha salvat

Les lectures d’avui –com el diumenge passat– ens segueixen parlant de la fe. Tanmateix, hi ha un petit matís, ens diuen quelcom més, especialment l’evangeli. Efectivament, si a la primera lectura ens trobem un sirià –per tant, no jueu–, Naaman, que queda curat de la lepra i fa professió de fe (“el Senyor és l’únic Déu”), en la segona Pau ens recomana que “siguem constants en les proves”, què Déu sempre és fidel. Son dos elements nous: la confessió de la fe després del do rebut i la perseverança que fa la fe més forta. Però en l’evangeli és on se’ns dona la clau: l’agraïment. Hi ha una relació molt estreta entre fe i agraïment. Quan sabem agrair els béns que Déu ens dona, s’enforteix la nostra fe, més encara, aconseguim que maduri.

El salmista –com sempre– també ens pot ajudar en aquest sentit. Hi ha un salm que diu: “com podria agrair al Senyor tot el bé que m’ha fet?” És un d’aquells salms que sempre l’hauríem de tenir a punt. Adonar-nos dels dons rebuts –el primer d’ells, la fe– fa que prenem més consciència de la presència de Déu en la nostra vida i, alhora, som més humils. També ens adonem de la seva gratuïtat. En relació a la fe, per exemple, no creiem perquè siguem millors, o més capaços (o més competents) que els altres sinó per pur voler de Déu. No és mèrit nostre. El que si ens toca es fer que aquest do maduri.

En l’evangeli Jesús reconeix el gest del leprós que torna per donar gràcies. Val a dir que era leprós –per tant impur– i samarità. Un estranger com Naaman, el siri. Doble escàndol. I per acabar-ho d’adobar Jesús lloa la seva fe. “La teva fe t’ha salvat”. Un cop més Jesús trenca prejudicis. I és que Déu vol salvar tothom, sense excepcions.

Xavier Moretó, rector.

“Només que tinguéssiu fe…”
La fe, un tresor que cal conservar

Les lectures d’avui ens parlen de la fe. Ja només començar, el profeta ens diu: “el just viurà perquè ha cregut”i a la carta de Pau a Timoteu, el primer li diu: “viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós…” Tanmateix, l’evangeli ens fa una curiosa comparació: la fe com un gra de mostassa. Evidentment, no té res a veure amb la mostassa que ens podem a la carn. La mostassa és una planta que creix a Israel, que té una llavor molt petita, minúscula, però que amb el temps es converteix en un arbre. “Només que tinguéssiu fe…” Jesús ens ve a dir que la fe ho és tot. Ho veiem així?

Ens convé reflexionar al voltant de la nostra fe. Què és creure? En què creiem? I encara, com és la nostra fe? L’autor de la Carta als Hebreus ens diu que la fe és “creure en realitats que no veiem” però que no per això son menys reals. El món sembla dir-nos: “si no veig no crec”, una mica com St Tomàs. De fet, a Jesús li van demanar que fes un prodigi davant d’ells –per “quedar-se” amb tots, com solem dir– però Jesús no va fer cap cosa espectacular –que és el que volien– per una raó molt senzilla: ja no seria fe…

El Concili Vaticà II ens dona una definició molt especial de sagrament: signe sensible de una realitat que no veiem. Curiosament, és el que més ens importa, el que no veiem, tot i que, com diu St Tomàs –un altra, el d’Aquino–, hi veiem amb uns altres ulls, els de la fe. Però aquesta fe l’hem de fer créixer, ha de madurar. “Procura revifar la flama del do de Déu” li diu també Pau a Timoteu. Ja no podem tenir la fe de quan érem petits.

La fe no es veu. Tampoc la podem mesurar. No hi ha “mesuradors” de fe. Però hi és. Mirem de conservar-la i fer-la créixer. És un gran tesor.

Xavier Moretó, rector.

“A tu et van tocar béns de tota mena i a Llàtzer mals…”
Qui doni la seva vida la guanyarà

Seguim fent camí amb Jesús que va cap a Jerusalem, que va cap a la creu. Tot caminant, Jesús es segueix explicant. Avui seguim amb el tema de les riqueses del diumenge passat –aquest evangeli n’és la continuació– però Jesús ho diu d’un altra manera, amb un exemple molt eloqüent: la paràbola del ric i el pobre, de Epuló de i Llàtzer. En el contrast entre l’un i l’altre està la clau.

La paràbola comença fent una detallada descripció de com vivia el ric. Vestia amb lli finíssim, feia festes esplèndides… Sembla un retrat del que veiem sovint en l’actualitat. Els rics son molt rics, exageradament rics. I el pobre és molt pobre –com ara una gran part de la humanitat–: frissa per menjar les engrunes que cauen de la taula del ric i els gossos llepen les seves ferides. Aquest contrast tan desmesurat és intencionat. Lluc vol tocar-nos el cor. De fet aquest és el seu objectiu més important. No es tracta només de denunciar els excessos del ric –que també– sinó de tocar-nos la fibra en un altra aspecte no menys important: la insensibilitat del ric envers el pobre. És un missatge adreçat a la seva comunitat. Tanmateix, també ens la podem aplicar a nosaltres. Si som insensibles davant els pobres de necessitat, no anem bé. Si quan surt una imatge de pobresa i misèria a la tele canviem de canal, no anem bé.

Ser sensible a les necessitats dels altres, sobretot els qui més pateixen. Sempre és el mateix: sortir de nosaltres mateixos, de la nostra comoditat, per donar-nos. Jesús va fer això tota la vida. I “qui guardi la seva vida, la perdrà, però qui la doni la guanyarà…”. Quina paradoxa!

Xavier Moretó, rector.

“No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses…”
Déu a les riqueses: on posem el nostre cor?

Seguim acompanyant aquest Jesús que va cap a Jerusalem, que va cap a la creu. Tot caminant, Jesús es va explicant. Avui entra en un dels dilemes més importants: Déu o les riqueses? La resposta de Jesús és clara: no podeu servir tots dos alhora.

Quina és la nostra actitud davant les coses, les riqueses, les possessions, els diners? Hi posem el cor? Les creiem imprescindibles? En fem un absolut? Si ho fem així, ja no ens caldrà Déu… Una actitud aquesta molt pròpia del nostre temps. De forma més o menys velada se’n promet la felicitat per les coses que tinguem, el benestar, la comoditat, el gaudi. Es com si ens diguessin: “quan més tinguis més feliç seràs”. La conseqüència és un xic dramàtica: es tendeix a valorar a les persones pel que ens poden donar, no pel que son. Trist però real. Però quan sabem sortir de nosaltres, de la nostra comoditat, per donar-nos trobem un altra felicitat, una que el mon no pot donar. Jesús ens proposa aquest camí. “Fa més feliç donar que rebre” recull els Fets dels Apòstols com una frase de Jesús. “No podeu servir Déu i les riqueses. Si en feu cas de l’un no en fareu de l’altre”. Haurem de triar…

Tanmateix, avui l’evangeli ens dona una mostra sorprenent: Jesús posa com exemple un administrador corrupte! Evidentment no està lloant la seva manera de fer. Falsejar els comptes –com malauradament també nosaltres estem acostumats a veure– no pot ser motiu d’elogi. El que valora Jesús és que se les empesqui per fer el que vol fer, amb enginy i astúcia. Ens vindria a dir: “Si els fills de l’engany actuen així, perquè no ho fan els qui volen fer el bé?”. També nosaltres ens hem d’espavilar per transmetre la nostra llum. El Regne que Ell anunciava és actiu, no passiu. Hem de posem els mitjans per dur-lo a terme. De nosaltres depèn.

Xavier Moretó, rector

“Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit”
Déu només pot estimar…

Seguim acompanyant aquest Jesús que va cap a Jerusalem, que va cap a la creu. Avui s’atura en el seu camí i, davant l’actitud dura d’alguns que li retreuen que “es faci amb pecadors i cobradors d’impostos”, ens regala amb una de les pàgines més maques de l’evangeli de Lluc. Potser els hi hauríem de donar les gràcies! Jesús explica tres paràboles, les anomenades paràboles de la misericòrdia: la de l’ovella perduda, la de la moneda perduda i retrobada i, finalment, la del fill pròdig…  Les tres tenen un tret en comú: l’alegria, la joia de la restitució.

Jesús els planteja unes qüestions molt senzilles, sorprenentment quotidianes. “Qui de vosaltres no aniria a buscar l’ovella que s’havia perdut?” els diu en la primera paràbola. O “qui no buscaria la moneda per tota la casa?” en la segona. I “oi que faria una festa quan l’hagués trobada?” Nosaltres diríem que aquestes actituds “son de calaix”, no? Doncs tot i així no hi volien “entrar”. I és que el seu objectiu no era entendre’l sinó poder-lo acusar. Jesús els hi feia nosa. Qüestionava les seves seguretats…

Però la paràbola definitiva és la tercera. La paràbola del fill pròdig –o del pare que perdona– ens dona l’autèntica dimensió del que Jesús ens vol explicar. Ell ens vol mostrar com és Déu. Déu és aquest pare que mira si el fill ha tornat i quan el veu li surt a l’encontre, el besa, fa una festa… “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida” li diu al seu fill gran. Però aquest tampoc vol entra-hi. No es capaç d’estimar com ho fa el pare. Té el cor endurit…

Per tant, sempre que tinguem ganes de jutjar, de desqualificar, de descartar o condemnar als qui no pensen com nosaltres o, simplement, de donar lliçons als altres perquè ens creiem millors recordem-nos d’aquestes paràboles. El cor de Déu és misericordiós. Com deia Fréré Roger de Taizé a preguntes sobre el Déu omnipotent: “Déu només pot estimar…”

Xavier Moretó, rector.

“Ningú pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”
Jesús dona la vida a Jerusalem

A l’evangeli d’avui –igual que els dels darrers diumenges– Jesús va “cap a” Jerusalem. L’evangelista Lluc ho planteja així: Jesús sempre va a Jerusalem. I a Jerusalem tots sabem el que li espera… Ell també ho sap. No és nou. També els hi va passar als profetes que el precediren, inclòs l’últim, Joan Baptista.

El profeta no és un endevinaire del futur com acostumem a pensar. No és algú que preveu el futur com els qui tiren les cartes. El profeta és un home –o dona– de Déu. Parlen en nom d’Ell i sovint, denuncien la injustícia, especialment envers els més pobres. Per això els persegueixen i –també molt sovint– els maten. Jesús ho sap perfectament. Però Ell ha d’anar a Jerusalem. Cal que vagi a donar testimoni al cor de la fe jueva, al centre. Probablement, si s’hagués quedat a Galilea no li hagués passat res…

Jesús, tot fent camí, va donant explicacions. La gent li pregunta. Avui contesta amb dues paràboles. Ens parla del que és fonamental, del més important. “Qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi” Vivim en un món que defuig les creus, que mira cap un altra cantó davant el patiment i la mort. Tanmateix, és evident que hi son. Ser cristià no és defugir les creus sinó aprendre a portar-les, amb l’esperança de que Ell és al nostre costat, que ens ajuda a portar-les.

I Jesús rebla el clau quan diu: “ningú pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”. No és només estar disposat a renunciar als bens materials. També. Aquí va més enllà. És renunciar a les nostres seguretats, a la nostra comoditat, a buscar sempre el nostre benestar. Sortir de la nostra individualitat per tal de donar-nos i estar els uns pels altres. Això ja costa més, especialment en el nostre món… És el que Ell va fer tota la vida fins al final. A Jerusalem Jesús donarà la seva vida.

Xavier Moretó, rector.

“Demaneu i Déu us donarà…”
Déu és el vostre Pare

L’evangeli d’avui ve a ser una mena de “monogràfic” sobre la pregària. Només començar, Jesús ensenya el Pare Nostre als seus deixebles. Ho fa per requeriment d’ells. Era normal que cada predicador tingués la seva pregària. Per això li diuen que els ensenyi una pregària “com feia Joan Baptista”. Tanmateix, alguna cosa més hi ha al darrera d’aquesta petició. En d’altres evangelis, els deixebles li demanen: “ensenya’ns a pregar com tu fas”. Potser Jesús tenia una manera especial de pregar…

Efectivament Jesús pregava d’un altra manera. D’entrada, ens diuen els evangelis que es retirava tot sol a pregar. S’apartava, s’aïllava per pregar. De ben segur que feia la pregària dels jueus, a la sinagoga o al Temple. És la pregària dels salms. Nosaltres l’hem heretat. La litúrgia de les hores –les laudes, les vespres, les hores d’entre dia– és la pregària de l’església. Pregar al matí –oferint el dia que comença– i al vespre –donant gràcies pels dons rebuts– ens ajuda a mantenir una “presència” durant tot el dia. És el que feia Jesús, però Ell, a part també hi dedicava un temps a la pregària personal. Els evangelis ens diuen que, a voltes, es quedava tota la nit pregant… I si Ell ho feia, amb molta més raó nosaltres, no?

Tanmateix, Jesús també pregava diferent en els gestos. Jesús prega amb les mans mirant al cel. Els jueus pregaven mirant al Temple –de forma semblant a com ho fan els musulmans, mirant a la Meca– però Jesús no. Déu és a tot arreu…

De ben segur que aquest estil en la pregària deuria suscitar interès –si més no curiositat– entre els deixebles. De tota manera, el que es definitiu és la seva forma d’adreçar-se a Déu. “Pare nostre…” Ells, que no s’atrevien ni tan sols a dir-li pel seu nom… “Yahvé” vol dir “el qui és”. Son les paraules que Déu adreça a Moisès quan li pregunta quin és el seu nom. “Jo soc el qui soc”li diu Déu. Però Jesús ens diu que Déu és Pare, el nostre Pare. Quin canvi! I la resta de l’evangeli és conseqüència d’aquest títol. “Demaneu i Déu us donarà… perquè tothom qui demana, obté” Una nova invitació a la confiança.

Xavier Moretó, rector.

“Maria ha escollit la millor part…”
Acció i contemplació. Totes dues

La trobada de Marta i Maria amb Jesús –i la conseqüent conversa– ens és un bon referent del nostre ser cristià. D’alguna manera Marta representa l’acció i Maria la contemplació. Tanmateix no es tracta d’optar per una o per un altra com a voltes s’ha explicat. No és un dilema el que Lluc planteja en el seu evangeli. Tant l’acció com la contemplació son importants i necessàries. El tema és quan s’ha de fer una o l’altra. Quin és el moment de l’acció i quin el de la contemplació? Jesús sembla optar clarament per la segona. “Maria ha escollit la millor part i no li serà pas presa” li diu a Marta. Menysprea Jesús el seu servei? De cap manera!

En la primera lectura del Gènesi ja se’ns posa en situació pel que fa a la importància del servei. L’escena és desenvolupa al desert. Abraham està sota una alzina –l’alzina de Mambré– i veu que venen tres personatges misteriosos. De seguida interpreta que és Déu mateix qui el ve a visitar. El primer que fa és acollir-los. És una  de les màximes dels orientals, l’acolliment del foraster. Aleshores li diu a Sara, la seva esposa: “de pressa, fes tres panets” I els diu als seus criats: “porteu-me el millor vedell i matem-lo”. Abraham es des viu per servir, com Marta. El seu premi serà una profecia: “l’any que ve la teva esposa tindrà un fill” Una gran benedicció.

Tanmateix, Jesús li dona un sentit nou. Acostuma a passar… L’acció és important però la contemplació… Dit d’una altra manera, quan la nostra acció neix de la contemplació potser les coses van millor, més rodones…

La Mare Teresa de Calcuta –ja santa–, una persona molt activa, que ha fet tant de bé entre els pobres, deia que res del que feia no ho podria fer si no hi dediqués un temps a la pregària. Una de les seves màximes era “ser com un llapis en mans de Déu”. Com assolir-ho si abans no hi dedicava un temps a entrar en comunió amb Ell?

Xavier Moretó, rector

“Un home anava de Jerusalem a Jericó…”
Doncs tu fes el mateix

La paràbola del bon samarità l’hem escoltat molts cops. Tanmateix, no per això ens hauria de deixar de “tocar”, d’interpel·lar, tant a nivell particular, personal de cadascú, com global.

La interpel·lació personal és molt directa. Es concreta en una senzilla pregunta: seriem capaços de fer com el samarità de la paràbola? Estaríem disposats a aturar-nos davant una persona necessitada per ajudar-la? Una pregunta molt adient en els temps que vivim. Anem tan atrafegats amb tantes coses… Seriem capaços de perdre una mica del nostre temps? I encara, estaríem disposats a donar del que és nostre? I no només del que ens sobra. El samarità de la paràbola dona la seva pròpia cavalcadura i està disposat a rescabalar del que és seu per cobrir les despeses extres… Val a dir que els samaritans eren considerats –encara ara– con de segona, que no mereixen salvar-se. No eren com els fariseus i sacerdots, tan perfectes, però que no son capaços d’aturar-se i passen de llarg donant la volta. I és clar podien quedar contaminats!

Però a nivell global, aquesta paràbola també ens hauria d’interpel·lar. Què pensem quan sentim les notícies de gent que pateix? Les trobem “normals”, com un “mal menor” o bé se’ns hi envà una mica el cor. Què hem pensat en sentir que han mort vora 30 persones intentant saltar la tanca de Melilla o les 40 persones que moriren ofegades en un camió als Estats Units? Eren pobres. Només buscaven un futur  millor, lluny de les guerres i la fam dels seus països… Ens afecta o ja ens hi hem acostumat? Perquè a Jesús si li afectava… Ens diuen els evangelis que sentia compassió. Compadir-se vol dir “patir amb el qui pateix”. Molt significativament, en l’evangeli d’avui, el qui pregunta a Jesús, davant la pregunta que Ell li fa (“qui et sembla que va veure l’altre com a proïsme?”) va i li respon: “el qui se’n va compadir”. I Jesús li respon: “Doncs ara, tu, fes el mateix”

Xavier Moretó, rector.

“En designà encara setanta-dos i els envià de dos en dos…”
En entrar dieu: pau en aquesta casa

L’evangeli d’avui és un paradigma de la missió. D’entrada sorprèn que siguin setanta-dos els enviats. No eren dotze els deixebles? Doncs resulta que n’hi havia molts més. I és que el dotze era un número simbòlic. Simbòlic no vol dir fals o de segona. Simbòlic en sentit fort vol dir que “és el que significa”. El dotze té un sentit de totalitat. Així, en designar “les dotze tribus d’Israel” està dient “tot el mon”. Justament aquest és el sentit. Els dotze designa tot el mon, té un sentit d’universalitat.

Tanmateix, els setanta dos encara va més lluny. Té un sentit de comunitat. Lluc vol transmetre a la seva comunitat que això d’evangelitzar no és un “afair” individual, personal –com, a voltes, ens volen fer creure els polítics i la societat en general– sinó que té molt a veure amb la comunitat de la que sortim. Podríem dir “des de la comunitat a la missió”. De fet, al final de cada eucaristia, som convidats a sortir fora i donar a conèixer el que hem viscut i celebrat. Això té una especial significació durant els dies de pasqua. Al final, el mossèn sol dir: “aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor ressuscitat!”

També val la pena aturar-se una mica en les condicions del predicador. “No us atureu pel camí, no aneu de poble en poble, no porteu ni bossa, ni sarró, ni calçat…” En poques paraules, aneu per feina! Quants cops –com dèiem diumenge passat– anem carregats de raons –o excuses– que poden ser un obstacle per a la missió. Hem d’anar “lleugers d’equipatge”. I, una cosa molt important, amb una certa urgència. Aquella que surt de adonar-nos de que molts es diuen cristians però no ho son, que –com diu el Papa Francesc– molts estan batejats però no catequitzats, és a dir, no viuen la fe. Com ho farem per donar a conèixer aquest gran tresor que tenim a les mans? Tenim una proposta de sentit de la vida. No ens ho podem quedar per a nosaltres. Com donar-ho a conèixer? Aquesta és la nostra missió.

Xavier Moretó, rector.

RESOLGUÉ DECIDIDAMENT D’ENCAMINAR-SE CAP A JERUSALEM
Deixem-nos interpel.lar per Jesús que passa

L’evangeli d’avui és molt significatiu del nostre ser cristià. Perquè ser cristià és seguir-lo a Ell, fiar-se d’Ell, en tota situació, amb tota confiança.

L’evangelista Lluc planteja el seu evangeli com un camí. Jesús fa camí cap a Jerusalem. Un camí que feia pujada (tot i que geogràficament no era així) De ben segur que sabia que a Jerusalem no el rebrien bé. És més, segur que intuía que allà el matarien… Si ho varen fer amb els profetes, amb Joan Baptista… Els mateixos deixebles ho veien i li deien: «a Jerusalem tens molts contraris!» Si s’hagúés quedat a Galilea, potser no l’hagueren matat… Però Ell havia d’anar-hi…

Tanmateix, en aquest camí es troba tota una sèrie de gent. Alguns el volen seguir però amb condicions. D’altres volen condemnar als qui no els volen. Son els deixebles. Un cop més no ho entenen. Jesús els renya. D’altres volen fer camí amb Jesús però sense deixar la seva vida, les seves seguretats.

A volltes, potser nosaltres també posem excuses i condicions. No volem renunciar al que és nostre. És lògic. En un mon tant individualista, que cerca seguretats i comoditats, fàcilment també hi caiem. Potser hariem de preguntar-nos quin és el nostre seguiment? Sabem firar-nos? Ens deixem interpel.lar per aquest Jesús que passa? Sabem fer camí amb Ell?

Xavier Moretó, rector.

TOTHOM EN MENJÀ TANT COM VOLGUÉ
El do de l’eucaristia

Celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, el Corpus. Una festa dedicada a contemplar aquest gran do de Déu, l’eucaristia.

A l’evangeli d’avui sens mostra la multiplicació del pans. Un signe de la presència del Regne de Déu enmig nostre. És el signe del compartir, de la fraternitat, del do de Déu amb els més febles. «Doneu-los vosaltres de menjar» els diu Jesús als deixebles. Un signe que ressona a eucaristia.

Jesús els va prometre als deixebles: «sempre que celebreu aquest sopar, jo seré enmig vostre». Aquesta és la manera que Ell va triar per quedar-se. Tot i que Ell és també enmig nostre («on dos o més us reuniu en el meu nom jo hi soc») i, especialment entre els més pobres («quan tenia fam, em vau donar menjar…»), Jesús tria el pa i el vi per fer-se aliment de la nostra vida. Més encara. L’eucaristia ens configura, ens fa cada cop més semblants a Ell. I encara. L’eucaristia és anticipació del que esperem. Ve a ser un «trosset» de cel. Allà dalt no hi ha eucaristia. No cal..

Per tant  viure la fe amb eucaristia o sense és molt diferent. No té color!

Xavier Moretó, rector.

TOT ALLÒ QUE ÉS DEL PARE ÉS MEU
«Tot allò que és del pare ès meu»

Celebrem el diumenge de la Trinitat. Tanmateix, de fet, el que estem celebrant és la nostra fe. Només cal veure com comencem i acabem totes les nostres celebracions. Fem la senyal de la creu i diem: «en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant».

Tres persones i un sol Déu. És un Misteri molt gran. Misteri amb majúscula. El Misteri ens parla d’una realitat molt més gran del que podem entendre, que depassa les nostres capacitats però al qual hi podem accedir. Només hi ha una forma de fer-ho: la fe.

Déu pare ens remet a la creació i a la salvació, l’alliberament (1a lectura), el Fill ens remet a Jesús, manifestació del Regne i bona nova. I l’Esperit Sant ens parla d’una presència, en nosaltres, en les comunitats i en l’Església. Però el Pare es revela en el Fill, el Fill ens parla del Pare i l’Esperit ens parla de tots dos. «L’Esperit us ho farà entendre» els diu Jesús als deixebles en l’evangeli d’avui.

Pare, Fill i Esperit. Una formulació que ens apropa a Déu. Aquesta és la nostra fe.

Xavier Moretó, rector.

REBEU L’ESPERIT SANT
Veniu Esperit Sant

Celebrem la gran festa de Pentecosta. És el final del temps de Pasqua. Durant cinquanta dies hem anat contemplant el fet més important del cristià: la resurrecció de Jesús. Hem passat del reconeixement –les aparicions– a la formació de les comunitats i el naixement de l’Església –el que celebrem avui–. I el fet que Jesús hagi ressuscitat té conseqüències directes. Com diu Pau en les seves cartes: «per la fe, ja viviu com a ressuscitats». Una vida nova. Som fets homes i dones nous. Això s’ha de notar en la nostra manera de viure. L’estimació, la fraternitat, el servei, l’atenció als més pobres, el perdó… Però en aquest «viure nou» no estem sols. No és fruit d’un propòsit que ens fem, d’un voluntarisme, d’un esforç. Tenim l’Esperit. «Rebeu l’Esperit Sant» els diu Jesús als deixebles. Sant Pau, de nou, diu que ni tan sols la pregària és ben bé nostra. És l’Esperit que prega en nosaltres. L’Esperit és el qui ens dona vida, qui reparteix els dons –2a lectura–, qui guia l’Església. «Jo seré sempre amb vosaltres» també els hi diu. I és un do. El podem demanar: «veniu Esperit Sant!»

Xavier Moretó, rector

Diumenge 29 de Maig, l’Ascensió de Jesús. Lc 24, 46-53

“L’ESPERIT US DIRÀ TOT EL QUE HEU DE DIR”
Vosaltres sereu els meus testimonis

Celebrem el dia de l’Ascensió. Jesús puja al cel però, curiosament, no per allunyar-se sinó per estar més a prop. Quina paradoxa! La seva presència és molt més gran ara que quan era enmig nostre… La prova és que els deixebles, en lloc d’entristir-se perquè s’envà –que seria el més natural– s’alegraren «amb una alegria immensa» ens diu l’evangeli.

Lluc planteja l’escena al final del seu evangeli. Ve a ser la conclusió. Tanmateix, Lluc continua als Fets del Apòstols, que també és seu. Avui hem escoltat el seu inici. Ara, però, s’ha donat un canvi: comença un nou temps, el temps de les comunitats i l’església. Una vida nova. Els deixebles ho captaren de seguida i començaren a anunciar l’evangeli, tot contents. La culminació la veurem el proper diumenge. És l’esclat de l’Esperit. Aquí va néixer tot. «Aquest que heu vist morir a la creu, està viu, a ressuscitat». Això ho va canviar tot. D’aleshores ençà estem en el temps de l’Esperit.

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 22 de Maig, 6è de Pasqua. Jn 14, 23-29

L’ESPERIT US HO FARÀ ENTENDRE
L’esperit ens porta

Seguim fent el camí de Pasqua. Vàrem començar contemplant l’experiència de reconeixement dels primers deixebles –les aparicions– i hem seguit veient les conseqüències de dir «és veritat, ha ressuscitat». Ara ja estem pràcticament al final d’aquest camí. Ens esperen l’Ascensió i la Pentecosta, les grans festes de l’Esperit. Però Jesús avui ja ens diu a l’evangeli: «m’envaig, però tornaré» Però abans ens fa la gran promesa: «us enviaré l’Esperit Sant…»

La realitat de l’Esperit és bàsica pel cristià. De fet és l’autèntic protagonista. L’Esperit és en nosaltres –dins nostre–, l’Esperit ens ajuda a creure i a pregar. Pau ens diu que ni tant sols la pregària és ben bé nostra. És l’Esperit que «prega en nosaltres», «gemega» diu Sant Pau. I l’Esperit guia les comunitats i la mateixa Església. És important recordar tot això. Enmig d’un mon tan voluntarista com el nostre, que sembla que tot depengui del nostre esforç, els cristians diem que els protagonistes no som nosaltres, sinó l’Esperit que habita en nosaltres. Quin alliberament!

«No tingueu por. Jo seré sempre amb vosaltres» ens diu Jesús. Aquesta és la nostra esperança i la nostra llibertat, una llibertat que ningú més ens pot donar.

Xavier Moretó, rector.

“Us dono un manament nou: Que us estimeu els uns als altres”
Qui estima coneix Déu perquè Déu és amor

Seguim en aquesta Pasqua contemplant el fet més important: Jesús ha ressuscitat.
Avui, l’evangeli ens mostra una de les grans conseqüències de dir: Jesús ha ressuscitat. El manament de l’amor –també dita la «regla d’or»–: «estimeu-vos els uns als altres» ve del fet de la resurrecció. Jesús inaugura un temps nou. Com ens diu l’Apocalipsi –2a lectura d’avui– «heus aquí que ho faig tot nou». La nostra novetat és la resurrecció. Per ella som fets homes i dones nous. I viure ja ara com a ressuscitats ens porta a fer-ho com ho va fer Jesús. Sant Enric d’Ossó, un sant del nostre país, ens diu: «tenir les mateixes actituds, els mateixos gestos, les mateixes paraules que Ell» i podríem afegir i la mateixa manera d’estimar. «Estimeu com jo us he estimat». Aquí hi és tot.

Xavier Moretó, rector.

“Les ovelles escolten la seva veu i el segueixen”
Jesús, el bon pastor

Seguim en aquesta Pasqua contemplant el fet més important: Jesús ha ressuscitat. Però si fins ara ho fèiem de la ma dels primers testimonis, els qui varen estar amb Ell, ara ho fem d’un altra manera. Les lectures d’avui ens fan mirar més vers les conseqüències de dir «ha ressuscitat» que del fet mateix.

Efectivament, ja la 1a lectura ens situa en una fet cabdal. Els primers cristians s’adonen d’una cosa sorprenent: els no-jueus accepten la fe. Un veritable escàndol! I és que Déu es vol manifestar a tothom. L’evangeli és universal.

En la 2a se’ns mostra l’església dels màrtirs. El fet de confessar que Jesús ha ressuscitat els va suposar persecució i mort. D’alguna manera nosaltres «tirem» d’aquesta 1a església que dona la vida pel missatge de Jesús.

I a l’evangeli se’ns presenta aquesta figura de «Jesús bon pastor», segurament la imatge més antiga de Jesús, conservada a les catacumbes de Roma. Jesús amb un anyell a les espatlles –i sense barba–, imatge de confiança, crida i fe. Ell va al davant i ens crida i nosaltres el seguim.

Cadascuna d’aquestes lectures ens donen elements per dir també nosaltres: és veritat, ha ressuscitat. Més encara, ens dona pistes per saber com hem d’obrar també nosaltres com a ressuscitats: sense excloure, testimoniant la fe i seguint Jesús. Ser cristià no es professar una doctrina. És seguir una persona, Jesús, vivent enmig nostre i obrar en conseqüència.

Xavier Moretó, rector.

«Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donà»
Quan ens refiem d’Ell, si pesquem

Seguim en el nostre camí de Pasqua. De la ma dels primers testimonis, fem la nostra própia professió de fe. «És veritat, ha ressuscitat!»

Avui l’evangeli ens dona una nova oportunitat. Joan –que va una mica més enllà que els altres evangelistes– ens dona noves pistes. L’escena es situa a Galilea. Estan pescant. Jesús es fa present i els diu que tirin la xarxa. S’havien passat tota la nit «bregant» i no havien pescat res. Quin desastre! Però en obeïr Jesús… Quina pesca!

Joan ens diu unes quantes coses interessants. 1er,  Jesús s’apareix en la vida normal, quotidiana. 2on, si confiem només en nosaltres, en el nostre esforç –en la nostra competència– no pesquem res però quan ens deixem fer per Ell… Missatge per a cadascún de nosaltres però també per a les comunitats. La barca simbolitza l’església… 3er, «és el Senyor», és a dir, Jesús ressuscitat. Quan el reconeixen canvien el nom, Jesús per el Senyor. Experiència misteriosa però real.

Finalment, el diàleg de Jesús amb Pere. Les tres vegades ens recorden les tres negacions de Pere. D’alguna manera, les preguntes el recuperen, el redimeixen. Tanmateix, el més interessant és la pregunta mateixa: «Pere, m’estimes?». No li pregunta si s’enrecorda de tot el que han viscut i del que ha de dir. Nosaltres, sempre tan capaços, potser ho haguéssim fet, però Jesús no.

Estimar Jesús. Ho fem? Els cristians seguim una persona, Jesús, i l’estimem. Coneixer’l, seguir-lo, estimar-lo… «Ja no soc jo» ens diu St Pau. «És Crist que viu en mi» Un altra bona dada…

Xavier Moretó, rector

“Feliços els qui creuran sense haver vist… ”
El crucificat és el ressuscitat

Estem ja en el segon diumenge de pasqua. D’alguna manera hem encetat un nou camí, el de pasqua. De la ma dels deixebles de Jesús, els qui varen ser amb Ell, anem fent camí. Ells el varen reconèixer –una experiència que nosaltres no podem fer– i nosaltres ens hi identifiquem per fer la nostra pròpia professió de fe. En efecte, nosaltres no hem conegut Jesús en vida però ells si i nosaltres diem el mateix que deien ells: “Jesús ha ressuscitat!”. El missatge fonamental dels relats de les aparicions és justament aquest: “aquest Jesús amb els qui hem compartit tantes coses, que li hem vist fer tant de bé, que l’hem vist morir a la creu, és viu, ha ressuscitat!”

Aquest diumenge, el relat de Joan va en el mateix sentit de reconeixement però té uns quants trets diferencials respecte als altres evangelis. Jesús s’apareix –estant les portes tancades– i ho fa als vuit dies. Una al·lusió al diumenge? Segurament. També en el relat dels deixebles d’Emmaús –exclusiu de Lluc– el reconeixen “en partir el pa”, una referència clara a l’eucaristia. Però Joan també ens fa un petit regal: una nova benaurança. Davant la incredulitat de Tomàs –que vol proves– Jesús li ensenya les mans i els costat, el convida a “comprovar”,  i li diu “feliços els qui creuran sense haver vist”. Ho podríem afegir, sense por, a les altres benaurances que ja coneixem, no?

I és que la fe –com es diu l’autor de la Carta als Hebreus– és “creure en realitats que no veiem” però que, no per això, son menys reals. L’experiència pasqual dels primers deixebles era misteriosa –sovint no saben ben bé com explicar-ho i es contradiuen– però era real, tant que el dia de Pentecosta varen sortit fora i ho pregonaren, a risc de les seves pròpies vides. De fet, la majoria varen morir per haver-ho dir…

Un altra Tomàs, divers d’aquest evangeli, Tomàs d’Aquino, doctor de l’església, segle XIV, parlava dels “ulls de la fe”. Amb la fe hi podem veure però d’un altra manera. La pasqua ens mou justament a veure-hi així, amb la fe. Sabrem fer-ho?

Xavier Moretó, rector

“Havia de ressuscitar d’entre els morts…”
Pere entrà, veié i cregué

Celebrem la Pasqua del Senyor. Ja fa dos anys que no ho celebràvem amb una certa normalitat. Durant el confinament tancàrem l’església i no varem celebrar la Setmana Santa i l’any passat la celebràrem amb restriccions. Enguany ja tenim un ciri pasqual nou. No cal que el reciclem. Celebrem una pasqua nova. Donem-ne gràcies.

Però la pasqua és actualitat, vida per a nosaltres i pels qui ens envolten. La pasqua és actualitat i novetat. “Ara és el temps de la salvació!”. Però partim de la nostra realitat. Quina és? Cal identificar-la. Pau ens diu en les seves cartes que ja estem vivint com a ressuscitats. Jesús ens obra sempre un camí nou. “Heus aquí que ho faig tot nou” ens diu l’autor de l’Apocalipsi. On és aquesta novetat? Déu és novetat. On és el nostre Déu?

Joan evangelista ens el mostra. Jesús és la manifestació de Déu enmig nostre. “Qui em coneix a mi, coneix Déu” Fa uns dies escoltàvem en el seu evangeli com els hi retreia als fariseus que no l’acceptaven. “Vosaltres no coneixeu Déu perquè si ho féssiu m’acceptaríeu a mi” Ens cal fer discerniment. En una expressió molt de Sant Ignasi –enguany celebrem els 500 anys de la seva conversió– “què és de Déu i que no és de Déu? Mirem-ho.

No és de Déu la violència de la guerra. Ho sabem prou amb aquesta guerra d’Ucraïna. Tants morts (homes i dones, nens i joves), tres milions de desplaçats, víctimes de violacions, d’abusos. Vides trencades per sempre. Però sí son de Déu les mostres de solidaritat, d’acolliment, de donació envers les víctimes.

No és de Déu la intolerància, la discriminació, la desigualtat, la pobresa. Discriminar per raó de raça, d’orientació sexual. No és de Déu la violència de gènere. Tampoc ho és treure-li importància canviant-li el nom. No és de Déu criminalitzar als immigrants que no ens convenen per la seva pobresa, perquè no ens poden “aportar”. No és de Déu posar multes als pobres per viure al carrer i posa-les també als qui els ajuden. Només cal veure com Jesús sempre estava amb ells, és més, es va fer un d’ells…

No és de Déu l’autoritarisme, el menyspreu per la pluralitat. No és de Déu anar en contra de la llibertat d’expressió, d’associació, de reunió. No és de Déu el menyspreu al dret de decidir dels pobles. No és de Déu menysprear la seva llengua. La mateixa església ho reflecteix en els documents de la seva doctrina social. Els nostres bisbes no ho diuen per ignorància o per diplomàcia? Vull pensar que és per la segona. Val a dir que va ser l’església qui va inventar la diplomàcia. Tanmateix, Jesús no ho era gens de diplomàtic quan denunciava el comportament dels fariseus. Jesús és posa al costat dels pobres i els febles i els defensa… Se la juga per a ells i la gent ho sabia…

No és de Déu l’abús de menors i encara ho és menys quan els abusadors son mossens i religiosos. Com diu el Papa Francesc, “és un pecat gravíssim, que clama al cel, perquè les víctimes queden marcades per sempre!” “És pitjor que un crim” diu el Papa, “perquè la persona ha de continuar vivint, totalment destrossada” I que això ho facin persones consagrades… Com diu Jesús a l’evangeli: “a aquests més els hi valdria que els lliguessin una pedra de molí al coll i els tiressin al mar” per escandalitzar “a un d’aquests petits”. “Tolerància cero!” diu el Papa.

Si, ens cal discernir. Enmig nostra –i també en la nostra església– es “colen” comportaments que no son de Déu. Com ens diu Jesús a l’evangeli quan envia als deixebles a predicar: “es disfressen amb pells de xai però son llops afamats”. En aquesta Setmana Santa de ben segur que no s’han perdut cap processó. Els tenim a casa. Tots ho sabem, també els nostres bisbes, però aquests callen. Alguns ja diuen que aquest silenci és eloqüent. Jo diria una mica més: és simptomàtic. Potser no son prou lliures per denunciar-ho. Tanmateix, Jesús si ho era… Jesús denuncia públicament els caps religiosos, per hipòcrites, intolerants i poc atents a les necessitats dels més pobres. Els qui es creuen superiors i van pel mon donant lliçons, els qui condemnen en nom de Déu, els qui oprimeixen i no respecten els drets de les persones…

Joan evangelista planteja el seu evangeli com un judici. Paradoxalment, jutja als qui jutgen i condemnen Jesús i en surten perdent. Jesús els posa en evidència. Potser Jesús ressuscitat segueix posant en evidència els nostres comportaments…

Sant Ignasi ens proposa en els seus exercicis cercar un coneixement intern de Jesús. Pau ens diu una cosa semblant: “ja no soc jo, és Ell qui viu en mi”. Viure la pasqua és viure la novetat d’aquest Jesús que ve a nosaltres i que ens mostra el camí de l’autèntica vida però no per quedar-nos-la com si fos un bé de consum sinó per donar-la i mostrar-la al mon. Serem capaços de fer-ho? Ell segueix comptant amb nosaltres per mostrar el que és de Déu i rebutjar el que no ho és.

Bona pasqua!

Xavier Moretó, rector.

“HOSSANA, BENEÏT EL QUI VE EN NOM DEL SENYOR!”

Avui és diumenge de rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem. Nosaltres fem com els qui el varen rebre. Amb palmes el rebem tot contents. És l’entrada del messies a la ciutat santa, tal com varen dir els profetes. Tanmateix, Jesús va a Jerusalem a morir i ho sap. Les autoritats polítiques i religioses –aleshores no hi havia gaire diferència– ja havien decidit de matar-lo. Els mateixos que l’aclamaven cridaran, uns dies més tard, per crucificar-lo. Per això, després d’escoltar l’evangeli de l’estrada, escoltem tot el relat de la passió. Ho tornarem a fer el divendres, tot contemplant Jesús a la creu

.Jesús va  a Jerusalem per morir. El seu testimoni el durà a la mort. Però  després ressuscita. També això ho havien dit els profetes. També Jesús els hi diu en diverses ocasions als seus deixebles però no s’ho acabaven de creure. Ara, en faran experiència. «És veritat. Aquell que heu vist morir a la creu, és viu , ha ressuscitat!» Aquí va començar tot…

Xavier Moretó  rector.

“Aquell que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres…”
«Les seves ferides ens curaven»

L’evangeli d’avui, com el de la setmana passada, ens torna a mostrar la misericòrdia. I de nou, com el diumenge passat, una misericòrdia que “salta” per sobre la justícia humana.

Efectivament, si diumenge passat veiem com el pare de la paràbola –que és Déu mateix– depassa la justícia del germà gran –que, certament, tenia raó, una raó “humana”– ara veiem com Jesús –que no ignora la llei que mana apedregat les adúlteres–, també va més enllà de la justícia humana –i religiosa– i apunta a quelcom molt més gran. Perquè amb la frase lapidària de Jesús: “qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres” deixa a tothom desarmat. De forma molt significativa, l’evangelista Joan apunta que s’anaren retirant “començant pels més vells…” Els de més edat, qui han viscut més, s’adonen abans del seu error. Certament, la vida ens ensenya que tots tenim les nostres coses, que ningú és perfecte… No podem condemnar ningú. Mirem-nos a nosaltres mateixos i ens adonarem que no podem fer-ho. De la mateixa manera, tampoc podem anar pel mon donant lliçons als altres, ni a fi de bé. Hem de reconèixer que, molts cops, els cristians ho fem això. No podem. No hi tenim dret.

Tanmateix, el text d’avui va una mica més enllà. Jesús no tan sols perdona a la dona adúltera sinó que també està perdonant als qui l’acusen. Tampoc a ells els condemna. Ho podia haver fet… Amb la seva actitud, d’alguna forma, Jesús està assumint també les seves culpes. Ho veurem per Setmana Santa. Escoltarem al profeta Isaïes que ens diu: “les seves ferides ens curaven”. Jesús a la creu assumeix les nostres culpes. La misericòrdia portada a les últimes conseqüències. Ell dona la vida a la creu, carrega amb les nostres culpes però, al final, ens dona vida nova. Per la seva mort i resurrecció som fets homes i dones nous… Aquest és el gran missatge.

Xavier Moretó, rector.

“Aquest germà teu, era mort i ha tornat a la vida”
Misericòrdia per sobre la justícia?

La paràbola del fill pròdig és un d’aquells moments cabdals del missatge de Jesús. De fet, alguns especialistes diuen que és com una mena de cimal, com si Jesús anés pujant de to el seu missatge –“in crecendo”, com diuen els italians– fins arribar a aquest punt. Però, perquè és tan important? Doncs la raó és senzilla: ens parla directament de Déu.

Potser per copsar plenament l’impacte que deuria causar aquesta paràbola –tant aleshores com també ara– fora bo situar-se en el context. En temps de Jesús, la vida fora de la família era del tot impensable. Era una cultura patriarcal. Per això deuria ser tan dur escoltar la història del fill petit, el pròdig. Demanar l’herència –abans de morir el benefactor– i marxar deuria ser un escàndol, per no dir una ofensa imperdonable. Doncs el pare no només li dona els diners sinó que el perdona i fa una festa quan torna. Increïble! Tanmateix, ara també pot ser una mica escandalós. En un mon com el nostre, tan justicier i a voltes venjatiu –com es diu popularment, de “qui la fa la paga”– parlar de perdó en lloc de justícia pot esdevenir també un xic incomprensible.

L’altra dada important és la que fa referència al fill gran. En justícia, té tota la raó. Ell sempre s’ha portat bé i mai ha tingut el que el seu germà té en tornar. Però és que la justícia del pare no és la mateixa que la del fill gran. El pare es guia només per l’amor. La seva justícia és la misericòrdia. El fill gran no és capaç d’entrar-hi. Té el cor endurit…

Val a dir que, sempre hi ha persones que, davant d’aquests paràbola, es reafirmen en el que diu el germà gran: “quina injustícia!” o “el pare tenia que castigar al petit!”. Doncs cal advertir-los que s’han quedat a la porta del missatge, que s’estan perdent el millor. Perquè, de fet, l’actitud del pare ens està parlant de la misericòrdia de Déu. Si tenim més justícia humana que misericòrdia potser caldrà convertir-se, no?

Xavier Moretó, rector.

“Un home tenia una vinya que no donava fruit…”
Deixeu a Déu ser Déu

L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts diferenciades. Una ens parla de l’anomenada “doctrina de la retribució”, ben coneguda del jueus, i l’altra ho fa del que podríem dir “l’elecció frustrada”. De fet, son dues cares de la mateixa moneda. Per què creure que Déu castiga en aquest mon –la primera– i no respondre positivament a l’elecció de Déu sobre el poble –la segona– manifesta una sola cosa: el desconeixement de Déu…

Déu no castiga a la terra. Aquell “alguna cosa haurà fet” davant la malaltia o la desgràcia no és del Déu de Jesús. Els qui diguin això –àdhuc ara i entre alguns cristians– encara estan en l’Antic Testament. Què es posin al dia!

Un cop, els deixebles li presentaren un cec a Jesús i li preguntaren: “aquest per què és cec, per culpa seva o dels seus pares?” (només ens faltava això, una desgràcia hereditària!) Jesús s’enfada amb els deixebles i els diu: “ni per un no per l’altre!” I el curà. Déu no castiga en aquest mon. Només vol el nostre bé. Hem de deixar a Déu ser Déu i no penjar-li falses imatges. “Jo sóc el qui sóc” li diu Déu a Moisès en la primera lectura d’avui.

En la segona part surt el símbol de la figuera que no dona fruit. És una imatge –o una indirecta– del refús del poble d’Israel. Ells que es sentien tan segurs de la seva elecció, resulta que refusen la revelació de Déu en Jesús. El missatge és clar: no us confieu, no us sentiu massa segurs de la vostra crida. Jesús encara els hi dirà més clar en un altra evangeli: “les prostitutes i els publicans –que els fariseus menyspreaven– us passaran davant…”

Aquesta recomanació també és vàlida per a nosaltres. La nostra fe no és una seguretat, sinó una certesa. No hi ha garanties. Cada dia és un caminar pas a pas. La clau es estar prou oberts per saber escoltar i, si s’escau, ser prou humils per canviar. Els qui es creuen millors o massa segurs, es perden…

Xavier Moretó, rector

Diumenge 20 de Març de 2022, 3er de Quaresma. Lc 13, 1-9

“Un home tenia una vinya que no donava fruit…”

L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts diferenciades. Una ens parla de l’anomenada “doctrina de la retribució”, ben coneguda del jueus, i l’altra ho fa del que podríem dir “l’elecció frustrada”. De fet, son dues cares de la mateixa moneda. Per què creure que Déu castiga en aquest mon –la primera– i no respondre positivament a l’elecció de Déu sobre el poble –la segona– manifesta una sola cosa: el desconeixement de Déu…

Déu no castiga a la terra. Aquell “alguna cosa haurà fet” davant la malaltia o la desgràcia no és del Déu de Jesús. Els qui diguin això –àdhuc ara i entre alguns cristians– encara estan en l’Antic Testament. Què es posin al dia!

Un cop, els deixebles li presentaren un cec a Jesús i li preguntaren: “aquest per què és cec, per culpa seva o dels seus pares?” (només ens faltava això, una desgràcia hereditària!) Jesús s’enfada amb els deixebles i els diu: “ni per un no per l’altre!” I el curà. Déu no castiga en aquest mon. Només vol el nostre bé. Hem de deixar a Déu ser Déu i no penjar-li falses imatges. “Jo sóc el qui sóc” li diu Déu a Moisès en la primera lectura d’avui.

En la segona part surt el símbol de la figuera que no dona fruit. És una imatge –o una indirecta– del refús del poble d’Israel. Ells que es sentien tan segurs de la seva elecció, resulta que refusen la revelació de Déu en Jesús. El missatge és clar: no us confieu, no us sentiu massa segurs de la vostra crida. Jesús encara els hi dirà més clar en un altra evangeli: “les prostitutes i els publicans –que els fariseus menyspreaven– us passaran davant…”

Aquesta recomanació també és vàlida per a nosaltres. La nostra fe no és una seguretat, sinó una certesa. No hi ha garanties. Cada dia és un caminar pas a pas. La clau es estar prou oberts per saber escoltar i, si s’escau, ser prou humils per canviar. Els qui es creuen millors o massa segurs, es perden…

Xavier Moretó, rector

“Mentre Jesús pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara”
Per Jesús vivim ja com a ressuscitats

Aquest diumenge, l’evangeli torna a ser especial, paradigmàtic. Si fa una setmana contemplàvem a Jesús sent temptat al desert, avui el veiem transfigurat. De nou se’ns donen nous elements de conversió. Si el diumenge passat reflexionàvem al voltant de Jesús i la seva missió –i sobre cóm havia de dur-la a terme– avui ho fem al voltant de la nostra fita, del terme de la nostra pròpia vida. Perquè la transfiguració ens parla de la resurrecció –ens l’anticipa–, però, de fet ens parla de la nostra pròpia transfiguració, la que aspirem assolir en viure com a cristians…

Pau ens diu en les seves cartes: “ja viviu com a ressuscitats!” i “per la fe vivim anticipadament allò que esperem”. En el Tabor Jesús va mostrar als seus deixebles aquesta realitat. Ells no ho acabaren d’entendre –com sovint ens fan veure els evangelistes– però després si que hi van entrar. Pere queda estorat davant la manifestació de Jesús –al·lucinava, com diuen els joves– però aquella experiència –del tipus “fundant”, com la de Pau camí de Damasc– de ben segur que se li va quedar i, certament que li va fer servei. Perquè en baixar de la muntanya li esperava –tant a ell com als seus companys– la prova més dura: veure Jesús morir a la creu. De ben segur que deuria dir: “ara el veiem així, desfigurat, però nosaltres l’hem vist de debò, transfigurat”. És la mateixa experiència –un cop més– de Pau quan diu: “jo sé de qui m’he fiat!”. Sant Pau, en moments de dificultat i foscor –i en va passar molts– recorda quan hi veia clar i d’alguna manera es diu: “tornaré a veure-hi!” Una bona frase per aplicar-nos-la quan ho passem malament i dubtem…

Tanmateix, sorprèn que, al final del fragment, s’imposi el silenci.  Una mica com quan Jesús diu als qui acabava de curar que no ho diguin a ningú, ara l’evangelista ens diu que van guardar el secret del que havien vist. Per què? La raó és molt senzilla: no podien parlar de Jesús ressuscitat abans de passar per la creu. Sense creu no hi ha resurrecció. Tot un motiu per a nosaltres: quines son les nostres creus? Cóm les porto? Les assumeixo? I cóm ho faig, amb esperança o amb resignació? La resignació no és cristiana. El propi del cristià és la fe i l’esperança.

Jesús accepta la creu i la porta fins al final, i no amb resignació. Fins i tot podríem dir que amb dignitat. Una bona pista per a la nostra conversió…

Xavier Moretó, rector.

“L’Esperit el conduí pel desert i era temptat”
El Déu de la misericòrdia

Amb aquest diumenge comencem el temps de Quaresma. De fet ja ho començarem el dimecres passat amb el signe de la cendra. La cendra ens recorda la nostra realitat, la nostra “veritat” que deia Teresa de Jesús: que no som tant com ens pensem, que som poca cosa. Però d’aquí és de on partim. El temps de Quaresma és un temps de conversió, de canvi, per disposar-nos millor a celebrar la gran festa de cristià, la Pasqua.

És significatiu que, tan bon punt comencem la Quaresma, se’ns posi al davant aquest evangeli: les temptacions. Jesús, un cop es batejat, se’n va al desert. Perquè? Doncs li cal saber com ha de dur a terme la missió que Déu li encomana… Jesús necessita discernir. Què he de fer? Com fer-ho? A qui m’he de adreçar primer? Com a home que era també ha d’anar descobrint la seva missió. Potser tenia dubtes… I, certament, el que se li presenta –personificat en la figura del diable– son “d’altres maneres” de fer el que havia de fer. Ha de manifestar-se amb contundència? Amb força? Amb poder? Des de l’èxit? Aquestes serien les solucions fàcils. Però Jesús no tria cap d’aquestes. Potser nosaltres, cercant la màxima eficàcia, sí ho faríem. Ell no. Ell tria el camí més difícil, el de la donació, el de la humilitat, el de la creu… Ens convé recordar que Déu no es manifesta amb força, contundència, imposant-se. Aquest no és el Déu de Jesús. Lo de Déu és un altra cosa, un altra “rotllo” que dirien els joves. Lo propi de Déu és l’amor, la misericòrdia…

És adient que ara se’ns posi al davant precisament aquesta idea. Ara que tots estem patint per aquesta guerra d’Ucraïna, torna a sortir la pregunta sobre Déu: on és Déu? Perquè no intervé? Aquesta qüestió ja és una mica antiga. Va sortir per primer cop quan es descobriren els camps de concentració. El tema es plantejava com “Déu després d’Auschwitz”. On era Déu? Perquè ho va permetre? Doncs la resposta ens la pot donar perfectament l’evangeli d’avui. Déu no és un déu de la força, la imposició i la intervenció si no un Déu de la misericòrdia. On és Déu en aquesta guerra? No hi és al front de batalla, aturant míssils, si no a la rereguarda, ajudant als refugiats. Tantes iniciatives que estan sorgint aquest dies encaminats a ajudar, acollir, protegir a tots els qui es veuen obligats a marxar d’Ucraïna… Déu és amb els més febles…

Jesús, després de les temptacions, en tornar, el veiem amb els malalts i pobres del seu mon. No va als temples i cases dels rics. Jesús és dona des de el principi fins al final. I quan mor, Déu no intervé. No el baixa de la creu. Però després de morir,  ressuscita…

Xavier Moretó, rector.

“La boca parla d’allò que desborda el seu cor”
L’autenticitat, un dels centres de la fe

De tant en tant, Jesús, a l’evangeli, ens dona unes petites observacions d’autenticitat. En la controvèrsia que té amb es fariseus, aquestes observacions son continues, però “amanides” amb unes quantes acusacions directes del tipus “sepulcres blanquejats”, “cria d’escurçons” o, directament, “hipòcrites”. Precisament en aquest evangeli Jesús diu hipòcrita al qui vol treure la busca de l’ull de l’altre i no veu la biga que té en el seu…  Tot plegat ens fa adonar que és una cosa important, que estar més pendent dels defectes dels altres que dels propis no és poca cosa. És un pecat i, si ho pensem bé, bastant sovintejat, també entre cristians…

En el nostre mon abunden les crítiques destructives. Només cal engegar la tele i seleccionar algun programa-tertúlia. En aquests programes, els atacs personals son constants. La desqualificació de l’altre, la polèmica, la baralla dialèctica només cerca captar audiència i, d’una forma molt subtil, animar-se amb les desgràcies dels altres. Podríem dir que utilitzen als altres per sentir-se millor. Molt poc cristià. Jesús els diria hipòcrites. “Treu-te primer la biga del teu ull i després ja t’hi veuràs per treure la busca del teu germà” ens diu Jesús amb contundència.

És bo mirar-nos de tant en tant al mirall. Quina és la meva realitat? Quina és la meva “veritat”? que diria Teresa de Jesús. Soc dels qui critico i desqualifico, que jutjo i miro amb superioritat als altres o intento comprendre, acceptar i perdonar? En això ens hi va molt més que ser bones persones. És un dels centres del missatge cristià. Aquest és el tema de fons de la paràbola del Fill Pròdig, per a molts el centre de la predicació de Jesús…

Xavier Moretó, rector

“Sigueu compassius com ho és el vostre Pare”
Déu només pot estimar

Si hi ha una idea autènticament revolucionaria que el cristianisme aporta a la humanitat és la que llegim avui en aquest evangeli. Perquè si perdonar ja és contracultural, perdonar als enemics, als qui et fan mal, ja és màxim. Ens depassa. Supera tant els nostres límits –i el nostre instint més bàsic– que, per entendre’l de debò hem d’apel·lar a un amor més gran. És el que fa Jesús. “Sigueu compassius com ho és el vostre Pare…” Sense aquesta referència no podríem entrar-hi.

És una mica el que surt a la Paràbola del Fill Pròdig. Per a molts constitueix el centre del pensament de Jesús. El pare de la paràbola és Déu. Un pare que sempre perdona, que sap compadir-se, és  dir, patir amb el qui pateix, que acull i fa una festa quan el fill torna. En canvi, el fill gran –que sempre s’ha portat bé– no es capaç d’entrar en aquesta dinàmica d’amor sense límits. Té el cor endurit… Tot un referent del nostre temps.

Vivim en un món que difícilment perdona. Hi ha un cert esperit de venjança en l’ambient. Fins i tot als nens i nenes se’ls ensenya a tornar-s’hi. “Tu, si et peguen, t’hi tornes més fort. Així no t’ho faran més” És la Llei del Talió dels jueus: “ull per ull, dent per dent” però ampliada! No és estrany que visquem en un món tan violent! Justament, Jesús avui ens diu tot el contrari: “si et peguen en una galta, posa-li l’altra…”

Aquest pot ser també un criteri de discerniment per a nosaltres. On estem? Som dels qui s’hi tornen, ni que sigui com una autodefensa, o som capaços de perdonar? Potser, sense adonar-nos, som excloents i discriminem. Alguns que es diuen cristians tenen comportaments discriminatoris, xenòfobs, racistes o que criminalitzen als pobres. Ha sortit recentment a les notícies. A Alacant es multa a les prostitutes i als captaires… Certament, això no és cristià, per molt que se’n diguin els qui ho fan, i no ho és per culpa d’aquest evangeli…

I Jesús ens diu al final: “vosaltres heu d’estimar als enemics, heu de fer el bé sense esperar de rescabalar-vos –és a dir, el maleït “esperar el benefici”– llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills del Déu altíssim”. I és que l’amor als enemics “apunta” a Déu mateix.

Ja ho diu Joan en la seva 1ª Carta: “Déu és amor. Qui estima coneix Déu perquè Ell és amor”. Fréré Roger, de Taizé, va dir un cop, quan li preguntaren sobre el Déu totpoderós: “Déu només pot estimar”

Xavier Moretó, rector

“Feliços els pobres! Ai de vosaltres els rics!”
Fa més feliç donar que rebre

Les benaurances sempre ens interpel·len, si més no, mai ens deixen indiferents. Això és bo. Ens incita a canviar. En l’evangeli d’avui, aquest tret es veu particularment destacat. Perquè l’evangelista Lluc no es limita a posar les benaurances “positives”, si no que també hi posa les contràries… En podríem dir “malaurances”. “Ai de vosaltres els rics…, ai de vosaltres els qui ara aneu tips…, ai de vosaltres el qui ara rieu…” Podríem dir que Lluc fa una citació per contrast. Aleshores, si les benaurances sempre ens “toquen”, ara encara més. Un missatge aquest de molta actualitat.

Tots ho sabem. Vivim en un món que privilegia el benestar, el tenir de tot (i més), el passar-s’ho bé (“que son quatre dies”) i anar fent. D’alguna manera ens fa “promeses de felicitat”, més o menys velades. “Quan més tinguis, quan més assegurat estiguis, quan més en puguis treure, millor!” Això arriba a les relacions interpersonals. D’alguna manera es valora a les persones no tan pel que son com pel que ens poden aportar. Utilitarisme? Probablement. El cas és que nosaltres vivim enmig d’aquest mon i, fàcilment, podem caure en el parany. Jesús ens diu clarament que per aquí no es troba la veritable felicitat. Els autèntics benaurats no son els rics sinó els pobres. Evidentment no està lloant la pobresa sinó que, per ella, arribarem més fàcilment a Déu, perquè Déu està més pendent d’ells. “D’ells és el Regne de Déu!”. És el millor que ens pot passar. Llavors vol dir que em d’anar a viure sota un pont per ser feliços? No, no cal.

En la trobada de Jesús amb el jove ric potser es veu més clarament el sentit. Aquell jove, que era un bon religiós, no va poder seguir Jesús. En demanar-li: “ven tot el que tens i dóna-ho als pobres” no va poder. Estava massa “enganxat” a les coses. Hi havia posat el cor. Significativament, l’evangelista diu: “i se anà tot trist, perquè era molt ric” Curiós. I és que, quan passa això, quan no ets capaç de desprendre’t del que és teu per ajudar al necessitat, ja no tens espai per a res més. Ja et tens a tu mateix, no et cal Déu… I Jesús ens diu: “fa més feliç donar que rebre” Déu ni do, quina paradoxa!

Xavier Moretó, rector.

“Ho deixaren tot i el seguiren”
Aquí em teniu, envieu-m’hi!

Les lectures d’avui tenen, totes elles, un marcat caràcter vocacional. En la, primera, el profeta Isaïes se’ns mostra amb la típica actitud inicial del profeta. Tremolós, desconfiat, indigne. Isaïes es sent incapaç de dur a terme la missió que Déu li encomana. D’entrada “ha vist Déu”. “Ai de mi, ja no podré parlar!” diu Isaïes. Pels antics “veure Deu” era morir… Però quan entén que ell no és l’important, que no és el protagonista, que la tasca la fa Déu, llavors es deixa fer. “Aquí em teniu, envieu-m’hi!” diu al final ple de coratge.

En la segona lectura, Pau fa tota una professió de fe. Ell, que va quedar definitivament “marcat” per l’experiència fundant que va tenir camí de Damasc, diu amb tota convicció: “jo també soc apòstol, si voleu el darrer de tots –com un avortó, diu Pau– però també soc apòstol”. Apòstol vol dir testimoni de resurrecció… És justament la experiència que va tenir. Jesús que li surt a l’encontre i li pregunta: “per què em persegueixes?” Així va passar de perseguir als cristians a difondre l’evangeli…

I en l’evangeli veiem un altra vocació, la de Pere i els deixebles. Després de parlar, Jesús li demana que tiri les xarxes. Pere, que era pescador, li retreu a Jesús que han estat tota la nit intentant pescar i que no n’han tret res. Tot pescador sap que el peixos piquen de nit, no de dia. Durant el dia son al fons, en aquest cas del llac. Tanmateix, li diu que sí. Aquesta fe és la que dona peu al signe. Aleshores Pere s’adona de la seva fragilitat. “Allunyeu-vos de mi que soc un pecador!” li diu a Jesús. Doncs justament aquesta feblesa  –la mateixa que senten Isaïes i Pau davant la missió– es el que li val el títol d’apòstol. “Només em gloriaré de les meves febleses perquè gràcies a elles es fa present el Crist” dirà Pau en les seves cartes.

Isaïes, Pau i Pere ens mostren un camí. Un camí de confiança, de missió i de fe. Perquè també nosaltres som apòstols. La nostra fe l’hem de comunicar, no ens podem limitar a viure-la privadament. D’alguna manera hauríem de sentir el neguit d’anunciar l’evangeli davant tanta gent que no el coneix i, encara coneixent-lo, no el viu en les seves vides. “Qui hi anirà?” li diu Déu a Isaïes. Que nosaltres també puguem dir com el profeta: “Aquí em teniu, envieu-m’hi!”

Xavier Moretó, rector.

“No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”
Estar oberts. No perdre la capacitat d’admirar-nos

L’evangeli d’avui és la continuació del que varem escoltar fa una setmana. Aleshores Jesús s’aixecà a llegir el passatge del profeta Isaïes: “el Senyor m’ha ungit per portar la bona nova als pobres, a tornar la vista als cecs…” Un fragment que ens parla directament del Messies. Doncs Jesús se’l fa seu. “Avui s’ha complert aquesta escriptura” “Ell és aquest del qui parla Isaïes” ens diria ara.  Tanmateix, en el fragment d’avui Jesús encara va una mica més lluny i, per provocar un xic més a l’auditori, els posa en evidència referint-se a la seva elecció. En esmentar una viuda de Serepta de Sidó i a Naaman el siri –ambdós pagans– els està dient que Déu ja no està tant per ells! Jesús qüestiona la seva elecció com a poble! Amb raó volien estimbar-lo… Però, a això cal afegir un altra dada: la proximitat els va ser un obstacle.

A voltes també nosaltres creiem que ho coneixem tot. D’alguna forma és el que li va passar a Jesús. Pensaven que ja el coneixien: “no és a quest el fill del fuster?” “i els seus parents no viuen entre nosaltres?” “Què no coneixem als seus germans?” Val a dir que amb “germans”, en aquell temps, acostumaven a designar als seus familiars més pròxims. No podien entendre que, de sobte, aquell que coneixien “de tota la vida” pogués dir que era el Messies de Isaïes… “Cap profeta és ben rebut entre els seus” els diu Jesús amb contundència. I és que quan ens tanquem en les nostres concepcions i esquemes, difícilment en sortirem. Tanmateix, alguns si s’alegraren de l’anunci de Jesús. Alguns quedaren admirats, sembla suggerir-nos l’evangelista.

Estar oberts, amb una mirada de fe. No perdre la capacitat d’admirar el que passa al nostre voltant. Déu ens pot dir coses cada dia. Com també ens diu Isaïes, només cal “parar l’orella”, estar amatents. Tot un repte.

Xavier Moretó, rector.

“Avui s’han complert aquestes paraules…”
Jesús és el qui esperem

Avui, a l’evangeli, tornem a escoltar un començament de la vida pública de Jesús. Si diumenge passat ho contemplàvem de la ma de l’evangelista Joan, avui ho fem de part de Lluc. I si fa set dies veiem com Jesús començava amb un signe, el de les bodes de Canà, convertint l’aigua en vi, avui el veiem parlant però no predicant sinó llegint un passatge de Isaïes i fent-se’l seu. Quin escàndol!

A les sinagogues, hi havia la possibilitat d’aixecar-se a llegir –una mica com fem ara– però també era possible predicar. Qualsevol ho podia fer i no tan sols qui presidia, tot i que les dones n’eren excloses… Sant Pau es va valdre d’això per predicar a les diverses comunitats que visitava en els seus viatges. Tanmateix, Jesús, en aquesta ocasió, no predica sinó que només s’aixeca a llegir i no qualsevol text sinó el de Isaïes: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu perquè Ell m’ha ungit per portar la bona nova als pobres, la llibertat als captius…” Un text aquest atribuït al Messies. I va i diu al final: “avui s’han complert aquestes paraules de l’escriptura”. Era com dir: “aquesta paraula s’acompleix en mi”. Déu ni do! L’impacte va ser tan fort que –com diuen els altres evangelis, menys Joan– volien agafar-lo per estimbar-lo.

Què Lluc iniciï així el seu evangeli és molt significatiu. És programàtic. D’alguna manera cerca de captar l’atenció del lector i, certament, ho aconsegueix. Ell és el qui esperàvem. Si ho tenim present entendrem el seu relat.

L’altra tret característic de Lluc és aquest “avui”. Ens acompanyarà durant tot el seu evangeli. És el que s’anomena el “kairòs” en grec, que és la llengua original dels evangelis. Vol dir que “ara és el temps, ara és el moment de la salvació”. Un bon recordatori per a tots aquells que viuen enyorant temps passats…

D’alguna manera és el que li ve a dir al seu amic Teòfil al començament del fragment d’avui. “T’envio una narració ordenada de tot el que ha passat” li diu. Tota una invitació per llegir l’evangeli, transmetre’l i posar-lo en pràctica.

Xavier Moretó, rector.

“Així començà Jesús els seus miracles…”
Jesús avança la seva hora

Arribem ja al segon diumenge del temps de durant l’any. Diumenge passat, amb l’evangeli del baptisme varem començar, d’alguna manera, un temps de contemplació del missatge i la obra de Jesús. Fins a la Quaresma l’anirem acompanyant, fent camí amb Ell. Per a Joan evangelista, aquest “començar” s’inicia amb una festa, una boda. En lloc de “parlar”, com en els altres evangelis, Jesús actua. Jesús comença amb un “signe” –en paraules originals de Joan–, i transforma l’aigua en vi. Tot un gest que vol dir molt més del que sembla…

Jesús és el vi nou. De forma molt significativa, aquest vi substitueix l’aigua de les purificacions. Com ja sabem, els jueus ho purificaven tot abans de fer-ne ús: plats, coberts, vasos… No era només rentar les coses per raons higièniques. Purificar les coses teia un sentit cultual, religiós. Amb Jesús comença un temps nou. Ja no cal l’aigua de les purificacions. Ara prenem el vi nou.

Un altra aspecte significatiu és el seguiment dels deixebles. L’evangeli diu: “des de aquell moment cregueren en Ell”. És la fe. Podem pensar que fins aleshores els deixebles seguien Jesús com qui segueix un “leader”, una persona carismàtica, que deia i feia coses molt maques, però a partir d’aquell moment cregueren. Podríem dir que començaren esdevenir apòstols, és a dir testimonis de resurrecció. De fet, tots els miracles o signes apunten a aquesta realitat. És “l’hora” –a la que Jesús també s’hi refereix–, és a dir, el moment de la seva resurrecció.

Amb aquest signe Jesús “avança” la seva hora. És un bon motiu per fer-ne una festa, no?

Xavier Moretó, rector.

Diumenge  9 de Gener de 2022, Baptisme de Jesús. Lc 3, 15-21

“Aquest és el meu Fill, escolteu-lo”
Jesús ja no farà com Joan

Arribem al darrer diumenge del temps de Nadal. El dia del baptisme de Jesús marca, d’alguna manera, un abans i un després. Si durant el temps de Nadal hem contemplat el Misteri del naixement de Jesús, “Déu amb nosaltres”, ara entrem en la seva mateixa vida. Jesús ja és gran i, un cop batejat –i de fer un temps de desert– comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos!” És el mateix que deia Joan Baptista però no ben bé igual…

En la lectura d’avui i ha dos fets sorprenents: la veu del cel estant (“Aquest és el meu fill”) i el mateix fet que Jesús “és posa a la cua” dels qui van a ser batejats. Jesús és “un més” però Joan se’n adona. Potser és l’únic que ho fa… Això vol dir que no va ser una experiència espectacular ni evident com, a voltes, tenim tendència a imaginar. Va ser una experiència personal –de Jesús i de Joan– i –sorprenentment– en un context de pregària. Lluc en diu que Joan –i, de ben segur, també Jesús– estava pregant. I és que pregar és molt més que demanar i donar gràcies. És entrar en comunió amb Déu…

També és significatiu que Joan digui que Jesús batejaria –perquè, molt probablement, Ell també va batejar– però que ho faria amb “aigua i foc”. Com es pot batejar amb foc? Segurament es referia a la seva manera de fer. Joan era un profeta que parlava de forma contundent: acusant, denunciant, assenyalant amb el dit, cridant… Potser esperava que Jesús faria el mateix. Però Jesús no farà igual. Malgrat que també denunciarà i, a voltes, de forma contundent (la polèmica amb els fariseus i l’expulsió dels mercaders del temple en son un bon exemple) Jesús parlarà d’una forma molt més amable (benaurances), personal (samaritana, Zaqueu) i sabrà acollir, sobretot als pobres i als malalts. Aquest estil és el del Servent de Yahvè que hem escoltat a la 1ª lectura d’Isaïes: “no crida pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la…”. Cal que prenguem nota d’aquesta diferència. Perquè els cristians, a voltes, actuem més com Joan que com Jesús. Com ens agrada d’anar pel mon donant lliçons! Doncs això no és de Jesús. No és cristià…

Xavier Moretó, rector.

“El qui és la Paraula es va fer home…”
El Misteri de Déu enmig nostre

Estem ja en el segon diumenge del temps de Nadal. Avui, a l’evangeli, escoltem el pròleg de l’evangeli de Joan. El pròleg de Joan és –segons diuen els entesos– la “clau de lectura” de tot el seu evangeli. El dia de Nadal també el varem escoltar. Aleshores, després de celebrar la vigília de Nadal, amb el relat del naixement de Jesús, com és natural, Joan ens posava, d’alguna forma, en situació. Com diem col·loquialment ens feia “tocar de peus a terra”. És com dir-nos: aquest naixement tan bonic, en realitat ens està parlant d’un drama. Tot acabarà malament. “La Llum ha vingut al mon… però el mon no l’ha reconegut” ens diu amb un cert to lacònic. Martín Descalzo, un mossèn que fa molts anys tenia un programa a la tele espanyola –els més grans de ben segur que el recordareu– diu en el seu llibre “Jesús de Nazaret”, en quatre volums: “la ombra de la creu ja planava sobre Betlem…”. És la mateixa idea de Joan però traduït al nostre llenguatge. Tanmateix, en l’evangeli també hi ha un bri d’esperança: “la Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la”.

Ara, però, ja entrat el Nadal, tornem a escoltar el mateix text. Per què? Potser perquè l’aprofundim una mica més. I és que Joan “apunta alt”. L’evangeli de Joan és el més teològic dels quatre evangelis. Podríem dir que és el més profund i elaborat. Joan ens vol introduir al Misteri… “Misteri” amb majúscula inicial, com “Paraula” i “Llum”, també citades així en l’evangeli que ens ocupa. De fet, ens hem passat tot el Nadal parlant de “Misteri del Nadal” com si res. La paraula “Misteri” apunta a una realitat molt més gran del que puguem entendre, que depassa en molt les nostres capacitats. No té res a veure amb els “misteris” dels programes de la tele –ja posats– que ens parlen de coses esotèriques. Tampoc té a veure amb res detectivesc. Fa referència a una realitat “altra” que no està a l’abast de la nostra capacitat. Un missatge aquest de molta actualitat, en un mon com el nostre que sembla que no sigui capaç de creure en res que no es pugui demostrar… I al Misteri, així entès, només hi podem accedir per la fe… Ara potser podrem valorar i entendre una mica més l’actitud de Maria. Ella va saber acollir el Misteri de Déu en la seva vida –sense “entendre” gairebé res– però “creient” molt. Maria anava “amb la fe pel davant”… Tot un model de creient.

Avui, d’alguna forma, l’evangelista Joan ens convida a viure i acollir el Misteri de Déu en la nostra vida, a acollir aquest Jesús que és “Déu amb nosaltres” –que també hem dit tants cops durant aquest Nadal– en la nostra vida. Una oportunitat que no podem deixar passar.

Xavier Moretó, rector