Homilies del diumenge de la parròquia de Sant Ignasi de Loiola
22276
page,page-id-22276,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2021

HOMICAT 2021
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Diumenge 2 de Maig de 2021, Diumenge V de Pasqua. Jn 15, 1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

 

“Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”
No som nosaltres els protagonistes

 

Aquest diumenge, en l’evangeli, se’ns torna a donar una imatge suggerent del que vol dir ser cristià. Si el diumenge passat contemplàvem la imatge de “Jesús, bon pastor” ara ho fem amb “la vinya i els sarments”. Perquè ser cristià es seguir Jesús perquè coneixem la seva veu (bon pastor) però també es estar units a Ell, “empeltats” en Ell (la vinya i les sarments) Quan més ens identifiquem amb Ell, quan més el coneguem –coneixement intern, deia Sant Ignasi–, quan més ens el fem nostre, més fidels serem al seu missatge, sabrem fer-ne vida en nosaltres i pels altres. Sant Enric d’Ossó, un sant de casa nostra, deia: “tenir les mateixes actituds, els mateixos gestos, les mateixes paraules que Ell…” Els primers cristians ho tenien clar. Ho estem veient aquests dies de la ma del llibre dels Fets dels Apòstols. Els protagonistes no eren ells –o nosaltres– a l’hora de anunciar l’evangeli. L’autèntic protagonista és l’Esperit. No ens prediquem a nosaltres mateixos…

 

Els deixebles estaven acostumats a que els diguessin el que havien de fer. Els fariseus tenien aquesta funció. La seva tasca era recordar tots els manaments de la Llei jueva –més de vuit-cents– i dir als altres el que havien de fer. Acostumaven a posar-se com exemple. Els hi venien a dir: “veieu que bons complidors que som? Heu de fer el que nosaltres fem” Però Jesús els contradiu sovint i els tracta de hipòcrites “perquè diuen i no fan”. Tanmateix, amb la resurrecció de Jesús tot això a quedat desfasat. Pau diu en les seves cartes: “no cal que ningú us digui el que he de fer. Teniu l’Esperit en vosaltres…” És com si ens digués: “vosaltres teniu accés directe a Déu!”

 

A voltes els cristians anem pel món dient als altres el que han de fer. És un error, ni que sigui a fi de bé, per ajudar. No som nosaltres els protagonistes, no ens hem de predicar a nosaltres mateixos. Això és més propi dels fariseus, que els agradava de ser ben considerats. Al ensems, és una falta de respecte envers la vida de les persones. Qui vulgui ajudar l’altra s’ha de posar al mateix nivell, no per sobre… Quan els deixebles varen entendre això, l’Església va anar creixent perquè l’Esperit l’animava. No era com a conseqüència del seu esforç, de la seva capacitat o de la seva intel·ligència. Era l’Esperit el qui feia la feina… L’important era “deixar-se portar”.

 

Empeltats en el Crist. Aquesta és la clau per donar fruit, perquè sense Ell no hi tenim res a fer…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Diumenge 4 d’Abril de 2021, Diumenge de Pasqua. Jn 20, 1-9

Havia de ressuscitar d’entre el morts...

 

Diumenge 4 d’Abril de 2021, Diumenge de Pasqua. Jn 20, 1-9

 

“Havia de ressuscitar d’entre el morts…”
Vivim ja com a ressuscitats

 

Finalment, hem arribat a la Pasqua! Ens hem estat preparant durant tota la Quaresma per aquest moment. És la festa més gran. Jesús ha ressuscitat! Però abans de fer aquesta afirmació l’hem de saber identificar aquest Jesús. El que ha ressuscitat és el que va viure entre nosaltres, el que va morir a la creu. El ressuscitat és el crucificat.

 

Comencem un nou temps, el temps pasqual. Durant cinquanta dies contemplem i reflexionem, més encara, ens fem nostra aquesta afirmació. Ho farem de la ma dels primers testimonis, els qui varen estar amb Ell, els qui el van veure morir a la creu. Escoltarem els relats de les aparicions que, lluny de voler només que ens quedem bocabadats, pretenen justament dir-nos això: el que vam veure morir  la creu, està viu! És el mateix amb el qui varem compartir tantes coses, que el vam veure fer tant de bé, que ens va deixar un missatge de vida i salvació. És del qui ja deien els profetes que passaria tot això. “Havia de ressuscitar d’entre es morts!” És una de les motivacions fonamentals dels evangelis, dir que “tot quadra”. En Ell tot té sentit.

 

Tanmateix, lluny de quedar-nos només en una afirmació, dir que Jesús a ressuscitat ens compromet, ens transforma. Perquè això vol dir que nosaltres també ressuscitarem però també té un altra sentit, no menys important: ja podem viure com a ressuscitats. “Vivim anticipadament allò que esperem” ens diu Sant Pau en les seves cartes. Ja vivim en esperança.

 

Recordo un professor meu de la facultat que deia: “quan arribem allà dalt direm: això em sona…” Per la fe se’ns anticipa allò que trobarem. D’alguna manera estem fent “tastets” de cel. Val a dir que això també té conseqüències. SI vivim així ajudarem a escampar els valors de l’evangeli, ha transformar el món. Serem llum enmig del món.

 

Al final de la Pasqua celebrarem la Pentecosta, l’esclat de l’Esperit. Aquell dia contemplarem com els deixebles, vencent la por i el tancament –avui diríem el confinament– al que estaven sotmesos, feren el primer anunci: “Jesús, aquest que vosaltres heu vist morir a la creu, és viu, ha ressuscitat!”. No sabien ben bé com dir-ho però l’experiència era real, prou real per jugar-se la vida. De fet, tots varen acabar donant-la.

 

Aquest va ser l’inici de les comunitats, de la primera Església. Aquí va començar tot…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Diumenge 28 de Març de 2021, Diumenge de Rams. Mc 14,1-15,47

Beneit el qui ve en nom del Senyor!. Sant Ignasi de Loiola

 

“Beneit el qui ve en nom del Senyor!”
Jesús va a Jerusalem a donar la vida

 

Celebrem el Diumenge de Rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem. Entra a Jerusalem com els profetes van dir d’Ell. Entra per l’anomenada “porta daurada” de la muralla. Aquesta porta encara hi és. Ara està tapiada. S’hi accedia per un pont –aquest ja no hi és– que salvava el desnivell entre la muntanya i la ciutat.

 

“Beneit el qui ve en nom del Senyor!” deien contents els qui el rebien, amb palmes i estenent els mantells als seus peus, com si fos un príncep o un rei. Però Jesús entra a Jerusalem per morir… Un rei que va cap a la creu, muntat en un ase –no a cavall o amb carruatge, com els reis– i que ni tan sols era seu. Els deixebles el van a buscar prometent-li al seu propietari que després el tornaran. “El mestre l’ha de menester” li digueren. Jesús entra a la ciutat pobre, “de prestat” i sabent que va cap a la mort. Quin contrast tan gran!

 

I és que els deixebles ja li van dir: “no hi vagis a Jerusalem! Les autoritats i els notables de la ciutat estan conspirant per matar-te!” Però Ell hi havia d’anar. En una actitud profètica, puja a Jerusalem a donar el seu darrer testimoni. Havia d’anar al centre, al cor de la fe jueva. Si s’hagués quedat a Galilea potser no li hauria passat res. Potser hagués mort de vell… Però a Jerusalem és faria escoltar i donaria la vida… per després ressuscitar. Ja els hi va anunciar repetidament als seus deixebles. Ells no l’escoltaven –o no volien fer-ho– però l’anunci era clar: “el fill de l’home serà entregat en mans dels seus acusadors i morirà, però al tercer dia ressuscitarà” Però mentre els hi deia, ells es preguntaven què voldria dir això de ressuscitar d’entre els morts… Ras i curt, no entenien res. Ho entendrien més tard, a la llum de la Pasqua.

 

Amb aquest diumenge comencem la Setmana Santa. Aquest any si podem celebrar-la. Amb algunes restriccions, però podem. Dijous Sant, Divendres Sant, Pasqua. Fem memorial de l’eucaristia, la creu i la resurrecció de Jesús. Recordem uns fets del passat, els actualitzem i els projectem al futur. Aquest és el sentit de memorial. No és només recordar. És molt més! D’alguna manera ens fem nostres uns fets per viure’ls en la nostra vida, de present i de futur. Del record en fem esperança i de la vivència en fem testimoni. Ho recordarem al final del temps pasqual, per Pentecosta.

 

“Aquest que heu vist morir a la creu, està viu. Ha ressuscitat!”. El clam dels deixebles, els qui ho veieren amb els seus ulls, ressona ja en nosaltres. L’anunci de Pasqua ens espera al final d’aquesta setmana…

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 21 de Març de 2021, 5è de Quaresma. Jn 12, 20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit. Sant Ignasi de Loiola

 

“El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit”
Ser cristià: un continu morir i ressuscitar

 

Aquest diumenge, a l’evangeli, escoltem un altra anunci de la passió. No és, ni molt menys, el primer cop que Jesús fa aquest anunci. En diverses ocasions Jesús diu als deixebles que tot allò acabarà malament. Però els deixebles no s’ho acaben de creure. En unes ocasions “despisten” i fan veure que no ho han sentit, en d’altres contradiuen Jesús obertament. “De cap manera, això no pot passar!” li diu Pere en una d’aquestes ocasions. És lògic. Com podia acabar tan malament després de tot el bé que havia fet? A la llum de la Pasqua ho entendran. Jesús havia de morir per ressuscitar. És més, això ja ho deien les Escriptures…

 

Tanmateix, aquest cop l’anunci de la passió es dona en el moment de trobar-se Jesús amb uns grecs que el volien conèixer. És significatiu per què tots sabem què caracteritza al pensament grec: la raó, la lògica, el raciocini, la filosofia… Nosaltres som fills del pensament grec! Però ja ho diu Pau en les seves cartes: “nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd”. De ben segur que aquest s deixebles deurien quedar ben decebuts de l’acollida de Jesús…

 

Estem a punt d’endinsar-nos en aquest absurd. El proper diumenge ja és Diumenge de Rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem però no hi va a ser exalçat si no a morir i Ell ho sap… Jesús accepta la creu que, literalment, se li ve a sobre. L’evangeli d’avui  ressona a dijous sant. Jesús prega al Pare si es pot fer d’un altra manera –com a Getsemaní– però, al final, accepta la seva voluntat. I no és que Déu volgués la seva mort. Cap pare pot desitjar una cosa així pel seu fill. Però el que si volia és que dugués a terme la seva missió fins al final… i la missió de Jesús acaba a la creu. Però després de la creu ve la resurrecció… És més. Per a Joan –l’evangeli del qual estem llegint– Jesús ressuscita directament des de la creu, “saltant-se“ l’interval dels tres dies… Mort i resurrecció en el mateix moment.

 

Creu i resurrecció, un gran misteri. És el que configura la vida cristiana. “La vida del cristià és un continu morir i ressuscitar” ens diu Pau. És una bona ocasió per aprendre’n consciència.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Diumenge 14 de Març de 2021, 4rt de Quaresma. Jn 3, 14-21

Déu envià al seu Fill al món per salvar-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Déu envià al seu Fill al món per salvar-lo”
La gratuïtat, un camí de llibertat

 

Aquest diumenge, l’evangeli ens ofereix una nova oportunitat de revisió i conversió. Precisament, en això estem! La Quaresma és mirar i convertir-se per tal de rebre millor el gran do de la Pasqua. I, justament, aquest és el tema: la gratuïtat. El gran do que Déu ens fa és el seu propi Fill: “Déu envià al seu Fill per salvar al món gràcies a Ell” És el moment de prendre’n consciència…

 

La conversa que Jesús té amb Nicodem –un fariseu, membre del Sanedrí, “nada menos”– és mot significativa. Nicodem està obert, no només a escoltar –que ja és molt– si no també a canviar. Recordem un altra part de la conversa que Jesús té amb ell en la que li recorda que cal néixer de nou i li parla de l’Esperit: “com el vent que, que no saps de on ve i a on va…” Nicodem no és “rebota” com molts dels seus companys fariseus. Descobreix una llibertat nova. És una experiència semblant a la que fa Pau. També era fariseu. Amb Jesús, les coses ja no depenen del nostre esforç, del compliment de les normes. Ell ens convida a una llibertat nova, la que prové de l’Esperit. “Tot ve d’Ell, tot passa per Ell” dirà en una de les seves cartes. Gratuïtat. La iniciativa no és nostre. Ni tan sols la fe i la pregària son ben bé nostres, dirà també Pau. Son do de Déu.

 

En un món tan voluntarista, tan “capaç” com el nostre, convé recordar aquesta realitat: no creiem perquè siguem més intel·ligents, més capaços o més competitius. La fe és do de Déu. Tenim fe per què Ell vol. El que si és cosa nostra és fer créixer i madurar aquests fe. Això si. I en això estem, també.

 

Descobrir aquesta gratuïtat és descobrir una llibertat nova. Quin descans deurien sentir Nicodem i Pau! Ja no és necessari estar pendents del compliment de les normes. Només cal estar oberts al que Déu ens vulgui dir, al do que ens vulgui fer.

 

I nosaltres, en fem experiència d’aquesta llibertat?

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 7 de Març de 2021, 3er de Quaresma. Jn 2, 18-25

No convertiu en mercat la casa del meu Pare!. Sant Ignasi de Loiola

 

“No convertiu en mercat la casa del meu Pare!”
Nosaltres també som fets profetes

 

Seguim en el camí de la Quaresma, acompanyant a Jesús cap a la creu. Avui contemplem a l’evangeli un altra episodi impactant: Jesús expulsant als mercaders del Temple, una escena que hem escoltat molts cops però que, no per això, hauria de ser menys colpidora. Jesús, un home de pau, misericòrdia i perdó, agafa un fuet de cordes i tira les taules dels canvistes i els fa fora a tots! Un acte violent. Per què? L’evangelista Joan s’afanya a deixar-nos-ho clar. És que “el zel pel seu temple el consumia”. Una frase atribuïda al messies i que diu el salmista (salm 69), és a dir, una frase que escoltaven sovint. Els salms eren la seva pregària… i també la nostra.

 

Jesús fa de profeta. Un profeta no és un home –o dona– que endevina el futur, com es sol dir. Un profeta és un home (o dona) de Déu, una persona que és de Déu. Per tant, sovint, quan veu alguna injustícia, quan s’adona que alguna cosa va en contra del que Déu vol, simplement reacciona, “salta”, i parla, sovint denunciant i, a voltes, actuant. Així ho varen fer tots els profetes anteriors a Jesús: Isaïes, Jeremies, Amos… i, donat que sovint “posaven vermells” als poderosos, aquests exercien el seu poder i els mataven. Jesús fa el mateix i li passarà el mateix… I és que el Temple de Jerusalem era un lloc que generava injustícia, discriminació i desigualtat.

 

En el Temple és on es feien els sacrificis d’animals. S’oferien en expiació pels pecats. Fins aquí, normal en aquell temps. El problema és que s’havia convertit en un negoci. Fins i tot tenien moneda pròpia! Els jueus no podien tocar la moneda romana –el denari– per què podrien quedar impurs… Total, se l’havien apropiat per treure’n benefici! Especialment, en treien profit els de sempre, els que ostentaven el poder. Els fariseus s’atipaven amb la carn oferta en sacrifici. Hi havia corrupció, tràfic d’influències i abusos, normalment dels més pobres. Sovint oferien tot el que tenien… I tot en nom de Déu! Corrupció, manipulació, abús de les persones. Us sona, no? Davant de tot aquest panorama, Jesús no se’n pot estar i actua. “Heu convertit la casa del meu Pare en un mercat!” els hi diu furiós.

 

Aquesta actitud la de Jesús de ben segur, els deixebles la deurien recordar. Així ho deixa apuntat l’evangelista Joan. Una actitud que té molt a veure amb el nostre ser cristià. Per què nosaltres, pel baptisme, també “som fets” profetes. En la unció de l’oli del crisma, pròpia del baptisme, els mossens diem: “Déu et consagra amb el crisma de la salvació per tal que siguis sempre membre de Crist sacerdot, profeta i rei” Si participem així de la vida en Crist també nosaltres som profetes. Hem de fer com Ell feia. Evidentment, no es tracta que agafem el fuet i tirem les taules del mercat del barri, però… El sentit és evident: davant la injustícia i la discriminació no podem restar indiferents.

 

El temps de Quaresma és molt adient per revisar les nostres actituds. Quina és la meva reacció quan veig injustícies, opressió, desigualtat, abús de poder o quan es trepitgen els drets humans? Miro cap un altra cantó? Crec que no va amb mi o m’implico? Dona per pensar, no? Doncs d’això es tracta. Un cop més, l’actitud de Jesús ens interpel·la…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 28 de Febrer de 2021, 2on de Quaresma. Mc 9, 2-10

Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo“
El camí del cristià: mort i resurrecció

 

Les lectures d’avui –especialment l’evangeli– ens conviden a la contemplació. Com els deixebles al Tabor, ens posem davant Jesús i el contemplem tal com és. A la muntanya els deixebles el varen veure ja com a ressuscitat. Jesús se’ls va avançar en la seva manifestació. “Què n’estem de bé aquí dalt!” diu Pere tot satisfet. Marc ens deixa clar que no sabia ben bé el que es deia. Avui diríem que estava al·lucinant. No era per menys. Per a postres, Déu mateix se’ls manifesta del núvol estant: “aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo”. Un temps després, per Pentecosta, tornarien a al·lucinar però aleshores reberen un gran do que els va fer apòstols –és a dir, testimonis de resurrecció– i, jugant-se la vida, van sortir del seu tancament –avui diríem el seu confinament– i van començar a dir: “està viu, ha ressuscitat!”. Però abans de fer-ho havien de passar per la creu…

 

Jesús, al final del fragment d’avui, els ho deixa molt clar: “no podeu parlar del que acabeu de veure fins que no passeu per la passió”. No podem parlar del ressuscitat fins que no haguem fet l’experiència de la creu. Jesús mor per ressuscitar. Si no ho fem així, la resurrecció quedaria com un ideal, una entelèquia buida de sentit. “Cal morir per a ressuscitar” ens diu Sant Pau. És més, la vida cristiana és un continu morir i ressuscitar, “morir a l’home –i dona– vells per ressuscitar a l’home –i dona– nous” ens diu Pau. I qui és l’home nou? És Ell, Jesús ressuscitat, aquest que els deixebles varen veure al Tabor. Tanmateix, no ens podem quedar a la muntanya eternament. “Fem-hi tres cabanes!” diu Pere tot extasiat. Però això no és possible. Tard o d’hora hem de baixar a la plana, a la nostra realitat i aquesta acostuma a ser dura –com la que estem passant ara amb aquesta pandèmia– o duríssima com els deixebles en veure a Jesús morir a la creu…

 

El temps de Quaresma és un temps molt adient per identificar les nostres creus. Quines son les meves creus? I, encara més important: com les porto? Amb resignació –amb aquell “què hi farem…?” tant típic i tòpic d’alguns cristians– o amb esperança? Jesús podem dir que porta la creu amb confiança, fins i tot amb dignitat. I nosaltres?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 21 de Febrer de 2021, 1er de Quaresma. Mc 1, 12-15

L’Esperit empenyé Jesús cap el desert. Sant Ignasi de Loiola

 

“L’Esperit empenyé Jesús cap el desert…“
Una quaresma per fer desert

 

Amb aquest diumenge comencem la Quaresma. De fet, ja ho varem començar el proppassat dimecres, amb la imposició de la cendra. Aquell dia se’ns recordava, de forma molt significativa, la nostra realitat. Som poca cosa, no som tan com ens pensem. És una reflexió que, amb tota la que estem passant, també se’ns està fent des de altres àmbits de la nostra societat. D’alguna forma crèiem que ho podíem tot i resulta que som molt més febles del que ens pensàvem. Tota una cura de humilitat, no?

 

El temps de Quaresma és un temps de conversió, un temps per aturar-nos i pensar: en què creiem?, com estem en relació a això que creiem? I, encara més important, com vivim això que creiem, especialment de cara als altres? Jesús és va fer unes preguntes semblants però en relació a la seva missió. Després de l’experiència del baptisme –una experiència fundant– Jesús necessita apartar-se, fer desert –Marc diu en la traducció original “immediatament” després del baptisme– i preguntar-se: Com ho he de fer? Què hauré de dir? Qui m’ajudarà? En tornar de les temptacions –que Marc descriu de forma sorprenentment austera, “en quatre línies”– Jesús comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos” i tria als seus deixebles, que deixen el que estaven fent i el segueixen, també immediatament. Com solem dir col·loquialment, Marc “va per feina…” Lluc i Mateu –que el segueixen– ja ompliran més el seus relats i descriuran les temptacions: el poder, l’èxit fàcil, les riqueses… Jesús les rebutjarà totes i triarà el camí més difícil: la donació d’Ell mateix, una donació que el durà a la creu… Però després de la creu ve la resurrecció. Justament aquest és el rerefons de la Quaresma: la Pasqua. La Quaresma és un camí cap a la Pasqua.

 

El temps de Quaresma, un temps de desert també per a nosaltres. Podria ser un temps per fer-se nous propòsits. En d’altres èpoques, molts decidien deixar de fumar, per exemple. Ara potser ens podríem preguntar: com vaig d’ajuda als pobres? M’estic d’algunes comoditats en solidaritat amb els qui tenen menys que jo? Per què aquest és el sentit del dejuni. Com vaig de pregària? Jesús va necessitar apartar-se per pregar i discernir. Si Ell ho va fer, molt més nosaltres, no?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 14 de Febrer de 2021, 6è diumenge del temps ordinari. Mc 1, 40-45

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i li digué: queda pur

 

“Jesús, compadit, el tocà amb la mà i li digué: queda pur”
Jesús és compadeix, toca i cura

 

Avui, a l’evangeli, contemplem un altre signe polèmic de Jesús: és el fet de “tocar” als malalts. Polèmic i escandalós. En temps de Jesús “tocar” un malalt no només suposava un risc sanitari –i més tractant-se d’una malaltia com la lepra– si no que també era un risc religiós… Tocar un malalt –com tocar un mort o entrar a casa d’un pecador– suposava quedar impur i per sempre! Ho hem escoltat molt clarament a la primera lectura del llibre del Levític: “qui tingui el mal de la lepra ha d’anar despentinat i amb la cara tapada, ha de viure fora de la ciutat, i ha d’anar cridant: “impur, impur!” Una discriminació terrible! Certament, la lepra era incurable i molt contagiosa. Però aquí hi ha molt més. La doctrina de la puresa i de la impuresa, tan “gravada” en la ment del judaisme del temps de Jesús, suposava una exclusió, no només del àmbit social, si no també del religiós. Era com si Déu els hagués abandonat o, encara pitjor, els hagués castigat amb la malaltia… Aquí és on Jesús es revolta. Per aquí no hi passa! Déu no castiga en aquest món! Llavors és quan és compadeix –pateix amb el qui pateix– i el cura. I ho fa per contacte…

 

Tocar un malalt. Jesús s’arrisca, se la juga. Potser en el temps en que estem, patint aquesta pandèmia que ens està condicionant tant, podem entendre una mica més aquest gest. Ara que tots prenem tantes precaucions justament en mantenir les distàncies i en no tocar res amb les mans sense rentar-se bé abans, ens podem fer una mica més el càrrec del seu gest. Jesús estima tant, es compadeix tant que no té por d’arriscar-se. Tot un missatge de donació, ara que estem tan pendents de cadascú de nosaltres. Potser també una ocasió de valorar tot el que estan fent sanitaris, educadors, metges i tants d’altres que també se la juguen en el tracte amb les persones.

 

L’altre aspecte interessant de l’evangeli d’avui és aquest “no ho diguis a ningú” que Jesús adreça al malalt que acaba de curar. És l’anomena’t “secret messiànic”. Per què ho fa? No és moment de compartir i celebrar un fet tan gran? La raó és senzilla: Jesús no vol que és mal-interpreti el seu signe. Ell no és un “miracler”. Els miracles son signes podríem dir que anticipats del Regne. En el Regne de Déu ja no hi haurà més malaltia ni més mort. Jesús “avança” aquesta realitat i fa present aquest Déu que és enmig nostre, que ens coneix i pateix amb nosaltres, que només vol el nostre bé, que estima… No ens podem quedar mirant “bocabadats” el signe –com, a voltes, també fem nosaltres– sinó anar més enllà. Mirant així, en profunditat, “posant les llargues”, podrem arribar a fer la professió de fe que també ens relaten els evangelis i que, de fet, surt de la gent: “res d’això podria fer si Déu no estigués amb Ell…”

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 7 de Febrer de 2021, 5è diumenge del temps ordinari. Mc 1, 29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties. Sant Ignasi de Loiola

 

“Jesús va curar molts malalts de diverses malalties”
Jesús cura, anuncia i va de poble en poble

 

Seguim, com en els passats diumenges, contemplant la vida, el missatge i la manera de fer de Jesús. Una nova oportunitat per identificar-nos amb Ell. En l’evangeli d’avui hi veiem tres elements importants: la curació dels malalts, la pregària i la itinerància.

 

Jesús cura als malalts, “a molts malalts de diverses malalties” ens diu Marc. La curació és un signe del Regne de Déu. En la seva plenitud ja no hi seran ni la malaltia ni la mort. Jesús avança aquesta presència. És un signe d’esperança. Ell va començar la seva predicació dient: “El Regne ja és enmig vostre”. I els deixebles de Joan que el seguiren –una mica per curiositat– i que li pregunten sobre la seva identitat els diu: “mireu al vostra voltant: els coixos caminen, els cecs hi veuen…”. Ell parlava del Regne però, alhora, era el Regne enmig d’ells…

 

Jesús prega. Alterna acció i contemplació. És més, renova la seva força en la pregària. La Mare Teresa de Calcuta deia que la seva acció amb els més pobres trobava la força en la pregària. Un missatge de molta actualitat en un món tan activista com el nostre. Val a dir que Marc ens presenta Jesús pregant en la solitud, en un lloc a part. Era pregària personal, més enllà de la “manada”, és a dir, la que feien en el Temple. I si Ell necessitava pregar així, molt més nosaltres, no?

 

I en tercer lloc, Jesús no s’instal·la. Els deixebles volen retenir-lo. “Tothom us està buscant” li diuen. Però Ell no cedeix. “Anem a d’altres pobles, que aquesta és la meva missió”. Hi ha una certa urgència en aquestes paraules. Igual que Job i Pau –de les primeres lectures d’aquest diumenge–, Jesús sent la imperiosa necessitat d’anunciar a tothom. Potser seria el moment de fer-nos nosaltres la pregunta de si sentim també aquesta urgència. En la situació actual de patiment i desconcert general per la pandèmia, sentim també nosaltres la necessitat de comunicar la nostra esperança?

 

Jesús rebutja la comoditat, el estar sempre en un lloc on s’hi troba bé. Prefereix sortir, malgrat pugui ser més incòmode i arriscat, però també més lliure. Una dada a tenir en compte, tan a nivell personal com de comunitats i d’Església. El Papa Francesc aposta, en aquesta línia, per “una Església en sortida”, és a dir, una Església que s’arrisca, que no es queda còmodament esperant a que la gent vingui, que surt a l’encontre.

 

Jesús torna a mostrar-nos el camí. Ser cristià és fer com Ell. Més encara. Com ens diu Sant Pau, “deixar que Ell visqui en nosaltres”. Tot un repte.

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 31 de Gener de 2021, 4rt diumenge del temps ordinari. Mc 1, 21-28

Jesús parlava amb autoritat . Sant Ignasi de Loiola

 

“Jesús parlava amb autoritat”
Jesús parlava amb autoritat. I tu?

 

Seguim, contemplant a l’evangeli la vida i el missatge de Jesús. És un altra oportunitat per identificar-nos amb Ell. La seva manera de fer, el seu tarannà, el seu parlar és molt important que ens el fem nostre. Ser cristià és seguir-lo a Ell però també fer com Ell feia. Com diu Sant Pau, “ja no soc jo, és Ell que viu en mi”. Avui l’evangeli ens diu una cosa molt interessant, que també podem incorporar a la nostra vida: parlava amb autoritat. Què vol dir?

 

L’autoritat l’acostumem a associar al poder, a la superioritat i a la força. Res a veure amb el sentit que li dona Marc aplicant-lo a Jesús. Quan diu que la gent veia que parlava amb autoritat és refereix a quelcom molt diferent. Vol dir que parlava amb coneixement, des de dins. “Coneixement intern” diria Sant Ignasi. I parlava així de les coses de Déu, és més, parlava de Déu mateix d’aquesta manera. Això era radicalment nou. No estaven acostumats a sentir parlar així de Déu. Aleshores, ni tan sols s’atrevien a pronunciar el nom de Déu. Li tenien, més que respecte, por… Yahvé vol dir “el que és”. Per a Jesús, Déu és el nostre Pare. Com passar de la nit al dia!

 

Tanmateix, encara és més significatiu l’escàndol que deuria suscitar aquesta manera de referir-se a Déu entre els seus. Potser valdria la pena pensar perquè estava tan enfurismat el malalt endimoniat que se li atansa. “Has vingut a destruir-nos?” li diu violentament. I és que Jesús va qüestionar el que era més fonamental de la seva fe. Quan ens desmunten les nostre seguretats no ens agrada gens. De fet, el varen condemnar justament per fer això. Ell va posar en tela de judici el Temple i el Dissabte, els pilars fonamentals de la fe jueva… Amb raó –des de els seu punt de vista– deurien veure’l com una amenaça.

 

“No estigueu massa segurs de vosaltres mateixos” diu Sant Pau en les seves cartes. Estiguem oberts. Deixem enrere els nostres prejudicis –que tots en tenim–, sapiguem escoltar i, si s’escau, estiguem disposats a canviar. “Heus aquí que ho faig tot nou” diu l’autor de l’Apocalipsi. Estiguem oberts per acceptar la novetat que ens ve de Déu. Ell ens parla de moltes maneres: en la pregària, en les persones que ens trobem, en les situacions que vivim –fins i tot les dures, com la que ara ens toca viure–,… Sabem escoltar-lo?

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 24 de Gener de 2021, 3er diumenge del temps ordinari. Mc 1, 14-20

Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes Sant Ignasi de Loiola

 

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”
Podem nosaltres ser també pescadors d’homes (i dones)?

 

La crida de Jesús als seus deixebles és un fet molt significatiu del nostre ser cristià. Un fet cabdal. Ho veiem diumenge passat. Aquells dos deixebles de Joan que varen preguntar a Jesús on s’allotjava i que es quedaren amb Ell, van sortir-ne transformats. “Eren les quatre de la tarda” ens diu l’evangelista Joan. Ho recordarien per sempre més. “Hem trobat al Messies!” li diu Andreu al seu germà. Podríem pensar que aquest diumenge se’ns està explicant una experiència semblant. “Ho deixaren tot immediatament” ens diu Marc evangelista. I més tard “rebla” el clau sobre el mateix: “i deixaren al seu pare Zebedeu amb les xarxes i se’n anaren immediatament amb Ell” Un canvi total. Deixaren de ser pescadors. I Jesús els diu: “ara sereu pescadors d’homes…” Pescadors d’homes?

 

Una de les actituds més característiques de Jesús és: fixar-se en la realitat, compadir-se i actuar. Probablement d’aquí ve el famós veure-jutjar-actuar de Pierre Cardin, tan típic dels moviments d’Acció Catòlica. Això és el que fa Jesús en la multiplicació dels pans. Veu la situació de la gent –una situació de mancança–, es compadeix –“empatitsa”, pateix amb ells– i actua. Bàsicament, en dir als deixebles que esdevinguin pescadors d’homes està dient el mateix. Quines son les situacions de mancança, de pobresa que ens envolten? Sabem patir amb el qui pateix? Doncs actuem. Pesquem-los.

 

Ho podríem traslladar a la situació de mancança actual en relació a la pandèmia. Què veiem? Ens solidaritzem? Doncs actuem. Com podem transmetre la nostra esperança als qui pateixen? Com podem compadir-nos, és a dir, patir amb el qui pateix? Què fem per arreglar-ho? Sabem acompanyar amb la nostra fe als qui s’ho passen malament?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 17 de Gener de 2021, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 35-42

 On us allotgeu? Veniu i ho veureu. Sant Ignasi de Loiola

 

Diumenge 17 de Gener de 2021, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 35-42

 

“On us allotgeu?” “Veniu i ho veureu”
On és Ell en la meva vida? Com puc dir als altres «veniu i veureu?»

 

Seguim en aquest temps després de Nadal –l’anomena’t temps ordinari– contemplant la vida i el missatge de Jesús. És una bona oportunitat per identificar-se amb Ell, amb el seu estil i la seva paraula. És més que un coneixement del que va dir i va fer. És tracta de fer nostre el seu missatge i el seu tarannà. Com diria Sant Ignasi, es qüestió d’assolir el “coneixement intern” de Jesús. Els cristians el seguim a Ell però, alhora, volem fer com Ell. Un cop més, és molt més que imitar-lo. Val a dir que tampoc sabríem com fer-ho… És tracta que Ell visqui en nosaltres. Com diu Pau: “ja no soc, jo. És Ell que viu en mi…” Aquesta és una de les màximes del cristià. Ara en tenim una oportunitat de fer-ho.

 

Avui, a l’evangeli, escoltem una d’aquelles frases que ens haurien de sortit de forma espontània: “veniu i ho veureu”. I és que nosaltres també l’hauríem de poder fer aquesta invitació als altres, com feu Jesús als deixebles de Joan. Tanmateix, abans n’hem de fer experiència. On és Jesús en la meva vida? On habita? Només llavors, després de fer experiència de la seva presència en nosaltres, podrem convèncer als altres. Només des de l’experiència vital. Des de la teoria no convencerem ningú…

 

És el que varen fer els deixebles. Aquest “eren les quatre de la tarda” apunta a una experiència vital –fundant– dels deixebles. A partir d’aquell moment tot va ser diferent. Ja no varen tornar a ser els d’abans. El trobament amb Jesús transforma.

 

Finalment, l’evangelista Joan diu, de forma molt significativa, “i es quedaren amb Ell” No és això ser cristià? Això és el que fa fer possible que Andreu anés a buscar al seu germà Pere: “hem trobat al Messies!”. De cristià a apòstol. Val la pena prendre’n bona nota…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 10 de Gener de 2021, Festa del Baptisme del Senyor. Mc 1, 7-11

Aquest és el meu Fill. Escolteu-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu Fill. Escolteu-lo”
Tots som fill d’un mateix Pare, tots tenim la mateixa dignitat

 

Celebrem la festa del Baptisme de Jesús. Amb aquesta celebració acabem el temps de Nadal. Si durant el Nadal hem contemplat el gran misteri del Déu fet home –Jesús que és Déu-amb-nosaltres– ara ens comencem a fixar més en el seu missatge. Perquè a partir del baptisme, Jesús comença a desenvolupar la seva missió, la de anunciar a tothom la bona notícia del seu evangeli. El seu baptisme és l’iniciï, el detonant, una experiència fundant que l’ajuda a prendre consciència de qui és i què ha de fer. Després haurà d’esbrinar com dur-ho a terme. Per això marxarà al desert a fer discerniment. Son les temptacions. En tornar, començarà la seva predicació: “Convertiu-vos. El Regne de Déu és a prop…” Però abans caldrà aclarir quin és el seu baptisme…

 

Els evangelis ens mostren una certa controvèrsia de fons: quin és el veritable baptisme, el de Joan o el de Jesús? Per què, molt probablement, Jesús també batejava…  Si més no, la comunitat de Marc vol saber-ho. L’afirmació de Joan que surt a l’evangeli és clara: “jo batejo només amb aigua. Però ve el qui és més gran que jo. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant” El baptisme de Joan era de conversió. El definitiu és el de Jesús. El de Jesús va molt més enllà. Pel baptisme de Jesús som fets Fills de Déu. Això té unes conseqüències determinants.

 

Les lectures ens donen les claus. Pel baptisme comencem també nosaltres un nou camí, una vida nova, la de Jesús. Hem de fer com Ell. Isaïes, en la primera lectura, ens ho deixa molt clar: “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la” És l’estil del Servent. La segona, en canvi, ens deixa, per boca de Pere, un missatge cabdal:  “Déu no fa diferències d’uns i d’altres…” És a dir, que tots som iguals. Tots som Fills de Déu. Tenim la mateixa dignitat. Per tant, hem de tenir present que sempre que tinguem temptacions de imposar, d’excloure, de discriminar les persones, per la raó que sigui (raça, cultura, creença, tendència sexual,…) no estem seguint el seu estil, és a dir, no som cristians.  Unes idees molt útils, sobretot a l’hora d’anar a votar, per exemple. Per què els hi ha que es diuen cristians –fins i tot se’n venten de ser-ho– però no ho son… Com diu Jesús a l’evangeli: “vigileu! Per què son com llops amb pell de xai!”

 

Pel baptisme som fets homes i dones nous. Avui és el dia per donar-ne gràcies i, encara més important, per obrar en conseqüència.

 

Xavier Moretó, rector

Dimecres 6 de Gener de 2021, Festa de l’Epifania. Mt 2, 1-12

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei...” Sant Ignasi de Loiola

 

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei…”
Uns reis vinguts de fora

 

Celebrem la gran festa de l’Epifania del Senyor. Epifania vol dir “manifestació”. En altres temps es parlava de les tres manifestacions del Nadal: el naixement, els reis i el baptisme. Actualment, la predicació no es centra tant en establir una mena de correlació sinó en aturar-se i contemplar cadascuna d’aquestes manifestacions, per què tenen els seus trets característics per elles mateixes, independentment les unes de les altres. En el cas que ens ocupa, el de l’Epifania, el tret fonamental és la universalitat.

 

Efectivament, el fet que uns personatges vinguts d’Orient –que siguin reis o no ja forma part de l’imaginari de l’època– ens està dient una cosa molt concreta: el reconeixement ve de lluny, és global. Una expressió molt nostra… No només és un reconeixement de l’acompliment de les profecies sobre el messies que havia de venir –una de les fixacions dels evangelis– sinó que aquest reconeixement ve de part d’estrangers vinguts de lluny, una cosa inconcebible en temps de Jesús. Els jueus no només creien que eren el poble escollit per Déu, que només ells eren els dipositaris de la salvació, sinó que els altres pobles n’estaven exclosos, més encara, no tenien ni la capacitat de creure. Jesús, en l’evangeli, rebatrà amplament aquesta teoria. Jesús, no només es farà amb persones no jueves –paganes– sinó que, fins hi tot els hi reconeixerà la seva fe, la seva capacitat de creure! Escandalós.

 

El missatge d’aquest dia és molt clar: la salvació és per a tothom. Tots els pobles en tenen dret. A tots s’ha d’enunciar la bona nova de l’Evangeli. Els deixebles, a la llum de la Pasqua, de ben segur que ho varen veure clar. “Qui som nosaltres per posar barreres a l’Esperit que s’està manifestant als no jueus?” diu Pere en la seva 1ª carta. I si ho diu Pere que és el cap vol dir que ho diu tota l’Església. I aquí hi entrem nosaltres. Aquesta és també la nostra missió. Anunciar l’evangeli a tothom, sense fer distincions. Els reis mags ens ho anuncien. De ben segur que ells també ho deurien dir a tothom en tornar als seus reialmes.

 

Xavier Moretó, rector.