Homilies del diumenge de la parròquia de Sant Ignasi de Loiola
22276
page,page-id-22276,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT 2021

HOMICAT 2021
HOMILIES DOMINICALS

Secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Diumenge 18 de Juliol de 2021, Diumenge XVI del temps ordinari. Mc 6, 30-34

“Eren com ovelles sense pastor...”

 

“Eren com ovelles sense pastor…”
L’actitud de servei, fonamental

 

L’evangeli d’avui va a ser una continuació del de diumenge passat. Després d’enviar-los de dos en dos a anunciar l’evangeli, Jesús els reuneix i els hi pregunta: com a anat? Una lliçó teòrica i pràctica. Aleshores, cansats de com deurien estar del viatge i de l’explicació Jesús els proposa de reposar una mica. “Veniu a descansar” els diu. Però no ho van poder fer. La gent els va seguir per la vora del llac mentre ells intentaven de creuar-lo. En arribar a l’altra riba se’ls trobaren tots asseguts esperant. Una situació un xic còmica si no fos perquè estaven necessitats. “Jesús –ens diu l’evangelista–, en veure’ls se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor”. Aquí està la clau.

 

L’actitud de Jesús és, com sempre, el més important. A Ell el mou la compassió. Compadir-se vol dir “patir amb el qui pateix”. Jesús només veu la necessitat que té al davant seu i renuncia a la seva comoditat. Es dona totalment. L’evangelista insinua que aquell dia es va quedar sense dinar… Una situació que posa una mica en evidència al lector. Ho faríem, nosaltres? Segurament hauríem dit a aquella pobra gent que vinguessin més tard, que llavors els atendríem, que també ens caldria descansar. Però Jesús no ho fa. Tanmateix, la situació també planteja un altra dilema. Seriem capaços d’ajudar sense pensar en nosaltres? Ho podríem fer com Jesús, cercant només el bé de la persona, per servir? Aquesta pregunta ja toca directament als voluntaris de les comunitats i també als pastors, als mossens… De fet, ja la primera lectura de Jeremies ens ho diu clar: “ai dels pastors que es pasturen a ells mateixos!”

 

Ajudar a la gent pensant en el benefici que podem obtenir és molt del nostre temps. Vivim en un món que es mou per l’interès. Però quan això arriba a les comunitats, alerta! No és el que feia Jesús. A nosaltres, als qui estem a les comunitats ajudant, no ens pot moure l’interès propi. El que fem és un servei. I això afecta també als mossens. El sacerdoci és un carisma pel servei. Qui s’ho prengui com una autorealització s’ha equivocat de professió. I el mossèn que vagi pel món acusant i donant lliçons per justificar-se i sentir-se millor, també. Es pasturen a ells mateixos. No estan mirant pel ramat sinó per a ells. Gran error. “Ai de vosaltres” els hi diria Jeremies.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Diumenge 11 de Juliol de 2021, Diumenge XV del temps ordinari. Mc 6, 7-13

Jesús començà d’enviar-los de dos en dos

 

“Jesús començà d’enviar-los de dos en dos”
Un enviament a la missió que ens toca de prop

 

Seguim, com els darrers diumenges, contemplant la vida i el missatge de Jesús. Avui ens aturem en un aspecte fonamental: l’enviament. Jesús envia als deixebles a predicar. Després, en tornar, els preguntarà com ha anat. Ve a ser una mena de “lliçó pràctica”. Però l’evangelista ja ens avança el resultat d’aquest enviament. “Treien molts dimonis i ungien molts malalts que es posaven bons…” ens diu Marc al final de l’evangeli d’avui. Per tant, els deixebles també feien miracles…

 

Aquest enviament probablement està reflectint una cosa que passava aleshores. Els temps dels evangelis eren temps de persecució. En molts llocs eren rebutjats. Aquesta va ser una de les sorpreses que s’endugueren els primers cristians: els expulsaven dels llocs, àdhuc de les sinagogues! Ells, que creien que tot els poble jueu es convertiria… Amb el temps varen anar veient que havien de “desmarcar-se” del judaisme. Llavors els cristians d’Antioquia –els més avançats, avui en diríem “progres”– van començar de dir-se cristians. Fins aleshores és deien “els del camí”. Molt significatiu, no?

 

D’alguna manera, aquest enviament de Jesús als deixebles ens l’hauríem de fer nostre. També nosaltres som enviats. Tots tenim la missió d’anunciar la bona nova de Jesús.  El do de la fe –de la qual Pau en fa una gran lloança en la segona lectura– ha de donar el seu fruit. Lluny de pensar que la fe té per objectiu deixar-nos “tranquils i satisfets”, la nostra fe ha de comunicar-se. Més aviat hauríem d’estar una mica intranquils perquè molts encara no coneixen l’evangeli (i alguns, malgrat si el coneixen, no el viuen)

 

Cadascú veurà com ho ha de fer. En la majoria dels casos serà mostrar un estil de vida. Què –com ens diu els Fets dels Apòstols– la gent ens reconegui per la nostra manera de viure. Però pot arribar el cas de que algú ens faci la pregunta: tu, per què vius així? Llavors hauríem de respondre: és que jo soc cristià/na… Davant d’aquesta resposta, potser algú se’n riurà de nosaltres o ens menysprearà –com els hi va passar als deixebles de l’evangeli– però aquesta és la nostra missió. Potser no cal que ens expulsem la pols del camí –especialment a la ciutat– però haurem acomplert amb la missió que se’ns encarrega. Tanmateix, malgrat les aparences, alguna cosa sempre queda…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diumenge 4 de Juliol de 2021, Diumenge XIV del temps ordinari. Mc 6, 1-6

D’on li ve tot això? Sant Ignasi de Loiola

 

“D’on li ve tot això?”
Ell és enmig nostre

 

Seguim contemplant en l’evangeli d’avui el missatge i la vida de Jesús. Seguim veient com Jesús fa el bé, curant als malalts i anunciant la bona nova del Regne, però també seguim adonant-nos de la incomprensió que l’envoltava, àdhuc de part dels seus. “D’on li ve tot això? No és el fill del fuster, el fill de Maria?” L’evangelista Marc afegeix lacònicament: “i no va fer gaires miracles…” Marc també posa un altra frase colpidora: “el sorprenia (a Jesús) que no volguessin creure…” De ben segur que també el posaria una mica trist…

 

Els seus no el coneixien… Creien que si, però no. Això esdevé un veritable prejudici. Jesús els hi diu clarament: “cap profeta és ben rebut a casa seva”. La proximitat esdevé, per tant, un obstacle. Deuria ser dur per part de Jesús que els seus fossin els primers que el rebutgessin. Però d’aquest fet es desprèn un altra tret característic de l’apòstol i de la pròpia Església: la intinerància. Ens diu l’evangelista: “…i anava per d’altres pobles i ensenyava”. Podem pensar que Ell ho va anar descobrint, que va anar desvetllant quin havia de ser el seu estil, el seu camí, a mesura que anava encaixant situacions com aquesta…

 

Tanmateix, el que més sorprèn és que també els seus deixebles tinguessin la mateixa actitud de incredulitat, si més no al principi. Tampoc ells l’acabaven de conèixer, malgrat que havien conviscut amb Ell.

 

Tot un advertiment també per a nosaltres. Els cristians ens hauríem de preguntar, de tant en tant, qui és Ell. Potser Jesús s’ha convertit en una figura del passat, en un concepte après o en un personatge de la història. Però nosaltres diem que és viu enmig nostre!

 

On és Jesús? I encara més, com van dir-los als deixebles de Joan Baptista després de preguntar-li: “on us allotgeu?” I Jesús els hi va respondre: “veniu i ho veureu” Son les primeres paraules de Jesús en l’evangeli de Joan.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

Diumenge 27 de Juny de 2021, Diumenge XIII del temps ordinari. Mc 5, 21-43

homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“Qui m’ha tocat?”
Els signes de Jesús son anticipació d’un mon nou

 

Seguim contemplant en l’evangeli el missatge i la vida de Jesús. Avui el veiem entre la gent, deixant-se tocar i encerclar. “Qui m’ha tocat?” diu als seus deixebles. “Però si la gent us empeny per tot arreu!” Com quasi bé sempre, els deixebles no acaben d’entendre… Alguna cosa havia passat amb aquella dona. Jesús ho sap i ella també…

 

Jesús s’arrisca, vol estar a prop de la gent i es deixa tocar. Ell toca a les persones i les persones el toquen. Tocar i deixar-se tocar era arriscat en aquell temps. La llei de la puresa i la impuresa –la trobareu en el llibre del Levític– prohibia tocar als malalts i als morts. També prohibia entrar a casa d’un pagà. El càstig era quedar impur per sempre… Una persona impura ja no podria accedir al culte, no podia entrar al temple, quedava  exclòs… Jesús es salta olímpicament la norma. Ell vol fer el bé a la gent i, si cal, passa per sobre de la llei, una llei que, dit de passada, era clarament injusta. Generava marginació i menyspreu, sobretot dels més pobres. Avui en diríem que Jesús practicava la desobediència civil i religiosa… Aleshores no hi havia diferència.

 

La gent se li atansa i el vol tocar. “Ni que només li toqui el vestit em posaré bona” pensa la dona que patia pèrdues de sang. El cap de la sinagoga, en canvi, tira més pel dret i li demana a Jesús que vingui a curar a la seva filla. Ambdós s’apropen a Jesús amb fe i Jesús actua. Els signes que Ell fa son anticipació d’un món nou, on ja no hi haurà més patiment ni més mort. Déu no vol ni l’un ni l’altra (1ª lectura d’avui, del llibre de la Saviesa)

 

Tanmateix, els seus signes no son ni evidents ni demostrables. Per entedren’s, no podríem fer-ne una pel·lícula… Només s’adonaven els qui els veien amb els ulls de la fe. Jesús actua amb discreció i humilitat. No vol ser mal interpretat. La espectacularitat no és lo seu. Tampoc s’avé amb l’estil de Déu. Ell es manifesta en la normalitat de la vida.

 

Allà és on el trobarem, sempre i quan sapiguem també nosaltres posar-nos les “ulleres” de la fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Diumenge 20 de Juny de 2021, Diumenge XII temps ordinari. Mc 4, 35-41

“Qui deu ser aquest que fins i tot el vent i l’aigua l’obeeixen?”

 

“Qui deu ser aquest que fins i tot el vent i l’aigua l’obeeixen?”
Jesús és Déu amb nosaltres

 

Seguim en aquest diumenge contemplant la vida i el missatge de Jesús. Avui el veiem apaivagant les aigües embravides. Tot i que el relat de Marc està ple de simbolismes, certament alguna cosa va passar en el llac aquell dia. Tanmateix son símbols en sentit fort, és a dir, son el que signifiquen. Simbòlic no vol dir aparent o de segona classe. Per exemple, la barca és l’Església, el mar és el mal, el vent contrari son les dificultats de la vida. Per tant, Jesús venç el mal del món i si ens fiem d’ell –que és qui porta el timó– farem grans coses però si només confiem en les nostres forces… Els cristians de la comunitat de Marc –que és a qui anava adreçat el seu relat– ho deurien entendre de seguida. Eren comunitats perseguides. “Senyor, ens enfonsem!” Jesús els retreu la seva poca fe.

 

Els deixebles passen por. El salm d’avui ja ens ha preparat. “Es veien al cel, es veien al fons, i extenuats de mareig, no es tenien drets” i afegeix: “en les seves penes cridaren al Senyor i els salvà d’aquell perill”. És el que acostumem a fer també nosaltres. Quan les coses van a mal dades ens recordem de Déu però després… Una fe que podríem dir-ne “instantània”, molt del nostre món “de la immediatesa”. Jesús els retreu als deixebles la seva fe “instrumental”, que quan les coses van malament “fa figa”.  Però Ell confia, té pau, i dorm enmig de la tempesta.

 

Aquest fragment recorda una mica aquell en que, després de la multiplicació dels pans Jesús retreu als seus deixebles que el segueixen perquè “han menjat i quedat tips” però sense entendre el signe que acabaven de veure. I és que, com ens diu Sant Pau en la segona lectura d’avui, la nostra fe abarca tota la vida, no tan sols un instant. De fet és un canvi de vida…

 

Tanmateix, encara es pitjor la pregunta que es fan els deixebles al final del fragment d’avui: “qui és aquest…” Malgrat ja portaven un temps convivint amb Ell, no sabien qui era. No el coneixien…

 

I nosaltres, sabem qui es Ell? Sabem confiar-li la nostra vida? Sabem buscar la seva presència enmig nostre en tot moment i no només en temps de tempesta?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 13 de Juny de 2021, Diumenge XI temps ordinari. Mc 4, 26-34

20210613 homicat Sant Ignasi de Loiola

 

“La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses…”
Déu, present en la normalitat

 

Amb aquest diumenge entrem plenament en el temps anomenat ordinari. Després de les celebracions que ens han precedit els darrers diumenges (Pentecosta, Ascensió, Trinitat i Corpus) ara comencem una certa “normalitat”. Celebrem el diumenge i contemplem la vida “normal” de Jesús. Això es nota especialment en l’evangeli. Jesús parla en paràboles. Tanmateix, és una dada significativa, no només pel que diu sinó per cóm ho diu i perquè. Per tant, d’ordinari no té res! Tot el que ve d’Ell és significatiu…

 

L’evangelista Marc ens explica perquè Jesús parlava així. Les paràboles eren unes maneres d’adreçar un missatge als oients. No se les va inventar Jesús. Eren normals entre els predicadors d’aquell temps. Tanmateix, el que si era nou era el sentit que Ell li donava. Jesús –ens diu l’evangelista– explicava les coses del Regne de Déu en paràboles. Els profetes ja van dir que ho faria així. Perquè? Per una raó molt senzilla: les paràboles respecten la llibertat de l’oient. L’evangelista ens ho diu clarament: “perquè la gent l’entengués segons la seva disposició…” Evidentment, això és molt més efectiu que anar donant lliçons. Podríem dir que així el missatge “fa forat” d’una forma molt més directe perquè compta amb la llibertat de la persona. Interessant. Ens cal recordar aquesta manera de fer de Jesús, sobretot quan, a voltes, els cristians anem pel mon donant lliçons als altres, una actitud aquesta que sovint provoca rebuig…

 

L’altra missatge important ve de les mateixes paràboles d’avui. Jesús empra imatges quotidianes del seu temps. Les collites, les llavors, les hortalisses, els ocells, els arbres, els treballadors que conreen… Per elles sabem que Jesús hi va treballar. Deuria fer de fuster, de pagès, de manobre. Deuria aprofitar qualsevol oportunitat per treure’s uns diners, com tothom. Era pobre…

 

Déu hi és present en aquesta “normalitat”. No cal cercar-lo en fets espectaculars. Aquest no és el Déu de Jesús. Déu es manifesta en les situacions que vivim, en les persones que ens trobem, en la vida… “No tingueu por. Déu és amb vosaltres” els hi diu sovint a la gent.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Diumenge 6 de Juny de 2021, Diumenge del Corpus. Mc 14, 12-16.22-26

Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos

 

“Preneu i mengeu-ne tots. Aquest és el meu cos”
L’eucaristia, centre de la nostra fe i de l’església

 

Celebrem avui la festa de l’eucaristia, del cos i la sang de Crist, el Corpus. Contemplem, fem memòria i actualitzem aquest gran misteri: la presència de Jesús en el pa i el vi de l’eucaristia. L’Església ens diu que és presència real. Els termes “cos i sang” responen a l’expressió jueva. Traduït a la nostra manera d’expressar-nos, al nostre llenguatge, és com dir “és Jesús mateix”. I malgrat no ho entenguem, ho creiem. És un misteri, una realitat que no entenem ni acabarem mai de fer-ho, que depassa les nostres possibilitats, però que creiem. Ell ens ho va dir: “sempre que celebreu aquest sopar jo seré enmig vostre”

 

Al principi els deixebles deurien reunir-se i celebrar aquest sopar –i dir les paraules que Ell va dir, com fem ara– ben bé perquè els ho havia dit que ho fessin. Però amb el temps varen anar-se adonant que l’Eucaristia era central, que les comunitats s’anaven “fent” al voltant i des de aquell sopar. I amb el temps també l’Església va anar “entenent” d’altres coses. Així és com arribem a una afirmació importantíssima, present en els mateixos textos doctrinals: l’eucaristia ens configura, és a dir, ens fa cada cop més semblants a aquest Crist que seguim. Això és cabdal perquè, de fet, ser cristià es tenir les mateixes actituds, el mateix tarannà de Jesús. Per això avui ens recordem especialment dels més pobres i fem una col·lecta en favor d’ells. Podríem dir que Jesús sentia uns certa “debilitat” per ells… La conseqüència és molt clara: no és el mateix viure la nostra fe amb eucaristia que sense…

 

L’eucaristia, centre de la nostra fe i de l’Església. És la nova Aliança. Aquesta ja no és com la que Déu va fer amb Moisès i el poble d’Israel (1ª lectura). Ja no cal oferir animals en sacrifici per expiar els pecats com feien el jueus al Temple. I com diu l’autor de la Carta als Hebreus (2ª lectura) “Ell s’ha ofert una vegada per sempre”. Com Jesús li va dir a la samaritana: “vindran temps en que adorarem Déu en Esperit i en veritat”. Jesús ve a nosaltres en el pa i el vi per donar-nos aquesta llibertat i aquesta presència.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 30 de Maig de 2021, Diumenge de la Trinitat. Mt 28, 16-20

“Bategeu en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”

 

“Bategeu en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”
La Trinitat, un gran do de la nostra fe

 

Ja fa uns quants diumenges, des de que varem acabar la Pasqua, que fem unes celebracions un xic especials. L’Ascensió, la Pentecosta i avui la Trinitat. El proper diumenge serà el Corpus, la festa de l’eucaristia. Son celebracions que ens recorden els fonaments de la nostra fe. Totes es desprenen de la gran festa de Pasqua. La conseqüència de que Jesús ha ressuscitat és tot el que estem celebrant. Jesús puja al cel per quedar-se amb nosaltres. Jesús promet als deixebles l’Esperit i l’Esperit ve. Finalment, avui Jesús envia als deixebles a anunciar però també a batejar i ho han de fer en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. És la Trinitat. I és que la nostra fe és trinitària.

 

Efectivament, la nostra fe fa referència a Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Per això totes les nostres celebracions comencen i acaben igual, fent la senyal de la creu “en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. És un gran Misteri. Un sol Déu i tres persones. Tanmateix, en lloc d’allunyanar-nos ens apropa a Déu. Una nova paradoxa.

 

Déu-Pare ens recorda la creació, el “i veié que tot era bo” del Gènesi. També ens recorda Jesús dient Déu és “Abbà”, Pare, en arameu, juntament amb “Imma” (mare) les primeres paraules que un nen arameu aprèn a dir. Sant Pau, en la segona lectura d’avui, ens diu que si podem dir “Abbà” a Déu és per l’Esperit que habita en nosaltres. Déu-Esperit ens recorda la presència de Déu en nosaltres, en la comunitat cristiana, en l’Església però també en tota la realitat. L’Esperit que “ho penetra tot” ens diu també Sant Pau.

 

Déu Pare, Fill i Esperit. Una gran riquesa de la nostra fe. La Trinitat és comunió, unitat en la diversitat. També nosaltres som molts i diversos però estem units en una mateixa fe.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

Diumenge 23 de Maig de 2021, Diumenge de Pentecosta. Jn 20, 19-23

Rebeu l’Esperit Sant!. Sant Ignasi de Loiola.

 

“Rebeu l’Esperit Sant!”
Jesús és viu, ha ressuscitat!

 

Arribem a la gran festa de la Pentecosta. És la darrera celebració de la Pasqua. Com dèiem diumenge passat, l’Ascensió i la Pentecosta marquen la culminació del que hem anat recordant tots aquests dies. És la doble vessant: Jesús que puja al cel per quedar-se amb nosaltres i els deixebles que reben el do de l’Esperit, que configura les comunitats. És el naixement de l’Església. L’Esperit és el que més la caracteritza però no només com Església sinó també a nivell personal, a cadascú de nosaltres…

 

Certament, si no fos per l’Esperit tot haguera quedat com una història, la de Jesús, que com a molt aniríem recordant cada any, com qui una tarda obra l’àlbum de fotos del viatge que ha fet amb els amics. Un record molt maco però… Aquest seria una mica el compartir dels deixebles d’Emmaús, que tornen a les seves feines amb un posat trist perquè tot s’ha acabat. “D’això ja fa tres dies…” diu un d’ells lacònicament. Però Jesús els surt al pas i els hi fa comprendre. El mateix Jesús els hi dirà una mica més tard: “l’Esperit us ajudarà a entendre”. Aquest és el fet diferencial, l’Esperit. En el llibre del Fets dels Apòstols –que explica la vida de les primeres comunitats– l’Esperit és l’autèntic protagonista. Ell els diu el que han de fer, on han d’anar, què han de dir… Però l’Esperit també és el que reparteix els dons, els carismes que diu Sant Pau. Els carismes contribueixen a edificar l’Església “en bé de tots” diu Pau.

 

Aquest és el do que reberen els deixebles el dia de Pentecosta per anunciar a tothom la bona notícia de la resurrecció. És el primer anunci –el “kerigma” en grec–: “aquest Jesús que heu vist morir a la creu, és viu. Ha ressuscitat!” Ho van anunciar a tothom, sense distincions. Tothom els podia entendre. No vol dir que, de sobte, tots sabessin parlar tots els idiomes. Això seria impossible. Vol dir que tots eren destinataris. És un missatge de universalitat. Aquí va néixer l’Església…

 

Pentecosta, el do de l’Esperit. Estem en el temps de l’Esperit. El mateix que habita en nosaltres, en l’Església i les comunitats, que ens ajuda a creure i pregar. És la gran diferència. És la vida de l’Església i dels creients. “Rebeu l’Esperit Sant!”

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 16 de Maig de 2021, Diumenge de l’Ascensió. Mc 16, 15-20

Jesús, el Senyor, fou endut al cel

 

“Jesús, el Senyor, fou endut al cel”
Jesús puja al cel per quedar-se amb nosaltres»

 

Arribem avui a un dels termes finals de la Pasqua: Jesús, el Senyor –aquesta és la designació de Jesús ressuscitat– puja al cel. L’altra terme serà la Pentecosta que celebrarem el proper diumenge. Ascensió i Pentecosta clouen el temps Pasqual. Aquestes dues festes ens diuen molt de la nostra fe. Jesús puja al cel però no per desentendre’s de nosaltres i del món sinó per quedar-se més a prop nostre. Una paradoxa. La Pentecosta, en canvi, ens parla de l’efusió de l’Esperit sobre els deixebles que els fa apòstols, és a dir, testimonis de resurrecció. És el naixement de l’Església i de les comunitats. Tanmateix, ambdues festes, de fet ens parlen del mateix. Son com les dues cares d’una mateixa moneda. Jesús puja per quedar-se en esperit i l’Esperit és en cadascú de nosaltres i ens empeny a la missió.

 

Diu l’evangelista Marc que, en pujar al cel, els deixebles marxaren a predicar. El proper diumenge escoltarem que els deixebles, en rebre l’Esperit, sortiren fora i anunciaren amb entusiasme: “Jesús és viu, ha ressuscitat!”. Pràcticament és el mateix. Aquí va començar tot. Un altra paradoxa: lluny de ser el final, és el principi…

 

Amb l’Ascensió de Jesús al cel comença un temps nou, el temps de l’Esperit. És el nostre temps. A voltes, els cristians –sobretot després d’anar a Terra Santa– enyorem la presència “real” –és a dir, humana– de Jesús enmig nostre. “Ojalà hagués estat amb Ell i l’hagués vist!” diuen alguns.  Però, si ho pensem bé, la seva presència d’ara és molt mes gran. Jesús és en nosaltres, dins nostre. En l’eucaristia, se’ns fa aliment per estar més a prop nostre i, encara més, entra en nosaltres i ens transforma. També hi és present en la nostra vida, en el que vivim, en les persones que ens trobem –sobretot els més pobres–, en la vida. La Mare Teresa de Calcuta –ara ja santa– solia dir que tenia la gran sort de trobar-se amb Jesús dos cops al dia: en l’eucaristia i en els pobres. És el que Jesús ens diu a l’evangeli: “tot allò que fèieu a un d’aquest més petits, m’ho fèieu a mi”.

 

L’evangeli d’avui acaba dient: “ells se n’anaren a predicar per tot arreu i el Senyor hi cooperava…” Aquesta és la realitat de la primera església naixent. Tanmateix també és la nostra realitat de cristians. Som enviats a anunciar però des de la confiança de que Ell ens ajuda, que sempre ens fa costat.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 9 de Maig de 2021, Diumenge VIè de Pasqua. Jn 15, 9-17

Sóc jo qui us he escollit

“Sóc jo qui us he escollit”
Enviats a anunciar l’evangeli

Seguim en aquests diumenge, com ho hem fet en els anteriors, repassant els aspectes més importats de la nostra fe. Perquè en parlar de la Pasqua estem mirant, no només el fet per ell mateix, sinó també les conseqüències que comporta. Els primers cristians ho varen entendre de seguida. Dir: “Jesús a ressuscitat” suposa un canvi de vida. Ja res és com abans.

Avui Pere, en la primera lectura, ens mostra clarament la transformació que s’ha operat en ell i en els qui l’envolten. Quan Corneli se li postra davant d’ell en actitud d’adoració li diu: “aixeca’t. Jo sóc un home com tu!” Ell no és el protagonista. Aquest és un canvi important. Com us deia diumenge passat, ells estaven acostumats a que els diguessin el que havien de fer per salvar-se. Era la tasca dels fariseus. Però ara tot és diferent. És l’Esperit el que ens diu què hem de fer. Per tant, el predicador ja no és l’important. Aquest descentrament és crucial. En conseqüència, diu Pere, “qui pot excloure de l’aigua del baptisme aquells que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?” És la obertura als no jueus, un fet que va fer possible que l’evangeli esdevingués universal…

I és que l’únic manament que hem de seguir és un: “estimeu-vos els uns als altres”. És l’anomenada “regla d’or”. No és estrany que Pere descobrís una llibertat nova. És la llibertat d’estimar. Tampoc ho és que Pau en les seves cartes digui que tot el que ell havia après –ell si era fariseu– era com estar en la infantesa comparat amb conèixer Jesús ressuscitat. Déu ni do quin canvi!

Tanmateix, l’evangeli d’avui va una mica més lluny. Des de l’experiència de resurrecció, des de l’Esperit que és en nosaltres, som enviats. “No m’heu escollit vosaltres. Sóc jo qui us he escollit per anar per tot el món i donar fruit”. Jesús ens envia a cadascun de nosaltres, personalment, a difondre l’evangeli. Quedar-s’ho per a cadascun, pel nostre usdefruit personal, seria com amagar el talent. El do de la fe ha de ser comunicat. Aquesta és la urgència i el neguit que sentiren els primers predicadors. I nosaltres? Sentim aquesta urgència o ens acomodem en la nostra fe?

Xavier Moretó, rector.

 

Diumenge 2 de Maig de 2021, Diumenge V de Pasqua. Jn 15, 1-8

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit

 

“Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”
No som nosaltres els protagonistes

 

Aquest diumenge, en l’evangeli, se’ns torna a donar una imatge suggerent del que vol dir ser cristià. Si el diumenge passat contemplàvem la imatge de “Jesús, bon pastor” ara ho fem amb “la vinya i els sarments”. Perquè ser cristià es seguir Jesús perquè coneixem la seva veu (bon pastor) però també es estar units a Ell, “empeltats” en Ell (la vinya i les sarments) Quan més ens identifiquem amb Ell, quan més el coneguem –coneixement intern, deia Sant Ignasi–, quan més ens el fem nostre, més fidels serem al seu missatge, sabrem fer-ne vida en nosaltres i pels altres. Sant Enric d’Ossó, un sant de casa nostra, deia: “tenir les mateixes actituds, els mateixos gestos, les mateixes paraules que Ell…” Els primers cristians ho tenien clar. Ho estem veient aquests dies de la ma del llibre dels Fets dels Apòstols. Els protagonistes no eren ells –o nosaltres– a l’hora de anunciar l’evangeli. L’autèntic protagonista és l’Esperit. No ens prediquem a nosaltres mateixos…

 

Els deixebles estaven acostumats a que els diguessin el que havien de fer. Els fariseus tenien aquesta funció. La seva tasca era recordar tots els manaments de la Llei jueva –més de vuit-cents– i dir als altres el que havien de fer. Acostumaven a posar-se com exemple. Els hi venien a dir: “veieu que bons complidors que som? Heu de fer el que nosaltres fem” Però Jesús els contradiu sovint i els tracta de hipòcrites “perquè diuen i no fan”. Tanmateix, amb la resurrecció de Jesús tot això a quedat desfasat. Pau diu en les seves cartes: “no cal que ningú us digui el que he de fer. Teniu l’Esperit en vosaltres…” És com si ens digués: “vosaltres teniu accés directe a Déu!”

 

A voltes els cristians anem pel món dient als altres el que han de fer. És un error, ni que sigui a fi de bé, per ajudar. No som nosaltres els protagonistes, no ens hem de predicar a nosaltres mateixos. Això és més propi dels fariseus, que els agradava de ser ben considerats. Al ensems, és una falta de respecte envers la vida de les persones. Qui vulgui ajudar l’altra s’ha de posar al mateix nivell, no per sobre… Quan els deixebles varen entendre això, l’Església va anar creixent perquè l’Esperit l’animava. No era com a conseqüència del seu esforç, de la seva capacitat o de la seva intel·ligència. Era l’Esperit el qui feia la feina… L’important era “deixar-se portar”.

 

Empeltats en el Crist. Aquesta és la clau per donar fruit, perquè sense Ell no hi tenim res a fer…

 

Xavier Moretó, rector.

 

Diumenge 25 d’Abril de 2021, Diumenge IV de Pasqua. Jn 10, 11-18

El bon pastor dona la vida per les seves ovelles

 

“El bon pastor dona la vida per les seves ovelles”
Jesús ens accepta i ens crida

 

En ple temps pasqual, avui apareix aquesta figura tan important i significativa: la del bon pastor. De fet, va ser de les primeres representacions pictòriques que tenim de Jesús. A la catacumba de Prescil.la, a Roma, hi ha representat un Jesús amb un anyell per sobre els ombros. Una figura molt grega (o romana), curiosament sense barba… És la figura de “Jesús, bon pastor”. Això vol dir que ja des de els inicis va ser una imatge significativa pels cristians.

 

Certament, “el bon pastor” ens diu moltes coses al nostra ser cristià. Jesús és aquest pastor sol·lícit, que no treballa a jornal, que dona la vida per les ovelles. Més encara, les coneix cadascuna pel seu nom i elles el segueixen. Nosaltres som aquestes ovelles. Reconeixem la veu del pastor i el seguim, des de la confiança, des de la bondat, perquè sabem que només vol el nostre bé. Tot un paradigma del que vol dir ser cristià.

 

Amb tot, és important adonar-se d’aquesta diversitat. Jesús ens crida a cadascun, ens coneix pel nostre nom i ens accepta tal com som. És important perquè a voltes surten veus –àdhuc en la nostra mateixa església– que desitgen uniformitat, que tots pensem igual. Creuen que així les coses anirien millor. Tanmateix això no és cristià. La diversitat és bona. Precisament és un dels trets de l’església: unitat en la diversitat. La diversitat és una riquesa. Pau ens ho diu molt clar en les seves cartes. Cadascú ha d’ajudar amb les seves qualitats –carismes, diu Pau– a l’edificació de l’església.

 

Jesús ens dona pistes molt clares amb la seva imatge de bon pastor. Pistes personals, comunitàries i per a tota l’església.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 18 d’Abril de 2021, Diumenge III de Pasqua. Jn 6, 22-29

Nois, no teniu res per menjar? Sant Ignasi de Loiola

 

“Nois, no teniu res per menjar?”
La professió de fe dels deixebles i la nostra

 

Seguim en aquest diumenge endinsant-nos en l’experiència pasqual. Avui tornem a escoltar un relat d’aparicions. Jesús s’apareix en mig dels deixebles però a Galilea, tal com li va prometre a Maria Magdalena: “diguel’s que vagin a Galilea. Allà em veuran”. Però aquest cop Jesús fa una cosa sorprenent: els demana menjar… L’evangelista Joan fa una prèvia: “com que de tanta alegria no se’n sabien avenir, els va dir: nois, no teniu res per menjar?” i afegeix: “i es va menjar el peix davant d’ells”

 

Tanmateix, Jesús no es presenta enmig dels deixebles de forma espectacular. No fa coses per deixar-los bocabadats i prou. Aquest no és el seu estil. I és que aquest tampoc és l’estil de Déu. El Déu que predica Jesús no és tampoc un Déu de l’espectacle. La seva manera de fer és un altra. Jesús actua en conseqüència al Déu que anuncia. Per això ho fa discretament, personalment i, el que és més important, en la quotidianitat. “No teniu res per menjar?” A Galilea ho deurien fer molts cops. Quan tenien quelcom per posar-se a la boca –que no era sempre… – és deurien reunir i compartir el que tenien. Una mica com a la multiplicació dels pans i els peixos. És el miracle  –Joan li diu signe– del compartir… i de ben segur que amb una gran alegria!

 

L’experiència dels primers deixebles ens és per a nosaltres un referent important. D’alguna manera ens recolzem en la seva professió de fe per fer la nostra. La seva experiència de reconeixement no és la nostra –nosaltres no varem conèixer Jesús en vida– però té molt a veure amb la nostra pròpia experiència. De fet, diem el mateix: “realment Jesús ha ressuscitat!” Més encara, tenim la mateixa missió d’anunciar-ho al món. En els deixebles, aquesta experiència va ser tan forta que no es varen estar d’anunciar-la jugant-se la vida…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 11 d’Abril de 2021, Diumenge II de Pasqua. Jn 20, 19-31

“Feliços els qui creuen sense haver vist...”

 

“Feliços els qui creuen sense haver vist…”
La fe, una certesa, no una seguretat

 

Ens anem endinsant, mica en mica, en el temps de Pasqua. Cinquanta dies que dediquem a Jesús, el Senyor ressuscitat. Perquè quan les lectures d’aquests dies en parlen de “el Senyor” sempre es refereixen a Jesús ressuscitat. Ja no és Jesús de Natzaret, és “el Senyor”. La raó és senzilla: és Ell però de un altra forma. La identitat és clara però la presència és diversa. És Ell, el mateix que va viure amb els deixebles, el mateix que caminà per Galilea, el mateix que va morir a la creu, però… A voltes el reconeixen i a voltes no, s’apareix enmig d’ells, amb les portes i finestres tancades i, poc temps després, desapareix… Ara si, ara no. Però els deixebles el reconeixen. I encara més important: és una experiència comunitària! “Hem vist al Senyor!” li diuen a Tomàs. Però, aleshores, Tomàs no hi era amb els altres. Tomàs dubta: “si no li veig les marques dels claus no m’ho creuré pas…” Tomàs desconfia. Vol proves…

 

Vivim en un món on segurament Tomàs s’hi trobaria bé. També molts dels nostres volen proves per a creure. Un món un tant individualista, com Tomàs, que pren una opció personal, que vol seguretats, demostracions, que posa condicions a la fe. Però la fe no és una seguretat. El qui creu accepta un risc. Potser per això molts no varen saber “veure” en els signes que feia Jesús. “Fes un miracle davant nostre i creurem” li diuen en un moment determinat a Jesús. Però Ell no en va fer cap… i anava a d’altres llocs perquè aquells “no tenien fe” ens diuen els evangelis. Però en l’evangeli d’avui, quan Jesús se’ls apareix per segona vegada –al cap de vuit dies. Ens ressona a eucaristia…– llavors Tomàs si fa professió de fe. La presència de Jesús i la comunitat reunida l’ajuden a fer-la. “Senyor meu i Déu meu!” diu Tomàs totalment rendit. Jesús respon amb una nova benaurança, que podríem afegir perfectament a les que ja coneixem: “feliços els qui creuran sense haver vist!”.

 

Una bona lliçó per a tots. Lliçó personal, comunitària i especialment al món que vol proves. Ens diu l’autor de la Carta als Hebreus que “la fe és creure en realitats que no veiem”… però que no per això son menys reals! potser ens diria també avui.

 

Els deixebles ho tenien claríssim i “se la van jugar” per a “dir” la seva fe. De fet, tots varen donar la vida per anunciar-la…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 4 d’Abril de 2021, Diumenge de Pasqua. Jn 20, 1-9

Havia de ressuscitar d’entre el morts...

 

Diumenge 4 d’Abril de 2021, Diumenge de Pasqua. Jn 20, 1-9

 

“Havia de ressuscitar d’entre el morts…”
Vivim ja com a ressuscitats

 

Finalment, hem arribat a la Pasqua! Ens hem estat preparant durant tota la Quaresma per aquest moment. És la festa més gran. Jesús ha ressuscitat! Però abans de fer aquesta afirmació l’hem de saber identificar aquest Jesús. El que ha ressuscitat és el que va viure entre nosaltres, el que va morir a la creu. El ressuscitat és el crucificat.

 

Comencem un nou temps, el temps pasqual. Durant cinquanta dies contemplem i reflexionem, més encara, ens fem nostra aquesta afirmació. Ho farem de la ma dels primers testimonis, els qui varen estar amb Ell, els qui el van veure morir a la creu. Escoltarem els relats de les aparicions que, lluny de voler només que ens quedem bocabadats, pretenen justament dir-nos això: el que vam veure morir  la creu, està viu! És el mateix amb el qui varem compartir tantes coses, que el vam veure fer tant de bé, que ens va deixar un missatge de vida i salvació. És del qui ja deien els profetes que passaria tot això. “Havia de ressuscitar d’entre es morts!” És una de les motivacions fonamentals dels evangelis, dir que “tot quadra”. En Ell tot té sentit.

 

Tanmateix, lluny de quedar-nos només en una afirmació, dir que Jesús a ressuscitat ens compromet, ens transforma. Perquè això vol dir que nosaltres també ressuscitarem però també té un altra sentit, no menys important: ja podem viure com a ressuscitats. “Vivim anticipadament allò que esperem” ens diu Sant Pau en les seves cartes. Ja vivim en esperança.

 

Recordo un professor meu de la facultat que deia: “quan arribem allà dalt direm: això em sona…” Per la fe se’ns anticipa allò que trobarem. D’alguna manera estem fent “tastets” de cel. Val a dir que això també té conseqüències. SI vivim així ajudarem a escampar els valors de l’evangeli, ha transformar el món. Serem llum enmig del món.

 

Al final de la Pasqua celebrarem la Pentecosta, l’esclat de l’Esperit. Aquell dia contemplarem com els deixebles, vencent la por i el tancament –avui diríem el confinament– al que estaven sotmesos, feren el primer anunci: “Jesús, aquest que vosaltres heu vist morir a la creu, és viu, ha ressuscitat!”. No sabien ben bé com dir-ho però l’experiència era real, prou real per jugar-se la vida. De fet, tots varen acabar donant-la.

 

Aquest va ser l’inici de les comunitats, de la primera Església. Aquí va començar tot…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Diumenge 28 de Març de 2021, Diumenge de Rams. Mc 14,1-15,47

Beneit el qui ve en nom del Senyor!. Sant Ignasi de Loiola

 

“Beneit el qui ve en nom del Senyor!”
Jesús va a Jerusalem a donar la vida

 

Celebrem el Diumenge de Rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem. Entra a Jerusalem com els profetes van dir d’Ell. Entra per l’anomenada “porta daurada” de la muralla. Aquesta porta encara hi és. Ara està tapiada. S’hi accedia per un pont –aquest ja no hi és– que salvava el desnivell entre la muntanya i la ciutat.

 

“Beneit el qui ve en nom del Senyor!” deien contents els qui el rebien, amb palmes i estenent els mantells als seus peus, com si fos un príncep o un rei. Però Jesús entra a Jerusalem per morir… Un rei que va cap a la creu, muntat en un ase –no a cavall o amb carruatge, com els reis– i que ni tan sols era seu. Els deixebles el van a buscar prometent-li al seu propietari que després el tornaran. “El mestre l’ha de menester” li digueren. Jesús entra a la ciutat pobre, “de prestat” i sabent que va cap a la mort. Quin contrast tan gran!

 

I és que els deixebles ja li van dir: “no hi vagis a Jerusalem! Les autoritats i els notables de la ciutat estan conspirant per matar-te!” Però Ell hi havia d’anar. En una actitud profètica, puja a Jerusalem a donar el seu darrer testimoni. Havia d’anar al centre, al cor de la fe jueva. Si s’hagués quedat a Galilea potser no li hauria passat res. Potser hagués mort de vell… Però a Jerusalem és faria escoltar i donaria la vida… per després ressuscitar. Ja els hi va anunciar repetidament als seus deixebles. Ells no l’escoltaven –o no volien fer-ho– però l’anunci era clar: “el fill de l’home serà entregat en mans dels seus acusadors i morirà, però al tercer dia ressuscitarà” Però mentre els hi deia, ells es preguntaven què voldria dir això de ressuscitar d’entre els morts… Ras i curt, no entenien res. Ho entendrien més tard, a la llum de la Pasqua.

 

Amb aquest diumenge comencem la Setmana Santa. Aquest any si podem celebrar-la. Amb algunes restriccions, però podem. Dijous Sant, Divendres Sant, Pasqua. Fem memorial de l’eucaristia, la creu i la resurrecció de Jesús. Recordem uns fets del passat, els actualitzem i els projectem al futur. Aquest és el sentit de memorial. No és només recordar. És molt més! D’alguna manera ens fem nostres uns fets per viure’ls en la nostra vida, de present i de futur. Del record en fem esperança i de la vivència en fem testimoni. Ho recordarem al final del temps pasqual, per Pentecosta.

 

“Aquest que heu vist morir a la creu, està viu. Ha ressuscitat!”. El clam dels deixebles, els qui ho veieren amb els seus ulls, ressona ja en nosaltres. L’anunci de Pasqua ens espera al final d’aquesta setmana…

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 21 de Març de 2021, 5è de Quaresma. Jn 12, 20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit. Sant Ignasi de Loiola

 

“El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit”
Ser cristià: un continu morir i ressuscitar

 

Aquest diumenge, a l’evangeli, escoltem un altra anunci de la passió. No és, ni molt menys, el primer cop que Jesús fa aquest anunci. En diverses ocasions Jesús diu als deixebles que tot allò acabarà malament. Però els deixebles no s’ho acaben de creure. En unes ocasions “despisten” i fan veure que no ho han sentit, en d’altres contradiuen Jesús obertament. “De cap manera, això no pot passar!” li diu Pere en una d’aquestes ocasions. És lògic. Com podia acabar tan malament després de tot el bé que havia fet? A la llum de la Pasqua ho entendran. Jesús havia de morir per ressuscitar. És més, això ja ho deien les Escriptures…

 

Tanmateix, aquest cop l’anunci de la passió es dona en el moment de trobar-se Jesús amb uns grecs que el volien conèixer. És significatiu per què tots sabem què caracteritza al pensament grec: la raó, la lògica, el raciocini, la filosofia… Nosaltres som fills del pensament grec! Però ja ho diu Pau en les seves cartes: “nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd”. De ben segur que aquest s deixebles deurien quedar ben decebuts de l’acollida de Jesús…

 

Estem a punt d’endinsar-nos en aquest absurd. El proper diumenge ja és Diumenge de Rams. Jesús entra triomfant a Jerusalem però no hi va a ser exalçat si no a morir i Ell ho sap… Jesús accepta la creu que, literalment, se li ve a sobre. L’evangeli d’avui  ressona a dijous sant. Jesús prega al Pare si es pot fer d’un altra manera –com a Getsemaní– però, al final, accepta la seva voluntat. I no és que Déu volgués la seva mort. Cap pare pot desitjar una cosa així pel seu fill. Però el que si volia és que dugués a terme la seva missió fins al final… i la missió de Jesús acaba a la creu. Però després de la creu ve la resurrecció… És més. Per a Joan –l’evangeli del qual estem llegint– Jesús ressuscita directament des de la creu, “saltant-se“ l’interval dels tres dies… Mort i resurrecció en el mateix moment.

 

Creu i resurrecció, un gran misteri. És el que configura la vida cristiana. “La vida del cristià és un continu morir i ressuscitar” ens diu Pau. És una bona ocasió per aprendre’n consciència.

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

Diumenge 14 de Març de 2021, 4rt de Quaresma. Jn 3, 14-21

Déu envià al seu Fill al món per salvar-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Déu envià al seu Fill al món per salvar-lo”
La gratuïtat, un camí de llibertat

 

Aquest diumenge, l’evangeli ens ofereix una nova oportunitat de revisió i conversió. Precisament, en això estem! La Quaresma és mirar i convertir-se per tal de rebre millor el gran do de la Pasqua. I, justament, aquest és el tema: la gratuïtat. El gran do que Déu ens fa és el seu propi Fill: “Déu envià al seu Fill per salvar al món gràcies a Ell” És el moment de prendre’n consciència…

 

La conversa que Jesús té amb Nicodem –un fariseu, membre del Sanedrí, “nada menos”– és mot significativa. Nicodem està obert, no només a escoltar –que ja és molt– si no també a canviar. Recordem un altra part de la conversa que Jesús té amb ell en la que li recorda que cal néixer de nou i li parla de l’Esperit: “com el vent que, que no saps de on ve i a on va…” Nicodem no és “rebota” com molts dels seus companys fariseus. Descobreix una llibertat nova. És una experiència semblant a la que fa Pau. També era fariseu. Amb Jesús, les coses ja no depenen del nostre esforç, del compliment de les normes. Ell ens convida a una llibertat nova, la que prové de l’Esperit. “Tot ve d’Ell, tot passa per Ell” dirà en una de les seves cartes. Gratuïtat. La iniciativa no és nostre. Ni tan sols la fe i la pregària son ben bé nostres, dirà també Pau. Son do de Déu.

 

En un món tan voluntarista, tan “capaç” com el nostre, convé recordar aquesta realitat: no creiem perquè siguem més intel·ligents, més capaços o més competitius. La fe és do de Déu. Tenim fe per què Ell vol. El que si és cosa nostra és fer créixer i madurar aquests fe. Això si. I en això estem, també.

 

Descobrir aquesta gratuïtat és descobrir una llibertat nova. Quin descans deurien sentir Nicodem i Pau! Ja no és necessari estar pendents del compliment de les normes. Només cal estar oberts al que Déu ens vulgui dir, al do que ens vulgui fer.

 

I nosaltres, en fem experiència d’aquesta llibertat?

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 7 de Març de 2021, 3er de Quaresma. Jn 2, 18-25

No convertiu en mercat la casa del meu Pare!. Sant Ignasi de Loiola

 

“No convertiu en mercat la casa del meu Pare!”
Nosaltres també som fets profetes

 

Seguim en el camí de la Quaresma, acompanyant a Jesús cap a la creu. Avui contemplem a l’evangeli un altra episodi impactant: Jesús expulsant als mercaders del Temple, una escena que hem escoltat molts cops però que, no per això, hauria de ser menys colpidora. Jesús, un home de pau, misericòrdia i perdó, agafa un fuet de cordes i tira les taules dels canvistes i els fa fora a tots! Un acte violent. Per què? L’evangelista Joan s’afanya a deixar-nos-ho clar. És que “el zel pel seu temple el consumia”. Una frase atribuïda al messies i que diu el salmista (salm 69), és a dir, una frase que escoltaven sovint. Els salms eren la seva pregària… i també la nostra.

 

Jesús fa de profeta. Un profeta no és un home –o dona– que endevina el futur, com es sol dir. Un profeta és un home (o dona) de Déu, una persona que és de Déu. Per tant, sovint, quan veu alguna injustícia, quan s’adona que alguna cosa va en contra del que Déu vol, simplement reacciona, “salta”, i parla, sovint denunciant i, a voltes, actuant. Així ho varen fer tots els profetes anteriors a Jesús: Isaïes, Jeremies, Amos… i, donat que sovint “posaven vermells” als poderosos, aquests exercien el seu poder i els mataven. Jesús fa el mateix i li passarà el mateix… I és que el Temple de Jerusalem era un lloc que generava injustícia, discriminació i desigualtat.

 

En el Temple és on es feien els sacrificis d’animals. S’oferien en expiació pels pecats. Fins aquí, normal en aquell temps. El problema és que s’havia convertit en un negoci. Fins i tot tenien moneda pròpia! Els jueus no podien tocar la moneda romana –el denari– per què podrien quedar impurs… Total, se l’havien apropiat per treure’n benefici! Especialment, en treien profit els de sempre, els que ostentaven el poder. Els fariseus s’atipaven amb la carn oferta en sacrifici. Hi havia corrupció, tràfic d’influències i abusos, normalment dels més pobres. Sovint oferien tot el que tenien… I tot en nom de Déu! Corrupció, manipulació, abús de les persones. Us sona, no? Davant de tot aquest panorama, Jesús no se’n pot estar i actua. “Heu convertit la casa del meu Pare en un mercat!” els hi diu furiós.

 

Aquesta actitud la de Jesús de ben segur, els deixebles la deurien recordar. Així ho deixa apuntat l’evangelista Joan. Una actitud que té molt a veure amb el nostre ser cristià. Per què nosaltres, pel baptisme, també “som fets” profetes. En la unció de l’oli del crisma, pròpia del baptisme, els mossens diem: “Déu et consagra amb el crisma de la salvació per tal que siguis sempre membre de Crist sacerdot, profeta i rei” Si participem així de la vida en Crist també nosaltres som profetes. Hem de fer com Ell feia. Evidentment, no es tracta que agafem el fuet i tirem les taules del mercat del barri, però… El sentit és evident: davant la injustícia i la discriminació no podem restar indiferents.

 

El temps de Quaresma és molt adient per revisar les nostres actituds. Quina és la meva reacció quan veig injustícies, opressió, desigualtat, abús de poder o quan es trepitgen els drets humans? Miro cap un altra cantó? Crec que no va amb mi o m’implico? Dona per pensar, no? Doncs d’això es tracta. Un cop més, l’actitud de Jesús ens interpel·la…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 28 de Febrer de 2021, 2on de Quaresma. Mc 9, 2-10

Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo“
El camí del cristià: mort i resurrecció

 

Les lectures d’avui –especialment l’evangeli– ens conviden a la contemplació. Com els deixebles al Tabor, ens posem davant Jesús i el contemplem tal com és. A la muntanya els deixebles el varen veure ja com a ressuscitat. Jesús se’ls va avançar en la seva manifestació. “Què n’estem de bé aquí dalt!” diu Pere tot satisfet. Marc ens deixa clar que no sabia ben bé el que es deia. Avui diríem que estava al·lucinant. No era per menys. Per a postres, Déu mateix se’ls manifesta del núvol estant: “aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo”. Un temps després, per Pentecosta, tornarien a al·lucinar però aleshores reberen un gran do que els va fer apòstols –és a dir, testimonis de resurrecció– i, jugant-se la vida, van sortir del seu tancament –avui diríem el seu confinament– i van començar a dir: “està viu, ha ressuscitat!”. Però abans de fer-ho havien de passar per la creu…

 

Jesús, al final del fragment d’avui, els ho deixa molt clar: “no podeu parlar del que acabeu de veure fins que no passeu per la passió”. No podem parlar del ressuscitat fins que no haguem fet l’experiència de la creu. Jesús mor per ressuscitar. Si no ho fem així, la resurrecció quedaria com un ideal, una entelèquia buida de sentit. “Cal morir per a ressuscitar” ens diu Sant Pau. És més, la vida cristiana és un continu morir i ressuscitar, “morir a l’home –i dona– vells per ressuscitar a l’home –i dona– nous” ens diu Pau. I qui és l’home nou? És Ell, Jesús ressuscitat, aquest que els deixebles varen veure al Tabor. Tanmateix, no ens podem quedar a la muntanya eternament. “Fem-hi tres cabanes!” diu Pere tot extasiat. Però això no és possible. Tard o d’hora hem de baixar a la plana, a la nostra realitat i aquesta acostuma a ser dura –com la que estem passant ara amb aquesta pandèmia– o duríssima com els deixebles en veure a Jesús morir a la creu…

 

El temps de Quaresma és un temps molt adient per identificar les nostres creus. Quines son les meves creus? I, encara més important: com les porto? Amb resignació –amb aquell “què hi farem…?” tant típic i tòpic d’alguns cristians– o amb esperança? Jesús podem dir que porta la creu amb confiança, fins i tot amb dignitat. I nosaltres?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 21 de Febrer de 2021, 1er de Quaresma. Mc 1, 12-15

L’Esperit empenyé Jesús cap el desert. Sant Ignasi de Loiola

 

“L’Esperit empenyé Jesús cap el desert…“
Una quaresma per fer desert

 

Amb aquest diumenge comencem la Quaresma. De fet, ja ho varem començar el proppassat dimecres, amb la imposició de la cendra. Aquell dia se’ns recordava, de forma molt significativa, la nostra realitat. Som poca cosa, no som tan com ens pensem. És una reflexió que, amb tota la que estem passant, també se’ns està fent des de altres àmbits de la nostra societat. D’alguna forma crèiem que ho podíem tot i resulta que som molt més febles del que ens pensàvem. Tota una cura de humilitat, no?

 

El temps de Quaresma és un temps de conversió, un temps per aturar-nos i pensar: en què creiem?, com estem en relació a això que creiem? I, encara més important, com vivim això que creiem, especialment de cara als altres? Jesús és va fer unes preguntes semblants però en relació a la seva missió. Després de l’experiència del baptisme –una experiència fundant– Jesús necessita apartar-se, fer desert –Marc diu en la traducció original “immediatament” després del baptisme– i preguntar-se: Com ho he de fer? Què hauré de dir? Qui m’ajudarà? En tornar de les temptacions –que Marc descriu de forma sorprenentment austera, “en quatre línies”– Jesús comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos” i tria als seus deixebles, que deixen el que estaven fent i el segueixen, també immediatament. Com solem dir col·loquialment, Marc “va per feina…” Lluc i Mateu –que el segueixen– ja ompliran més el seus relats i descriuran les temptacions: el poder, l’èxit fàcil, les riqueses… Jesús les rebutjarà totes i triarà el camí més difícil: la donació d’Ell mateix, una donació que el durà a la creu… Però després de la creu ve la resurrecció. Justament aquest és el rerefons de la Quaresma: la Pasqua. La Quaresma és un camí cap a la Pasqua.

 

El temps de Quaresma, un temps de desert també per a nosaltres. Podria ser un temps per fer-se nous propòsits. En d’altres èpoques, molts decidien deixar de fumar, per exemple. Ara potser ens podríem preguntar: com vaig d’ajuda als pobres? M’estic d’algunes comoditats en solidaritat amb els qui tenen menys que jo? Per què aquest és el sentit del dejuni. Com vaig de pregària? Jesús va necessitar apartar-se per pregar i discernir. Si Ell ho va fer, molt més nosaltres, no?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

Diumenge 14 de Febrer de 2021, 6è diumenge del temps ordinari. Mc 1, 40-45

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i li digué: queda pur

 

“Jesús, compadit, el tocà amb la mà i li digué: queda pur”
Jesús és compadeix, toca i cura

 

Avui, a l’evangeli, contemplem un altre signe polèmic de Jesús: és el fet de “tocar” als malalts. Polèmic i escandalós. En temps de Jesús “tocar” un malalt no només suposava un risc sanitari –i més tractant-se d’una malaltia com la lepra– si no que també era un risc religiós… Tocar un malalt –com tocar un mort o entrar a casa d’un pecador– suposava quedar impur i per sempre! Ho hem escoltat molt clarament a la primera lectura del llibre del Levític: “qui tingui el mal de la lepra ha d’anar despentinat i amb la cara tapada, ha de viure fora de la ciutat, i ha d’anar cridant: “impur, impur!” Una discriminació terrible! Certament, la lepra era incurable i molt contagiosa. Però aquí hi ha molt més. La doctrina de la puresa i de la impuresa, tan “gravada” en la ment del judaisme del temps de Jesús, suposava una exclusió, no només del àmbit social, si no també del religiós. Era com si Déu els hagués abandonat o, encara pitjor, els hagués castigat amb la malaltia… Aquí és on Jesús es revolta. Per aquí no hi passa! Déu no castiga en aquest món! Llavors és quan és compadeix –pateix amb el qui pateix– i el cura. I ho fa per contacte…

 

Tocar un malalt. Jesús s’arrisca, se la juga. Potser en el temps en que estem, patint aquesta pandèmia que ens està condicionant tant, podem entendre una mica més aquest gest. Ara que tots prenem tantes precaucions justament en mantenir les distàncies i en no tocar res amb les mans sense rentar-se bé abans, ens podem fer una mica més el càrrec del seu gest. Jesús estima tant, es compadeix tant que no té por d’arriscar-se. Tot un missatge de donació, ara que estem tan pendents de cadascú de nosaltres. Potser també una ocasió de valorar tot el que estan fent sanitaris, educadors, metges i tants d’altres que també se la juguen en el tracte amb les persones.

 

L’altre aspecte interessant de l’evangeli d’avui és aquest “no ho diguis a ningú” que Jesús adreça al malalt que acaba de curar. És l’anomena’t “secret messiànic”. Per què ho fa? No és moment de compartir i celebrar un fet tan gran? La raó és senzilla: Jesús no vol que és mal-interpreti el seu signe. Ell no és un “miracler”. Els miracles son signes podríem dir que anticipats del Regne. En el Regne de Déu ja no hi haurà més malaltia ni més mort. Jesús “avança” aquesta realitat i fa present aquest Déu que és enmig nostre, que ens coneix i pateix amb nosaltres, que només vol el nostre bé, que estima… No ens podem quedar mirant “bocabadats” el signe –com, a voltes, també fem nosaltres– sinó anar més enllà. Mirant així, en profunditat, “posant les llargues”, podrem arribar a fer la professió de fe que també ens relaten els evangelis i que, de fet, surt de la gent: “res d’això podria fer si Déu no estigués amb Ell…”

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 7 de Febrer de 2021, 5è diumenge del temps ordinari. Mc 1, 29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties. Sant Ignasi de Loiola

 

“Jesús va curar molts malalts de diverses malalties”
Jesús cura, anuncia i va de poble en poble

 

Seguim, com en els passats diumenges, contemplant la vida, el missatge i la manera de fer de Jesús. Una nova oportunitat per identificar-nos amb Ell. En l’evangeli d’avui hi veiem tres elements importants: la curació dels malalts, la pregària i la itinerància.

 

Jesús cura als malalts, “a molts malalts de diverses malalties” ens diu Marc. La curació és un signe del Regne de Déu. En la seva plenitud ja no hi seran ni la malaltia ni la mort. Jesús avança aquesta presència. És un signe d’esperança. Ell va començar la seva predicació dient: “El Regne ja és enmig vostre”. I els deixebles de Joan que el seguiren –una mica per curiositat– i que li pregunten sobre la seva identitat els diu: “mireu al vostra voltant: els coixos caminen, els cecs hi veuen…”. Ell parlava del Regne però, alhora, era el Regne enmig d’ells…

 

Jesús prega. Alterna acció i contemplació. És més, renova la seva força en la pregària. La Mare Teresa de Calcuta deia que la seva acció amb els més pobres trobava la força en la pregària. Un missatge de molta actualitat en un món tan activista com el nostre. Val a dir que Marc ens presenta Jesús pregant en la solitud, en un lloc a part. Era pregària personal, més enllà de la “manada”, és a dir, la que feien en el Temple. I si Ell necessitava pregar així, molt més nosaltres, no?

 

I en tercer lloc, Jesús no s’instal·la. Els deixebles volen retenir-lo. “Tothom us està buscant” li diuen. Però Ell no cedeix. “Anem a d’altres pobles, que aquesta és la meva missió”. Hi ha una certa urgència en aquestes paraules. Igual que Job i Pau –de les primeres lectures d’aquest diumenge–, Jesús sent la imperiosa necessitat d’anunciar a tothom. Potser seria el moment de fer-nos nosaltres la pregunta de si sentim també aquesta urgència. En la situació actual de patiment i desconcert general per la pandèmia, sentim també nosaltres la necessitat de comunicar la nostra esperança?

 

Jesús rebutja la comoditat, el estar sempre en un lloc on s’hi troba bé. Prefereix sortir, malgrat pugui ser més incòmode i arriscat, però també més lliure. Una dada a tenir en compte, tan a nivell personal com de comunitats i d’Església. El Papa Francesc aposta, en aquesta línia, per “una Església en sortida”, és a dir, una Església que s’arrisca, que no es queda còmodament esperant a que la gent vingui, que surt a l’encontre.

 

Jesús torna a mostrar-nos el camí. Ser cristià és fer com Ell. Més encara. Com ens diu Sant Pau, “deixar que Ell visqui en nosaltres”. Tot un repte.

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 31 de Gener de 2021, 4rt diumenge del temps ordinari. Mc 1, 21-28

Jesús parlava amb autoritat . Sant Ignasi de Loiola

 

“Jesús parlava amb autoritat”
Jesús parlava amb autoritat. I tu?

 

Seguim, contemplant a l’evangeli la vida i el missatge de Jesús. És un altra oportunitat per identificar-nos amb Ell. La seva manera de fer, el seu tarannà, el seu parlar és molt important que ens el fem nostre. Ser cristià és seguir-lo a Ell però també fer com Ell feia. Com diu Sant Pau, “ja no soc jo, és Ell que viu en mi”. Avui l’evangeli ens diu una cosa molt interessant, que també podem incorporar a la nostra vida: parlava amb autoritat. Què vol dir?

 

L’autoritat l’acostumem a associar al poder, a la superioritat i a la força. Res a veure amb el sentit que li dona Marc aplicant-lo a Jesús. Quan diu que la gent veia que parlava amb autoritat és refereix a quelcom molt diferent. Vol dir que parlava amb coneixement, des de dins. “Coneixement intern” diria Sant Ignasi. I parlava així de les coses de Déu, és més, parlava de Déu mateix d’aquesta manera. Això era radicalment nou. No estaven acostumats a sentir parlar així de Déu. Aleshores, ni tan sols s’atrevien a pronunciar el nom de Déu. Li tenien, més que respecte, por… Yahvé vol dir “el que és”. Per a Jesús, Déu és el nostre Pare. Com passar de la nit al dia!

 

Tanmateix, encara és més significatiu l’escàndol que deuria suscitar aquesta manera de referir-se a Déu entre els seus. Potser valdria la pena pensar perquè estava tan enfurismat el malalt endimoniat que se li atansa. “Has vingut a destruir-nos?” li diu violentament. I és que Jesús va qüestionar el que era més fonamental de la seva fe. Quan ens desmunten les nostre seguretats no ens agrada gens. De fet, el varen condemnar justament per fer això. Ell va posar en tela de judici el Temple i el Dissabte, els pilars fonamentals de la fe jueva… Amb raó –des de els seu punt de vista– deurien veure’l com una amenaça.

 

“No estigueu massa segurs de vosaltres mateixos” diu Sant Pau en les seves cartes. Estiguem oberts. Deixem enrere els nostres prejudicis –que tots en tenim–, sapiguem escoltar i, si s’escau, estiguem disposats a canviar. “Heus aquí que ho faig tot nou” diu l’autor de l’Apocalipsi. Estiguem oberts per acceptar la novetat que ens ve de Déu. Ell ens parla de moltes maneres: en la pregària, en les persones que ens trobem, en les situacions que vivim –fins i tot les dures, com la que ara ens toca viure–,… Sabem escoltar-lo?

 

Xavier Moretó, rector.

Diumenge 24 de Gener de 2021, 3er diumenge del temps ordinari. Mc 1, 14-20

Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes Sant Ignasi de Loiola

 

“Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”
Podem nosaltres ser també pescadors d’homes (i dones)?

 

La crida de Jesús als seus deixebles és un fet molt significatiu del nostre ser cristià. Un fet cabdal. Ho veiem diumenge passat. Aquells dos deixebles de Joan que varen preguntar a Jesús on s’allotjava i que es quedaren amb Ell, van sortir-ne transformats. “Eren les quatre de la tarda” ens diu l’evangelista Joan. Ho recordarien per sempre més. “Hem trobat al Messies!” li diu Andreu al seu germà. Podríem pensar que aquest diumenge se’ns està explicant una experiència semblant. “Ho deixaren tot immediatament” ens diu Marc evangelista. I més tard “rebla” el clau sobre el mateix: “i deixaren al seu pare Zebedeu amb les xarxes i se’n anaren immediatament amb Ell” Un canvi total. Deixaren de ser pescadors. I Jesús els diu: “ara sereu pescadors d’homes…” Pescadors d’homes?

 

Una de les actituds més característiques de Jesús és: fixar-se en la realitat, compadir-se i actuar. Probablement d’aquí ve el famós veure-jutjar-actuar de Pierre Cardin, tan típic dels moviments d’Acció Catòlica. Això és el que fa Jesús en la multiplicació dels pans. Veu la situació de la gent –una situació de mancança–, es compadeix –“empatitsa”, pateix amb ells– i actua. Bàsicament, en dir als deixebles que esdevinguin pescadors d’homes està dient el mateix. Quines son les situacions de mancança, de pobresa que ens envolten? Sabem patir amb el qui pateix? Doncs actuem. Pesquem-los.

 

Ho podríem traslladar a la situació de mancança actual en relació a la pandèmia. Què veiem? Ens solidaritzem? Doncs actuem. Com podem transmetre la nostra esperança als qui pateixen? Com podem compadir-nos, és a dir, patir amb el qui pateix? Què fem per arreglar-ho? Sabem acompanyar amb la nostra fe als qui s’ho passen malament?

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 17 de Gener de 2021, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 35-42

 On us allotgeu? Veniu i ho veureu. Sant Ignasi de Loiola

 

Diumenge 17 de Gener de 2021, 2on diumenge del temps ordinari. Jn 1, 35-42

 

“On us allotgeu?” “Veniu i ho veureu”
On és Ell en la meva vida? Com puc dir als altres «veniu i veureu?»

 

Seguim en aquest temps després de Nadal –l’anomena’t temps ordinari– contemplant la vida i el missatge de Jesús. És una bona oportunitat per identificar-se amb Ell, amb el seu estil i la seva paraula. És més que un coneixement del que va dir i va fer. És tracta de fer nostre el seu missatge i el seu tarannà. Com diria Sant Ignasi, es qüestió d’assolir el “coneixement intern” de Jesús. Els cristians el seguim a Ell però, alhora, volem fer com Ell. Un cop més, és molt més que imitar-lo. Val a dir que tampoc sabríem com fer-ho… És tracta que Ell visqui en nosaltres. Com diu Pau: “ja no soc, jo. És Ell que viu en mi…” Aquesta és una de les màximes del cristià. Ara en tenim una oportunitat de fer-ho.

 

Avui, a l’evangeli, escoltem una d’aquelles frases que ens haurien de sortit de forma espontània: “veniu i ho veureu”. I és que nosaltres també l’hauríem de poder fer aquesta invitació als altres, com feu Jesús als deixebles de Joan. Tanmateix, abans n’hem de fer experiència. On és Jesús en la meva vida? On habita? Només llavors, després de fer experiència de la seva presència en nosaltres, podrem convèncer als altres. Només des de l’experiència vital. Des de la teoria no convencerem ningú…

 

És el que varen fer els deixebles. Aquest “eren les quatre de la tarda” apunta a una experiència vital –fundant– dels deixebles. A partir d’aquell moment tot va ser diferent. Ja no varen tornar a ser els d’abans. El trobament amb Jesús transforma.

 

Finalment, l’evangelista Joan diu, de forma molt significativa, “i es quedaren amb Ell” No és això ser cristià? Això és el que fa fer possible que Andreu anés a buscar al seu germà Pere: “hem trobat al Messies!”. De cristià a apòstol. Val la pena prendre’n bona nota…

 

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

Diumenge 10 de Gener de 2021, Festa del Baptisme del Senyor. Mc 1, 7-11

Aquest és el meu Fill. Escolteu-lo. Sant Ignasi de Loiola

 

“Aquest és el meu Fill. Escolteu-lo”
Tots som fill d’un mateix Pare, tots tenim la mateixa dignitat

 

Celebrem la festa del Baptisme de Jesús. Amb aquesta celebració acabem el temps de Nadal. Si durant el Nadal hem contemplat el gran misteri del Déu fet home –Jesús que és Déu-amb-nosaltres– ara ens comencem a fixar més en el seu missatge. Perquè a partir del baptisme, Jesús comença a desenvolupar la seva missió, la de anunciar a tothom la bona notícia del seu evangeli. El seu baptisme és l’iniciï, el detonant, una experiència fundant que l’ajuda a prendre consciència de qui és i què ha de fer. Després haurà d’esbrinar com dur-ho a terme. Per això marxarà al desert a fer discerniment. Son les temptacions. En tornar, començarà la seva predicació: “Convertiu-vos. El Regne de Déu és a prop…” Però abans caldrà aclarir quin és el seu baptisme…

 

Els evangelis ens mostren una certa controvèrsia de fons: quin és el veritable baptisme, el de Joan o el de Jesús? Per què, molt probablement, Jesús també batejava…  Si més no, la comunitat de Marc vol saber-ho. L’afirmació de Joan que surt a l’evangeli és clara: “jo batejo només amb aigua. Però ve el qui és més gran que jo. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant” El baptisme de Joan era de conversió. El definitiu és el de Jesús. El de Jesús va molt més enllà. Pel baptisme de Jesús som fets Fills de Déu. Això té unes conseqüències determinants.

 

Les lectures ens donen les claus. Pel baptisme comencem també nosaltres un nou camí, una vida nova, la de Jesús. Hem de fer com Ell. Isaïes, en la primera lectura, ens ho deixa molt clar: “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la” És l’estil del Servent. La segona, en canvi, ens deixa, per boca de Pere, un missatge cabdal:  “Déu no fa diferències d’uns i d’altres…” És a dir, que tots som iguals. Tots som Fills de Déu. Tenim la mateixa dignitat. Per tant, hem de tenir present que sempre que tinguem temptacions de imposar, d’excloure, de discriminar les persones, per la raó que sigui (raça, cultura, creença, tendència sexual,…) no estem seguint el seu estil, és a dir, no som cristians.  Unes idees molt útils, sobretot a l’hora d’anar a votar, per exemple. Per què els hi ha que es diuen cristians –fins i tot se’n venten de ser-ho– però no ho son… Com diu Jesús a l’evangeli: “vigileu! Per què son com llops amb pell de xai!”

 

Pel baptisme som fets homes i dones nous. Avui és el dia per donar-ne gràcies i, encara més important, per obrar en conseqüència.

 

Xavier Moretó, rector

Dimecres 6 de Gener de 2021, Festa de l’Epifania. Mt 2, 1-12

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei...” Sant Ignasi de Loiola

 

“Venim d’Orient per adorar al vostra rei…”
Uns reis vinguts de fora

 

Celebrem la gran festa de l’Epifania del Senyor. Epifania vol dir “manifestació”. En altres temps es parlava de les tres manifestacions del Nadal: el naixement, els reis i el baptisme. Actualment, la predicació no es centra tant en establir una mena de correlació sinó en aturar-se i contemplar cadascuna d’aquestes manifestacions, per què tenen els seus trets característics per elles mateixes, independentment les unes de les altres. En el cas que ens ocupa, el de l’Epifania, el tret fonamental és la universalitat.

 

Efectivament, el fet que uns personatges vinguts d’Orient –que siguin reis o no ja forma part de l’imaginari de l’època– ens està dient una cosa molt concreta: el reconeixement ve de lluny, és global. Una expressió molt nostra… No només és un reconeixement de l’acompliment de les profecies sobre el messies que havia de venir –una de les fixacions dels evangelis– sinó que aquest reconeixement ve de part d’estrangers vinguts de lluny, una cosa inconcebible en temps de Jesús. Els jueus no només creien que eren el poble escollit per Déu, que només ells eren els dipositaris de la salvació, sinó que els altres pobles n’estaven exclosos, més encara, no tenien ni la capacitat de creure. Jesús, en l’evangeli, rebatrà amplament aquesta teoria. Jesús, no només es farà amb persones no jueves –paganes– sinó que, fins hi tot els hi reconeixerà la seva fe, la seva capacitat de creure! Escandalós.

 

El missatge d’aquest dia és molt clar: la salvació és per a tothom. Tots els pobles en tenen dret. A tots s’ha d’enunciar la bona nova de l’Evangeli. Els deixebles, a la llum de la Pasqua, de ben segur que ho varen veure clar. “Qui som nosaltres per posar barreres a l’Esperit que s’està manifestant als no jueus?” diu Pere en la seva 1ª carta. I si ho diu Pere que és el cap vol dir que ho diu tota l’Església. I aquí hi entrem nosaltres. Aquesta és també la nostra missió. Anunciar l’evangeli a tothom, sense fer distincions. Els reis mags ens ho anuncien. De ben segur que ells també ho deurien dir a tothom en tornar als seus reialmes.

 

Xavier Moretó, rector.