Homicat 14 juny 2020

14 Jun Homicat 14 juny 2020

Diumenge 14 de Juny de 2020, Corpus. Jn 6, 51-58
“Qui menja aquest pa viurà per sempre”

Celebrem la festa del Corpus, la festa de l’Eucaristia. Si fa dos diumenges celebràvem la Pentecosta i la setmana passada la Trinitat, avui contemplem un altra misteri: la presència de Jesús en el pa i el vi de l’eucaristia. És una realitat molt gran. Com és propi dels misteris, ens depassa, no ho podem entendre. Tanmateix, d’alguna manera, n’és el centre de l’Església. Podríem dir que tots els sagraments van a parar a l’eucaristia. Al llarg de la història l’Església ha passat per moltes situacions difícils, grans moments de foscor, però sempre que ha sabut tornar als seus orígens ha recuperat el bon camí. Contemplar l’eucaristia és adonar-nos del gran do que Jesús ens va fer poc abans de morir però també del que suposa per a les nostres vides i per a la mateixa església.

En l’eucaristia es fa realitat les promeses que Jesús va fer als seus deixebles: “jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps” i “sempre que celebreu aquest sopar jo estaré enmig vostre…” Probablement, al principi, els deixebles ho deurien fer una mica per obediència, per què Ell els ho havia manat, però amb el temps varen anar “entenent”. Al voltant de l’eucaristia –ells en deien la fracció del pa– s’anaven constituint les comunitats i la mateixa Església. I també amb el temps i la reflexió que neix de la fe varen anar veient que l’eucaristia els transformava. Més tard, es va elaborar tota una reflexió teològica al seu voltant. En els seus documents l’Església ens diu que l’eucaristia ens “configura” en Crist, és a dir, ens fa cada cop més semblants a aquest Jesús al qual seguim. Això te una gran importància per què, precisament, ser cristià es seguir una persona: Jesús. Només cal recordar –de nou– que els primers cristians, abans de dir-se per aquest nom, es deien “els del camí”.

Aquetes dades son d’una gran importància a l’hora de valorar l’eucaristia i també de molta actualitat. De ben segur que coneixeu persones que diuen: “jo soc cristià no practicant”. Una postura totalment respectable. Tanmateix, els cristians si-practicants hauríem de poder dir –amb tot el respecte però també parlant clar– que no és el mateix… No és el mateix viure la fe amb o sense l’eucaristia. Jesús ens transforma, ens apropa a Ell d’una forma íntima, personal, fraternal. Se’ns fa aliment de la nostra fe. No ho entenem –ni ho entendrem mai– però és real. I així és com cada cop més cristians practicants estan entenent que necessiten rebre l’eucaristia. I no ho fan no per què estigui manat –el precepte– sinó per què ho valoren, per què volen trobar-se amb Ell…

Un altra aspecte molt remarcable de l’eucaristia és la caritat. Van molt unides per què ens “engalten” directament amb Ell. Si ser cristià és seguir Jesús i tenir les seves mateixes actituds, una de les maneres més pròpies de Jesús era estar pels més necessitats. Només cal recordar el miracle de la multiplicació dels pans. Jesús s’adona de la necessitat que l’envolta, és compadeix i actua. Aquest miracle té un ressò molt clar d’eucaristia. Jesús fa les mateixes coses: “agafà el pa, el beneí, el partí i els el donà…” Més encara, els diu als deixebles: “doneu-los vosaltres de menjar…” Per tant, nosaltres també podem esdevenir eucaristia pels altres…

De la eucaristia als pobres. La Mare Teresa de Calcuta –ara ja santa– deia: “tinc la gran sort de veure Jesús en l’eucaristia i en els pobres”. Ella va saber entendre la relació què hi ha entre l’una i l’altre i va fer un gran bé a la humanitat.

Xavier Moretó, rector.