Homicat

17 Mar Homicat

Dg 17 de Març de 2019, 2on de quaresma. Lc 9, 28-36
“Mentre Jesús pregava es trasmudà l’aspecte de la seva cara”

Seguim aquest camí que hem encetat amb la quaresma i que ens durà cap a la Pasqua. Avui contemplem una escena molt significativa: la transfiguració. Jesús puja amb els deixebles a una muntanya alta, el Tabor, i allà passa una cosa especial. Els deixebles tenen una experiència “diferent”, podríem dir-li mística. Una experiència fundant, que ja recordarien per sempre. Varen veure Jesús “tal com era”, i no només això sinó que també hi havia d’altres personatges, Elíes i Moisès, una a cada costat de Jesús. Ells confirmen el que fins aleshores només sospitaven: Ell és el que esperàvem, el que els profetes i el mateix Moisès havien anunciat, el Messies. Ell és la nova aliança. L’antiga de Déu amb d’Abraham –que ens mostra la 1ª lectura– ja està superada en Jesús.

Aquesta és una lectura plena de simbolismes i de significat, tant pels deixebles com per a nosaltres. Els vestits blancs, la veu que parla del núvol estant, Moisès i Elies… Una visió que ens presenta una realitat nova, d’una presència misteriosa, d’un Déu que parla directament: “aquest és el meu fill, el meu estimat. Escolteu-lo” Una experiència que ens parla de resurrecció. De fet ens l’avança.

Però en baixar del Tabor els deixebles callen. Ens recorda una mica el silenci que Jesús imposa als qui cura. És el que s’anomena “silenci messiànic”. Jesús no vol passar per un miracler, no vol que l’exaltin a la manera humana, amb honors i prestigi. Val a dir que aquest silenci, els qui son curats no el respecten, ans al contrai, ho “esbomben” per tot arreu. És comprensible. Tanmateix, el silenci messiànic té –com en aquest relat de la transfiguració– un altra sentit més profund: no es pot parlar del ressuscitat sense fer-ho del crucificat. No podem parlar de resurrecció sense fer-ho abans de la creu. Jesús ressuscita des de la creu. Mor per ressuscitar. I justament és el que els espera als deixebles. En baixar del Tabor faran l’experiència més dura: veure’l morir a la creu.

Creu i resurrecció, aquesta és la dinàmica del cristià. Com ens diu Pau: ser cristià és un continu morir i ressuscitar. Els cristians no “ens saltem” la creu, com fa una mica el nostre món, fent veure que el patiment i la mort no hi son o que podem viure sense pensar-hi. El cristià aprèn a portar la creu però convençut que no està sol. Ell és amb nosaltres i ens ajuda a portar-la. “Jo seré sempre amb vosaltres” els hi diu als deixebles. I en baixar del Tabor els diu: “no tingueu por. Anem”

Xavier Moretó, rector