07 Sep Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin
Diumenge 5 de Setembre de 2021, Diumenge XXIII de durant l’any. Mc 7, 31-37
“Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin”
Escolteu l’exhortació del vostre Déu
L’evangeli d’avui és molt significatiu del que son els miracles de Jesús i de les seves conseqüències. Van molt més enllà del fet extern. Nosaltres –que som fills de la imatge i del cinema– tenim més problemes en copsar aquest sentit. Tenim tendència a imaginar-nos l’evangeli com si fos una pel·lícula. No ho és. L’evangeli de Marc concretament –que és l’autor d’aquest fragment– és més una catequesi que un relat purament històric. Cap evangeli ho és però Marc encara més. L’evangeli de Joan –el més teològic– encara va més lluny. Joan parla de “signes”, no de miracles. El “signe” apunta a un altra realitat, en aquest cas més fonda, més essencial. Jesús –ens diuen els evangelis– va venir a anunciar el Regne de Déu amb signes i amb paraules. Per tant és un error quedar-se en l’exterioritat del fet, del fenomen prodigiós. Com diu la saviesa popular, seria com aquell que, tot apuntant la lluna, en comptes de mirar-la, es queda mirant el dit que l’assenyala…
Per colmo, Marc apunta un altra dada: Jesús li diu al sord –i a d’altres malalts, l’evangeli parla en plural– que no ho diguin a ningú. Bes quina cosa! Només faltaria que no ho diguessin! Han estat curats! Evidentment ho van pregonar per tot arreu. El per què d’aquesta prohibició és molt senzill: Jesús no vol que se’l mal interpreti. No és un miracler. De fet, l’element que falta per poder-ho anunciar només és un: la resurrecció. A la llum de la pasqua els deixebles –i les comunitats a qui va adreçat l’evangeli– entengueren finalment de què anaven els miracles. Els miracles anticipen un altra realitat, on ja no hi haurà més patiment, malaltia i mort. Per la resurrecció ja hi tenim accés. Sant Pau ens diu en les seves cartes que “per la fe ja vivim anticipadament allò que esperem…”
Finalment, aquest miracle apunta al estar oberts per escoltar. “Effatà” li diu Jesús al sord, és a dir, “obre’t”. Tant de bo nosaltres estiguéssim més oberts per escoltar. Estem tan preocupats per tantes coses! El profeta Isaïes ja ho diu clarament: “pareu l’orella a l’exhortació del vostre Déu” i l’Apocalipsi també ens diu: “heus aquí que soc a la porta i truco. Si algú m’obra entraré a casa seva”. Tenim les orelles ben orientades? Déu ens pot parlar de moltes maneres. Sabem escoltar-lo?
Xavier Moretó, rector.
Guillermo Lázaro Gay
Publicat 09:23h, 10 septiembreESCUCHAR
No es fácil escuchar, ni es cosa que se haga mucho en nuestros días. Y escuchar a Dios, ya ni digamos. Al Dios que no está en la tormenta, ni en el huracán, sino en la brisa suave (1 Re, 19, 11), es imposible escucharlo en medio del bullicio en el que todo el día estamos sumergidos. Es el gran problema, diría que el principal problema de ahora. Siempre estamos haciendo algo, distraídos con algo, mirando algo. En el trabajo, trabajando, lo cual es bueno. Y para fuera del trabajo hemos encontrado esa palabra mágica del ocio que hay que llenar siempre con algo porque si no lo hiciéramos así nos aburriríamos. ¡Me aburro! es el grito que ya los niños gritan rodeados de juguetes absurdos, los adolescentes a los que nadie entiende, y los adultos en búsqueda constante de algo que los divierta. Para ellos se inventó la distracción. Somos una sociedad distraída, Siempre distraídos, no nos queda un momento para la introspección, para pensar en nosotros mismos, en nuestra relación con los demás, con el mundo que nos rodea y sobre todo con Dios. No interesa que el borrego piense. Es necesario, incluso higiénico, a mi parecer, que encontremos cada día, un momento para nosotros mismos, un momento de silencio, por la noche, cuando todos en casa se hayan ya acostado, o por la mañana antes de que se levanten. Un momento de calma, y un rincón en que edificar un pequeño refugio de soledad. Y entonces, apagado todo ruido exterior, acallar el ruido interno, ese ruido que genera continuamente nuestro cerebro y que no nos deja percibir la señal. Diremos al Señor: “Señor, habla que tu siervo escucha”. (1Sa 3,10). Y esperar sin prisa, sin impaciencias, darse tiempo…y no desesperar si parece que Dios nos ignora. No está Dios a nuestro servicio, sino nosotros al suyo. Dar gracias a Él y perseverar.
G.L.