Estima al Senyor, el teu Déu. Estima als altres
22760
single,single-post,postid-22760,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Estima al Senyor, el teu Déu. Estima als altres

31 Oct Estima al Senyor, el teu Déu. Estima als altres

Estima al Senyor, el teu Déu. Estima als altres

Diumenge 31 d’Octubre de 2021, Diumenge XXXI de durant l’any. Mc 12, 28-34

“Estima al Senyor, el teu Déu. Estima als altres”
El cristians no ens podem tancar

Hi ha fragments de l’evangeli que cal posar, abans de tot, en el seu context. Si no ho fem així correm el risc de no entendre res. Aquest és el cas que ens ocupa. Així, a l’evangeli d’avui, la pregunta que el mestre de la Llei li fa a Jesús només té sentit si es té en compte el que aleshores imperava: el legalisme. Perquè no té res d’estrany preguntar-se i preguntar quin és el manament més gran de la Llei quan hi havia més de sis-cents manaments que calia complir… Tampoc és estrany que amb tal quantitat de manaments –molts referents a coses molt petites, com quins plats i coberts hem d’emprar en els àpats–  s’estigués tan pendent de complir-los i fer-ho bé. Jesús és revolta contra aquest legalisme però, amb una gran dosi de paciència, respon a la pregunta: “el manament més gran és estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament…” No fa altra cosa que citar el credo jueu, el “shemà”. Els jueus més observants –encara avui– el porten escrit i sempre al damunt. Tanmateix també afegeix: “i estima altres com a tu mateix”.

Però el més sorprenent és la resposta del escriba. Es reafirma en el “shemà” (només faltaria) però hi afegeix: “això és més important que tots els sacrificis oferts a l’altar”. Impressionant. Val a dir –un altra cop fent esment al context– que, en temps de Jesús, els jueus estaven obligats a oferir animals en sacrifici per expiar els seus pecats. És el que feien al Temple. L’autor de la Carta als cristians Hebreus (2ª lectura d’avui) ens diu amb contundència que Jesús s’ha “carregat” aquest culte. “Ell s’ha ofert una vegada per tots” rebla. Per tant, aquest escriba a fet el salt del legalisme a la misericòrdia!. Llavors  Jesús li fa un regalet: “no ets lluny del Regne de Déu”. Tothom quedà bocabadat. “No s’atreviren a fer-li cap més pregunta” ens diu l’evangelista. I és que calia deixar-ho ben clar. Marc –que s’adreça a una comunitat no jueva– és directe: el més important és estimar Déu i al germà (o germana). Tot lo altre passa. És secundari. Un gran descans pels cristians pagans a qui s’adreça. Segurament, totalment perduts entre tantes normes, no sabrien ni per on començar…

Tota una lliçó també per a nosaltres. Així, quan tinguem temptacions de tancar-nos i/o viure la fe “en privat” –molt lògic en un món tan individualista com el nostre– o buscar refugi en les normes i el seu compliment recordem el nostre “shemà” i les seves conseqüències. Perquè com diu Joan en la seva primera carta: “no podem dir que estimem Déu si no estimem al germà que tenim al costat…” És el més important. Si no ho fem així –em sap greu dir-ho– no som cristians…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 18:33h, 04 noviembre Responder

    AMAR
    Impresionante mandamiento todavía hoy. Pero ¿Cómo se ha de amar? Añadiría ¡Que me lo expliquen! Y no es sólo una expresión que se repite ahora. Recuerdo que eso mismo se lo pregunté al profesor de religión del colegio hace muchísimos años, porque francamente, encontraba imposible amar a muchos o a determinados prójimos, y confieso que aún me sigue pasando. La respuesta que se me dio fue la siguiente, al menos así la recuerdo: No se nos exige un amor sensible, sino un amor intelectual. Un amor que brote de la consideración de que siendo todos creaturas de Dios, y redimidos por el mismo Señor Jesucristo, todos debemos considerarnos hermanos. No entrecomillo la respuesta, porque no recuerdo las palabras exactas, pero esto fue lo que yo entendí en todo caso. ¿Es correcta? Muchos santos no lo han entendido así, me parece. Es fácil sentir compasión hacia el ser que sufre una desgracia, que se nos cruza en el camino, y, por ese con-padecer, amarlo. Sobre todo, si es decente, de trato agradable, y educado. Pero no brota el amor espontáneo hacia las personas insolentes, falsas, chismosas. ¿Cómo amarlas? Se me ocurre que un primer paso del amor sería no juzgarlas, no calificarlas, por evidente que sea su defecto. Cerrar los ojos y pensar que, a lo mejor, eso mismo les parecemos nosotros a ellos. Ser humildes. Puede que ese sea el primer escalón del amor cristiano: la humildad. ¿Y luego? Pues, quizás no hace falta que les abracemos, nos hagamos sus amigos y les invitemos a cerveza y patatas bravas. Puede bastar que les dediquemos un trato considerado, nos interesemos por ellos con naturalidad y, simplemente, si hay algo que podamos hacer en su favor, lo hagamos.
    Mucho cambiaría el mundo si todos hiciéramos lo que estuviera en nuestra mano por el prójimo, si todos consiguiéramos nuestra buena acción diaria, si nos amásemos gratuitamente. Desagraciadamente esto es solo un bello sueño. Nunca sucederá porque la naturaleza del hombre está irremisiblemente dañada. El hombre (¿habrá que decir también ahora: y la mujer? ¡espero que algún día nos libremos de esta estupidez!). El hombre es malo, o si se quiere está inclinado al mal, hasta el día en que sujetado Satanás, el Reino de Dios sea entregado al Padre. Mientras tanto hagamos lo que esté en nuestra mano y que en ello se note que somos cristianos, “mirad como se aman”, diferentes del resto de los hombres, Que así sea
    G.L.

Escriu el teu comentari