Eren com ovelles sense pastor...
22639
single,single-post,postid-22639,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Eren com ovelles sense pastor…

19 Jul Eren com ovelles sense pastor…

“Eren com ovelles sense pastor...”

Diumenge 18 de Juliol de 2021, Diumenge XVI del temps ordinari. Mc 6, 30-34

“Eren com ovelles sense pastor…”
L’actitud de servei, fonamental

L’evangeli d’avui va a ser una continuació del de diumenge passat. Després d’enviar-los de dos en dos a anunciar l’evangeli, Jesús els reuneix i els hi pregunta: com a anat? Una lliçó teòrica i pràctica. Aleshores, cansats de com deurien estar del viatge i de l’explicació Jesús els proposa de reposar una mica. “Veniu a descansar” els diu. Però no ho van poder fer. La gent els va seguir per la vora del llac mentre ells intentaven de creuar-lo. En arribar a l’altra riba se’ls trobaren tots asseguts esperant. Una situació un xic còmica si no fos perquè estaven necessitats. “Jesús –ens diu l’evangelista–, en veure’ls se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor”. Aquí està la clau.

L’actitud de Jesús és, com sempre, el més important. A Ell el mou la compassió. Compadir-se vol dir “patir amb el qui pateix”. Jesús només veu la necessitat que té al davant seu i renuncia a la seva comoditat. Es dona totalment. L’evangelista insinua que aquell dia es va quedar sense dinar… Una situació que posa una mica en evidència al lector. Ho faríem, nosaltres? Segurament hauríem dit a aquella pobra gent que vinguessin més tard, que llavors els atendríem, que també ens caldria descansar. Però Jesús no ho fa. Tanmateix, la situació també planteja un altra dilema. Seriem capaços d’ajudar sense pensar en nosaltres? Ho podríem fer com Jesús, cercant només el bé de la persona, per servir? Aquesta pregunta ja toca directament als voluntaris de les comunitats i també als pastors, als mossens… De fet, ja la primera lectura de Jeremies ens ho diu clar: “ai dels pastors que es pasturen a ells mateixos!”

Ajudar a la gent pensant en el benefici que podem obtenir és molt del nostre temps. Vivim en un món que es mou per l’interès. Però quan això arriba a les comunitats, alerta! No és el que feia Jesús. A nosaltres, als qui estem a les comunitats ajudant, no ens pot moure l’interès propi. El que fem és un servei. I això afecta també als mossens. El sacerdoci és un carisma pel servei. Qui s’ho prengui com una autorealització s’ha equivocat de professió. I el mossèn que vagi pel món acusant i donant lliçons per justificar-se i sentir-se millor, també. Es pasturen a ells mateixos. No estan mirant pel ramat sinó per a ells. Gran error. “Ai de vosaltres” els hi diria Jeremies.

Xavier Moretó, rector

 

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 17:17h, 22 julio Responder

    DE OVEJAS Y PASTORES
    El sentido correcto, me pare me parece perfectamente tratado en la homilía. Me gustaría hacer algún comentario. Apacentar, pastorear en el sentido en que hablamos, significa, seguramente, exhortar a los fieles a practicar las virtudes cristianas, explicar en qué consisten,y las desviaciones a que pueden dar lugar. Animar a que los fieles, comprendan mejor la naturaleza de los misterios de nuestra fe, y la importancia de lo que de su aceptación se deduce. Hacer de guía espiritual del conjunto, y de cada una de las personas que le han sido confiadas. Antes, hace muchísimos años, la figura del padre espiritual estaba muy arraigada en los colegios religiosos. Los tiempos cambian y no tendría sentido discutir si para mejor o peor, simplemente son distintos, pero subsiste la necesidad de que los que nos llamamos cristianos, practiquemos las virtudes cristianas, sepamos en qué creemos y las obligaciones que se derivan de esas creencias, y sería momento, me parece, de que cada uno se plantease en serio, si puede seguir teniéndose por cristiano ignorando los fundamentos de la fe que profesa.
    Se podría replicar que el cristianismo es sobre todo una forma de vivir, y no tanto, saber una doctrina, pero lo cierto es que la ausencia de conocimiento, deja al cristiano desarmado frente a la influencia de las modernas herejías, el relativismo, el neo pelagianismo y el neo gnosticismo. No podemos salvarnos de cualquier manera, no podemos salvarnos por nuestro propio esfuerza, no podemos salvar sólo nuestro espíritu.
    Decir que el cristianismo es la religión del amor, es una mutilación nada inocente. Es eso y mucho más. Y finalmente, es ya hora de no fiar ya sólo nuestro “apacentamiento” a la figura del pastor. Él deberá ser el recurso de nuestras dudas, y el remedio de nuestros malentendidos, pero no la excusa de nuestra pereza. Nunca ha sido tan fácil enterarse de lo que nos interesa, nunca hemos tenido, tan a nuestro alcance, los medios de profundizar en nuestra fe, nunca, como ahora, hemos podido disponer de una tan gran biblioteca en nuestra casa. Vale la pena aprovecharla.
    G.L.
    Ejemplo: En el siguiente link, se cita y da acceso a un documento del Papa Francisco de 2018 que he usado aquí : Placuit Deo

    https://es.aleteia.org/2018/03/01/estas-son-las-dos-amenazas-herejias-modernas/

Escriu el teu comentari