EDITORIALS 2019

Nadal per a tothom, també pels absents

Ja arriba el Nadal. Els carrers estan il·luminats (tot i que dóna la impressió que cada any és més aviat) i el paviment curiosament guarnit de fulles grogues (no se sap si és per celebrar les festes o per deixadesa de l’ajuntament…) El Nadal sempre evoca molts sentiments: la família, les trobades –amb aquells dinars o sopars inacabables–, els regals. Els cristians sempre ens fem la mateixa pregunta: què estem fent? Quin Nadal celebrem, el de la fe o el del comerç? És una bona pregunta. Tanmateix seguim tenint una sensació agredolça, un Nadal més, i ja en van uns quants… La inestabilitat, la incertesa política, els presos… Un any més tindrem els nostres presos a la presó, lluny de les seves famílies. Malgrat que alguns juristes estan dient que ja podrien passar el Nadal a casa –diuen que ja se’ls podria aplicar el 3r grau–, el més probable és que aquest no sigui el cas. Per no parlar de les recomanacions insistents i contundents de part d’organismes com Amnistia Internacional o Nacions Unides d’alliberar immediatament als Jordis, per exemple. És una situació injusta i que ens dol, especialment per Nadal. Mentrestant, els nostres bisbes, en una postura molt diplomàtica, postulen per la concòrdia i el compliment de la sentència… Fa una mica de vergonya. Tanmateix, n’hi ha que parlen clarament de la injustícia de tot plegat i del poc respecte pels drets de les persones, com els bisbes de Girona i de Solsona. Encara sort¡

Bon Nadal, comunitat de Sant Ignasi. Què el Déu de la pau sigui sempre amb nosaltres. I com li va dir algú al Papa en el moment del seu nomenament: “no t’oblidis dels pobres!”. Avui, els nostres pobres són els qui passen necessitat i els qui estan injustament privats de la seva llibertat. Tinguem-los presents.

Xavier Moretó, rector

“Una comunitat que comparteix el pa i practica el perdó”

Encetem un nou curs i estrenem un nou lema. En el darrer consell parroquial el vàrem treure entre tots. Compartir el pa i practicar el perdó són dues dimensions molt pròpies del cristià i especialment de comunitats com la nostra. Estem en un barri que –malgrat les aparences– hi ha necessitat de pa. A la nostra comunitat hi vénen cent-vint famílies a buscar menjar i roba. No estem en un dels barris més necessitats de la ciutat però hi ha mancances. Des que hem canviat el sistema de donar menjar –amb la possibilitat de poder triar i no haver de fer llargues cues– l’entrega de menjar és molt més digna, molt més respectuosa i la gent ho nota. També donem la possibilitat d’endur-se fruita i llegums, pràcticament del dia, i de passar pel rober –d’infants i d’adults– i triar la roba. Gràcies a les vostres aportacions –tant de menjar com de diners per comprar-ne– ens anem sortint. També hem establert una col·laboració molt important amb els CAP’s dels barri. La major part de la gent que atenem ens vénen d’ells… Volem continuar en aquesta línia. Volem ser una comunitat compromesa amb els més necessitats.

Practicar el perdó és un altra dels pilars que ens volem marcar en aquest curs. Jesús ens diu que hem de perdonar sempre. A voltes perdonar no és fàcil. Vivim una situació –social i de país– certament difícil. Des de la proclamació de la sentència dictada pel Suprem i que condemna a més de cent anys de presó als nostres polítics tot s’ha precipitat. Alguns de vosaltres meu comentat que això us provoca ressentiment i ràbia. Certament és una gran injustícia, que ens afecta a tots. Però també aquí hem de ser capaços de perdonar i seguir lluitant, de forma sempre pacífica, pels nostres drets, com a persones i com a poble. Val a dir que la desobediència civil en front de la injustícia –de nou, sempre pacífica saber perdonar i confiar. Com diu el salmista: “els qui van amb males arts sempre acaben perdent”. La repressió i la judicialització mai seran una solució del problema. Tard o d’hora s’hauran de seure a taula i dialogar. Preguem per què sigui així.

Xavier Moretó, rector

“Et van tocar bens de tota mena i a Llàtzer mals”

Ja fa uns quants diumenges que sentim a parlar de les riqueses i del perill que suposa estar pendents d’elles. L’advertència és clara: la vida, la pau, la felicitat no està en les coses. Un missatge aquest de gran actualitat. D’alguna forma –de manera més o menys vel.lada– se’ns està dient: quant més tinguis, quant més assegurat, quant més “al dia” estiguis, més feliç seràs. Però nosaltres sabem que això no és cert. La felicitat no està en les coses, és un altra cosa…

Avui Jesús en l’evangeli ens posa una mica “entre l’espasa i la paret”. Com en d’altres ocasions –i d’altres paràboles com la del fill pròdig que llegirem fa uns diumenges– Jesús sacseja les nostres consciències. Al paràbola del ric i el pobre ens obliga a aturar-nos i pensar: no estaré fent com el ric, que està tan pendent de regalar-se, de divertir-se i passar-s’ho bé, que no s’adona del pobre de solemnitat que té a la porta? L’evangelista Lluc –amb tota la intenció– fa un relat de grans contrastos: el ric que vestia de forma esplèndida –amb lli finíssim–, fent festes esplèndides, i el pobre que només volia les engrunes que queien de la seva taula i que tenia el cos nafrat, amb els gossos que les llepaven… Contrastos que frapen, que toquen la consciència. I es que Jesús –com es diu a l’inici del fragment– s’adreça als fariseus, segurament a aquells que no es fan amb els pobres o que creuen que mereixen ser pobres per alguna cosa que hauran fet. A voltes encara hi ha persones –també cristians– que ho diuen: “alguna cosa haurà fet…” davant la pobresa o la malaltia.

L’evangelista Joan ens diu en la seva 1ª carta: “al final de la vida ens examinaran en l’amor”. Què podrem presentar nosaltres quan hi arribem? De ben segur que les coses que hem anat amuntegant no les podrem presentar. “De qui serà tot això que has amagatzemat?” diu Déu al propietari del graner, aquell que es diu a si mateix: “descansa, diverteix-te. Tens béns de sobres” I si ens pregunten: “què n’has fet de la teva vida? Has estat només per les teves coses o has estat capaç d’ajudar l’altra, sobretot el més necessitat?

Recordem un altra cop les paraules de Jesús: “fa més feliç donar que rebre”. La felicitat està en estimar, no en les coses, per més satisfets que ens puguin deixar. Ens diu el mateix Joan: “Déu és amor. Qui estima coneix Déu perquè Ell és amor”. Frère Roger de Taizé encara va una mica més lluny: “Déu només pot estimar”

Xavier Moretó, rector

ASSEMBLEA PARROQUIAL: una experiència de comunió

Acabem de celebrar una nova assemblea. Com ja us deia en el full del mes passat, les motivacions d’aquesta assemblea són completament diverses a la que vàrem celebrar ara fa nou anys. En aquest cas la convocatòria ha estat motivada pel nou Pla Pastoral de la diòcesi. Des del Consell de la Parròquia vàrem pensar que era una bona oportunitat per endegar una reflexió i revisió del que estem fent a Sant Ignasi. El que es diu en aquest Pla diocesà ens va semblar molt vàlid i un bon punt de partença per tal d’elaborar el nostre propi pla pastoral.

L’assemblea d’enguany va començar amb la xerrada que ens va fer en Pere Borràs, consiliari de la Comunitat de St. Pere Claver, l’Escola Professional del Clot, per entendre’ns. En Pere ens va donar una visió molt realista, per fer-nos “tocar de peus a terra”, sobre la situació en la que estem, tant a nivell local –el barri, la societat, el món– com eclesial –parroquial, universal–. Va ser significativa la seva aportació “de futur”. Dir, per exemple, que no està d’acord en que els cristians ens donem sempre les culpes de la situació actual o que el número no hauria de ser tan preponderant en les nostres apreciacions va ser tot un “toque” d’atenció. “No es veritat que ho fem tot malament, al contrari, ho estem fent bé” ens va dir. I també “prefereixo una església de pocs però que sàpiga arribar a les persones que una església de multituds però desconnectats…”

La xerrada d’en Pere Borràs ens va situar per tal de partir de la nostra realitat i no fer “volar coloms”. Després varem fer els grups i d’aquí va sorgir el debat i les propostes que recollírem al final de la jornada. També estudiàrem les respostes que ens vareu fer arribar mitjançant l’enquesta. Us posem el recull de totes les vostres aportacions en aquest mateix full. Vàrem acabar amb la celebració de l’eucaristia, on cada un dels grups va llegir una pregària.

Ara ve el període de recopilació i reflexió per part del Consell Parroquial. Quan llegiu aquest full ja ens haurem reunit per fer una primera valoració. Us anirem informant.

D’entrada, val a dir que ha estat un èxit d’assistència i de participació. Us ho agraeixo a tots. Hem fet un acte important de comunió i, com ens diu la tradició de l’Església, no només comunió entre nosaltres sinó també amb l’Esperit. Que puguem dir al final –com es diu en els concilis–: “l’Esperit i nosaltres hem decidit això i allò…”

Felicitats!

Xavier Moretó, rector

Abril 2019
SETMANA SANTA: temps de celebració, de conversió i de resurrecció… i, si cal, de penitència.

Estem a punt de començar una nova Setmana Santa. És un temps privilegiat de celebració a les parròquies. A Sant Ignasi, com sempre, ens hi dedicarem molt a preparar-ho –especialment pel que fa a la litúrgia– per tal que tots puguem celebrar bé la realitat més gran del cristià: el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. En aquest mateix full teniu un article de la Beatriu que us ajudarà molt en aquest sentit.

Tanmateix, la Setmana Santa comporta també un mirar-se a un mateix i a la comunitat per tal de veure si estem en la línia que celebrem. No tindria cap sentit –si més no, no seria coherent– que féssim grans i boniques celebracions si no vetlléssim per la translació, per la implicació que el que celebrem ha de tenir en la pròpia vida. Si ho féssim així, cauríem en el mateix error que denunciava Jesús en l’actitud dels fariseus que “diuen i no fan” i que “fan grans donacions, que porten les filactèries ben llargues perquè tothom ho vegi, però descuiden l’atenció als més pobres”. La celebració s’ha de portar a la vida. La nostra professió de fe s’ha de traduir en una manera de fer. El criteri és molt clar: comportar-se com Ell es comportava.

Des de fa un temps que m’arriben notícies que a la parròquia hi ha diversos “sectors”, que “corren” diverses –valgui la redundància– “corrents” d’opinió, especialment pel que fa a la meva, podríem dir, “gestió” de la parròquia. No és que m’inquieti gaire, fins i tot ho trobo normal. Quan fa un temps de permanència d’un mateix rector –jo ja porto nou anys, cap a deu, en aquesta parròquia– és normal que sorgeixin detractors i afavoridors. Fins i tot diria que és sa. En part, per això farem una Assemblea al juny. Volem que tothom pugui dir la seva, de forma constructiva i saludable, i que, si s’escau, es posin objeccions sobre la taula,  també a la meva  “gestió”.  Sempre he pensat  que la pluralitat  és bona, especialment en el si de l’Església. M’ho heu sentit a dir molts cops, especialment arran de la situació social i política que estem vivint en aquest país: unitat en la diversitat, especialment en el si de l’Església i les comunitats. Tanmateix, una cosa és opinar i un altra contrariar per sistema i inventar-se les coses. Això ja no és tan saludable… A voltes he fet broma amb vosaltres dient: “a la parròquia, quan algú no sap una cosa se la inventa…” però, si ho pensem bé, si això estigues passant, seria més greu del que sembla. És un mal indici que malparlem de l’altre una mica per esport, perquè queda bé o –en el meu cas– per demostrar que és “domina” el tema eclesial. Treure conclusions pròpies –o inventar-se-les– pel sol fet que ara ja no vagi al bisbat o pel temps que porto a la parròquia o pel que passa en parròquies veïnes no és jugar gaire net. Aquesta mena de comentaris fan més mal del que sembla, no per a mi –la veritat, em “rellisca” bastant, malgrat que em sàpiga greu– però si per a la comunitat. St. Ignasi tenia fama de parròquia combativa, reivindicativa i de principis. Li deien “la comunista” per alguna cosa! Em sabria greu que ara se la conegués com “la safareigista”… Com diu el Papa Francesc, el safareig intra-parroquial “mina” les parròquies, és a dir, les “corca” per dins i no m’agrada gens la idea de tenir una parròquia corcada… Potser caldria refer el camí –com el fill petit de la paràbola–, fer una mica de penitència i canviar. Potser seria saludable fer una mica de dejuni de crítiques, judicis i invencions, pel bé propi i el de la comunitat. Fóra tot un detall.

La Setmana Santa ens posa davant el misteri de mort i resurrecció de Jesús per tal que el sapiguem reproduir en nosaltres, que el visquem en la vida. “El cristià ha de morir i ressuscitar constantment” ens diu St. Pau. Aquest és el motor de la conversió. I si veiem que en algun aspecte no anem del tot “a l’hora” hem de penedir-nos i canviar. Així esdevindrem millors cristians i millors persones.

Xavier Moretó, rector

Març 2019
La Quaresma, el camí cap a la Pasqua.

Estem a punt de començar la Quaresma. El pròxim dimecres ja és dimecres de cendra. Ens preparem un cop més per celebrar el misteri central de la nostra fe: la passió i mort de Jesús. Tanmateix, la creu no té sentit sense la resurrecció. Jesús mor per ressuscitar. Enguany, en el nostre presbiteri, veurem un signe molt eloqüent en aquest sentit: la creu s’anirà “folrant” de vida. A mesura que passin els dies cada cop hi haurà més heura creixent al seu voltant. És un signe de vida, la vida que brolla de la creu de Jesús. La Beatriu, de la Comissió de Litúrgia, us ho explica en un article que publiquem en aquest mateix full. Els signes són importants. Ens ajuden a viure el misteri..

Certament, la Quaresma, per ella mateixa, no té sentit. Només té sentit “en tant que” ens du a la Pasqua. D’alguna manera, durant tot aquest camí, hem d’albirar la llum del ressuscitat, com qui veu la llum enmig de la foscor i això el guia vers l’objectiu, com el mariner que veu la llum del far en plena nit i aquesta visió el guia a bon port. Estem passant per moments de foscor, de desencís, fins i tot de por. Ens cal mantenir-nos en l’esperança i cercar la llum que ens guiï…
Com ja us vaig apuntar en l’editorial del mes passat, aquest judici als nostres líders polítics ens marcarà. Molts m’heu confessat la impressió que fa veure’ls a tots ells en filera, asseguts davant el tribunal que els jutja. L’únic que varen fer va ser canalitzar les ànsies de la gent que volia expressar-se votant. Això no és delicte! Ja us ho he dit molts cops: això toca als drets humans. No podem fer veure que no passa res. Estem enmig del món i cridats a transformar-lo. Jesús ens diu que hem de ser llum enmig de la foscor. És un error pensar que això no ens toca als cristians, que estem per damunt. Per Nadal dèiem que Jesús és “Déu amb nosaltres”, no “Déu per sobre de nosaltres”. Déu s’implica en la nostra història, no s’ho mira a distància! Si no fos així, com s’entén que Jesús ens digués que el Regne de Déu és en nosaltres i enmig nostre?

Però Jesús també ens diu: “no tingueu por”. Darrerament, en saber la convocatòria de noves eleccions generals ens ha entrat una certa por, por dels qui van amb el discurs de l’odi i les amenaces. Val a dir –de passada– que ni la xenofòbia, ni el racisme, ni l’anti-feminisme són cristians. Tampoc ho és expulsar als immigrants, no ajudar-los i abocar-los a una mort segura… i fer murs de separació. Tinguem-ho clar.

També cal assenyalar que tot això no és nou. Ha estat una constant al llarg de la història. Però les grans conquestes de la humanitat no s’han fet mai de forma violenta. Pensem en la “no-violència” de Gandhi a l’ Índia, la reconciliació pacífica de Mandela a Sud-àfrica, la lluita pels drets de les dones a Anglaterra, o pels drets els negres de Martin Luther King als Estats Units. Varen aconseguir el que semblava impossible i ho varen fer de forma pacífica, sense perdre la paciència i l’esperança. La Bíblia també ens ho diu: “els qui van amb males arts sempre perden. El bé sempre acaba guanyant…”

Per Quaresma fem un camí. Enguany potser aquest serà el nostre, com a persones i com a poble. No perdem la pau, la paciència, la fe.

Xavier Moretó, rector

Febrer 2019
Festa de la candelera: Jesús, la nostra llum

La festa de la candelera sempre ha estat una celebració entranyable. Malgrat ja fa un temps que hem deixat el Nadal enrere, amb la retirada tradicional del pessebre, la candelera marca un final i un principi, tant en un sentit personal com comunitari. La professió de fe de l’ancià Simeó en el temple ho expressa molt bé: “els meus ulls han vist el Salvador, llum de les nacions i del nostre poble Israel…” Els cristians mirem de veure aquesta llum tota la vida. Per la fe veiem –i vivim– anticipadament allò que esperem, ens diu Sant Pau. Ho vivim personalment i com a poble.

Aquest any que acabem de començar serà un any difícil. La majoria de nosaltres tenim en ment el judici que justament aquest mes de febrer està a punt de començar. Els entesos en la matèria diuen que hi haurà “un abans i un després”. Com ja us vaig dir en l’homilia de la Missa del Gall, tot això que estem vivint ha fet aflorar molts comportaments, la majoria poc cristians –també entre nosaltres– i també alguns que atempten contra els drets més fonamentals de la persona, els drets humans. Això ens afecta a tots. D’entre algunes opinions també s’està dient que, en el fons, es jutjarà a tots els qui vàrem voler votar el dia 1 d’octubre i no només els qui ara estan a la presó o a l’exili. Per tant, això va més enllà que jutjar unes persones determinades. Fins i tot podem dir que l’abast no serà només limitat al nostre àmbit. La projecció serà internacional. La prova està en que hi hauran observadors vinguts de fora, la majoria d’organismes que vetllen pel compliment dels drets humans, que no s’ho volen perdre. Hi ha la sospita que poden donar-se irregularitats. De fet, la llista de coses mal fetes ja comença a ser una mica llarga…

Jesús, llum de les nacions. Jesús, pau amb nosaltres. Necessitem mantenir-nos en l’esperança, en la pau, en la paciència, i també en la fermesa que ens venen de la fe, com a persones i com a poble.

Xavier Moretó, rector