Editorials del butlletí, articles mensuals de la Parròquia
19040
page,page-id-19040,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

EDITORIALS 2017

ARTICLES ESCRITS PER MN. XAVIER MORETÓ i NAVARRO

PUBLICACIONS FETES AL BUTLLETÍ MENSUAL DE LA PARRÒQUIA
DURANT EL 2017
Desembre 2017
Jesús i la Llei (2a part)

 

Reprenem en aquesta editorial el tema de l’anterior. Val a dir que, pròpiament, Jesús no s’hi va oposar a la Llei sin ó , més aviat, a l’aplicació que se’n feia de la Llei. Els mateixos evangelis posen en boca de Jesús la frase: “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar – los sinó a dur – los a la plenitud.” (Mt 5, 17) Queda puntualitzat.

 

Dèiem que Jesús denuncia els qui absolutitzen tant la Llei que la posen per davant del bé de les persones…: “Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en dissabte, no anirà a agafar-la i la’n traurà? I un home val molt més que una ovella! Per tant, és permès de fer el bé en dissabte.” (Mt 12, 11-12) Tornem, doncs, a la pregunta que us vaig deixar per reflexionar, ara una mica més matisada: cóm és que Ell s’hi va oposar tant a l’aplicació que es feia de la Llei per part de les autoritats del seu temps quan ho havia viscut des de sempre? Jesús va ser educat en la fe jueva…

 

Els qui vàrem fer el viatge a Terra Santa –ara ja fa set anys–, comprovàrem de primera mà el zel dels jueus en el compliment de les normes. D’entrada, la observança del repòs del dissabte, el Sabath, igual que en temps de Jesús. Aquesta norma els hi venia de lluny. Diu el llibre de l’Èxode: “Hi ha sis dies per a treballar, però el setè dia és el dissabte, dia de repòs, consagrat a mi, el Senyor” I afegeix amb duresa: “Qui faci cap treball en dissabte serà condemnat a mort…” (Ex 31, 15) En dissabte no es permès de fer cap treball, ni el més mínim, com per exemple prémer l’interruptor de la llum o el botó de l’ascensor… Així, els llums s’encenen automàticament quan s’entra en una habitació i els ascensors s’aturen en tots els pisos… En l’hotel on érem hi havia “l’ascensor del Sabath”, un ascensor que, per tal de no prémer el botó, parava en cada planta… Pobre de tu si t’equivocaves d’ascensor! En un hotel de 15 plantes com el nostre ho tenies clar! Això que sembla anecdòtic –i que, de ben segur, us ha fet somriure– no ho és tant quan es tracta d’una emergència. Què faria un jueu estricte en aquest cas? Doncs és la mateixa sorpresa de Jesús. Si posem “ascensor” en lloc de “clot” ja tenim la cita evangèlica actualitzada…
Llavors és quan va sortir la pregunta entre nosaltres: cóm és que Jesús s’hi va oposar tant quan Ell ho havia viscut de sempre? Si recordeu els del viatge, la resposta que vàrem treure entre tots va ser: “per la seva relació amb Déu”. Els estudiosos dels evangelis, sobretot des de la cristologia, ens diuen que la relació que Jesús tenia amb Déu era única. Només una dada: Jesús no diu mai: “pare nostre” sinó “pare meu” i “pare vostre”. Així, quan els ensenya el Parenostre als deixebles els hi diu: “Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom…” (Mt 6, 9) De ben segur que aquesta relació única amb el Pare és el que el va fer “desmarcar-se” d’aquest zel tan exagerat dels jueus que passa per sobre de les persones, especialment les més febles. Déu vol sempre el nostre bé! Això els hi deuria dir sovint. Sant Ignasi ens diria: “això no és de Déu” Perquè cal recordar que per a la Llei jueva i el seu estricte compliment no es podia tocar cap malalt, ni cap mort, ni entrar en la casa d’un pagà, ni estalviar-se les múltiples neteges rituals –les ablacions– sense quedar impur i quan estaves impur ho estaves per sempre… I, evidentment, no podies curar en dissabte… Aquests són els perills de “carregar tant les tintes” en l’estricte compliment de les lleis, unes lleis que, com diuen la majoria de juristes, són per les persones i els pobles, surten d’elles i d’ells, no a l’inrevés. Això Jesús també ho deia: “El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte” (Mc 10, 27) Tot plegat ens resulta tristament familiar en aquests dies…

 

Les conseqüències de mantenir-se tan estricte en el compliment de les lleis són evidents i, en el cas del nostre poble, tràgiques: violència policial, abús d’autoritat, registres il·legals, retallades dels drets de les persones, judicis injustos, empresonaments polítics… Tothom ho ha vist. De fet té la seva lògica: qui incompleix la llei està cometent un delicte i els delictes es castiguen. Així de fàcil… i d’injust. Quina paradoxa!

 

Quan tanta gent està demanant un canvi – més de 2 milions de persones-, un no es pot seguir emparant en la llei. Al menys donar opció al poble a decidir el seu propi futur… D’altres països democràtics ho han fet, perquè no nosaltres? És el que vàrem signar més de 450 mossens i religiosos/ses. No demanàvem la independència si no el dret a decidir (veure la carta de Mn Gaspar Mora d’aquest full i de l’anterior)

 

Relacionat amb el tema, aprofito l’avinentesa per comentar unes quantes coses d’aquests dies. Fa poc una persona va entrar a la sagristia i em va dir, molt enlairada: “perquè no hem fet una pregària pels presos polítics?” D’altres també em vàreu recriminar: “perquè no has parlat dels presos a l’homilia? D’altres ho han fet!” A tots us voldria respondre. Personalment no sóc partidari de fer denúncies –o pregàries-denúncies– en les eucaristies. Amb tot el respecte a d’altres mossens o monjos –amb tot el respecte a Montserrat– crec que l’eucaristia no és el lloc per fer-ho. La denúncia s’ha de fer, m’ho heu sentit a dir molts cops, però en l’espai adient. Crec que és més adequat fer-ho aquí, en el Full Parroquial o en la pàgina web, donant entrada als crítics, si cal, com estic fent ara. Val a dir que també arribarà a més gent… Crec que l’eucaristia ha de ser un lloc d’acolliment i de pau. Per això no vaig dir res l’1 d’octubre. Ja hi havia prou tensió al carrer! També crec que dir alguna cosa podia haver provocat que algú marxés –com ja ha passat en algunes parròquies– i això no és bo. En l’eucaristia tothom s’hi ha de sentir acollit o, el que és sinònim, ningú ha de sentir-se exclòs. A més, el perill que hi veig en fer proclames en l’homilia és que la gent vingui per “a veure què diu el avui mossèn“ (o el monjo) i aquest no és el sentit… És probable que això és el que els hi estigui passant ara a Montserrat…

 

I per acabar –dedicat als qui dubten que els cristians haguem de ficar-nos en política– us faig esment d’unes paraules molt recents del Papa. Fa poc, en una audiència amb els joves, un d’ells li va preguntar directament: “els cristians hem de participar en política?” El Papa li va contestar: “és clar que si! És més, pot ser una manera d’exercir la caritat ja que així es testimonia l’evangeli…” Una idea interessant…

 

Ah, i Bon Nadal! Fa poc, el pare Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, va dir aquesta frase al final de la seva homilia: “ens ho podran prendre tot menys la nostra pau…” Catalunya és un poble –d’això ja ningú en dubta–, un poble pacífic. Que ningú ens prengui la nostra pau! Repeteixo, Bon Nadal

 

Xavier Moretó, rector

Novembre 2017
Jesús i la Llei (1a part)

 

En aquests dies, amb tot l’enrenou social i polític que tots estem vivint –i també patint una mica– estan sorgint tota una sèrie de qüestions que fóra bo que penséssim, també pel que fa al nostre ser cristià.

 

Darrerament, en una entrevista que la periodista Susana Grisó va fer a un mossèn partidari de la independència, la periodista li va preguntar: “vostè, com a bon cristià, serà partidari de complir les lleis, no?” i el mossèn va contestar: “Doncs miri, Jesús, com a bon cristià, va morir per incomplir-les…” És interessant tractar aquest aspecte perquè darrerament s’ha absolutitzat tant el compliment de la llei que oblidem que aquesta està al servei de les persones i no a l’inrevés, que és justament el que denunciava Jesús. La majoria de juristes diuen que les lleis surten del poble i estan al seu servei i, en conseqüència, quan no són justes o trepitgen els drets de les persones, s’haurien de canviar. Jesús va anar en contra de la llei perquè perjudicava a les persones, en aquest cas la Llei jueva, i això el va portar a la mort… Ras i curt, en la seva oposició hi varen veure una amenaça a l’ordre establert –donat que molta gent el seguia– i van decidir matar-lo, fins i tot pel bé del poble! Aquesta va ser la gran excusa: “alliberarem al poble d’un altre fals profeta…” En aquesta controvèrsia que Jesús té amb els fariseus i les autoritats polítiques del seu temps –llavors política i religió era el mateix– , Jesús va atacar durament als qui absolutitzaven la llei, als qui la posaven tant en primer lloc que generaven discriminació i injustícia i, per acabar-ho de adobar, en nom de Déu! Darrerament, he constatat que aquest aspecte, el de la implicació del cristià en el món i contra la injustícia, no es té gaire clar.

 

Fa poc, una senyora em va dir un dia a la missa de 8 del diumenge (tot venint a combregar…) i, arrel del darrer full i la meva editorial: “nosotros no venimos aquí a hacer política!”. Jo li vaig contestar: “está muy equivocada” però li podia haver dit perfectament: “pues si esto es hacer política, Jesús también la hacía… ” Jesús es va posar sempre de part dels més desfavorits, dels qui veuen trepitjats els seus drets fonamentals, i els va defensar en front dels poders del seu temps. Com us vaig posar en darrera editorial, quan es tracta de Drets Humans, els cristians no podem quedar-nos com si res, no podem escudar-nos en la nostra religió, no podem viure en una bombolla Jesús no ho va fer. Ell va venir a canviar el món…

 

També he vist que algú –potser la mateixa senyora– ha ratllat la portada del full esmentat en el suro. Aquest cop no ho he tret. Ho he deixat com una mena de “monument a la intolerància”. Tots els qui guixen cartells o els esmenen –com en el seu dia va fer l’espia de Gérminans de la parròquia– mostren una gran intolerància. Vénen a dir: “si no m’agrada a mi, no li ha d’agradar a ningú” i “jo sé el que ens convé. Tinc la veritat…” Una actitud poc tolerant i, de fet, molt poc cristiana… Sant Pau ens diu que no ens hem de sentir mai superiors als altres, és més, que sempre hem de creure que l’altre ens pot ensenyar alguna cosa. Oberts per aprendre, no per criticar i jutjar i, molt menys, per excloure. Els qui van pel món donant lliçons no ho han entès. Precisament, aquests també són objecte de la crítica que fa Jesús. Ell topava cada dia amb aquells que ho saben tot i que es creuen en possessió de la veritat. Avui en diríem “cristians perfectes”, tan perfectes que voldrien imposar-se als altres cristians. Quan Jesús a l’evangeli ens diu que “els qui tenen poc se’ls hi traurà fins i tot allò que tenen” s’està referint a aquests, els qui creuen que tenen però en realitat no tenen res. Paradoxalment, la seva seguretat els exclou…

 

Però, tornant al tema, quina era l’oposició que Jesús va manifestar en front la Llei? I perquè va emprar paraules tan dures? Més encara: com és que Ell –que va ser educat en la Llei jueva, centre de la seva fe– de cop i volta, s’hi va oposar tant? Si recordeu els qui vàreu venir a Terra Santa, aquesta va ser la pregunta final del viatge… Ho veurem en la 2a part, en el full del mes que ve. Mentrestant anem-hi rumiant…

 

Xavier Moretó, rector

 

Octubre 2017

Un poble s’ha aixecat…

 

Aquesta frase forma part d’un cant que el proppassat cap de setmana vàrem cantar en algunes eucaristies, tot coincidint amb l’1 d’octubre, dia del Referèndum. No és que el triés a propòsit (és un dels cants recomanats en el full del CPL de cada diumenge) però la veritat és que s’avé amb tot el que ha passat. De fet alguns em vàreu felicitar per haver-lo triat. L’estrofa sencera fa així:

“Un poble s’ha aixecat per cridar justícia, Un poble s’ha aixecat per viure d’en peus…”

El que ha passat aquest cap de setmana i especialment el dia de les votacions, el dia 1, és excepcional, fins i tot podríem dir que històric. Mai s’havien produït uns fets com aquests, no només aquí si no també en cap lloc del món. Com va dir als periodistes el vice-president i conseller d’economia de la Generalitat, Oriol Junqueras (un cristià convençut): “en quina democràcia la policia s’endú urnes i paperetes? En quina democràcia s’intervenen així en els organismes de votació i de govern?” Ha estat un referèndum on la Policia Nacional Espanyola i la Guardia Civil ha actuat amb contundència –per no dir violència– i això ha estat impactant, no només aquí si no arreu del món. Hom està d’acord en que s’han trepitjat els drets humans de les persones i això ens toca directament a nosaltres, els cristians. No oblidem que –com us poso en l’encapçalament del recull d’articles de la Declaració enclosa en aquest mateix full– la Declaració dels Drets Humans és de inspiració cristiana…

Els cristians hem de defensar els drets de les persones (dret d’opinió, dret d’associació, dret a la intimitat, dret a la pròpia dignitat) i dels pobles (dret a la cultura, dret a la pròpia llengua, dret a decidir el propi futur) i això està inclòs en els documents de la Doctrina Social de la mateixa Església. Per això no ens ha d’estranyar que 450 mossens haguem signat un manifest pel dret a decidir, que un monjo de Montserrat acabi la seva homilia amb una defensa dels drets humans – amb la seva corresponent denúncia de que no s’estan respectant–, o que els bisbes de les diòcesis catalanes diguessin en el seu moment que “farem el que el poble decideixi”. És perfectament lògic per què està reflectit en els nostres documents socials, mal que per a alguns –també de dins de l’Església– els pugui pesar. Pensem-ho bé: Jesús sempre estava al costat dels més pobres, dels qui veien trepitjats els seus drets, dels febles en front dels poders del seu temps, davant d’aquells que utilitzen la força per què poden.El mateix Junqueres, a una pregunta d’un periodista, va respondre amb la famosa frase del poeta Unamuno: “venceréis, però no convenceréis”. Unamuno va adreçar aquesta frase als qui varen imposar per la força un règim dictatorial i a ell el varen expulsar de la seva càtedra al crit de “viva la muerte!”. Curiosament, per a molts, tot això que ha passat aquest dies té un cert regust de temps passats…Jo diria que el poble s’ha aixecat i ha dit clarament: ja n’hi ha prou! Volem que se’ns respecti com a poble! ..i hi té tot el dret.

Xavier Moretó, rector

Juliol 2017

El Gospel de Sant Ignasi: molt més que cantar

 

Els proppassats dies 9, 10 i 11 de juny vàrem tenir un esdeveniment important a Sant Ignasi: un stage de Gospel. Pels qui no domineu l’anglès un stage ve a ser un intensiu, un curs monogràfic per aprendre alguna cosa, en aquest cas, aprendre a cantar gospel. Per aquesta ocasió, comptàvem amb uns mestres d’excepció: l’Emmanuel Djob i el Didier Likeng. Venien de Bèlgica i del Camerun expressament per aquesta ocasió. Són, el que podríem dir, cantautors de gospel. Concretament, el Didier acostuma a organitzar concerts a la Catedral de Grenoble. Ambdós tenen diversos Cd’s editats. Alguns potser us preguntareu: cal aprendre a cantar Gospel? Doncs sí. Amb tot el respecte a d’altres maneres de cantar –darrerament varen venir, com cada any, la Coral Polifònica Sagrada Família i ho feren molt bé– el Gospel demana una mica més. El cant va acompanyat del moviment i, sobretot, de l’alegria i l’entusiasme del missatge que transmet. Gospel vol dir evangeli, és a dir, “bona notícia”. Un s’ho ha de creure per poder- ho cantar. A l’stage, tant l’ Emmanuel com el Didier anaven explicant, entre cançó i cançó, experiències seves, moltes d’elles de fe, per motivar el cant. Una de les que més em va impactar va ser la d’una esposa que havia perdut al seu marit en el darrer atemptat de Bèlgica. A la cançó, el seu marit, des del cel li deia a la seva dona: “no ploris, estic bé…” Va ser molt emotiu. Ens estava parlant de la resurrecció però amb un altra llenguatge, diferent al que estem acostumats a escoltar. En sentir-lo parlar li vaig comentar a un mossèn, company meu: “ho ha explicat millor que nosaltres…” I a això anava: el gospel arriba a la gent, especialment als allunyats o, com recomana dir el nostre Concili Tarraconense, els distanciats, perquè potser també nosaltres hem pres una certa distància. Aquesta dada és important perquè això és justament el que volem fer a St. Ignasi: fer-nos presents en el barri, anar a buscar als qui no venen a les nostres celebracions, presentar el missatge de l’evangeli d’una manera nova. En definitiva, sortir fora o, com diu el Papa, anar a les perifèries de la nostra societat.

Ja fa sis anys que vàrem celebrar l’Assemblea Parroquial de Sant Ignasi. Si recordeu, de tot el que vàrem parlar, en va sortir el nostre propi Pla Pastoral i que en una de les conclusions diu:

“…som una comunitat que té ganes de renovar-se, il·lusionada, amb propostes noves, amb empenta per dur a terme nous projectes. Som una parròquia que vol fer entenedora la Paraula de Déu, a l’abast de tothom…”

La decisió va ser conjunta. D’aquí en van sortir els grups de gospel, l’esplai, el grup de matrimonis. I d’aquest mateix esperit va sortir la reforma de La Llar, les xerrades mèdiques –en col·laboració amb el CAP de Sagrada Família–, la relació amb l’Associació de Veïns del barri, el menjador de Can Roger… Tot això ho hem anat parlant en els Consells Parroquials al llarg d’aquests sis anys. No va ser una decisió meva sinó de conjunt. És important que ho tinguem present per tal de no dir coses que no són. Que els nostres amics de Gérminans es fiquin amb el nostre gospel i ho deixin com una dèria del rector és normal, donat el poc senderi i ment “petita” dels seus membres però els de Sant Ignasi no podem cometre aquest error. La parròquia és una comunió, no només entre els seus membres, sinó també amb l’Esperit que ens porta. Ho hem vist en aquests dies de Pasqua. Els primers cristians prenen les decisions en comunió amb l’Esperit. Recordeu les conclusions del primer concili de la història: “l’Esperit i nosaltres hem decidit això i allò…” Aquesta ha estat la màxima de tots els concilis,inclòs el nostre que us esmentava abans. Per això no fem votacions a l’Església, menys quan es tracta d’escollir Papa, però, fins i tot en aquest cas, s’invoca l’Esperit per decidir i la decisió es pren en la comunió dels cardenals. Com deia el bisbe Deig: “l’Església no és una democràcia. És molt més que això. És una comunió!” Per tant, quan el rector de la parròquia, en comunió amb el Consell i, en aquest cas l’Assemblea Parroquial, decideix tirar per la línia del gospel, s’ha de respectar, és més, s’hi ha de col·laborar, encara que personalment no ens agradi. Com us deia en el full del mes passat: “el jo deixa pas al nosaltres”. Tanmateix, em costa que a molts us agrada el gospel, com ho va demostrar la celebració que vàrem fer de la missa de cloenda de les festes de la Sagrada Família, animada amb cants de gospel. Alguns em vàreu dir: “així haurien de ser les misses, alegres i animades…”

El rector té la funció –el carisma, diria St. Pau– d’anar al davant, assessorat pel consell i l’assemblea, que són organismes consultius, no deliberatius. Així ho diu el “Directori de la Parròquia i l’Arxiprestat”, editat per la Conferència Episcopal Tarraconense. Per això no s’escau fer votacions en el consell.

Cal tenir les idees clares i no deixar-se engatussar per aquells que no saben què és estar en comunió i que, en el fons, no saben què és l’Església i les comunitats. Com us deia en el full del mes passat, un altre cop veiem que nosaltres “no fem com el món” ni fem com aquells que només miren de justificar-se a costa dels altres… Aquests no saben ni els importa què és estar en comunió d’Església i d’Esperit.

 

Xavier Moretó, rector

Juny 2017

“Vosaltres no sou del món…” (Joan 15, 19)

 

Crec que aquesta afirmació tan clara i contundent de Jesús que trobem a l’evangeli de Joan i que hem escoltat darrerament en les nostres eucaristies de Pasqua dóna per a molt, especialment pel que fa a la nostra església en general i a les nostres comunitats en particular. Darrerament han succeït algunes coses a la nostra parròquia que m’han fet reflexionar en aquest sentit i és per això que m’agradaria que tots hi penséssim una mica…

 

Primer episodi: el dissabte 13 de maig va donar-se la circumstància que la missa de les 9.30 es va quedar sense mossèn… Jo no podia dir-la perquè estava celebrant unes primeres comunions al Col·legi de la Immaculada del Balmes i Mn José Fernando, que, tal com vàrem quedar, havia de venir a dir-la, no va poder per una indisposició. L’enrenou que es va produir va ser considerable. Alguns es varen alarmar molt i pensaren el pitjor. Sens dubte hi havia el que podríem dir “síndrome Vendrell”. Fa uns quants anys, Mn Vendrell, aleshores rector de la parròquia, no va baixar a dir unes primeres comunions – precisament en aquest temps d’ara– perquè va morir just abans de poder-ho fer. De ben segur que aquest record va provocar que es pugés al meu pis per trucar insistentment i, en veure que no hi havia ningú, es truqués per telèfon a la meva família… Evidentment, també em van trucar a mi. Vaig trobar sis missatges al mòbil! També es va trucar als jesuïtes, a Montserrat… Una mica extremista, per no dir dramàtic… D’altres vàreu “exigir” insistentment la celebració de l’eucaristia, protestant perquè darrerament “el mossèn sempre fa tard”…

 

Segon episodi: el proppassat dissabte 20 es va donar una certa confusió en el grup del rosari: la porta d’accés a l’església era tancada… L’Ángeles era dins de l’església, pregant davant el santíssim i preguntant-se: ¿qué pasa que no vienen? Com a sagristana ella obra les portes però la d’accés del passadís a l’església sempre està oberta, fins aleshores… Resulta que estaven preparant una festa de 1a comunió i com ara hem convingut amb els veïns que entraríem per baix, l’havien tancat. El que em vaig trobar en anar a dir la missa de vuit va ser impactant: el grup del rosari assegut a l’escala resant i amb cara de “pocs amics”. També hi va haver un cert enrenou. “Això no pot ser!” “S’ha oblidat d’obrir!” i després l’Ángeles em va dir tot afectada: “una señora me ha dicho que me quería enviar a la m……”.

 

Tot plegat m’ha fet recordar un altre episodi que vàrem tenir a la catequesi fa un parell d’anys. En la inscripció dels nens i nenes de setembre, un grup de pares i mares em varen demanar que els seus fills anessin amb els seus amics del cole, junts en el mateix grup. En explicar-los que preferíem que no fos així perquè podria ser un problema pel catequista, que hi hauria més probabilitats de que fessin xivarri i que, per altra part, volíem que fessin nous amics, un dels pares em va amenaçar de denunciar-me als Mossos d’Esquadra… Evidentment, li vaig tornar els diners i no l’he tornat a veure. Tampoc he vist més als altres pares.

 

Per què us explico tot això? Doncs perquè us adoneu que, efectivament, els cristians “no som del món…” Els cristians no hem d’anar amb els nostres drets particulars per davant en el si de les nostres comunitats com fa el món. Quan entrem a formar part d’una comunitat cristiana d’alguna manera aparquem el nostre “jo” i esdevenim un “nosaltres”. Vivim en un món on tothom està sempre a punt d’exigir els drets –i, si cal, de denunciar per obtenir-los– però amb una certa “amnèsia” pel que fa als deures. No ho dic jo, ho diuen els sociòlegs. És un tret típic de la nostra societat. I si, a més a més hi ha diners pel mig… “Qui paga mana” diu la dita catalana. El pare de la catequesi anava tan “llençat” reclamant els seus drets que, amb la seva consciència reivindicativa, va anar més enllà de les seves atribucions i ens volia dir el que havíem de fer a la catequesi… No només va perdre la perspectiva si no que va adoptar una actitud clarament intolerant i, en definitiva, molt poc cristiana. El mateix podríem dir dels qui exigíeu la “vostra missa” i protestàveu perquè el mossèn arriba tard. La parròquia no té llibres de reclamacions, no som un gran magatzem… I en lloc de posar-nos tan dramàtics i pensar el pitjor haguera estat molt més cristià –i més lògic– pensar que s’havia donat un malentès, perquè tots ens equivoquem –els mossens també– i que es fes amb normalitat una celebració de la paraula –com es va fer– i, en un gest de bona voluntat, es confiés en que segur que hi havia una explicació lògica. El que ha de prevaldre en una comunitat cristiana és la confiança, no la sospita. El món sí sospita i desconfia –i cerca la competència per damunt de tot– però no nosaltres… Pel que fa al grup del rosari, l’actitud cristiana és la comprensió i el perdó, no la recriminació i, molt menys, l’insult…

 

Cal revisar aquestes actituds perquè fàcilment –donat que no “som” del món però vivim “en” el món– se’ns poden encomanar. Tampoc val l’excusa de “com tothom ho fa…”. És un altra tret molt típic de la nostra societat: el que fa la majoria, ja està establert i és bo, ja és legítim. Aquest no pot ser mai un criteri ètic i, molt menys, cristià.

 

El tarannà de Jesús és un altre. Ell ens demana que siguem comprensius, misericordiosos, que no jutgem, que esperem sempre el millor de les persones, que posem l’altra galta quan ens la juguen i que perdonem sempre… Fora bo que en preguéssim nota pel futur. El cristià ha de mostrar el que creu, la seva fe, amb el seu tarannà, amb el seu estil de viure, especialment quan es forma part d’una comunitat de creients. Llavors esdevindrem llum per a nosaltres i pels altres. Llavors serem llum pel món…

Xavier Moretó, rector

Maig 2017

Sabien compartir el pa i l’eucaristia

 

“Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.” Ac 2, 42-47

 

Aquest text és molt significatiu del que era la vida de les primeres comunitats cristianes però també ho és de la nostra comunitat i de tota l’Església. Bàsicament seguim fent el mateix: trobar-nos per celebrar la fe i l’eucaristia i compartir, especialment amb els més necessitats del nostre barri.

 

En aquest sentit, la tornada de la Setmana Santa ens ve marcada per una mala notícia: tanquem Can Roger. Resulta que l’Ajuntament vol posar-hi una escola. Com ja sabeu, Can Roger està situat sobre uns terrenys que vàrem aconseguir per concurs en l’anomenat “Pla Buits” del mateix Ajuntament. La concessió era per tres anys prorrogables. Al novembre se’ns acaba concessió i l’Ajuntament no ens la renova perquè hi vol construir una escola. Així de fàcil.

 

Com també tots sabeu, Can Roger va néixer amb la idea de ser un menjador diferent –en dèiem menjador familiar–, on el primer objectiu era donar menjar als qui no podien cuinar, d’una forma personal, directa, tractant a les persones i fent que s’hi sentissin bé, com a casa. La seva prioritat no era la reinserció o la inversió sinó l’atenció a les persones, poguessin o no tornar-nos el favor. El de Can Roger era vocacional, de dedicació total. Sembla que no tots han entès què volíem fer-hi i, en el fons, això és el que ha dut al seu tancament. Ni l’Ajuntament ni els qui portaven la intendència ho han entès i sense el seu recolzament no podem seguir. Tanmateix, aquesta manca d’entesa no surt només a institucions laiques –en certa manera lògica donada aquesta condició– sinó també a algunes d’Església i això ja és més greu. Expressions com “no cal que doneu menjar, diversifiqueu, feu d’altres coses” o “si l’Ajuntament els dóna menjar, a mi ja m’està bé” també demostren una manca de compressió evident, no només vers projectes com Can Roger, si no vers la tasca general de les parròquies en la seva dedicació vers els més pobres. Nosaltres no donem menjar només per raons humanitàries sinó perquè ens surt de la nostra fe. Com diu el Papa actual “no som una ONG”. La nostra dedicació és vocacional. No esperem res a canvi, no cerquem resultats ni beneficis. Nosaltres no podrem dir mai: “aquest projecte ja està amortitzat, ja hem acomplert els objectius previstos” per més medalles que ens donin. Només ho podrem dir quan ja no hi hagi més pobres… Mireu si en falta de temps! Però estem envoltats de persones que sí cerquen beneficis, ja siguin econòmics o electorals, i si, a sobre, vas contra l’Església, “jugada rodona”… (veure l’article adjunt del Papa emèrit Benet XVI)

 

A Sant Ignasi seguirem donant menjar i roba, cercant de tractar les persones com a persones, procurant el seu bé, respectant la seva dignitat, com ja estem fent tan bé gràcies a la dedicació de tots els voluntaris i a les vostres aportacions. També mirarem de recol·locar els qui ens vinguin de Can Roger i, qui sap, potser treballarem en alguna cosa que ajudi als qui no poden cuinar, com fèiem a Can Roger. Perquè la necessitat hi és, malgrat el que puguin dir alguns “entesos”. Ara bé, el que és segur és que no tornarem a confiar ni en empresaris ni en funcionaris. Ara ja sabem “el pa que hi donen” i com el donen. Aquest no és el nostre estil. Aquesta no és la nostra vocació.

 

Xavier Moretó, rector

 

Abril 2017
Setmana Santa: Jesús mor per a ressuscitar

 

Ja s’apropen les festes de Pasqua! El proper diumenge és Diumenge de Rams, l’entrada de Jesús a Jerusalem. Jesús és aclamat però el seu destí no serà el que sembla. El Messies aclamat serà crucificat. Litúrgicament, la contemplació del camí de Jesús cap a la creu és molt didàctic:

 

  • Diumenge de Rams: Jesús entra a Jerusalem (principi de la celebració) i lectura de la passió per primer cop
  • Dijous Sant: Institució de l’eucaristia. Celebració i pregària davant el santíssim
  • Divendres Sant: mort de Jesús a la creu. Celebració (lectura de la passió per segon cop), Via Crucis i pregària de la creu
  • Dissabte Sant: tota l’Església espera al peu del sepulcre. No es celebra cap sagrament
  • Vetlla Pasqual i Dia de Pasqua: Celebrem la resurrecció de Jesús

 

Són celebracions que venen de molt antic i per això estan molt ben pensades. De fet, es varen elaborar molt abans que el diumenge. Les primeres comunitats començaren a celebrar la Setmana Santa abans que el diumenge. És una idea interessant i que no acostumem a tenir en compte: aquestes celebracions –com tota la litúrgia– ens ve d’antic, l’hem heretat dels qui ens han precedit, multituds de cristians i cristianes com nosaltres que han celebrat abans que nosaltres i ens han passat la seva experiència. És una ocasió de sentir-nos agraïts als nostres majors i apreciar el bagatge de l’Església. És una gran riquesa. Aprofitem-ho!

 

Xavier Moretó, rector

Març 2017
Quaresma: un temps de conversió

 

El temps de Quaresma és un dels temps que podríem nomenar “forts” de la nostra litúrgia i de la nostra vivència de fe. Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua són els temps litúrgics que ens ajuden a celebrar i viure la nostra fe amb més intensitat. Com trobareu en aquest mateix full, la Beatriu, de la nostra Comissió de Litúrgia, ens introdueix en el que és més pregon de la Quaresma. Com ella diu, l’objectiu és viure en profunditat aquest temps de preparació per a la Pasqua. Podríem dir que si vivim una bona Quaresma –entrant en les lectures, deixant-nos portar pels signes i les pregàries– tant més i millor viurem la Pasqua i la Pasqua, tots ho sabeu, és el centre de la nostra vida cristiana. Per Pasqua celebrem els fets més importants del cristià: la mort i resurrecció de Jesús.

Durant la Quaresma parlarem molt de conversió. Però que vol dir convertir-se? Convertir-se en què? Qui millor expressa aquest procés de canvi, que és la conversió, és Sant Pau:

“Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.”

Col 3, 1-4

I per acabar de “reblar el clau” ens diu com hem de comportar-nos amb coses i exemples concrets:

“Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu- vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist regni en

els vostres cors, ja que per a obtenir aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, canteu- li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit. Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’ell a Déu Pare.”

Col 3, 12-17

Per a Pau, la vida del cristià és un continu “morir i ressuscitar”. Morir a l’home (i dona) vells per a néixer a l’home (i dona ) nou (cf Ef 4, 17-24) L’home nou és Jesús ressuscitat. Tot un programa.

 

Xavier Moretó, rector

Febrer 2017

Convertiu-vos: el Regne de Déu és a prop!

 

Aquest crit que Jesús fa a l’inici de la seva predicació ens situa en un temps nou. Passat el Nadal, entrem en un temps que litúrgicament en diem ordinari però que d’ordinari –en el sentit de normal– no en té res. Més aviat, a jutjar pel que escoltem en les escriptures, n’hauríem de dir “extraordinari”. Jesús ens mostra, amb paraules i amb fets, la presència d’un nou ordre, el que Ell anomenava el Regne de Déu. El Regne del que parlava Jesús ens remet a un món nou, un món de justícia i de pau, un món de gràcia i de perdó, un món de misericòrdia i de joia, que no es queda en les normes i les lleis, per molt convenients i justes que siguin. Ens diu Pau que “…el Regne de Déu no consisteix pas en aquest menjar o en aquella beguda, sinó en la justícia, la pau i el goig que venen de l’Esperit…” (Rm 17, 14) És un missatge molt gran i val la pena comunicar-lo, més encara, patir-lo perquè hi ha molta gent que no el coneix ni el viu… i això ens toca a tots. Ja han passat els temps del que en podríem dir “cristianisme passiu”, és a dir, el cristianisme d’aquell o aquella que va a missa per complir, per quedar satisfets d’haver complert amb el precepte, del qui es sent “bona persona” pel fet d’assistir a l’eucaristia i no ho tradueix en un estil de viure, en mostrar un tarannà de vida en el món i, encara menys, de parlar-ne, de donar-lo a conèixer. Com us he dit sovint en les meves homilies, lluny de quedar “satisfets” potser hauríem de quedar-nos una mica “intranquils” després de cada eucaristia, fins i tot neguitosos perquè n’hi ha tants que no coneixen, que no viuen el goig, l’esperança, la joia de la fe i aquesta és una tasca de tots els laics, no només de sacerdots i religiosos/ses. Com també ens diu Sant Pau: “No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres mateixos!” (1Co 5, 6) I és que quan els mossens diem al final de la missa: “aneu-vos-en en pau” no estem animant a descansar i dormir, si no tot el contrari: estem enviant als assistents a testimoniar. És com si diguéssim als presents: “això que acabeu de celebrar, en sortir d’aquí, aneu a anunciar-ho a tothom!” Aquest era el neguit, fins i tot la urgència dels deixebles el dia de Pentecosta. L’experiència va ser tan gran, tan “real”, tan comunitària, que no van poder-se aguantar i, jugant-se la vida, varen sortir fora a anunciar: ha ressuscitat! De fet, una de les fórmules de comiat que els mossens tenim a la nostra disposició –i que està en el missal– és: “aneu i anuncieu a tothom l’alegria del Senyor ressuscitat!”. La diem per Pasqua però, de fet, la podríem dir al final de cada eucaristia. L’ambient ens és contrari i el testimoni de la fe té dificultats, amb burles, fins i tot de part de la mateixa família. També de Jesús se’n varen riure quan anunciava el Regne, però ni ell ni els deixebles es varen fer enrere. Ja ens ho va dir el mateix Jesús: benaurats quan us facin burla perquè això vol dir que l’Esperit és en vosaltres…

 

Xavier Moretó, rector