EDITORIALS 2016

Juny 2016
Unitat en la diversitat

Aquesta frase, que segurament heu escoltat més d’un cop, és molt representativa del que és l’Església. Efectivament, podem dir que L’Església és diversa però unida en una mateixa fe. Adonar-se d’aquesta realitat és molt important perquè ens ajuda a entendre i viure el si de la nostra Església, la seva essència, el que li és més propi: acollir en la diversitat i el respecte per les persones. És el que Jesús feia. Sabia proposar però respectant la realitat de cadascú i la gent el seguia perquè volia, lliurement. Pot ajudar també el fet que el Concili Vaticà II defineixi l’Església com a “Misteri de l’Església” (Cf. Lumen Gentium 1) En tant que Misteri, és molt més del que podem veure i entendre. Tanmateix, el mateix Concili també la defineix com a “sagrament universal de salvació” (Cf. Lumen Gentium 8), és a dir, que és un signe visible (sagrament) però que apunta a una realitat que no veiem… Aquestes definicions del Concili ens ajuden a aprofundir en aquesta realitat d’unitat en la diversitat associada a l’Església. Una Església que va més enllà del que veiem –tant pel que fa a persones com a construccions– i a la qual –com és propi a tota realitat de Misteri– només hi podem accedir en la seva comprensió per la fe, ens ajuda a viure i a valorar la seva diversitat i a adonar-nos que aquesta diversitat –lluny de generar inseguretat o por– ha de suscitar joia i esperança, perquè és una riquesa.

Darrerament, en la nostra comunitat, hem tingut diversos episodis protagonitzats per persones que no han volgut –o no han sabut– entendre aquesta realitat de l’Església “una i diversa” alhora. Retirar i/o pintar cartells que anuncien esdeveniments previstos en les comunitats cristianes no només és una falta de respecte per les persones –i per les comunitats que organitzen els actes– sinó que és també una manca de comprensió de la mateixa Església. Treure un cartell perquè “a mi no m’agrada qui parla” és una actitud intolerant, certament (recordem la famosa dita: “la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre”) però també és un acte de manca de comunió. Des dels començaments, l’Església s’ha mostrat diversa (recordem el primer Concili de Jerusalem) però unida en una mateixa fe i acció (en el mateix concili, malgrat la diversitat d’opinions, varen saber arribar a acords que la van fer universal). Val a dir que aquesta realitat també afecta directament als seus ministres. El Codi de Dret Canònic, és a dir, el dret de l’Església, admet la diversitat d’opinions quan, per exemple, reconeix el dret dels mossens a associar-se entre ells si aquest és el seu voler. Anant al tema del qual també alguns han dit respecte a la Independència de Catalunya, val a dir que un grup de mossens de la nostra Diòcesi s’hi ha manifestat públicament favorablement (firmant una carta) i el bisbe no els ha reprès, perquè dins de l’Església també tenen dret a manifestar la seva opinió. En general, tota defensa d’un pensament únic dins de l’Església –tant pel que fa a capellans o laics– demostra una profunda ignorància de la realitat de l’Església i, el que encara és més inquietant, una veritable por a la diversitat. Quan un creu que posseeix la veritat i els altres s’equivoquen, fàcilment es cau en la intolerància i el menyspreu de l’altre i això no és cristià. Tota persona ens pot aportar quelcom, tota persona ha de ser respectada en la seva diversitat i més encara en el si de l’Església. El contrari és propi de persones intolerants i poc cristianes.

L’escriptor italià Primo Levi, jueu, supervivent del camp d’Auschwitz, autor de “Si això és un home”, uns dels llibres més importants sobre l’holocaust jueu, ens va deixar la següent frase:

“La intolerància s’inclina cap a la censura, la
censura promou la ignorància i la ignorància
genera violència…”

Primo Levi

Tant de bo tots aprenguem a respectar-nos com un reflex de la nostra fe, de la nostra Església –una i diversa– i de la mateixa comunió Trinitària: Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

Xavier Moretó, rector

Maig 2016

Maria, esperança del poble que camina

Entrem al mes de Maig, un mes dedicat especialment a Maria. Com ens diu el Concili Vaticà II: «Maria, llum i esperança del poble de Déu que camina» Maria ens és sempre un referent del ser cristià. Ella va ser la primera que va entendre què vol dir seguir Jesús. Al final del nostre camí Pasqual, la trobarem un altre cop, amb els deixebles, en un moment clau: la vinguda de l’Esperit Sant. Reunits en el cenacle, amb les portes tancades «per por dels jueus», Maria i els deixebles esperaven l’acompliment de la promesa que els feu Jesús abans de morir: «usnenviaré l’Esperit Sant». De ben segur que no devien entendre gaire bé de què els parlava. De fet, moltes de les coses que Jesús va fer i dir no les varen entendre del tot. Ho comprengueren després, a la llum de la Pasqua. Però en Maria tot va ser una mica diferent. Ella sí que ho va entendre i per això hi va ser present. «No tingueu, por. El que us va anunciar es complirà» li diu l’àngel a les dones al peu del sepulcre. «Aneu a Galilea i el trobareu…» Maria era present en el moment del naixement de l’Església i les comunitats. Des de la discreció i senzillesa d’una simple presència però fonamentant l’esperança dels deixebles. Per això també diem d’ ella que és «Mare de l’Església». Ja fa un cert temps que intentem recuperar la Maria de l’Evangeli. El primer valedor d’aquesta idea va ser Sant Joan Pau II. Aquest Papa, que tenia Maria en el seu escut papal, va fer un cert gir a la idea de Maria per fer-nos-la més propera, més «com nosaltres», però dotada d’una gràcia especial. Els pares de l’Església diuen que Maria «va engendrar Jesús abans per la fe que per la seva maternitat». Ella va saber posar la fe per davant. L’Evangeli ens diu que mirava el que el seu fill deia i feia d’una manera especial. «Maria guardava aquestes coses en el seu cor». En la cultura i la religiositat jueva del seu temps, el cor era el centre de la persona. Un missatge d’una gran actualitat en el nostre temps: apropar-nos a les coses de Déu més amb el cor que amb el cap. El Misteri està «fet» de realitats de fe. Només per la fe ens hi podem apropar.

Xavier Moretó, rector

Abril 2016

Bona Pasqua!

La celebració de la Setmana Santa que acabem de viure és un moment cabdal en la nostra comunitat i en totes les comunitats cristianes. Podem dir que el misteri de la mort i resurrecció de Jesús, “marca” la vida de les comunitats perquè mostra el que els és més propi. Si afirmem –com deien els Pares de l’Església– que “mai som més Església que quan ens reunim al voltant de l’altar”, també podem afirmar que mai som més cristians que quan ens reunim per celebrar el memorial de la mort i resurrecció de Jesús i, encara més, quan som capaços de reproduir aquest misteri en les nostres vides.

En aquest sentit, un cop més, les primeres comunitats –com estem repassant en aquests dies de la mà del llibre dels Fets dels Apòstols– ens reafirmen en la nostra fe i en la nostra celebració. Efectivament, els relats evangèlics –darrere els quals hi ha comunitats cristianes que viuen la fe– tenen com a eix central el relat de la passió de Jesús. Com molts sabeu, els evangelis no varen ser escrits en llibres com els nostres sinó en pergamins, enrotllables a banda i banda, de forma que el centre –el primer que es veu en obrir-los– és el principi i també el més important. Aquest centre estava ocupat pel relat de la passió i després, pels costats, s’anava afegint la resta de l’evangeli. Així, pel cantó esquerre arribaríem al naixement de Jesús (en Lluc i Mateu) i pel cantó dret als relats de les aparicions als deixebles. Per això –diuen els especialistes– els evangelis tenen uns estructura simètrica. Aquesta dada –certament interessant– ens ajuda a entendre la importància que tenia el relat de la passió per a les primeres comunitats. Val a dir que els primers cristians –a diferència de nosaltres– varen patir el martiri, és a dir, el que els esperava després de la celebració era la persecució i la mort. Tanmateix, la paraula “martiri” vol dir “testimoni” i això si ens toca a nosaltres. Els misteris que acabem de celebrar els hem de viure en la vida i anunciar- los. La Vetlla Pasqual i les eucaristies de Pasqua les hem acabat amb el celebrant dient: “Aneu i anuncieu a tothom l’alegria del Senyor Ressuscitat!” i tots hem dit: “Amén”. Per tant, la missió d’anunciar ens toca a tots!

Comunitat de Sant Ignasi, que tingueu una Bona Pasqua!

Xavier Moretó, rector

Març 2016

Setmana Santa: Jesús mor per ressuscitar

Per Setmana Santa celebrem un fet cabdal: la Pasqua. El que per als nostres avantpassats en la fe era “el pas del Senyor”, la Pasqua del poble d’Israel, Déu que els alliberà de l’esclavatge d’Egipte; per a nosaltres és el pas de Jesús ressuscitat, que ens allibera del mal, que il·lumina la nostra vida, que ens fa viure d’una forma nova, sempre renovada. Per això, durant la Quaresma, fem revisió del que cal renovar, convertir, en nosaltres i en les nostres comunitats. Sempre podem avançar en la nostra manera de fer per semblar-nos, cada cop més, a aquest Jesús a qui seguim. Ell és –en paraules de Pau– “l’home (i dona) nou”. Per a ell, ser cristià és passar contínuament de “l’home vell” a “l’home nou”. En aquest sentit, el mateix Pau dóna algunes “pistes” en la seva carta adreçada a una altra comunitat, la d’Èfes:

“Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l'escolten. No entristiu l'Esperit Sant de Déu, que us ha marcat amb el seu segell per al dia que sereu redimits. Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.” Ef 4, 30-32 

Fer memorial de la mort i resurrecció de Jesús serà, per tant, viure aquest alliberament, especialment en la manera d’obrar i, com a conseqüència, transmetre’l als altres. És la seqüència Mort-Resurrecció- Pentecosta. En aquest sentit, la Setmana Santa marca un “abans” i un “després” perquè celebrem el fet més important pel cristià i el duem a la vida.

Per Setmana Santa fem moltes celebracions i de ben segur que ho farem molt bé –com sempre– però no podem aturar-nos (o “encantar- nos”) només en el celebrar. Després ho hem de “passar” a la vida. En la mesura que sabem fer aquest pas de la celebració a la vida, serem millors cristians. Seguim Jesús i volem fer com Ell. Convé recordar tot això perquè, fàcilment, podríem caure en una mena de “satisfacció litúrgica”, oblidant-ne les conseqüències. Com a mostra del fàcil que és caure en aquest parany, tinguem presents als nostres amics de Germinans, que darrerament han sortit bastant en aquest full i en la nostra web. Segurament són bons religiosos –mossens dedicats i cristians potser de missa diària– però han oblidat el cor de la fe: la misericòrdia, el bé del germà, el perdó, la fraternitat cristiana i fan mal a altres cristians. En una expressió molt bíblica, se’ls ha “endurit el cor”. Jesús ja ho diu a l’evangeli: “no n’hi ha prou en dir Senyor, Senyor…” Vigilem de no caure en l’error d’anar pel món donant lliçons. Abans de fer-ho, mirem-nos primer a nosaltres mateixos… Recordem el passatge on Jesús ens diu: “com pots dir al teu germà: vine, que et trauré la busca –la “mota”, en castellà– de l’ull quan tu tens una biga en el teu…” Cal estar alerta!

Comunitat de Sant Ignasi, Bona Pasqua de resurrecció!

Xavier Moretó, rector

Febrer 2016

Fem camí amb Jesús pel desert de la Quaresma

El temps de Quaresma és, tots ho sabem, un temps per preparar-nos, per disposar-nos a celebrar la gran festa de Pasqua, el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Aquesta és la realitat més important del cristià, el fet que determina tota la seva vida. Sant Pau ho diu clarament quan parla de la vida del cristià com un continu procés de mort i resurrecció: “con-morir i con-ressuscitar” per anar sempre de l’home (i dona) vells a l’home (i dona) nous. L’home nou és Jesús. Pau no es refereix amb aquestes paraules a l’edat de cadascú sinó a l’evolució de cada persona, a la pròpia vida. Morir a l’home (i dona) vell serà deixar enrere tot allò que ens perjudica, que ens enfosqueix, que ens esclavitza. Néixer a l’home (i dona) nou, serà, en conseqüència, viure en la pau, el perdó, la misericòrdia de Déu. Jesús és el model, Ell és el criteri. Com deia un sant de la nostra terra, Sant Enric d’Ossó, “ser cristià és tenir les mateixes actituds, els mateixos gestos, les mateixes paraules de Jesús”.

En la Quaresma d’enguany, la misericòrdia serà la protagonista. Com tots també sabeu, el Papa Francesc ha declarat aquest any de la misericòrdia. És un clar intent de que l’Església recuperi el que li és més propi: la compassió –és a dir, patir amb el qui pateix–, el perdó, mostrar el rostre d’un Déu més Pare que jutge, més fraternal que castigador, com es mostrava en d’altres temps que de ben segur molts recordeu. L’Església, les comunitats i cadascun de nosaltres necessitem convertir- nos per tal de ser més fidels al missatge de l’Evangeli, un Evangeli que és Bona Noticia i que ha de ser anunciat a tothom.

Comunitat de Sant Ignasi, que tinguem tots una bona Quaresma i bona Pasqua!

Xavier Moretó, rector