EDITORIALS 2013

Aquest cap de setmana ja veureu aquesta frase “penjada” de l’entrada de la parròquia. Això respon a l’adopció d’un lema, d’aquest lema, per a tot el curs. Així ho vàrem decidir en l’últim Consell parroquial.

L’adopció d’un lema ve a ser una mena de programa, una fita, que “marca” tot el curs. Certament, aquesta frase ho és. És la que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús quan acull els deixebles de Joan Baptista. És la resposta que Ell els donà davant la pregunta: “On sou? On us allotgeu?”.

Per a nosaltres, adoptar un lema per al curs vol dir que, d’alguna forma, tot el que fem a la parròquia ha de venir condicionat per aquesta frase. Per això ho posem, ben visible, a l’entrada. De fet és el que vàrem parlar a l’Assemblea parroquial i acordar en el nostre Pla pastoral, plasmat en el document Assemblea+Pla Pastoral que suposo que tots teniu. La idea fonamental és ser capaç d’acollir, de convidar, de fer-nos presents enmig de la societat, del barri, del món. Ja tenim uns quants grups que això ja ho fan: Gospel, catequesi, el nou grup Ainaud de Lasarte, la participació en el menjador de Can Roger…

El més important és que tots siguem conscients d’aquest encàrrec i, també nosaltres, siguem capaços de dir a les persones: “Veniu i ho veureu”.

Personalment, crec que, ara per ara, és l’única manera de què tinguem joves a la parròquia. Potser així deixarem de recordar amb melacolia els temps en què “la parròquia estava plena de joves” per passar a dir “quin goig, quants joves!”.

El tema dels pobres que demanen a la porta de les esglésies sempre és d’actualitat i, a voltes, suscita certa polèmica. Ho dic perquè, darrerament, alguns de vosaltres m’heu fet observacions en aquest sentit, algunes una mica punyents. És per això que en aquest editorial us voldria posar al corrent d’unes quantes coses al voltant dels pobres que demanen a la porta de la nostra parròquia i, en general, de totes les parròquies.

1. No és cert que la parròquia no els vulgui ajudar. Jo mateix (i també la Dolors, la nostra assistenta social) els hem ofert ajut per, per exemple, pagar el lloguer del pis i també menjar, naturalment. Això sí, els hem dit que, a canvi, haurien de deixar de demanar a la porta. La resposta no només ha estat negativa sinó que, després, han intentat beneficiar-se d’aquest ajut mitjançant familiars seus (sense dir que ho eren, és clar). El fet és clar:guanyen més demanant a la porta. En una expressió que els hem sentit a dir: “con lo que me dan en San Ignacio tengo para mantener a toda mi familia…”.

2. Sabem que, a més de demanar a la porta, vénen a buscar menjar. Mitjançant familiars seus, hem vist que també es beneficien del menjar que donem cada tercer dimarts de mes.

3. Sabem que tenen d’altres membres demanant en altres llocs, a voltes amb nens petits.

4. En alguns casos, el que doneu a la porta els dóna per alcohol i droga. El problema de donar diners a la porta és que no hi ha control. No sabem en què s’ho gasten. Sovint els diners van a parar a organitzacions que exploten el negoci de la mendicitat. En parròquies més grans sabem que cada diumenge “descarreguen” pobres en llocs estratègics per demanar i després recollir-ne els beneficis…

5. Sabem que us expliquen històries emotives perquè “afluixeu” els diners. Les famílies amb fills podrien rebre ajut dels Serveis Socials o de Càritas, però tornem a allò d’abans: en treuen més demanant i, a més a més, sense cap control ni seguiment, sense que estiguin fitxats.

6. Alguns tenen mòbil, fan el “talladet” entre recaptes i fan vacances. Així m’ho heu fet notar, escandalitzats, alguns de vosaltres.

Finalment, us voldria posar unes quantes qüestions perquè reflexioneu:

– Quina és la millor manera d’ajudar els pobres de la porta? No estareu perpetuant la seva situació en lloc d’ajudar-los a reinserir-se? És evident que, mentre els seguiu donant, no buscaran altra cosa. En vosaltres tenen una font d’ingressos segura! Els de Càritas i d’Arrels ens diuen que no els donem diners, que els adrecem a ells per tal de “recuperar-los” en lloc de “perpetuar-los” en la mendicitat.

– Per què els ho doneu? Per descarregar la consciència? Per sentir-vos bones persones abans o després d’anar a missa? Ells saben que en aquest moments sou més febles. I si no, perquè demanen majoritàriament a la porta de les esglésies? Voleu dir que no s’aprofiten de la vostra bona voluntat i/o innocència?

– No hauríem de fer els possibles perquè deixessin de demanar? És digne de la persona humana “treballar” d’aquesta manera? És digne humiliar-se així?

Si voleu que us sigui sincer, en donar-los diners a la porta crec que no els esteu ajudant a què surtin de la mendicitat, sinó que esteu fomentant l’existència de veritables “professionals de la pobresa” i això no és ajudar-los. Aquestes persones han fet del demanar el seu “modus vivendi” i això té més a veure amb el negoci que amb la caritat, encara que, certament, tiguin necessitat. Potser pensareu que sóc massa dur, però no és així. Pregunteu als qui es dediquen a ajudar la gent del carrer i us diran el mateix. Personalment, no m’agrada que ningú demani a la porta, ho sabeu prou, però no sóc un policia. Apel·lo al vostre bon criteri. La responsabilitat és vostra.

La celebració de la Pasqua d’enguany a la nostra comunitat ha estat particularment reeixida: Unció dels Malalts, Primeres comunions, Confirmacions… N’hem d’estar contents perquè una comunitat cristiana ha de ser un signe permanent del que podríem dir “l’efusió de l’Esperit”. Ja m’ho heu sentit a dir molts cops: “és l’Esperit qui porta l’Església, és l’Esperit qui anima les comunitats, és l’Esperit qui ens ajuda, fins i tot a pregar! Ni tant sols la pregària la fem per nosaltres mateixos!”. Per tant, una comunitat que “mostra” la presència de l’Esperit d’aquesta manera –la millor que tenim– n’ha d’estar contenta.

Hem d’estar contents de la celebració de la Unció dels Malalts del proppassat dia 5 de maig. Va ser una celebració viscuda i sentida. Sempre que portem les nostres vides a la presència de Déu, especialment quan això suposa també deixar en les seves mans els nostres patiments i mancances, sempre que ho fem estem avançant en el nostre camí cristià. Perquè ser cristià és justament això: saber caminar amb les nostres creus, confiant en aquest Jesús que ens va al davant i ens ajuda, que ens fa costat. No estem sols, Ell és amb nosaltres…

Hem d’estar contents de la celebració de les nostres eucaristies de Primera Comunió dels dies 12 i 19 de maig. També varen ser celebracions molt ben viscudes. Tot i que hi va haver força gent en ambdues eucaristies, es va mantenir un silenci molt respectable. Podem dir que la gran majoria “hi va entrar”. Tothom en va sortir molt content i només aquesta dada ja és molt significativa…

Ja tenim un nou Papa! Habemus papam! Després de la renúncia de Benet XVI –una decisió força sorprenent i sobtada tenint en compte el tarannà d’una institució com l’Església– els cardenals reunits en Conclave ens han escollit el successor de Pere. Sobre aquesta elecció “planava” la idea d’escollir un Papa que fos capaç de dur a terme una autentica reforma de l’Església, sobretot a nivell intern. Després dels escàndols dels abusos d’infants i dels documents secrets descoberts en els darrers anys, calia “fer neteja”. L’Església, per causa d’aquests afairs, estava perdent credibilitat i, el que és més greu, estava “perdent pistonada” en la tasca d’evangelització. En resum, els cardenals ho tenien clar: calia escollir algú que dugués a terme la reforma iniciada per Benet XVI i que –segons deixava entreveure el mateix Papa Benet– li havia costat el càrrec per esgotament… I vet aquí que els cardenals fan una aposta valenta i es decideixen per un Papa diferent. L’escollit, el cardenal Bergoglio, no para de trencar esquemes. D’entrada, un Papa argentí i jesuïta, el primer sud-americà i el primer jesuïta. Però el més impactant és el seu tarannà, el seu estil, els seus gestos… Un Papa que escull el nom de Francesc –en referència amb Francesc d’Assís–, que és auster i senzill –no ha volgut posar-se les sabates vermelles de Papa–, que rebutja els privilegis –no vol cotxe oficial, paga ell mateix l’hotel, porta la seva creu de fusta, no vol el bàcul d’or del seu antecessor… –. Un Papa que parla de forma planera, que –per desesperació dels “seguratas” del Vaticà– s’apropa a la gent, que vol abraçar-los, tocar-los, parlar amb ells… Un Papa que aprofita tota ocasió per guanyar-se el qui té al davant. En l’audiència amb els 6.000 periodistes que varen cobrir el Conclave, després de fer broma dient-los “com heu pencat, eh?” els va dir: “sé que entre vosaltres n’hi ha que no creuen. Per això, per respecte a vosaltres, us beneiré en silenci…”. Amb aquestes senzilles paraules se’ls va literalment “ficar a la butxaca” i això, en un món tan mediàtic com el nostre, és fonamental… És un detall que diu molt del seu estil.

Com ja sabeu el Papa ha renunciat al seu papat. El proppassat dia 28 de Febrer, el papa va deixar de ser Papa, si més no, ha passat a ser un Papajubilat. Això és una mica insòlit. Feia molt de temps que una circumstància així no es donava a l’Església, en concret, més de 800 anys… (cap altra institució maneja xifres tant elevades per significar el que fa. Aquesta dada ja ens parla de la seva singularitat…) Tanmateix, no cal anar tant lluny en el temps. El codi de Dret Canònic, en la reforma impulsada per Joan Pau II al 1983, ja preveia la possibilitat de renúncia. Curiosament, un Papa que no estava disposat a deixar el càrrec sota cap circumstància, que va acabar el seu papat en clau quasi bé martirial, va impulsar la reforma. Preveia Joan Pau II que venia un canvi en l’exercici del papat? De fet, no va ser la única previsió de que el futur podria ser diferent. En la seva carta encíclica Ut unum sint dedicada a l’ecumenisme, Joan Pau II va arribar a dir, per a sorpresa de tots, que estava disposat a “revisar l’exercici del seu papat si amb això aconseguia un major apropament de les altres confessions cristianes…” La revisió només podia anar en una direcció: perdre protagonisme. De fet, aquesta és una de les assignatures pendents del Vaticà II: la col·legialitat dels bisbes, és a dir, el govern de l’Església “de conjunt” de tots els bisbes amb el Papa, bisbe de Roma. Un altra dada en aquest sentit ha estat precisament el discurs de renúncia de Benet XVI. En referirse al seu càrrec no va dir cap vegada “vicari de Crist” si no “successor de Pere”. És el que sempre li recriminava el seu amic i teòleg Karl Ranher que deia que teològicament l’expressió “vicari de Crist” no era adequada. Per altra part el fet que el Papa renunciï trenca amb una concepció massa sagrada del càrrec i el fa més humà, més proper a la gent. El Papa no creu que pugui desenvolupar el seu càrrec de forma adequada i ho deixa per no perjudicar a la institució. Aquest gest s’ha guanyat a molta gent, fins i tot alguns han dit que l’ha redimit de certs errors del seu pontificat. Estarem davant un canvi de exercici del papat? Segurament, quan llegiu aquest article ja estarem en ple conclave. Més enllà de les previsions i “quinieles” que surtin als mitjans, els cristians hi hem de veure alguna cosa més: Déu que hi és present en la seva Església, i la guia i la condueix. Tornant al Vaticà II, els seus documents defineixen l’Església com a misteri i sagrament i sagrament és, per definició, “signe visible d’una realitat que no veiem…” Hi ha una mena de misteri en tot plegat i encara més si pensem en les misèries dels qui formem part de l’Església. L’Esperit també se’n serveix per conduir-la… Els conclaves son tant imprevisibles que, de fet, les previsions i “quinieles” mai n’han encertat l’escollit. Per què serà?

Aquest fragment d’Isaïes, que també hem llegit per Nadal, presidirà, juntament amb una soca d’arbre, les nostres celebracions de la Quaresma d’enguany. La Quaresma és, tots ho sabem, un temps de preparació per a la Pasqua, la festa més gran del cristià i la Pasqua és mort i resurrecció. La Pasqua, «el pas del Senyor», «Déu amb nosaltres», que dèiem per Nadal. En el fons és el mateix: Déu es fa proper, ja sigui en el pessebre de Betlem o en la creu del Calvari, solidaritzant-se amb els més febles i amb els qui pateixen… «Mireu l’arbre de la creu!» direm en l’ofici de Divendres Sant. La creu ens parla de Déu. No és un déu que es desentén del patiment, sinó que s’implica, que fa costat a la humanitat sofrent. És la imatge del Servent de Yahvé descrit per Isaïes… Durant la Quaresma anirem «fent boca» de tot això i així arribarem ben disposats per contemplar la Pasqua de Jesús, la seva mort i resurrecció, «la llum del Crist» que cantarem a la Vetlla Pasqual. Tanmateix, no tot és contemplar. Si només fos això, podríem caure en la passivitat. La part que ens toca a cadascú és la conversió. Però, de què ens podem convertir?
La conversió és veure allò que «grinyola» en la nostra vida, prendre’n consciència i canviar. De fet, aquest és el dinamisme cristià. sant Pau diu que el cristià ha d’estar en permanent disposició-transformació des de l’home/dona «vell/a» a l’home/dona  «nou/va». Amb això, evidentment, Pau no es refereix a l’edat sinó a l’interior de cadascú. Què ens fa ser, a voltes, «vells», és a dir, obscurs i retorçats? Què ens fa ser persones de «mal rotllo»? Què ens fa ser egoistes, individualistes, interessats, mal pensats? Per què critiquem i jutgem amb tanta naturalitat, sense pensar en el mal que podem fer? Per què som intolerants? Ser intolerant i poc repectuós amb els altres… A voltes es donen comportaments intolerants entre nosaltres… (vegeu en aquest full «Carta al germà-que-treu-cartells»).
Per tant, caure en comportaments poc evangèlics és més fàcil del que sembla. El fet de venir a missa no ens legitima a fer el que vulguem, no és garantia de res. En paraules de sant Pau, «el que ens justifica no són les obres de la Llei sinó la fe» i la fe s‘ha d’anar confrontant permanentment. És a dir, cal convertir-se sempre per tal de no caure en l’error o en falses complaences que ens poden fer creure que som «bones persones» quan, en realitat, no ho som tant… Pau també reconeix –tot mirant dins seu– que «faig el mal que no vull fer…». I això que podem dir a nivell individual val també per a la comunitat i per a l’Església. «Ecclesia semper reformanda» («Església sempre a punt per a canviar») ens diu el Vaticà II. Aquesta és la nostra tasca: contemplació i conversió.
Que visqueu una santa Quaresma!

Comencem un nou any, el 2013. Tots tenim bons desitjos per aquest any que iniciem: pau, salut, una mica més de feina, una mica menys de crisi… Com a comunitat també fóra bo incloure algunes coses: que continuem essent solidaris, que estiguem amatents a les necessitats que ens envolten, que estiguem oberts per acollir tothom. I encara més: que ens sentim que formem part de la comunitat de Sant Ignasi, que això es noti en la nostra manera de ser i actuar, que siguem capaços de testimoniar la nostra manera de fer i de ser… En un món tant individualista, tant “privat” com el nostre, té molta actualitat reivindicar el tarannà de comunitat, poder dir al món: “hi ha un altra manera de viure, més relacional, més lliure, més humana, que ens fa més feliços…” De fet, és molt més propi de la persona humana relacionar-se i compartir que tancar-se en el “jo”. Els antropòlegs, és a dir, els qui estudien la naturalesa humana, diuen que l’essència de l’home (i la dona) és relacional. Però és que, a més a més, nosaltres, en relacionar-nos, ens fixem en Jesús… Ell no parlava només des de la seva individualitat, des de la seva experiència personal. Per bé que –segons diuen els entesos– el sentit de Déu que tenia Jesús era únic (Jesús no diu “parenostre”, si no “pare meu” i “pare vostre”), Ell parla també des de una comunitat –la dels deixebles– i, des de ella, envia als seus membres a la missió (“Aneu per tot el món…”) Per tant, la nostra naturalesa relacional està entroncada en la nostra fe i la nostra missió apostòlica.

En definitiva, quan més comunitat siguem, com més identificats estiguem amb ella, quan més ens sentim que en formem part, més fidels serem a l’Evangeli. Això demana un petit esforç de part nostra: deixar una mica enrere el nostre jo, les nostres comoditats, i posar-nos al servei del conjunt. No venim a la comunitat a satisfer les nostres necessitats. La parròquia no és un self-service. Venim, primer de tot, a cercar el bé de tots, en el ben entès que en aquest bé de conjunt també hi és el nostre. Només així podrem testimoniar veritablement el nostre ser cristià: Déu és el nostre Pare i tots nosaltres som germans. Bon Any 2013.