Editorials. Articles mensuals de la Parròquia Sant Ignasi Loiola
17241
page,page-id-17241,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
EDITORIALS 2012
PUBLICATS AL BUTLLETÍ MENSUAL DE LA PARRÒQUIA
DURANT EL 2012
Desembre 2012
La pau que ve de Déu…
En aquests dies de Nadal tots ens desitjarem i ens donarem la pau. Potser fóra bo pensar una mica quin tipus de pau ens estarem desitjant. És la pau que ve de la fe o és la pau “normal”, que rebutja els conflictes, que pensa en la fi de les guerres? Ja és bo recordar tanta gent que arreu del món pateix a causa de les guerres, però aquests conflictes ens cauen una mica lluny… Potser seria millor començar pels conflictes que probablement generem nosaltres, en el dia a dia. Una pau que comença en nosaltres, la pau “interior” que citen alguns místics, que genera la pau “exterior”, aquella que defuig les discussions, les rivalitats, les crítiques, les males cares… En aquest sentit, donar la pau sincerament voldrà dir acceptar l’altre, respectar-lo, desitjar-li bé al qui tenim al costat. A voltes pot ser una ocasió de “fer les paus” després d’una discussió… Per cert, en el proper full parlarem una mica del gest de la pau de les nostres eucaristies. Des de la comissió de litúrgia i parlant-ho amb alguns de vosaltres creiem que no ho fem prou bé, que aquest gest l’hem de clarificar una mica. Amb aquest signe no ens saludem com quan fa temps que no ens hem vist. No es tracta de demostrar que ens estimem… És tracta de desitjar la pau. És un signe auster, senzill, però carregat de significat. És la pau de les benaurances, de la confiança, de la fe… És la pau que, sumada entre totes les paus, fa que el nostre entorn sigui una mica millor, una mica més solidari, una mica més humà i això, en els moments tant difícils que estem passant, fa molta falta… Bon Nadal!
Xavier Moretó, rector
Novembre 2012
Nou full: més contingut, més participació
Amb aquest full parroquial encetem un nou espai d’expressió de la nostra activitat parroquial. Tal com podeu llegir en els objectius del nostre Pla Pastoral, hem creat la Comissió del Full Parroquial. Aquesta comissió vetllarà perquè el full sigui un reflex més fidel de la diversitat que hi ha en la nostra parròquia. Això vol dir que a partir d’ara, el full ja no serà el resultat d’unir una sèrie d’articles, més o menys reeixits, sinó que vol ser expressió del que pensem i fem els qui formem part d’aquesta comunitat cristiana, la de St, Ignasi.
Esperem que us agradi i que, entre tots, puguem ser una comunitat dinàmica i engrescada i que ho sapiguem manifestar a tothom.
Avui no diré res més. Els protagonistes sou vosaltres. Bona feina!
Xavier Moretó, rector
Octubre 2012
Comunitat de St Ignasi: encetem entre tots el nou Pla Pastoral
Com ja us vaig dir en el darrer full de Setembre, en aquest curs tenim una tasca important entre mans: encetar el nou Pla Pastoral. Us recordo la definició de Pla Pastoral que teniu en el document Assemblea+Pla Pastoral aprovat darrerament:
Què es un Pla Pastoral Parroquial?
Es un conjunt d’orientacions adreçades als fidels d’una comunitat parroquial amb la finalitat de dur a terme, durant un període de temps, un treball pastoral comunitari i amb uns objectus comuns.
El Pla Pastoral, doncs, és un lloc de comunió.
I també us poso la darrera recomanació referent a la participació activa de tota la comunitat:
El Pla Pastoral, per la seva mateixa naturalesa, demana ser acollit per part dels fidels de la parròquia per a després implicar-s’hi, segons llurs possibilitats i vocacions, en les accions que s’emanen.
Per tant, es imprescindible la actitud activa de tota la comunitat, per fer-lo realitat.
Doncs som-hi! Enguany començarem pels moviments. Com ja sabeu, en l’Església hi ha diversos moviments, la majoria anomenats d’Acció Catòlica: Joc, Aco, Vida Creixent, Cursets de Cristianitat, Encontres Matrimonials, etc… Tenen una organització que podríem anomenar “supra-parroquial”, és a dir, que van “més enllà” de l’àmbit de parròquia. Això és molt interessant perquè ens obra a molta altra gent que, per nosaltres mateixos, potser no coneixeríem. Precisament aquest cap de setmana, mentre llegiu aquest full, ens vindran a veure els de Vida Creixent. Un dels compromisos presos en el nostre Pla Pastoral és crear un grup de Vida Creixent i per això venen a informar-nos. Abans de l’estiu ja varen venir al Consell Parroquial. Aquest és un moviment amb més de 6000 membres a tot Catalunya, adreçat a la gent gran, de més de 65 anys. Com ens explicaran al final de les eucaristies, aquest moviment ens oferirà la possibilitat de fer sortides, recessos i trobar-nos amb persones d’arreu. També farem un grup que es reunirà mensualment o quinzenalment per tractar un tema bíblic i poder també compartir experiències entre els seus membres. Això no anirà en detriment de la nostra Llar sinó que serà un complement i també una possibilitat per aquelles persones de vosaltres que no veniu a la Llar però que potser estaríeu interessades en formar-ne part.
Per altra part, a final d’aquest mes d’Octubre, ens vindrà a veure un altre moviment: Cursets de Cristianitat, del qual un servidor n’és conciliari. M’han demanat de fer la seva Assemblea Diocesana a la nostra parròquia i he pensat que podria ser molt bo per la nostra comunitat. Vindran el 28 d’Octubre i s’hi estaran tot el dia. Al final celebraran amb nosaltres l’eucaristia i presidirà el Bisbe Auxiliar Sebastià Taltavull. Serà una bona ocasió de “tastar” el que vol dir formar part d’un moviment d’Església.
Xavier Moretó, rector
Setembre 2012
Sant tornem-hi !
Ja hi tornem a ser ! Comencem un nou curs. Noves expectatives, noves esperances, nous projectes… Ja va bé ! Després de l’estiu, després de descansar una mica, és bo de tornar-hi amb ganes. Jo m’imagino Jesús anunciant la Bona Nova amb entusiasme: “el Regne de Déu és en vosaltres !” I també me’l imagino descansant per tal d’estar a punt quan calgui. Els evangelis ens diuen que, en una ocasió, no va tenir temps ni de dinar. Això vol dir que, normalment, sí que el tenia… És aquella escena tant divertida en que Jesús va amb la barca amb els seus deixebles per “reposar una mica” i la gent el segueix vorejant el llac i quan arriben a l’altra riba, se’ls troben un altra cop com abans… Res havia canviat! Tots estaven esperant, “ma sobre ma”, com si res… No havien aconseguit desempallegar-se d’ells. I Jesús, com sempre, amb paciència, els instrueix llargament, perquè –ens diu l’evangelista– “eren com ovelles sense pastor…”
El descans és necessari per tal de renovar-se, de “carregar piles”, de veure les mateixes coses i situacions amb ulls nous però també és un temps per aturar-se, per pensar, per discernir. Què hem fet? Què estem fent? Què hem de fer? El cristià sempre ha d’estar alerta, vetllant, mirant per veure on és la novetat que ens ve de Déu. Déu sempre és nou. Per tant, la monotonia –en una expressió molt de St Ignasi– no és de Déu… El qui digui: “un altra curs…” amb desgana, amb les mans “abaixades”, potser no ha sabut copsar la novetat o, simplement, no ha descansat bé…
En aquest curs que comencem, a St Ignasi tenim una nova fita per endavant: el nou Pla Pastoral. D’entrada, tots hauríem de tenir el document “Assemblea+Pla Pastoral” per tal d’estar preparats quan calgui. Entre tots, en els propers cinc anys, li hem de donar vida. És un “sant tornem-hi” a cinc anys vista. Tot un projecte. Estem a punt?
Xavier Moretó, rector
Juliol 2012
Festa de St Ignasi
Ja acabem aquest curs, ja venen les vacances i, com cada any, ja ve la nostra festa. Com a novetat, aquest any ja vàrem celebrar un dia dedicat a la parròquia. El proppassat dia 10 de Juny celebrarem el Dia de la Parròquia, una diada dedicada a donar gràcies a Déu per tot el que hem rebut en aquest curs pastoral que ara acabem però també per fer de la parròquia la nostra segona llar. Ara recordarem el nostre patró. En el fons, en aquestes diades celebrem el mateix: som comunitat. Comunitat que celebra, que es troba, que comparteix, que fa festa, que creu. Ens anima el mateix: la fe compartida i testimoniada, la fraternitat, el servei, la vida segons l’estil de Jesús. Això és justament el que va animar a St Ignasi a escriure els seus Exercicis. Ignasi parteix d’una profunda experiència de Déu des de la solitud i la pobresa, allà, a la Cova de Manresa, una experiència que va canviar la seva vida i que, des de la seva obra, ha ajudat a canviar-la a tantes persones que han fet el seu camí. St Ignasi no va voler quedar-se el tresor que havia descobert sinó que el va voler compartir. No es va reservar si no que va saber donar i donar-se.
Tampoc nosaltres venim a la parròquia només per a rebre si no sobretot a donar i donar-nos. La parròquia és un lloc de comunió. Altrament seria caure en el parany consumista a nivell religiós. D’això els experts en diuen “religió a la carta”. La corrent New Agedels Estats Units va per aquí: agafar de cada religió només el que m’interessa, el que em va bé, el que em fa feliç, sense exigències, sense cap compromís fora del que m’agrada… Una religiositat interessada. El ser cristià no va per aquí. Jesús no va fer això. Ell és va fer pobre entre els pobres i no va fer el que més li agradava. “No es va reservar la seva igualtat amb Déu si no que es va fer no res…” ens diu l’himne de filipencs. St Ignasi va entendre això perfectament i, en conseqüència, va patir molt per tirar endavant la seva obra, la Companyia de Jesús.
Tot seguit us poso un fragment d’un comentari del Pare Josep Rambla, un dels grans entesos en la vida i l’obra de St Ignasi, especialment dels seus Exercicis Espirituals. Espero que aquest text us ajudi a interessar-vos una mica més per l’obra del nostre sant patró i, qui sap, potser us animi a fer els seus Exercicis… Bones vacances.
Xavier Moretó, rector
Juny 2012
Donem gràcies…
Estem ja al final d’aquest curs. És hora de fer balanç. En les darreres reunions dels nostres grups acostumem a fer un repàs de les activitats que hem desenvolupat durant aquest curs. Alguns anirem a fora per fer-ho. És el cas de la nostra catequesi. Aquest dissabte anirem al Centre Salesià de Martí Codolar, farem balanç i programarem el curs vinent. Acabarem dinant tots plegats al mateix centre. D’altres grups ho farem més senzill. A la Comissió de Litúrgia, per exemple, ens farem una pregunta molt senzilla en la darrera reunió: com han anat les celebracions d’aquest any? I, tot, seguit, prepararem la festa de St Ignasi… Com fa poc ja vàrem fer balanç de la Setmana Santa –amb un resultat molt satisfactori– ja tenim mitja feina feta… És bo fer balanç perquè així també ens adonem de les coses que no han sortit prou bé i anem millorant.
En un sentit més global, aquest any quedarà com l’any de la Assemblea i el Pla Pastoral. Finalment ja tenim el document. Ara es tracta d’aplicar-lo. D’ara endavant, tenim cinc anys per fer-ho… Una de les resolucions que vàrem prendre va ser la d’organitzar una sortida d’inici de curs. Serà una sortida de programació del nou curs i, seguint amb l’esperit participatiu de l’Assemblea, podrà venir tothom que vulgui col.laborar a dinamitzar la nostra parròquia. La nova Comissió de celebracions i viatges –creada a partir del nou Pla Pastoral– ja hi està treballant. Així cada curs quedarà més “rodó”: balanç de fi de curs + programació del nou.
Un altra novetat d’enguany serà la celebració del Dia de la Parròquia. Des de el Consell Parroquial hem pensat que fora bo dedicar un dia per celebrar i donar gràcies per totes les tasques que desenvolupem en al nostra comunitat. Inicialment aquest dia era una mena d’alternativa a la festa de St Ignasi, és a dir, una celebració dedicada a la parròquia però en unes dades més assequibles per la majoria ja que St Ignasi cau el 31 de Juliol… Finalment ha quedat com un dia d’acció de gràcies, sense prendre cap protagonisme a la nostra festa patronal. De fet constatem amb alegria que molts “baixeu” per celebrar St Ignasi… En aquest Dia de la Parròquia, el proper 10 de Juny, en l’eucaristia de dos quarts d’una, un representant de cada grup llegirà una pregària d’acció de gràcies. També serà el moment de donar-vos el document de l’Assemblea i Pla Pastoral. Ho presentarem com ofrena. Finalment, farem un dinar de germanor en el primer pis dels locals i veurem una peli. Serà un fantàstica manera de donar gràcies per la tasca desenvolupada i pels dons que de Déu hem rebut durant aquest curs pastoral.
Xavier Moretó, rector
Maig 2012
La Pasqua, la nostra primavera
Ja estem en ple temps pasqual. Després d’unes celebracions de Setmana Santa prou reeixides, voldria aprofundir breument en el temps en el que ens trobem (aprofito l’avinentesa per felicitar-vos per lo bé que han anat aquest any totes les celebracions de la parròquia, tal com hem constatat des de la Comissió de Litúrgia…). Val la pena fer-ho ja que en la Pasqua els cristians en hi juguem molt… Si pel judaisme la Pasqua és el pas de Déu (recordeu l’episodi del àngel exterminador en el llibre de l’Èxode…), pel cristià també és el pas però del Senyor Ressuscitat. Quina diferència ! Si, a voltes, el Déu de l’Antic Testament ens cau un xic distant (tal com, de tant en tant, surt en les nostres reunions bíbliques), Jesús ressuscitat, és a dir, el Senyor, ens és molt proper. L’experiència dels primers cristians ens hi ajuda decisivament. No és casualitat que en aquests dies rellegim el relat del “anar fent” de les primeres comunitats palès en el llibre dels Fets dels Apòstols. L’Església vol que ens sentim identificats amb aquest Jesús que menja i conviu amb els deixebles i, alhora, vol que nosaltres també cerquem la seva presència en la nostra vida, en la nostra quotidianitat, en la nostra petita Galilea de cada dia… “On ets, Senyor, perquè et pugui veure?” De ben segur que aquesta deuria ser la pregària més sovintejada dels primers seguidors de Jesús. Els deixebles saben reconèixer la seva presència en la Paraula (fragment dels deixebles d’Emmaús) i en l’Eucaristia, el que ells anomenaven molt significativament “la fracció del pa”. És la mateixa experiència que fem nosaltres cada diumenge i cada dia. El Senyor passa per la nostra vida fet “paraula i vida”, aliment del qui peregrina des de la fe. Que no ens hi acostumem! La resurrecció ha de ser novetat. Jesús sempre és nou, ens pot dir coses noves cada dia.
En aquest sentit, precisament els primers cristians ens han deixat una “perla” en forma de pregària i que és plena de vida i esperança. El llibre de l’Apocalipsi acaba amb seva pregària davant la tribulació i la persecució: maranatà, que vol, dir veniu, Senyor, Jesús. No podria també ser la nostra pregària en començar el dia?
Xavier Moretó, rector
Abril 2012
Recuperar el sagrament de la reconciliació
Estem a punt de començar el camí de la Setmana Santa. Quan surti aquest full estarem en ple Diumenge de Rams. Contemplem com Jesús entra a Jerusalem, probablement sabent el que li espera. És significatiu adonar-se de que els deixebles ho saben perfectament el que està a punt de succeïr i l’avisen però, malgrat tot, Ell hi va. L’evangelista Lluc és particularment insistent en aquest detall. Havia d’anar al cor de la fe jueva, a Jerusalem i no hi havia qui el parés…
Nosaltres, abans d’arribar a aquest dia, ens hem anat preparant per entrar en el gran misteri de la seva mort i ressurrecció. Cal preparar-nos, més encara, disposar-nos interior i exteriorment, per tal de copsar la novetat. Podem dir que tot misteri és nou per definició. Déu és sempre nou. I un moment important d’aquesta disposició serà el de la reconciliació. Ho farem, com sempre, el proper Dimarts Sant. I perquè cal “recuperar” aquest moment, com us poso en el títol? Doncs perquè aquest sagrament té un quants prejudicis associats. En primer lloc és millor dir-ne reconciliació que confessió o penitència. Quan diem confessió o penitència posem l’accent en nosaltres que “diem” els pecats (1er cas) o, d’alguna forma, “paguem” per les nostres faltes (2on cas). En canvi, la paraula reconciliació ens remet a “un altra” amb qui ens reconciliem i aquest “altra” és Déu. En aquest cas, l’accent està en Ell, no en nosaltres. Aquest any, en les dues celebracions, escoltarem dos fragments de l’evangeli: el de les Benaurances i el del Fill Pròdig. Doncs en el segon, el centre de la paràbola és El Pare. Ell és qui vigila, qui acull, qui fa una festa, qui perdona… Per tant, la paraula reconciliació apunta vers Déu. És Ell qui ens salva. Molt millor, no?
D’altres prejudicis associats amb aquest sagrament són: el de la taca (a voltes diem que anem a rentar els nostres pecats…); el de la por associada (confessar-nos per si ens passes alguna cosa…)o, fins i tot, el de tenir content a Déu (fer mèrits…) Cap d’ells té a veure amb el Pare de la paràbola. Ni el pecat és una taca que cal netejar, ni li hem de tenir por a Déu, ni cal “fer punts” davant d’Ell… Déu ens conèix, ens estima tal com som i, d’entrada, ja el tenir a favor nostre. Això no vol dir que no haguem de convertir-nos i, si cal, canviar, però des de la confiança i la llibertat que venen de saber que Ell ens estima. En aquest sentit, el germà Frére Roger de Taizé, sant i màrtir, ens ha deixat una frase genial: “Déu només pot estimar” La Pasqua és el pas del Deu-Amor-que-estima per Jesús en les nostres vides. Déu es dóna per a nosaltres. Què més podem demanar?
Xavier Moretó, rector
Març 2012
Els silencis de la Quaresma
El silenci és un dels elements més normals de la nostra vida. Fem silenci quan dormim, quan pensem, quan escoltem, a voltes quan conversem (mentre l’altre parla, és clar) Però en un món tant sorollós com el nostre, a voltes hem de fer un esforç per trobar una estona de silenci. Per altra part, estem tan acostumats al soroll que, a voltes, ja no ens sentim còmodes en el silenci. La tele, la ràdio, el mòbil, aparells tan “normals” en la nostra vida i que sempre “sonen”. Una societat que “tolera” la solitud però que fa els possibles per no estar en silenci. “Aquests aparells ens fan companyia” diem.
I quan preguem? Fem “silencis”? Perquè, a voltes, per pregar no n’hi ha prou en fer silenci exterior. Hi ha un silenci interior que també cal cercar. Silenci en els pensaments, en les preocupacions, en els neguits que, de cop i volta, ens destorben, ens alteren el pensament. Quans cops “se’ns envà el sant al cel” mentre preguem, o comencem a pensar en el que hem de fer o el que hem deixat de fer. Aquest activisme tan nostre i del món que sovint “entra” en la nostra pregària.
La pregària és un dels pilars de la Quaresma. Quan contemplem que a l’evangeli se’ns diu que Jesús pregava tota la nit, ens l’imaginem en silenci, és clar. Tota la nit en silenci! Impossible! Doncs si Ell ho feia, vol dir que és important…
Segur que n’heu sentit a parlar d‘una pel·lícula que és diu “El gran silenci”. Alguns potser l’heu vist. Està molt ben feta i és molt recomanable. Potser algun dia la passarem. Quan la varen estrenar, va sorprendre el ressò que va tenir, especialment entre els joves… El seu gran mèrit és el mostrar-nos, amb una gran sensibilitat i respecte, unes vides que, gràcies al silenci i la pregària, són molt plenes… Perquè una pel·lícula així captiva en un món tant poc silenciós? Serà que, en el fons, el silenci ens permet trobar-nos a nosaltres mateixos i amb Déu i que això el món ho troba a faltar? Serà aquest l’anhel de tota persona, amagat en un món que no pot aturar-se?
Xavier Moretó, rector
Febrer 2012
Presentació del document de l’Assemblea Parroquial i del Pla Pastoral de la nostra parròquia
Finalment, aquí tenim el nostre document! Ha estat un procés relativament llarg –més d’un any des de la celebració de l’Assemblea– però molt profitós. Totes les reunions, totes les dades, tots els testimonis, estan condensats en aquest document que ara us presentem. Ha estat una elaboració pensada i treballada des de la Comissió de l’Assemblea però també des de el Consell Parroquial i la Permanent del Consell. Aquest organismes, representatius dels diversos grups de la parròquia son els que, juntament amb el rector, han confirmat, no tant sols el s’ha recollit en l’Assemblea si no també el que pensem fer a partir d’ara. Afectivament, tot el material que tenim de l’Assemblea (enquesta, convocatòria, ponent, debat, posades en comú i conclusions) en ha servit per fer un Projecte Pastoral, és a dir, una previsió de futur a cinc anys vista… Des de el Consell Parroquial hem pensat que no podíem deixar passar la oportunitat que ens oferia l’Assemblea per mirar una mica més enllà per tal de discernir –en la més pura línia ignasiana– el nostre futur i la nostra actualitat com a comunitat cristiana que som. Si la reflexió que hem fet entre tots al voltant de la nostra realitat de parròquia –en tant que comunitat cristiana que assumeix la seva història, palesa el seu present i encara el seu futur– ens ha reafirmat en la nostra identitat, amb el Pla Pastoral intentarem manifestar i dur a terme, és a dir, “escriure” el nostre futur. Què hem de fer des de la nostra realitat per ser més evangelitzadors en el nostre barri, en la nostra societat, en el nostre món? Com ser més profètics en els nostres ambients? Què hem de fer per tal de ser més bons portadors de la Bona Nova de Jesús? Creiem que aquest és el camí més adient: des de la nostra realitat –parroquial, social i eclesial–, mirem endavant tot cercant –des de el missatge de Jesús– què podem aportar al nostre món per tal de fer-lo una mica més just, una mica més solidari, una mica més humà. Com ens diu el Concili Vaticà II: angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels qui pateixen, son els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res de veritablement humà que no es faci ressò en els seus cors.”
“Els goigs i les esperances, les tristeses i les Gaudium et Spes, núm 1 En sintonia amb aquesta idea, tot seguit us poso una fragments del primer capítol dels documents del Concili Tarraconense celebrat en la nostra terra i que ens parla d’una forma prou eloqüent i actual de l’evangelització en el nostre temps. Esperem que aquest document que ara posem a les vostres mans sigui una bona base per conèixer i estimar la nostra Comunitat de St Ignasi i poder construir, entre tots, el nostre futur.
Xavier Moretó, rector
Gener 2012
La solidaritat, un aspecte bàsic de l’home (i de la dona) nous.
El temps de Nadal és un temps molt “de ser solidaris”. Tots ho sabem, el Nadal ens fa més sensibles a les necessitats dels altres. La crisi que estem arrossegant té unes repercussions molt palpables al nostre entorn. Sense anar més lluny, el nostre grup de Càritas parroquial de St Ignasi va omplir i donar 123 carros de la compra en el passat 20 de Desembre, com mai abans… Recordo que en una parròquia on vaig col.laborar, ara farà uns 7 anys, el menjar que recollíem per Nadal ens durava fins a l’estiu… Ara això és impensable. És evident que aquest increment de les necessitats més bàsiques d’aliments té una relació directa amb la crisi econòmica. Cada cop tenim més famílies que no tenen algú que treballi i quan s’acaben els ajuts i subsidis no hi ha altra solució que anar a les parròquies i als serveis socials per tal de tirar endavant. En aquest sentit, val a dir que els nostres voluntaris de Càritas s’ha adonat de dues pujades significatives, una bona i un altra dolenta: 1er.- l’augment de les aportacions d’aliments i 2on.- l’increment de persones noves que venen a demanar-nos menjar. El primer ve donat per la major quantitat de menjar donat –tant pel que fa als aliments que deixeu en la cistella com els que hem recollit en la Campanya d’Ajuda fraterna (la dels supers) que fem cada any– mentre que el 2on fa referència a persones que sempre han treballat i que fins ara mai han passat necessitat.
En aquest punt del meu discurs, algú pot pensar que tot això reflecteix una vessant purament humana de solidaritat i altruisme. En part és cert però, des de la fe, aquesta solidaritat “apunta” a una realitat molt més gran: el que St Pau diu “l’home nou”. Pau diu que el creient viu en una permanent evolució (i maduració) des de “l’home vell” a “l’home nou”. Dues observacions: 1a.- el terme “home” es refereix a la nostra humanitat, és a dir, a l’home i la dona i 2on.- “l’home vell” no fa referència a l’edat si no als aspectes més “foscos” de la nostra realitat: les rancúnies, les enveges, l’odi, la mentida… i també l’individualisme, l’egoisme, la manca de solidaritat,… Per tant, en ser solidaris, en preocupar-nos pels qui no tenen, en donar-nos als necessitats, com a creients, estem caminant vers “l’home nou”. I qui és aquest “home nou”? Pau ho té molt clar: és el Crist.
Per Nadal celebrem que Jesús que ve a nosaltres i neix en nosaltres. Volem també nosaltres ser homes i dones nous segons aquest Jesús que és “Déu en nosaltres”? Encara més, veiem la necessitat de anunciar-lo, de mostrar-lo al nostre món, un món a voltes tant solidari però també tant allunyat de Déu? I si els qui no creuen però que són solidaris no estiguessin tant allunyats de Déu com es pensem? Qui els hi dirà?
Xavier Moretó, rector