EDITORIALS 2018

Desembre 2018
Per Nadal  Jesús ve a nosaltres

Les festes de Nadal sempre són unes festes entranyables. Ens trobem, ens felicitem, celebrem. Són festes familiars, on els nens i nenes són molt protagonistes.

Tanmateix, sempre n’hi ha que no s’ho passen gaire bé per Nadal. Molts recordem als qui ja no hi són, amb els qui probablement compartíem la taula per aquestes festes i que ja no hi seran. Guardem un lloc en el nostre cor –i potser en la nostra taula– pels germans i germanes absents.

Per Nadal també ens adonem de les mancances que hi ha al nostre voltant. Personesque van justes i que no es podran permetre gaires regals. Els voluntaris del nostre grup d’Ajuda Fraterna ho saben prou. Aquesta crisi –que alguns, sobretot els polítics, diuen que ja està superada– ha deixat tot un col·lectiu que sempre aniran “justets”, malgrat que alguns tinguin feina… Gràcies a la recapta que fem als súpers –i als donatius que rebem per pagar els pollastres– la nostra comunitat farà que aquest Nadal sigui una mica més agraït per aquestes persones.

Aquest any també ens pesa –un cop més– els qui estan a la presó i que no podran estar amb les seves famílies. Als cristians –ho he dit molts cops– sempre se’ns hauria de revoltar una mica l’estómac davant la injustícia i aquesta és una situació molt injusta. Presos per les seves idees i empresonats sense judici. Això toca als drets humans i aquests –com també he dit molts cops– ens afecten molt directament als cristians. No ens podem inhibir. No podem dir que no va amb nosaltres. Jesús va denunciar públicament la injustícia.

Jesús també ve per a ells, com també ve pels qui estan tristos per l’absència d’una persona estimada i pels qui pateixen, pels qui no tenen prou per a viure.

“Maranatà”, “veniu Senyor Jesús”. És el crit de les comunitats de l’Apocalipsi que hem estat llegint aquest dies previs a l’advent.

Veniu, Senyor Jesús i doneu-nos el vostre escalf, la vostra esperança, la vostra llum, especialment pels qui més pateixen en aquest món. Amén.

Xavier Moretó, rector

Novembre 2018
Festa de Tots Sants, la festa de l’Església

Per Tots Sants fem memòria de moltes coses: els nostres difunts –anem als cementiris–, els nostres sants –tots els qui ja són amb Déu– i evoquem també un sentit molt especial: la comunió de l’Església. Perquè l’Església la formem els qui som aquí i els qui són allà. És “la comunió dels sants”. És un bon motiu per a la celebració i la comunió. Sentir-nos units d’aquesta manera és molt gran. Ens sentim units amb tants i tants cristians que “ens han precedit el signe de la fe”. La mateixa litúrgia que celebrem d’alguna manera és herència d’aquesta tradició. Al llarg dels segles, generacions de cristians han anat acumulant la seva pregària i celebracions i això ens ha arribat fins ara. Certament, al principi la litúrgia es limitava a les cartes de Pau, el parenostre i la consagració…

La Festa de Tots Sants evoca, doncs, molts aspectes joiosos de la nostra fe. Com ens diu Sant Pau en les seves cartes: “ja vivim anticipadament allò que esperem” Tots Sants és això perquè ens parla de resurrecció.

Visquem-la amb intensitat i anunciem-la.

Xavier Moretó, rector

Octubre 2018
Nou curs, noves iniciatives:assemblea parroquial

Sant tornem-hi! Nou curs, nova empenta, nous projectes! Tot torna a començar. Ja tothom a tornat de vacances. Fins i tot la romanesa que demana a la porta ha tornat! És una cosa que m’ha fet pensar: on ha estat durant l’estiu? Ha fet vacances? Es pot fer vacances de pobre? Em penso que ha fet vacances com qualsevol altre treballador… Demanar a la porta també pot ser una feina! Ella ja ho ha dit algun cop: “lo que me dan en San Ignacio me ayuda a mantener a mis hijas…” I tant! Alguns ja m’ho heu dit: “les he vist molt ben vestides i amb mòbils d’última generació!” Certament, fa pensar…Penseu-hi també una mica els qui li doneu diners… Si voleu que us ajudi una mica llegiu l’escrit que he posat al suro d’ajuda fraterna…

Bé, anem per feina. En el darrer consell parroquial abans de l’estiu vàrem parlar del nou Pla Pastoral de la diòcesi. De ben segur que us ha arribat que ha sortit un nou Pla Pastoral. Després de moltes consultes i una considerable participació de les parròquies –també la nostra– i els arxiprestats, ha sortit el nou pla. Precisament es diu així, Sortim! La idea és que no ens quedem “tancats” en les nostres comunitats. Aquesta idea nosaltres ja la vàrem covar en l’assemblea que férem ara farà vuit anys. Si recordeu, un dels compromisos va ser: volem fer-nos presents en el nostre barri. Tanmateix, ara té un abast més ample –tota la diòcesi– i també hi ha d’altres aspectes molt interessants a considerar. Per tot plegat, després de parlar-ho els membres del consell, un de nosaltres va dir: i perquè no fem una assemblea? Dit i fet! És una bona iniciativa per aplicar el Pla de la diòcesi. La idea és fer una assemblea, segurament pels vols de març, amb la participació de tots els grups i adoptar uns compromisos prenent com a base el Pla Pastoral de la diòcesi. Us anirem informant.

Doncs som-hi! Endavant comunitat de Sant Ignasi!

Xavier Moretó, rector

Juliol 2018
Pentecosta: l’esclat de l’Esperit, el naixement de l’Església i les comunitats (2a part)

El sentit de comunió és fonamental en l’Església. És un dels aspectes més bàsics perquè ens ajuda a entendre la mateixa naturalesa de l’Església, la seva essència més pregona. I és que quan parlem de comunió en el si de l’Església no ho estem referint només a la comunitat si no que també ho fem de l’Esperit. És més, “sobretot” ho estem referint a l’Esperit Sant. Com ja hem vist en el darrer full, és l’Esperit qui dóna els carismes per a l’edificació de la comunitat i és l’Esperit qui manté units aquests carismes i això toca molt directament a la vida de les comunitats. Com ens diu Sant Pau:

“…us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots.”Ef 4, 1-6

Unitat en la diversitat des de la caritat. El sentit de comunió amb l’Esperit és el que va fer dir als apòstols la frase “l’Esperit i nosaltres hem decidit…” en les conclusions del primer concili de la història però que també s’ha anat repetint en tots els concilis de l’Església, inclòs el nostre, el Tarraconense. Aquesta frase és molt significativa de la importància de l’acció de l’Esperit en l’Església. De fet, és l’Esperit qui la porta…

Fa us anys vaig convidar al Bisbe Deig per fer una conferència en una parròquia on estava col·laborant de vicari. La idea era que ens parlés de la comunió dins l’Església en front d’aquells que demanaven una Església més democràtica i participativa. Ho recordo molt bé. Va dir una frase que sempre he tingut present: “l’Església és molt més que una democràcia, és una comunió!” Eren temps del govern Aznar. El bisbe Deig s’hi va referir dient amb una certa ironia: “mireu, això d’ara és una democràcia. Aquest senyor ha estat escollit democràticament però la seva majoria absoluta el fa actuar com vol…” Dir que l’Església és una comunió d’aquesta manera ens fa adonar de la grandària, de l’abast vers on apunta: l’Esperit. Llavors podem entendre molt millor perquè no fem votacions en l’Església. Tret de l’elecció del Papa en que si es vota –tot i que invocant l’Esperit en la pregària– l’Església no fa votacions. En el consells parroquials, per exemple, no es vota per la senzilla raó de que el consell no és deliberatiu si no consultiu. Les decisions les pren el rector “en comunió” amb el consell, representatiu de la parròquia. En aquest sentit, mireu l’article que us poso en aquest mateix full sobre la conveniència de tenir un consell parroquial. És molt clarificador. El mateix Bisbe Deig, en la conferència d’abans, deia referint-se a la seva funció de bisbe –extrapolable també al rector–: “si el consell diu A, la major part de les vegades faré A, però també podria fer B…” La decisió final forma part del carisma d’anar al davant, de ser pastor d’una comunitat, un carisma de l’Esperit pel servei… Els carismes sempre són per servir, no per ensuperbir-se. Això aniria en contra de la mateixa comunió de l’Església en l’Esperit. Els personalismes –i els protagonismes– no fan comunitat, la malmeten…

Xavier Moretó, rector

Juny 2018
Pentecosta: l’esclat de l’Esperit, el naixement de l’Església i les comunitats (1a part)

La festa de la Pentecosta és la culminació de la Pasqua. Després dels cinquanta dies “en honor de Jesús ressuscitat” recordem el fet puntual de la vinguda de l’Esperit sobre els deixebles i ho projectem vers el futur, és a dir, fem memorial. La conseqüència és clara: el mateix que Jesús diu als seus deixebles ens ho diu a nosaltres. “Rebeu l’Esperit Sant” i “convertiu a tots els pobles batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant…” Aquesta missió és de tots i ens toca a tots.

La Pentecosta ens recorda dues grans realitats de l’Església: la diversitat i la comunió.

La diversitat de dons que provenen de l’Esperit son, com ens diu Sant Pau, “per a l’edificació de les comunitats” (1Co 14, 12). Per tant, son una riquesa, no una càrrega. És important de tenir-ho present, especialment davant d’aquells que creuen que l’Església és de “pensament únic”. El que estem és tots d’acord en el mateix però des de la diversitat. Unitat en la diversitat. Qui no sigui capaç d’acceptar-ho no estarà en la línia de l’Esperit… Per això no es d’estranyar que dins l’Església hi hagin diversos accents, diversos punts de vista. Això és bo. Tampoc és estrany que hi hagin diverses postures pel que fa a la política i a la societat i aquestes postures han de ser respectades. Ja no estem en aquells temps en que els catòlics havíem de votar a partits de dretes. Recordo un cas d’una congregació religiosa de monges en que la superiora va votar en nom de totes i a un partit de dretes. Això no té cap sentit evangèlic, és més, va contra els drets de les persones. No només no és cristià sinó que tampoc és humanament digne. Avui hi ha cristians que voten esquerres i és perfectament vàlid. I de la mateixa manera que no podem aïllar-nos, perquè estem enmig del món i de la societat –del nostre món i de la nostra societat– i en formem part, igualment hem de respectar totes les postures, també dels qui formem part de l’Església.

Dit d’un altra manera, el fet de pertànyer a l’Església no anul.la les nostres opcions personals, també dels qui formem part de “l’estament” eclesiàstic. La conseqüència és clara: des de l’Evangeli no podem dividir i separar sinó englobar i conjuntar. Una dada important especialment pels integristes de la nostra Església, vegis grups com Gérminans i similars. Els integrismes son contraris a l’Esperit i els pecats contra l’Esperit son d’aquells que –com ens diu l’Evangeli– no es perdonen… (cf Mt 12, 31) Per a això és tan greu que hi hagin grups que s’erigeixen com a posseïdors de la veritat i jutgin i critiquin amb tanta duresa als qui no pensin com ells… No saben respectar la diversitat de dons que prové de l’Esperit però que també el mateix Esperit fa que aquests carismes –en paraules de Pau– estiguin units. Jo d’això en dic “miopia espiritual” perquè no hi veuen més enllà del seu nas. És una mica com aquell que en lloc de mirar la lluna es queda badant, mirant el dit que l’apunta… i, el que encara és més greu, n’arrossega a d’altres a fer el mateix…

Amb tot, la cita que ja us he posat alguns cops del Concili és molt expressiva: les alegries i les decepcions del món son les nostres (cf LG1) El mateix Concili parla de “l’autonomia de les realitats temporals” (cf GS 36) per la qual afirma que “tant les realitats profanes com les de la fe tenen el mateix origen en Déu”. En aquest sentit us he posat en aquest Full un estudi d’evangeli que parla del famós fragment en que Jesús diu als fariseus “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Sovint s’ha interpretat –i també s’ha predicat– malament. Jesús no planteja una disjuntiva entre política i religió, entre les coses del món i les de Déu, sinó, més aviat, una integració. Molt recomanable la reflexió final.

Pel que fa a la comunió, us emplaço al proper Full Parroquial, el darrer abans de les vacances. Així més emocionant…

Xavier Moretó, rector

Maig 2018
Pau a vosaltres

“Ell els tornà a dir: – Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Jn 20,21) Darrerament, aquestes paraules que Jesús adreça als seus deixebles ressonen en les nostres celebracions de Pasqua. Són unes paraules plenes de sentit i d’esperança. Jesús ha ressuscitat i els deixebles en fan experiència. Les aparicions ens deixen un missatge molt clar d’identitat: el ressuscitat és el crucificat. És ell. Tanmateix, la professió de fe en la resurrecció té unes conseqüències molt directes: suposa viure com ell feia, és a dir, enmig del món… Ser cristià és tenir el tarannà, l’estil de vida de Jesús en nosaltres. Deia un sant de casa nostra, Sant Enric d’Ossó: “és tenir els mateixos gestos, les mateixes actituds, els mateixos sentiments que ell…” De tota manera, no es tracta d’imitar Jesús sinó de deixar que ell visqui en nosaltres. Ens diu Sant Pau: “Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi” (Ga 2, 20) Però com es comportava Jesús? Quin era el seu tarannà? Són d’aquelles preguntes que, per òbvies, es donen per suposades i s’obliden…

Jesús causava sorpresa –i a voltes escàndol– en moltes persones, especialment pel tracte que tenia amb la gent i, sobretot, envers els més pobres. Podríem dir que solia tractar als més deixats, els que podríem dir “no-persones” i els ajudava a recuperar la seva dignitat. Els malalts –especialment els leprosos–, els desheretats d’aquell món, els qui no coneixien la Llei jueva –entre ells i elles dones i nens– eren objecte de l’atenció preferent de Jesús. Amb la seva actitud els restituïa en la seva dignitat. Només cal recordar curacions com la de la sogra de Pere i d’altres per adonar-se que el que ell feia era posar a la persona –malalta o pobra– en el lloc que li correspon en tant que persona humana. Traduït en la nostra percepció de les coses –i per posar un exemple– era com dir-li al “tonto” de poble: “vine, seu al meu costat…” De cop i volta, de forma totalment inesperada, aquella persona torna a ser persona. “M’ha cridat!”  I no només  era adreçar-se  a ells i elles quan  ningú ho feia  i ja estaven condemnats “abans d’hora” sinó que era un entrar en contacte amb ells i elles. Jesús tocava als malalts, parlava amb les dones, deixava que els nens se li apropessin… i això comportava el risc de dubtar de les seves ensenyances o –pitjor encara– quedar impur per sempre! Jesús se la jugava per la gent i ells ho sabien. De fet ell es va fer un més entre els pobres. Ell era pobre. És natural que, en aquestes circumstàncies, els defensés davant els poderosos, que denunciés les injustícies –en consonància amb tota la tradició i la vocació dels profetes*– i que, en conseqüència, els caps polítics i religiosos veiessin en ell una amenaça. De fet, els jueus, per tal de convèncer als romans de condemnar-lo, acusen Jesús d’incitar al poble a la revolta, presentant-lo com una amenaça a l’ordre establert. Us sona d’alguna cosa?…

En el nostre país vivim uns temps molt delicats i no només per la situació política. S’estan qüestionant els principis bàsics de les persones, és a dir, els Drets Humans, fins i tot el dret a la pràctica de la religió… Negar-li a un pres l’assistència a l’eucaristia atempta al principi bàsic de la llibertat religiosa, un dret més fonamental que els mateixos dret humans! És el primer dels drets perquè, d’alguna forma, inclou tots els altres. Si ens diem cristians, seguidors del Crist, alguna cosa s’ha de revoltar en nosaltres quan veiem tot això. O és que pensem que Jesús no es revoltava per dins quan veia els abusos del Temple, on els fariseus s’atipaven de la carn oferta en sacrifici mentre la gent quedava en la indigència perquè havia donat tot el que tenia? O davant l’explotació que es feia de la gent, que se’ls espremia a base d’impostos per construir-se els “palauets” romans dels emperadors –vegis Cesarea de Felips– o l’esclavitud, tan “normal” en aquell temps? Hom coincideix que gràcies al cristianisme es va acabar l’esclavitud. La raó és senzilla: tots tenim la mateixa dignitat de Fills de Déu! Si mirem cap un altre cantó quan veiem tot això o, simplement, diem que no ens hem de ficar en política potser no hem entès l’evangeli… Jesús no feia això. Ghandi deia que el creient que pensi que no s’ha de ficar en política no ha entès ni la religió ni la política.  I el mateix Papa  actual ha dit que  els cristians  s’han d’implicar en política, no només per implicar-se amb el món sinó també perquè pot ser una forma de testimoniar l’evangeli.

Tanmateix, no ens hem de deixar portar per l’odi ni la rancúnia, i molt menys per l’esperit de venjança. Sant Pere ho diu molt bé en la seva 1a carta: “… viviu tots units, tingueu els mateixos sentiments, estimeu els germans, sigueu afectuosos i humils; no torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu, ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció” (1Pe 3, 8-9)

“Pau a vosaltres” diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu també a nosaltres. Siguem persones de pau, esperança i confiança però també de justícia i de lluita envers els oprimits del nostre món. Com diu la pregària eucarística V-C –que porta el títol “Jesús, model de caritat”: “obriu els nostres ulls a tots els sofriments humans /…/ Doneu-nos generositat i decisió per ajudar fraternalment als oprimits i indefensos. Que la vostra Església sigui testimoni de veritat i llibertat, de justícia i de pau…”

Bona pasqua!

Xavier Moretó, rector

(*)Vegeu l’article “profetes d’ahir i d’avui” en aquest mateix Full

Març 2018
Any nou, vida nova? (2a part)

En començar la 2a part d’aquesta editorial em trobo amb l’agradable sorpresa que, finalment, els nostres bisbes han parlat! Us poso el seu comunicat en aquest mateix full. Encara que estem en temps de Quaresma, no puc estar-me de dir un Al·leluia! El que diuen està molt bé i és valent. Certament ningú no entén aquesta presó preventiva tan dura i injusta. Podríem perfectament aplicar la cita d’Isaïes que hem llegit aquest dies: “el dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament…” (Is 58, 6) També és encertat dir que aquest és un conflicte polític i que la solució ha de ser política, no judicial ni repressiva. Molt bé! Tanmateix, he trobat a faltar “alguna paraula més”, i no sóc l’únic…

Després de tot el que ha passat –i el que està passant– crec que els nostres bisbes haurien de dir alguna cosa més, sobretot després de la violència, totalment desproporcionada, de l’1 d’octubre i de la intervenció il·legal de les nostres institucions. Estem tocant els Drets Humans! Montserrat si ho ha fet, també molt recentment, i ha tingut una reacció molt favorable. Per tant, Srs. Bisbes, encara hi sou a temps! A moltes persones grans tot això us ha recordat “temps passats”… I no n’hi a prou d’apel·lar a la pregària i el diàleg –que estan molt bé–, sinó que en aquest cas cal dir quelcom més. Cal una paraula de denúncia, a l’estil dels profetes –dels quals ens agrada tant de parlar– i no hi ha estat. Els profetes no s’estaven de parlar, malgrat que això els comportés persecució i mort… No podien estar-se de fer-ho! I és que parlaven en nom de Déu. Com diu el salmista: “he provat de callar davant l’injust i no he pogut. He callat inútilment…” (Salm 39) Els profetes no són endevinaires a l’estil dels qui parlen del futur a la tele. Eren –i són– homes i dones de Déu, que sovint denunciaven –i segueixen denunciant– la injustícia i l’opressió, quasi sempre provinents dels qui tenen la força. El bisbe Casaldàliga –per posar un exemple, ara que ha fet 90 anys– és un profeta del nostre temps, que denuncia l’opressió de les empreses de la fusta del Brasil que estan literalment exterminant als indígenes del Mato Grosso… i que ha estat amenaçat de mort en diverses ocasions. I així d’altres com Ellacuria i companys d’El Salvador, Óscar Romero, també bisbe, i tants d’altres. Recentment m’ha arribat la notícia que un bisbe de Veneçuela ha estat empresonat per una homilia contra el govern, en defensa dels drets i llibertats del poble… Un altra profeta del nostre temps.

També he trobat a faltar alguna reacció dels nostres pastors davant les declaracions d’alguns bisbes d’Espanya que afirmaven que “votar independència és de mal cristià” o que “la unitat de la nació és una qüestió de fe”. És molt greu que un bisbe digui això per la senzilla raó que va en contra de la mateixa doctrina de l’Església… (veure nota * al final d’aquest article) i si ho han dit per raons polítiques –no m’entra que sigui per ignorància– encara pitjor. Com diuen els castellans, “para muestra, un botón”: l’adhesió “en bloque” de la CEE a l’aplicació del 155. Aquest “aliar-se amb el poder”, sobretot quan aquest és repressor i violent, quan no respecta la llibertat i els drets de les persones i els pobles, em recorda molt a temps passats, tot i que jo no els vaig viure però sí que els he estudiat. Personalment, quan l’Església va “del bracet” dels qui tenen la força i l’apliquen contra la gent se’m posen els pèls de punta! I com també diuen els espanyols: “así nos luce el pelo”

Us he de confessar que aquell dia, l’1 d’octubre, vaig trobar admirable com la gent va sortir a defensar el seu dret a votar. Ho va fer amb el que tenia: la presència, la pau, les mans enlaire, els somriures… Es llevaren de bon matí –jo també ho vaig fer–, s’inventaven activitats per evitar el tancament dels col·legis, estaven pels més grans… Li deien “la revolució dels somriures” fins que la Policia i la Guàrdia Civil varen començar a estomacar-los… i anaven per per ells, no per les urnes! Se la van jugar pels seus drets i per les seves idees! Defensaven la seva llibertat. Veure aquest espectacle em va provocar dues sensacions: la d’estar vivint un moment històric i també una certa enveja. Qui de nosaltres seria capaç de defensar  la nostra  fe i les  nostres idees  d’aquesta  manera? Em va recordar als primers cristians, aquests que tant ens agrada d’evocar en els dies de Pasqua. Recordo –també dels meus temps de la Facultat– que alguns professors em deien que aquest va ser el temps més autèntic de l’Església, el de les persecucions. Després es va pactar amb el poder –la conversió de l’Imperi Romà– i tot es va fer malbé: l’Església va començar a anar associada al poder… Alguns estudiosos diuen que ara és el temps de recuperar una mica la nostra llibertat en front del poder polític, el que anomenen “segon gir copernicà”. El primer va ser la conversió de l’Imperi… L’expressió gir copernicà es refereix a Copèrnic, que va situar el sol en el centre en lloc de la terra –com es creia fins aleshores– i ha passat a ser popularment sinònim de canvi radical en qualsevol àmbit. Curiosament, l’operació policial dels “piolets” per requisar les urnes als col·legis es deia “Operación Copérnico”. Quines coses…

Any nou, vida nova. Crec que els cristians sempre ho hauríem de poder dir, malgrat els problemes i tensions que ens envolten. La nostra esperança ens mou. “Convertiu-vos, el Regne de Déu és a prop” ens diu Jesús. Sempre hem d’estar a punt d’acollir la novetat que ens ve de Déu. Ja sabeu la frase de l’Apocalipsi que m’heu sentit tants cops: “Jo faig que tot sigui nou” (Ap 21, 5) I els cristians responen: “Maranatà” és a dir, “veniu Senyor Jesús” (Ap 22, 20)

Ah, i Bona pasqua!

Xavier Moretó, rector

(*)El núm. 157 del Compendi de Doctrina Social de l’Església afirma que “La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a l’autodeterminació.” 

Febrer 2018

Xavier Moretó, rector