Coronavirus 7 maig 2020

08 May Coronavirus 7 maig 2020

CAPTAIRES

Llegeixo al diari que han augmentat els delictes contra la gent que viu al carrer. Aquest cas dels tres assassinats que s’ha donat recentment a Barcelona –segurament comeses per la mateixa persona que ja han detingut a Sant Cugat… – ens ha fet adonar de la violència que hi ha al carrer quan ens anem a dormir tranquil·lament als nostres pisets… Per què després ens queixem dels nostre confinament!

Viure al carrer és molt dur, especialment per a les dones. “Mai pots dormir del tot. Sempre has de tenir un ull obert per què no et prenguin les coses o per les agressions”. Això és el que els hi diuen als d’Arrels, una ONG vinculada als jesuïtes que treballa “sobre el terreny”. Els voluntaris d’Arrels van de dos en dos pels carrers de la ciutat, buscant i contactant amb la gent que viu al carrer, fent-los un seguiment, i intentant d’oferir-los un altra possibilitat de viure i, per tant, una via per a la reinserció. Però no és gens fàcil. Quan vius al carrer et canvien els hàbits, fins i tot la manera de pensar… Alguns “paren una mica bojos”. Son els qui parlen sols pel carrer… Segur que n’heu vist algun.

Recordo que quan estava al Seminari em va tocar fer un article per a la revista. Donat que teníem vivint amb nosaltres el que aleshores era el Delegat de Càritas al bisbat, vaig pensar de fer-li una entrevista. Encara recordo el que em va dir. Va ser molt sorprenent. Em deia: “quan tractes amb els pobres del carrer, si vols que facin alguna cosa com rentar-se, per exemple, ens hi has d’oferir alguna cosa a canvi. Si no, no t’ho faran…” Negociar per fer una cosa tan bàsica com rentar-se! I és que quan estàs al carrer, la brutícia t’aïlla del fred!

També és molt habitual l’alcoholisme. Una de les raons és la mateixa d’abans: t’ajuda a passar el fred. Però també pot ser anterior. Recordo que parlant amb un pobre que demanava a la porta de l’església em va explicar una mica la seva vida. Era pintor –no artístic, si no de “brotxa gorda”– i es guanyava bé la vida. Va començar a beure i tot va anar cap avall. D’aquí a perdre la feina, a trencar amb la família, a viure al carrer… Una cosa porta a l’altra.

Viure al carrer és una mica com entrar en un altra vida “al marge”. La gent sol passar de llarg pel costat de les persones pobres del carrer com si no hi fossin. Son “els invisibles”. És més, molesten.

Recordo que, per les olimpíades del 92, l’Ajuntament va decidir treure els pobres del carrer, si més no durant l’esdeveniment, per tal que els estrangers no els veiessin… Donava mala imatge! Els van recollir en furgos i els van traslladar a la Zona Franca, ben lluny. Després de les Olimpíades varen tornar als seus llocs… Bona manera de solucionar el problema!

En temps de Jesús la gran majoria eren pobres, Ell també. Segurament no tenia ni per sandàlies. Fa uns dies –quan encara fèiem catequesi–, per interpel·lar una mica als nens sobre aquesta realitat els vaig dir: “i si us digués que, probablement, Jesús anava descalç?” “Ui, quin mal!” i “què incòmode!” van dir fent ganyotes.

De fet, un dels costums de l’època era rentar els peus als visitants en entrar en les cases. Era un signe d’hospitalitat –tan important en els orientals–, que feien els esclaus. Jesús farà seu aquest signe i rentarà els peus als deixebles… Però també era un signe de higiene. Segurament, la majoria anaven descalços… Igual que ara nosaltres deixem les sabates a l’entrada –molt recomanable també netejar-les amb aquesta pandèmia–, ells es rentaven els peus per no entrar la pols a l’estança. Però també era una manera de dir: “sigues benvingut a casa meva”.

Hi ha una peli que m’agrada molt: “Francesco”, amb el Mickey Rourke. En un moment determinat, Francesc escolta el fragment de l’enviament dels setanta-dos, quan Jesús els diu: “aneu de dos en dos –com els d’Arrels–, i anuncieu la Bona Nova de l’evangeli. No porteu ni bastó, ni sarró, ni calçat…” Quan Francesc va sentir això, es tragué les sandàlies que portava i les donà a un pobre. D’aleshores ençà, anava descalç…

Amb aquesta situació, igual que molts que s’han quedat sense feina aniran –de fet ja venen– a les ONG’s i parròquies a demanar menjar, també es previsible que augmenti la quantitat de persones que viuran al carrer. Molts ja s’estan movent per acollir-los i ajudar-los. No son invisibles. Necessiten ajuda i cada cop més. Ells no poden confinar-se. Estan totalment exposats, i no només al virus si no també als perills de viure al carrer. Els hem d’ajudar.

Xavier Moretó, rector