08 Abr Coronavirus 7 abril 2020
AGAFAR LA MA
Ahir vaig llegir al diari –digital, com correspon– un article que, com es sol dir col·loquialment, “em va arribar”. L’article tractava d’una infermera de la UCI que –malgrat l’estrès que es viu ens aquests llocs– agafava la ma als malalts… S’entén que –pel fet d’estar a la UCI– els malalts que tractava estaven en situació greu o molt greu. Deia l’autor de l’article que, el gest d’agafar la ma era important perquè ajudava als malalt a afrontar la malaltia amb més serenor, que el fet de contactar amb algú –ni que sigui amb guants–, li donava el consol de no estar sol. Tots sabem que aquest virus ataca els pulmons, que afecta a la capacitat respiratòria. El fet d’agafar la ma dona –diu l’articulista– li donava la confiança que fa possible respirar més pausadament i tranquil·litzar-se i –en definitiva– afrontar la malaltia –potser en els moments finals– amb més serenor. Això, no només és un motiu de pau i consol pel malalt sinó que també ho és pels familiars que potser estan a l’altra banda del vidre mirant-s’ho, sense possibilitat de estar al costat i tocar i abraçar a la persona estimada…
Això em recorda un dels millors consells que he rebut en el tracte amb els malalts, propi dels mossens que els anem a veure i que –malauradament– ara no podem fer: justament donar la ma al malalt. D’aquesta manera s’anul·la la distància… El contacte transmet un missatge al malalt: “no estàs sol”, però encara més: “no formes part d’un grup aïllat. Segueixes amb nosaltres”. El malalt se sent exclòs, com formant part del grup de “no-sans”, diferent. El contacte minimitza aquest complex. En una paraula, humanitza.
Diuen que això és el que més feia la Mare Teresa de Calcuta, ara ja Santa. La Mare Teresa va començar acompanyant als malalts que es morien pels carrers de Calcuta. Eren malalts que ningú volia, ni tan sols als hospitals. Estaven “tirats” pel carrer i sovint acompanyats de brutícia i rates que els rossegaven… La Mare Teresa el agafava la ma i els acompanyava en el moment de la mort. No feia res més. No pretenia curar-los. Tampoc tenia mitjans per fer-ho. No era ni metgessa ni infermera. I així va començar. Des de aleshores, molts voluntaris s’han anat afegint a la causa i la seva orde ha anat creixent fins a l’actualitat. En el moment de rebre el Nobel de la Pau, l’orde de les Germanes de la Caritat –que és el seu nom– ja era present a tot el món, fins i tot a la Xina –de la que ara parlem tant–, fent-se present en els orfanats xinesos, tristament famosos pel tracte inhumà que es donava a les nenes que no volien. Son les esfereïdores imatges d’aquelles nenes lligades a les trones per manca de personal, en unes condicions terribles, i que han suscitat tantes adopcions, especialment al nostre país…
Precisament, una de les actituds que més apreciem de Jesús és el tracte que donava als malalts. Val a dir que ens el aquell temps els malalts patien una doble discriminació: la mèdica i la religiosa. Els malalts eren confinats “a part” de la població, entre d’altres coses per què no tenien cura. La lepra, per exemple –potser la malaltia més comuna en aquell temps–, a part de no tenir remei, era altament contagiosa –per contacte– i la única solució era el confinament, però no a les cases –com fem ara– sinó a les coves, fora del poble. Hi anaven no a curar-se sinó a morir…
Molt de temps després, Sant Francesc d’Assís es va trobar un panorama semblant. Els leprosos vivien a part per no molestar a la gent benestant de Perugia –majoritàriament feta de mercaders i comerciants– i de les que ell en formava part. Francesc era de bona família… Doncs Sant Francesc, per tal d’estar a prop dels leprosos i per escàndol de la seva família, va decidir anar a viure amb ells…
L’altra marginació que patien els malalts en temps de Jesús era la religiosa. Els jueus creien que si una persona estava malalta era per què alguna cosa havia fet malament, és a dir, pels seus pecats. D’alguna forma creien que Déu els castigava… Això encara dura. A voltes hi ha persones que, actualment, ho diuen, i alguns son cristians… Tanmateix, de cristians no gaire per què és de les coses que Jesús més rebutjava. Ell “saltava” sovint davant les normes establertes, sobretot si aquestes generaven marginació i discriminació, i aquesta certament ho feia…
Jesús agafa la ma dels malalts. De fet, la majoria dels seus miracles consisteixen en això. “Talita cum” li va dir a noia malalta greu, és a dir, “noia, aixeca’t”. Es de suposar que li va agafar la fa i la va ajudar a aixecar-se. I la noia es va curar… Quan Jesús ajuda a aixecar-se, d’alguna manera està dient: “torna a ser persona, recupera la teva dignitat!”
Jesús toca als malalts, arriscant-se, i no només pel contacte que li podia transmetre la malaltia, sinó també per la impuresa… En aquell temps, tocar un malalt –com tocar un mort o entrar a casa d’un no jueu– suposava quedar estigmatitzat, impur per sempre! Jesús “passa” de tot això! Toca als malalts, entra a les cases, parla amb tothom. Com dèiem ahir, “se la juga” per la gent. L’important és el bé de les persones! “Déu estima tothom, bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos” diu en un moment de l’evangeli.
Tant de bo que tot això que ens està passant desvetlli en nosaltres actituds més humanitàries amb la gent, com la d’aquesta infermera que, malgrat l’estrès de la UCI, es busca temps per agafar la ma dels seus pacients. El món seria una mica millor…
Xavier Moretó, rector.
Sense comentaris