05 Abr Coronavirus 4 abril 2020
EL RETORN A LA NORMALITAT
Darrerament ja es parla, cada cop més, del retorn a la vida d’abans. Malgrat que les xifres de contagiats i de morts segueixen augmentant, sembla que –segons els entesos– s’està rellentint, és a dir, estan baixant respecte als dies anteriors. Com diuen els periodistes –tot recordant una frase cèlebre atribuïda en temps de guerra, per variar– : “potser no estem al final del conflicte, però potser si hem arribat al principi de la fi…” Aquesta dada ha generat tot un seguit d’expectatives. Això i el fet que el presidente del gobierno hagi decretat –malgrat que ha demanat una pròrroga de l’estat d’alarma– la fi de la inactivitat pels treballadors d’empreses de productes no autoritzats. El dia marcat és el 13 d’abril. Falta un setmana…
Tanmateix, els experts ja estan dient que el retorn a la normalitat haurà de ser molt progressiu. No serà de cop. Si ho féssim així podria ser molt perillós. Hi ha el risc de rebrot molt evident. Per això recomanen una progressió: primer els joves –i potser en dies alterns i amb controls–, els nens –sempre acompanyats– i, al final de tot, els més grans. També s’haurà d’evitar la concentració de un gran nombre de persones en un mateix lloc. Per tant, nosaltres els cristians, ho tenim clar: concentrem persones i la majoria son grans…
El fet que ja s’estigui parlant del retorn és un motiu d’una certa esperança. En una expressió també molt sovintejada: “estem veient la llum al final del túnel”. És una bona notícia però –com també se’ns diu insistentment–: “no hem de baixar la guàrdia!” De nou, molt militar… Tanmateix, res tornarà a ser com abans… Fins i tot –com diuen la majoria d’analistes– les coses canviaran a nivell mundial. Pot ser una oportunitat…
Ahir vaig llegir un article d’opinió que deia que aquest virus ha deixat “al descobert” tots els errors del capitalisme i citava: reduir-ho tot a l’economia, el centres de poder, l’abús dels més rics… Les relacions entre països hauran de canviar. Ja que la majoria accepten que hem d’anar “tots a la una” per superar aquesta situació, potser podria ser una bona oportunitat per reforçar el paper d’organitzacions internacionals tipus l’ONU, per exemple. De fet, aquesta organització va néixer després d’un altra gran conflicte que esmentàvem fa uns dies: la II Guerra Mundial. Una altra exemple podria ser el Tribunal Internacional de Drets Humans, nascut després de l’holocaust jueu, per jutjar crims de guerra. Aquesta podria ser l’ocasió per veure les coses d’un altra manera, menys exclusiva, fomentant la solidaritat internacional. Una visió nova…
Avui, els cristians celebrem el Diumenge de Rams, l’iniciï de la Setmana Santa. Jesús entra a Jerusalem aclamat per la gent –al damunt d’un ase, que ni tan sols era seu… – i comença el seu camí final que el portarà al Calvari. De fet, en la celebració d’avui, ja hem escoltat el relat de la passió. Ell ho sap que morirà i els hi diu repetidament als seus deixebles, però aquests no se l’acaben de creure. “Això acabarà malament…” els ve a dir. Però, qui s’ho anava a pensar! Tanmateix, els anuncis de la passió sempre acaben anunciant la resurrecció…
Dels relats post-passió –els que anomenem de les aparicions– l’evangelista Lluc ens posa en el seu evangeli un relat molt especial, exclusiu d’ell. Els altres evangelistes no el tenen. És el fragment que és coneix com “els deixebles d’Emmaús”. Dos deixebles –alguns diuen que potser eren un matrimoni– van tot “xino xano” de Jerusalem a Emmaús –la distància que pels jueus era permesa de caminar en dissabte… – i, tot comentant el que havia passat, Jesús ressuscitat els acompanya. Pel camí, tot parlant, aquells deixebles van canviant l’actitud i passen de la decepció i la impotència més grans a la novetat més inesperada, del “ha estat molt bé però tot s’ha acabat” al “tot torna a començar”. Al final del camí el reconeixen –partint el pa, és a dir, en l’eucaristia– i afirmen davant els altres deixebles: és veritat, està viu, ha ressuscitat! Passen de la foscor a la llum…
Hi ha una frase del llibre de Job que sempre m’ha impactat: “hem d’agrair Déu els bens que tenim i no hem d’agrair els mals?” Evidentment, no ens està dient que Déu ens porti mals i que n’hem d’estar contents. Un altra llibre de la Bíblia, el primer de tots, el Gènesi, en el relat de la creació ens diu clarament: “i Déu veié que tot era bo”. L’escoltarem a la Vetlla Pasqual. Déu no té la culpa ni vol el mal del món, dèiem fa uns dies. Tanmateix, no hem fet algun cop experiència de que dels mals que a voltes ens sobrevenen n’hem tret algun bé, potser alguna lliçó per a la vida? És la experiència de Job, que del seu mal –una malaltia terrible– en treu un gran bé. Jesús mateix n’és també un bon exemple: Ell mor per ressuscitar. Del fracàs més gran, la mort, en surt la victòria més gran, la vida nova i per sempre. Aquesta és la l’experiència del deixebles d’Emmaús i dels altres: “aquell que tots hem vist morir a la creu, està viu!”
En treure’m alguna cosa bona de tots això? Aparentment sembla que no, que tot és una gran desgràcia que hem de superar el més aviat possible i punt. Que hem de vèncer “éste maldito virus” d’una vegada (és la frase d’un bisbe…) Dit de passada, els cristians no podem maleir ni res ni ningú, ni que sigui un ents microscòpic tan mortífer… Jesús no maleeix sinó que perdona als qui l’estan matant…
Tanmateix, la nostra esperança –tant la que ens ve de la fe com la que és pròpia del gènere humà– ens diu que potser si. Potser veurem alguna llum que ens ajudi a canviar, a millorar com a persones i com a humanitat.
Ara que comencem a veure la llum al final del túnel, potser veurem alguna llum en les nostres vides. Jesús ens diu: “vosaltres sou la llum del món”. Veure la llum i “passar-la” al del costat. Aquesta és la missió de tot cristià però també de tota persona humana.
Xavier Moretó, rector.
Sense comentaris