31 Mar Coronavirus 30 març 2020
QUINA BONA FEINA FAN ELS NOSTRES SANITARIS!
Aquests dies tothom parla de la feina que fan infermers i infermeres, metges i metgesses. Tots els hi estem agraïts de la seva dedicació, per les hores que hi posen, del tracte que donen als malalts, dels riscos que prenen… Per què, de tant de contacte que tenen amb els malalts, ells i elles també s’infecten. Ahir vaig llegir un article que en parlava en detall de la tasca que estan fent, especialment amb els més greus, els que estan a les UCI’S.
Per començar, per cada pacient greu hi han de estar quatre infermers/eres. Se’ls ha de posar bé en els llits, col·locar adequadament els respiradors, mirar que no s’angoixin, administrar els medicaments, tombar-los de tant en tant… Els respiradors fan la feina que els malalts no poden fer. En tenir els pulmons afectats no poden aspirar adequadament però la tendència del malalt es de respirar més ràpid que la màquina. Per això se’ls ha de subministrar tranquil·litzants, per tal que deixin treballar adequadament a la màquina. En alguns casos se’ls ha de sedar. També convé posar-los “de boca terrosa” per tal que respirin millor. Aquesta és una tasca delicada, sobretot tenint en compte tots els aparells a que estan connectats. A molts els intuben només arribar. A tot això s’ha d’afegir la incomoditat de que han de treballar amb tot el “pijama” (mascareta, ulleres, bata, guants…) Amb uns virus que es transmet tan fàcilment cal estar ben protegits. No es cert que es transmeti per l’aire. Ho fa per la saliva –aquestes petites gotetes que ens surten quan parlem o esternudem– i per les mans, pel contacte. Per això és tan important rentar-se-les sovint i mantenir les distàncies.
El tema de la protecció també té la seva complicació. S’ha de fer bé i dedicar-hi temps. Els sanitaris tenen uns dibuixos sempre davant per seguir tots els passos. A tot plegat hi hem d’afegir les jornades maratonianes que fan –sovint amb torns de 12 hores–, que molts ja no s’estan amb les famílies –per por de contagiar-les– i que viuen en un estat d’alerta permanent.
L’altra dia va sortir a la tele un sanitari que vivia en una rulotte a prop de l’hospital. Així evitava desplaçar-se cada cop i, sobretot, la possibilitat de contagiar a la seva família. “Mireu” deia. “tinc de tot: tele, espai, comoditat…” però lluny de casa, dels fills… Per a postres, no poden tenir el contacte que tenien abans amb els malalts i això els produeix una gran decepció. I no només amb els malalts. També amb els familiars. El cap de serveis del Clínic va dir l’altra dia que, quan passi tot això, hauran d’obrir un servei d’assistència psicològica per a tots els sanitaris que estan patint aquesta situació de estrés continuat. De fet, molts ja estan rebent ajut psicològic…
Aquesta dedicació i entrega em fa pensar que, veritablement, estan donant la vida. Lo seu és vocacional. Segurament, quan es varen fer metges i infermers ja hi comptaven que així serien les seves vides però –com admeten la majoria– mai haurien pogut sospitar que passarien una situació com aquesta. Molts ja estan al límit de les seves forces, físiques i mentals…
Jesús estava sempre amb la gent, especialment els malalts, i també Ell, de tant en tant, es sentia desbordat, al límit de les seves forces. Hi ha un passatge de l’evangeli on Jesús diu als seus deixebles: “anem a reposar una mica”. Aleshores pugen a la barca i es dirigeixen a l’altra riba del llac amb la intenció de descansar. Però la gent, en saber-ho, varen anar a peu per la vora del llac de manera que, en arribar-hi Jesús i els deixebles, s’estaven tots asseguts, esperant… Jesús llavors els podia haver acomiadat. La raó era lògica: li calia descansar una mica per tal d’estar millor més endavant. És el que nosaltres diem “carregar piles”. Té sentit. Segurament és el que hauríem fet nosaltres. Li podríem dir que seria com una inversió… Però Jesús no fa això. Ell –ens diuen els evangelis– se’n compadí per què eren “com ovelles sense pastor” i els va seguir parlant llargament, de la barca estant… La seva dedicació el va portar a renunciar a ell mateix i a donar-se. Els nostre sanitaris estan fent el mateix. Ells ja no compten, no son importants. Els primers son els malalts que atenen. Per això crec que estan donant la vida, molt semblant al que feia Jesús.
Gràcies! Quan surto cada dia a aplaudir-los puntualment a les 8 del vespre penso en tot això. Necessiten el nostre escalf, el nostre suport i la nostra pregària. La manera que tenim els cristians d’ajudar “a distància” –ja que no ens deixen apropar-nos– és amb la pregària.
Preguem Déu pels nostres sanitaris. No cal fer grans parra fades. Una pregaria breu i directe. Jesús també ho diu a l’evangeli: “no per parlar molt en la pregària, Déu us escoltarà més. Ell sap el que us convé abans que li digueu…”
“Senyor, doneu-los força per afrontar aquests moments tan difícils. Doneu-los coratge per a no defallir. Amén.”
Xavier Moretó, rector.
Sense comentaris