26 Abr Coronavirus 25 abril 2020
UNA OPORTUNITAT PERDUDA
Avui tothom està pendent del primer pas del des confinament: la sortida dels nens i adolescents. Les normes son estrictes: sempre acompanyats, sense poder-se relacionar amb d’altres nens, sense poder entrar als parcs, només una hora, només un quilòmetre… Moltes condicions però “algo es algo”. Porten més d’un mes tancats. Podran prendre l’aire… Tanmateix, els científics ja han posat el seu “toc d’alerta”. Entre aquesta mesura i la del retorn dels treballadors de feines no essencial podria donar-se un repuntament d’infectats. Cal estar alerta.
Mentrestant segueixen les “pica baralles” entre “el estado” i les autonomies, sobretot la catalana. El “gobierno” no cedeix, vol tenir el control. Ara, el president Sánchez parla d’aplicació de les mesures de des confinament “según los territorios” –no fos cas que s’interpretés que donava més pes a les autonomies– i els presidents autonòmics protesten. “Això no és el que varem parlar!” “Aquesta centralitat ens ha perjudicat!” diuen. I tenen raó. Els qui tenien les competències en sanitat eren les autonomies. Aquesta postura tan inflexible –possiblement motivada per l’extrema dreta o la dreta extrema, com es vulgui dir– s’ha traduït en errors com els tema de la compra de material per donar als sanitaris, els qui estan en primera línia. Descoordinació, improvisació, mala gestió… Tot per una postura rígida que no beneficia a ningú però que, sobretot, peca de poca visió d’estat. Per què haver confiat més en els governs locals –autonomies, ajuntaments…– que son, de fet, els qui estan més a prop de la gent, hagués estat, no només més intel·ligent, sinó també més pràctic de cara al futur. Per què el problema d’encaixar Espanya amb la resta continua vigent…
Per què si algú pensa que tot això ha esborrat el problema de Catalunya amb “el estado”, per exemple, s’equivoca. Segueix havent-hi una part important de la població a Catalunya que no vol saber-ne res amb la resta d’Espanya i ara potser encara més. Aquestes postures autoritàries, amb els militars parlant en les rodes de premsa –i dient bestieses, com lo del “nuestro amigo el virus” o el seu paper de defensa del govern–, o aquestes referències constants a la unitat a ultrança –sense respectar les diferències– no ajuden gaire. Ara, al menys, s’han adonat que la presència de militars és contraproduent i ja no sortiran més… Menys mal! Però, tot plegat, és despropòsit, una oportunitat perduda… Quan un poble es sent oprimit i poc respectat com a poble, quan només es cerca governar amb “autoridad y mando”, la gent és rebota. És una postura que no té futur. Tard o d’hora es torna en contra del que la promou…
En temps de Jesús, els romans exercien també una postura autoritària. Tenia la seva lògica. Volien “dominar” a la població, mantenir l’ordre al preu que fos. Era un imperi, amb un emperador al davant, un dictador amb dret diví… No us sona? Tanmateix, la política romana era d’una “certa tolerància” amb els costums i els governs locals. S’ha de reconèixer que era una política intel·ligent. És varen adonar que només amb la força bruta no aconseguirien res. En els territoris que ocupaven hi posaven un procurador –normalment un polític “titella”, amb un ull sempre mirant cap a Roma– i que, sobretot, s’ocupava de garantir el cobrament dels impostos. Però si hi havien disbauxes, trucaven de seguida a Roma –és una manera de parlar– i treien els soldats…
A Palestina, la situació estava bastant “al límit”. La població es sentia oprimida i sotmesa a uns que no eren dels seus. Els romans toleraven els seus cultes a condició que paguessin “religiosament” els seus impostos. Però el clima era sempre de revolta. Els zelotes –entre els qui es comptaven alguns deixebles– estaven sempre disposats a agafar les armes i enfrontar-se violentament als seus opressors. Mentrestant, els romans exercien el seu poder de dominació per la força. Saquejaven, dominaven, executaven… Les crucifixions eren habituals. Era una eina més de dominació. Fins que va arribar la revolta. L’any 60 dC el poble es va revelar. És el que rep el nom de “la guerra jueva”. La reacció no es va fer esperar. Els romans van actuar amb contundència: varen enviar-hi varies legions que encerclaren Jerusalem, l’assetjaren i la destruïren, enduent-se’n els tresors del temple –l’Arca de l’Aliança i la Meronà– cap a Roma, com a botí de guerra. Era el que feien sempre. Jerusalem quedà arrasada i el poble sotmès. Havien guanyat. Ja podien tornar a cobrar els seus impostos… Al cap de vall, les motivacions per a la dominació dels pobles sempre han estat –i encara son– econòmiques. No us es familiar?
Fa uns mesos vaig anar a veure la darrera pel·lícula del director Almenabar, la que explica el testimoni de l’escriptor i poeta Miguel de Unamuno, després de la victòria franquista. Encara es podia anar al cinema… Us la recomano. Em va agradar, sobretot per què vaig poder escoltar, tot sencer, el discurs d’Unamuno, el que va fer davant els falangistes que l’increpaven. Déu ni do! D’aquest discurs, la frase que ha quedat és aquell “venceréis però no convenceréis!” Ha passat molt de temps des de aleshores però el problema segueix al mateix lloc. La autoritat guanya, però no convenç. Tard o d’hora torna a sortir tot un altra vegada…
Tant de bo que aquesta situació que estem patint faci canviar la manera de fer dels polítics que ens governen. Deixar-se de postures rígides i inflexibles, saber escoltar a la gent, saber respectar la diversitat, saber governar “a llarg termini”, cercant el bé de les persones, respectar els drets i les llibertats.
Els “tics” autoritaris no tenen cap futur. Ara s’ha vist molt clar amb la postura de la policia, que ha posat més de 600 denúncies per incompliment del confinament. A més, de forma bastant arbitrària, amb abús d’autoritat inclosa… Això no genera cap empatia amb les forces de seguretat que, de fet, estan al servei de la població. Només fa por. Així no es pot governar…
I saber respectar també la llibertat d’expressió. Tanmateix, potser millor que ho deixi corre. No fos cas que em fessin una visita… Seria molt desagradable.
Xavier Moretó, rector.
Sense comentaris