Coronavirus 21 març 2020

22 Mar Coronavirus 21 març 2020

LA MORT I LA VIDA, LA MALALTIA I L’ESPERANÇA

Unes de les realitats que més costa d’acceptar en el nostre temps és el patiment i la mort. No és estrany. Vivim en un món on es privilegia el dia a dia, el gaudir del moment. Per tant, el més capacitat, el que tingui més recursos, el més competitiu, serà més capaç de gaudir de tot el que se’ns ofereix. És una mena de cursa. Qui tingui més, guanya! Un món individualista, materialista, hedonista. És valora més a les persones pel que tenen, pel que poden oferir-te, que pel que son. I en aquest “caldo” els millors son els joves. Els grans no compten gaire. El ritme frenètic de canvis i progressos és tan gran que els qui no son capaços de seguir-lo, queden fora. Estan “out” solen dir el joves, és a dir, fora, desfasat… Però tot això ve de lluny. Els historiadors i filòsofs diuen que ve del Renaixement, al segle XV… Llavors va començar a canviar tot. És va passar del teocentrisme –típic de l’Edat Mitjana– a l’antropocentrisme, és a dir, de pensar “Déu és el centre” a “l’home (i la dona) és el centre”. Un canvi radical. Aquesta transformació va portar a Nietzshe a dir la seva famosa frase “Déu ha mort”. Només feia que constatar una realitat: Déu ja no era el centre, ara el centre era l’home i d’aquí al super-home de Marx… Ara, d’alguna forma, “tirem” de tot això…

Per a postres vivim en un món super-tecnificat. EL progrés i la ciència son els protagonistes. La tecnologia i els avenços científics son la solució. D’alguna forma, el gran somni de la ciència, la seva gran aspiració, és vèncer la malaltia i la mort. De fet, gràcies als avenços en la medicina, l’esperança de vida ha augmentat espectacularment. Només cal dir que en temps de Jesús, per exemple, l’esperança de vida era de 30 anys… Ara és de 80 o 90! I, com diuen els castellans, “para muestra un botón”. La criogènia, la congelació dels qui estan a punt de morir –abans que morin– per tal de reviure’ls quan la malaltia que pateixen ja tingui una solució. Una mena de “pròrroga” a la vida per tal de vèncer la mort. Però, quan la persona torni, què trobarà o, pitjor, amb qui es trobarà? No importa, hem vençut a la mort! La criogènia té molts adeptes als Estats Units, la primera potència, els més avançats…

Un món que amaga el patiment i la mort. Ara recordo una parròquia on vaig estar, Sant Ramon Nonat, a Les Corts, tocant a l’Hospitalet. Al costat de la parròquia hi ha el Cementiri de Sants. Per Tots Sants solíem celebrar una eucaristia enmig del cementiri, a l’exterior, envoltats de làpides. Recordo que hi ha una paret entre el cementiri i els blocs de vivendes, que estan a tocar. Aquella paret no tenia cap funció estructural, no aguantava res. Només tapava, per tal que els veïns no veiessin el cementiri des de casa… Conec una metgessa de l’hospital que viu davant un altra cementiri, el del Poble Nou. Des de casa seva veu les làpides. Doncs els seus amics, quan hi van, li diuen: “com pots viure davant el cementiri’ Quin mal rotllo!”. Val a dir que, per contrast, a la Cartoixa de Montalegre, el cementiri està al mig del claustre. Els monjos el veuen cada matí… Hi han d’altres exemples: els plafons de fusta que varen posar entre el Cementiri de Montjuïc i la zona olímpica per tal que no es vegi o els tanatoris privats d’Horta. Quan els van construir la gent estava preocupada per què els nens podien veure als morts entrant i surtin. “Com se’ls acut posar un tanatori al costat d’una escola!” deien. Els del tanatori responien: “no es preocupin, els cotxes entren i surten del pàrquing soterrani. No es veurà res…” Un món pràctic, funcional i una mica asèptic…

I enmig d’aquest “caldo” va i tenim una pandèmia! Un virus està vencent al nostra món, a la humanitat. Un fenomen global, mundial, davant el qual l’home (i la dona) es sent impotent. Malgrat el nostre il·lustre monarca digui que això només serà un parèntesi, el cert és que, quan tot s’acabi, res tornarà a ser igual que abans. Aquesta pandèmia ens està afectant al més essencial, a la vida i a l’esperança humanes! El pensament, l’economia, la societat, la humanitat en quedarà afectada. Bet aquí que no ho podem tot! Un ents microscòpic, que ni tan sols és visible, un virus, ens ha posat al davant la nostra realitat, la nostra veritat que deia Teresa de Jesús: som febles i moridors. La mort i la vida formen part de nosaltres. Ja no podem mirar més cap un altra cantó. Ho tenim al davant dels nostres nassos!

I com, acostuma a passar, la no-resposta de l’home té una resposta en Déu. Jesús ens diu: “jo soc la llum del món. El qui camina a les fosques trobarà la llum de la vida”. Ens estem quedant a les fosques! Qui ens obrirà el llum?

Demà, més.

Xavier Moretó, rector.