03 May Coronavirus 2 maig 2020
ARA TOCA SORTIR
Ahir varem entrar en la segona etapa de desconfinament. Després del permís per sortir dels treballadors no-essencials de fa dues setmanes i de la sortida dels nens del diumenge passat, ara podíem sortir a fer exercici i passejar sense buscar-nos una excusa, com, per exemple, treure el gos o anar a comprar. En realitat, segons el pla de desconfinament dictat pel gobierno, estem en l’etapa 0. Dintre d’una setmana estarem en l’etapa 1, on “teòricament” hi entrem nosaltres. Dic “teòricament” per què aquestes coses canvien cada dia. Ara, finalment, sembla que el gobierno està disposat a “baixat del burro” i deixar que les autonomies diguin la seva. Podria ser que s’abandonés el criteri absurd de “las provincias” i que les decisions fossin més realistes, preses per la gent que coneix el territori. La motivació és –com sempre– política. Davant l’amenaça de no votar una tercera pròrroga del estat d’alarma –feta sobretot per bascos i catalans– el gobierno ha decidit recular… Però, igual que les perruqueries i els restaurants coneixen avui les condicions per obrir –dos dies abans de fer-ho… –, podria ser que a última hora a nosaltres ens passés el mateix. Seguim amb la improvisació, el desconcert i el “anar tirant”, tan típic d’aquest país, també del nostre. Nosaltres potser som una mica més competents però hem de reconèixer que també ho fem. Ja ho diu la cita popular: “qui dies passa, anys empeny…”
Per cert, sembla que aquella primera sortida –la dels treballadors de feines no essencials– ha anat bé. Han passat quinze dies i no s’ha verificat cap repuntament com a conseqüència. Menys mal! Ara queda veure què passarà dintre de uns altres quinze dies de resultes d’aquestes noves sortides. D’entrada ja ha sorgit la polèmica per un fet que s’ha donat a Madrid: la clausura del centre de Ifema, el pavelló extra que va servir per habilitat un munt d’Uci’s de més per atendre als malalts més crítics. Segurament enduts per l’entusiasme –i també per la inconsciència– s’agrupava tot de gent per felicitar-se i fer-se fotos, amb l’alcaldessa al cap davant, sense respectar les distàncies! Seria paradoxal que ara, com a fruit d’aquesta imprudència, repuntessin els casos justament des de un recurs que estava pensat per combatre’ls. Quina poca traça, no? Això portarà cua…
I ara “toca sortir” i la gent ho ha fet. Alguns ja han dit: “hi havia moments que era difícil mantenir les distàncies, fins i tot anant amb bici…”. Sempre fem igual: quan toca, toca. No sabem esperar. No hi ha paciència. És el “ho vull tot i ara!” tan típic del nostre temps. La immediatesa. Però això no és d’ara –valgui la redundància–, ja fa temps que dura. Ja fa temps que el nostre món ens diu què i quan hem de fer les coses. Ara toca fer vacances, ara celebrar el Nadal, ara treballar, ara anar de rebaixes i comprar, encara que moltes de les coses que comprem no les necessitem per a res… És la compra “compulsiva”, que gratifica pel sol fet de fer-la. Això ja està estudiat, sobretot per les empreses…
Vivim en un món una mica programat. És més, en el fons, potser ens agrada i tot. Certament, és més fàcil viure així. Tanmateix, on queda la llibertat, les decisions personals, el “fer i anar-se fent”, tan propi de la nostre condició humana. No es estrany que, de tant en tant, es senti dir: “jo soc així per què m’han fet així” i es doni la culpa a la societat, als pares, a l’educació rebuda o a les circumstàncies, sense cap responsabilitat pròpia. Doncs, no, això és fals! Cadascú es responsable de la seva pròpia vida. Cadascú pren les seves decisions, és més, aquestes decisions ens conformen com a persones. Ens anem fent! No si val donar sempre les culpes als altres. És el més fàcil de fer però també el més irresponsable…
Recordo que quan va sortir la malaltia de la Sida que es comentava que una actitud típica dels qui la patien era donar les culpes a la societat. Ara s’està reproduint una mica la mateixa actitud. Esperonats per l’estil del President dels Estats Units –certament impresentable– la culpa sempre és dels altres. Jo no! Jo ho faig tot bé! Soc perfecte!
Aquesta actitud també l’he vist sovint entre els joves. No es estrany. Una societat que els enalteix tant, que valora tan el ser “sempre jove”, no pot més que suscitar una certa superioritat en ells, especialment respecte als més grans. Però la conseqüència lògica, la idea imperant que es desprèn, sempre és la mateixa: exigir els drets sense pensar tant en els deures… I això ho fem tots, tan grans com joves. És l’enaltiment del “jo” tan nostre, que ens fa oblidar la nostra responsabilitat i la nostra llibertat, que també la tenim. N’hem de ser conscients que vivim en un mon que tendeix a manipular, a fer-nos anar una mica “a toc de pito” per poder-nos manejar millor i que això va en detriment de la nostra llibertat personal…
En aquest sentit, les crides que Jesús fa en l’evangeli a esdevenir persones lliures son clares. “La veritat us farà lliures!” els hi diu a la gent. I això ho va dir en un context de privació de llibertat, d’opressió i manipulació, d’esclavitud –com veiem ahir– i de persecució. És més, els evangelis varen ser escrits en temps de persecució. És l’època dels màrtirs. Se’ls matava pel que creien, per què no feien com els altres, per què es negaven a donar culte a l’emperador… Ell ens parla de l’autèntica llibertat, la que es manifesta en cadascú de nosaltres, la que el món no ens pot donar…
Tant de bo tota aquesta situació ens faci aturar una mica en el nostre ritme frenètic de “fer coses”, de fer-les sempre “quan toca”, i ens ajudi a pensar una mica: què estic fent?, què vull fer?, per què ho faig? I, el que és més important: quines conseqüències tenen les meves accions? En uns moments en que tants “entesos” ens estan dient que res serà com abans, que hem de repensar la nostra manera de fer i relacionar-nos, és adient fer-se aquestes preguntes, no?. Ara és el moment…
Xavier Moretó, rector.
Sense comentaris