14 May Coronavirus 13 maig 2020
MENJADORS
Ahir vaig llegir que al menjador de les Filles de la Caritat de Barcelona –popularment conegut com “de les Calcutes”– es va fer una cua de mil-cinc-centes persones per anar a menjar… Es tracta del menjador que hi ha a l’Església de Sant Agustí, en ple barri del Raval. Les monges de la Mare Teresa ja fa temps que hi son. Varen començar en un petit local que hi havia a prop de la Plaça Sant Jaume i ara estan en un local més ample a Sant Agustí. Funciona amb voluntaris, tan pel que fa als donatius, com la cuina i els qui atenen als pobres. La majoria de les monges son de la Índia. Donen dos àpats cada dia. Normalment hi van els captaires i pobres del barri –un dels més necessitats de la ciutat– però ara s’han trobat amb més gent: aturats, autònoms, gent que tenia feina i que ara ja no té ni per pagar el lloguer. Ja es veia a venir. Amb tanta gent que s’ha quedat sense feina, les ONG’s i parròquies ens haurem d’espavilar! Càritas i el Banc d’Aliments ja han fet una crida desesperada per moure a la gent a fer donatius. Diuen que les demandes de menjar han crescut tres vegades més! Però els menjadors son un indicatiu encara més punyent. Quan persones que fins fa poc treballaven i podien portar una vida més o menys normal de sobte van als menjadors vol dir que la situació és molt greu. Aquest si que és un veritable estat d’alarma!
Recordo que un cop vaig anar a aquest menjador –al primer, amb el que varen començar– a fer de voluntari. Era un dissabte al matí. Hi vaig anar amb un grup de joves de la parròquia. Es tractava bàsicament de parar les taules, donar el menjar, atendre a la gent que venia, rentar els plats. Sobretot hi venia gent que vivia al carrer. Els joves –ja una mica grans. Millor no anar-hi amb adolescents…– es van quedar molt impactats. Mai havien vist gent així però, sobretot, mai havien afrontat una situació semblant. Veure els pobres tan de a prop va ser una gran novetat. Ja només començar varen quedar impactats per veure la sala on s’esperaven per entrar. Brutícia, males olors, baralles… “Hi és clar, viuen al carrer!” els vaig dir. “Què us esperàveu?”. En entrar al menjador, tots anaven ocupant els seus llocs ordenadament. Un cop tenien el menjar servit sempre es feia una pregària de benedicció abans de començar a menjar. Recordo que un dels joves va ser increpat per un dels pobres. “Un poco de silencio!” li va dir. “Vamos a rezar!” A mi em va impressionar lo bé que funcionava tot. Hi havia molt poques monges. Tots eren voluntaris. Constantment arribaven donatius de menjar. No els faltava res. Em va recordar una mica al Cottolengo, que atén nens discapacitats, un altra referent de la ciutat. També ells funcionen amb voluntaris i donatius i no els manca mai res…
És alarmant que els menjadors ja funcionin, a hores d’ara, a ple rendiment. És un indicatiu de que la situació és greu i que –en ser tan aviat– encara ho serà més. A la parròquia també ho hem notat. Malgrat que tenim tancada l’església, seguim donant menjar als qui venen habitualment a buscar-ne però ara ens en venen més. Ens els envien del districte, però també dels CAP’s i de la Xarxa Social del barri. Ara no poden triar el menjar com feien abans –per raó del confinament i les normes de distanciament– però els hi seguim donant. Els donem lots, amb una mica de tot. Ara ja estem atenent persones el mateix dia que venen. Aquí no tenim cita prèvia! És una emergència. No tenen res! Sovint venen famílies amb nens petits…
Tanmateix, nosaltres no ho fem només per esperit altruista, humanitari. També ho fem per això però el nostre cas neix d’una vocació, d’una crida. Lo nostre neix de l’actitud de Jesús, que sempre estava pels més pobres. Un Jesús que mostra un Déu que –si em permeteu l’expressió– sent “debilitat” pels més pobres i marginats. En les portes dels locals hi tenim diverses cites: “dona menjar al famolenc, vesteix al despullat. Llavors naixerà una llum en tu…”, un text d’Isaïes o “comparteix el teu pa amb el qui passa fam, que son germans teus…” també d’Isaïes. Això és el que ens mou.
Recordo una anècdota que fa uns anys es va fer molt famosa, entre d’altres coses, per què la va difondre l’Arquebisbe de Barcelona de aleshores, Ricard Maria Carles, el qui em va ordenar. Eren dues monges que anaven per la Rambla i que estaven assegudes en un banc menjant-se tranquil·lament un “bocata” cadascuna. Llavors se’ls hi va apropar un pobre que els va demanar si els hi podia donar una miqueta… Elles van accedir i li varen donar dels seus “bocates” però amb una condició: mentre se’ls menjava hauria d’escoltar també una miqueta d’evangeli… El pobre hi accedí. Des de llavors a aquestes monges se les coneix com “les monges del bocata”. De fet té molt de sentit per què elles també viuen del que la gent els dona, com el pobre que les va demanar… Aquesta és la seva vocació. També elles eren captaires. Però van saber donar-li a aquell pobre una mica més que menjar…
Què els menjadors estiguin tan d’actualitat vol dir dues coses: que la situació és greu –més de que ens pensem– i que ens hem de moure per col·laborar. I que no cal que ens fixem en el països del tercer món. Ja la tenim aquí! De fet, els de Creu Roja i Metges Sense Fronteres han tornat dels països on estaven per venir a col·laborar…
Ens hi hem de posar tots a ajudar als més necessitats amb el que puguem. La gent pot estar farta de tan aïllament, pot estar en fase depressiva, pot estar frustrada per tot com està anant. És perfectament lògic. Però quan tens la nevera buida… Si no ens hi posem tots, les conseqüències poden ser molt més greus. De fet, d’entrada, ja es preveu un augment de robatoris i de la delinqüència als carrers… I és que, com diu un jesuïta amic meu, que ha col·laborat a missions en països del tercer món i “les ha vist de tots colors”: “Deixem-nos estar de tonteries! Quan hi ha fam, hi ha fam!”
Xavier Moretó, rector
Sense comentaris