Article coronavirus de Sant Ignasi de Loiola : Els escrupulosos
22219
single,single-post,postid-22219,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

CORONAVIRUS 10 DESEMBRE 2020

10 Dic CORONAVIRUS 10 DESEMBRE 2020

Els escrupulosos. Coronavirus Sant Ignasi de Loiola

On posem la nostra salvació?

ELS ESCRUPOLOSOS (2ª part)

Aquesta pandèmia –ja ho he dit en d’altres articles– ens està posant a proba en molts aspectes, un d’ells –un dels que més m’interessa– és el de la fe. D’alguna manera està desvetllant aspectes “una mica foscos” del nostre seguiment de Jesús. En aquest sentit –i sense menystenir les conseqüències més greus: els malalts i els morts que ens està deixant i la pobresa que està generant– poden esdevenir uns elements de conversió. Molt adient en aquest temps d’Advent. Ara voldria centrar-me en els escrúpols. Ja és la segona vegada…

Per què, d’on neix el comportament escrupolós? Doncs té els seus orígens en la por. Sovint em trobo pel carrer persones –normalment grans– que em diuen: “ho sento mossèn. No vinc a missa perquè tinc molta por…” És normal. La gent gran és un grup de risc. Sempre els contesto el mateix: “no és preocupi. És normal. Fa bé. Quedis a casa i miri la missa per la tele…” Però sempre em quedo amb el dubte: on posem la nostra confiança? Només en les mesures de prevenció? I la nostra fe, quin lloc ocupa? Per què la fe l’hem de viure en la vida…

Un altra constatació en aquest sentit: tenen més por els fills que els pares. Curiós. Tanmateix, no ho és tant quan es constata que sovint els pares tenen més fe o, si més no, la viuen més. Els fills solen tenir la fe justa per dir que creuen però que no practiquen. Massa justa per posar la confiança més enllà de les mesures de protecció. Algun fill ha arribat a amenaçar als pares d’aquesta manera tan contundent: “si vas a un lloc on no es segueixen les normes no tocaràs al meu fill…” Lògic. Molt “del món”. Tanmateix, sorprèn que, a voltes, també profereixin amenaces els cristians de parròquia. Això ja és més preocupant…

Un altra cas. Un fidel em ve al final de la missa i em diu molt esverat: “la gent s’està concentrant a la sortida! Mossèn, faci alguna cosa!” Vaig intentar tranquil·litzar-lo. “No pateixi” li vaig dir. “De tota manera tots van amb mascareta, no s’aturen i el lloc està ventilat. Van sortint. Si vol pot obrir l’altra porta, sortiran millor. Faci-ho vostè mateix…” També li vaig dir que en llocs com el metro o el bus la gent va molt més amuntegada i es permet. Això sí, porten mascareta obligatòriament i està ventilat. “Per tant, potser no és tan greu…” li vaig dir. No el vaig convèncer. Vaig poder constatar que, certament, la por paral·lelitza i potser també és una dificultat per escoltar i raonar…

Tot plegat em porta a preguntar-me: quines son les nostres prioritats com a cristians? On posem la nostra confiança? Perquè Jesús és molt clar a l’evangeli. “No tingueu por” ens diu, i també “perquè us preocupeu tant de què menjareu i el què beureu? Mireu els ocells, no treballen ni filen i Déu els alimenta. No valeu vosaltres molt més que ells, gent de poca fe?” La seva vida va ser un confiar en Déu sempre, fins i tot quan ho tenia més magre, en el moment de la mort, des de la creu… És clar que, potser quan es van llegir aquests fragments a missa, alguns estarien distrets mirant si es complien les mesures de protecció… A voltes, davant d’alguna observació escrupolosa, penso: “i si li preguntés que hem llegit a l’evangeli? Potser no m’ho sabria dir…” Però no ho faré. Podria ser una mica humiliant…

A la pregària anomenada sacerdotal –de l’evangeli de Joan– Jesús, poc abans de morir,  s’adreça a Déu en aquests termes: “Pare, prego per ells. No son del món com jo tampoc en sóc. Deslliura’ls del Maligne” Ras i curt: en qui confiem més, en Déu on en les mesures? En Déu o en la vacuna? La pregunta es pertinent per què, ara que ja s’està començant a vacunar a la gent, se’ns està presentant la vacuna com la nostra salvació. Però jo diria que pels cristians la salvació ve d’un altra lloc, no?…

Els escrúpols ens paral·lelitzen, ens tanquen a casa, fins i tot ens condicionen en el tracte amb els altres, sovint acusant i amenaçant. Ens fan esclaus.

Jesús se’n va trobar uns quants d’escrupolosos i mai li van caure gaire bé. Sempre es ficava amb ells. Sovint els contradeia. Eren els fariseus, sempre a punt per “furgar” per poder-lo acusar. Acostumaven a fer-ho amb petites coses sense importància…

Sant Pere, en la seva 1ª carta, diu: “tingueu paciència amb els escrupolosos” i posa al mateix Jesús com exemple. “Ell no va venir a fer la seva complaença i es va lliurar” diu.

Jo crec que Sant Ignasi diria que els escrúpols no son de Déu. I si no son de Déu, de qui son?

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 18:29h, 10 diciembre Responder

    ¡Ay, ay, ay”, me parece que esta vez voy a hacer de abogado del diablo. ¡Los pajarillos del cielo y los lirios del campo! ¡Si alguien me ha seguido, recordará que ya escribí sobre esto! La imagen es maravillosa. ¿Quién cuida de los cientos de pajarillos que en cada helada caen, muertos, de los árboles? Yo creo en la providencia divina. Lo que me pregunto es por qué ha de ser más providente conmigo que con los cientos de hombres mujeres y niños que mueren ahogados en el mar o de hambre en su tierra. Yo, como seguramente muchos de los que me lean, he experimentado la providencia, el amor de Dios, en tres ocasiones, de forma clara, que no explicaré aquí, y a lo largo de mi vida, y me siento muy agradecido por ello, pero creer en la providencia no me hará tentarla exponiéndome conscientemente al peligro. Cuando la primera oleada, en marzo, estuve dos meses sin ir a misa y sin comulgar, hasta que no pude más y decidí volver, y así he seguido, salvo los días en que, el dolor me lo ha impedido. Pero hago todo lo que está en mi mano para evitar el contagio: gel, mascarilla, y distancia, procurar no tocar nada, y no tocarme la cara. Y si la iglesia se llenase, o hubiera cien personas, me lo pensaría ¿Miedo? Más que de morir, de la forma de hacerlo, insuflado por la nariz con una máquina, o dejado en un rincón ahogándote, atiborrado de morfina en el mejor de los casos, si alguien decidía que eras demasiado viejo para ocupar un respirador. Creo que observar todas las precauciones que están en nuestra mano, las ya citadas, más evitar las aglomeraciones en las que mantener la distancia es imposible, aunque sea al aire libre o con ventilación en recintos cerrados, es prudencia, aunque todo el mundo lleve mascarilla. Escrupulosidad es vivir angustiado por el temor al contagio, lavarse las manos continuamente, y no solo con frecuencia, ponerse el termómetro cinco veces al día y dejar de hacer lo que se tiene que hacer, por miedo, cuando no hay un motivo psicológico que lo justifique. Y credulidad es pensar que las medidas dictadas nos protegen absolutamente.
    La providencia divina, por razones que no comprendemos, pero que existen, no está salvando del contagio a miles de personas en el mundo en este momento, ¿por qué iba a salvar a cada uno de nosotros?
    Evidentemente no se puede convertir el hogar y menos los espacios públicos cerrados o abiertos en lugares asépticos como un laboratorio de microbiología, pero si nuestros conciudadanos se hubieran abstenido estos días de beber cerveza en bares y terrazas fiando menos de la providencia y más de la higiene y de la responsabilidad ciudadana, tendríamos mejores números indicadores del estado de la pandemia. Hay un refrán tan sabio como cínico que dice “Cuídate y Dios te cuidará”. En Lucas 4,9-12, cuando el diablo induce a Jesús a tirarse desde lo alto del Templo, que los ángeles, según estaba escrito, lo sostendrían, le contesta “No tentarás al Señor tu Dios” y no sé si quiere decir que no lo tiente a Él, o que no tiente al Padre que manda en los ángeles, o las dos cosas. En cualquier caso, y aunque el Señor no conociera el refrán, no tentó a Dios y no se tiró, como quería el diablo.
    Respecto a la vacuna, creo que se la espera con una mezcla de esperanza y de recelo. El dilema vacuna o Dios, es claro. Confiar en Dios de el que se espera la salud y ponerse la vacuna que Dios le proporciona a través de su médico. Como se hace con cualquier medicamento cuando se enferma.
    En resumen, creo que no es una cuestión de fe. Fe toda. Esperanza toda. La salvación eterna nos vendrá por la fe. Y la salvación de las enfermedades por la prevención, los medicamentos, las vacunas, y la voluntad de Dios. Los milagros sabemos que son posibles, pero no probables.
    G.L.

Contestar abajo Volver