És cert, vosaltres beureu el meu calze...
22646
single,single-post,postid-22646,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

És cert, vosaltres beureu el meu calze…

25 Jul És cert, vosaltres beureu el meu calze…

És cert, vosaltres beureu el meu calze...

Diumenge 25 de Juliol de 2021, Festa de Sant Jaume. Mc 20, 20-28

“És cert, vosaltres beureu el meu calze…”
Els apòstols: un servei fins a donar la vida

L’evangeli d’avui dona peu a una de les afirmacions més punyents de Jesús i –de retruc– més pròpies de la nostra fe: “qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau…” Un capgirament total de valors! Provem de dir-ho a la gent del nostre temps, a veure què passa? Tots sabem què passaria. La gran majoria se’n riuria de nosaltres o ens prendria per beneits. Qui vol ser el darrer i servidor dels altres? Ningú! En un món tan competitiu i capaç com el nostre tothom vol ser el primer. Doncs això també passava en temps de Jesús…

Tanmateix, abans de dir aquesta frase, l’evangelista ens posa en antecedents. Les mares dels deixebles –que, de ben segur, volen el millor pel seus fills– li demanen a Jesús un lloc de privilegi als seu costat quan vingui el regne promès. Llavors Jesús els hi diu clarament: “no sabeu el que demaneu!” I, certament, no en tenien ni idea. En primer lloc, el regne que Jesús anunciava no era de dominació, força o prestigi. Res a veure. Per tant, era inútil buscar llocs d’honor. Era comprensible que alguns pensessin que el messianisme de Jesús tindria alguna cosa a veure amb l’alliberament del poble jueu dels romans, com va fer Moisès respecte a Egipte. Però ara Jesús els hi deixa clar: “qui vulgui ser el primer que es faci esclau…” Quina decepció! Si els deixebles entenien poques coses del que deia i feia Jesús, ara encara menys! Amb raó molts el tractaven de boig. La majoria –potser també els deixebles– se’n reien d’ell.

Però Jesús els hi deixa clar que les coses no van pel camí del triomf. Repetidament els hi ve a dir: “això acabarà malament!” I aquesta és la segona: “és cert, vosaltres beureu el meu calze”. El “calze” és la mort, el testimoni final, donar la vida. Tots els apòstols ho varen fer, també Jaume, un dels pilars fonamentals de la primera Església. Però abans va experimentar una transformació total. De les ganes de ser protagonista, de proclamar la exclusivitat –Jaume era partidari d’anunciar l’evangeli només al jueus– a la donació total. Déu transforma les nostres febleses –els vasos de terrissa de Pau en la 2ª lectura– per posar-les al seu servei. “Només em gloriaré en les meves febleses” diu també Pau, “perquè gracies a elles es fa present el Crist”. Només Ell és l’important, no nosaltres.

Som servidors. Com deia la Mare Teresa de Calcuta, ja santa: “som com un llapis en mans de Déu…” Quan els deixebles varen entendre això, van començar a fer grans coses, perquè no eren ells els qui les feien…

Xavier Moretó, rector.

 

 

 

 

 

 

 

1Comentari
  • Guillermo Lázaro Gay
    Publicat 17:59h, 13 agosto Responder

    LOS PRIMEROS
    ¿Podría decirse que la humildad es la piedra de toque del espíritu cristiano? En ese caso ¡qué lejos estamos de ese espíritu, los cristianos corrientes! Y ¡qué poco se ha insistido en esa práctica en la enseñanza llamada cristiana, de todos los tiempos! ¡La noble emulación!, ¡el triunfo en la vida! ¿Cuáles eran los ejemplos que se nos proponían en nuestra adolescencia? Podría pensar que en la cabeza de cada educador anidaba el dolor de su fracaso más íntimo. Creo que la vida del cristiano ha sido una sucesión de frustraciones y contradicciones. Aspirábamos a un alto ideal, pero nos acuciaba el deseo de sobresalir. Sólo, quizás, los más afortunados, después de haber vencido, si el triunfo no los había corrompido, podían gozar del fruto de la renunciación y la reconversión. Pero tales personas, si las había, ya no eran aptas para la labor de educadores. Entre estos se adulaba al exalumno fundador de la empresa floreciente. O al médico de fama dueño de la clínica más lujosa de la ciudad. O al político que desde su miserable cargo podía proporcionar favores a la comunidad. Pocas veces, si alguna, y diría que, con escasa convicción, se insistía en que los santos eran los verdaderos triunfadores porque habían conseguido modelar su persona y su vida sobre el patrón de Cristo.
    Es difícil ser cristiano. Esta es la amarga conclusión a la que se llega si se es sincero: Amar a Dios sobre todas las cosas, de verdad, ¡sobre todas! Y al prójimo… ¡Santo cielo¡¡Hacer que Jesús viva en tu miseria! Tarea imposible tiende uno a decir en sus momentos de mayor lucidez. Pero al mismo tiempo se recuerdan las palabras de Jesús, cuando fue preguntado por la salvación “Para el hombre es imposible, pero para Dios, todo es posible (Mt 19:20) . Frente a la irremediable mediocridad de nuestra vida y la fuerza de nuestro deseo, esas palabras son la esperanza que nos mantiene.
    G.L.

Escriu el teu comentari