BUTLLETÍ 164

08 May BUTLLETÍ 164

“Ell els tornà a dir: – Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Jn 20,21) Darrerament, aquestes paraules que Jesús adreça als seus deixebles ressonen en les nostres celebracions de Pasqua. Són unes paraules plenes de sentit i d’esperança. Jesús ha ressuscitat i els deixebles en fan experiència. Les aparicions ens deixen un missatge molt clar d’identitat: el ressuscitat és el crucificat. És ell. Tanmateix, la professió de fe en la resurrecció té unes conseqüències molt directes: suposa viure com ell feia, és a dir, enmig del món… Ser cristià és tenir el tarannà, l’estil de vida de Jesús en nosaltres. Deia un sant de casa nostra, Sant Enric d’Ossó: “és tenir els mateixos gestos, les mateixes actituds, els mateixos sentiments que ell…” De tota manera, no es tracta d’imitar Jesús sinó de deixar que ell visqui en nosaltres. Ens diu Sant Pau: “Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi” (Ga 2, 20) Però com es comportava Jesús? Quin era el seu tarannà? Són d’aquelles preguntes que, per òbvies, es donen per suposades i s’obliden…

Jesús causava sorpresa –i a voltes escàndol– en moltes persones, especialment pel tracte que tenia amb la gent i, sobretot, envers els més pobres. Podríem dir que solia tractar als més deixats, els que podríem dir “no-persones” i els ajudava a recuperar la seva dignitat. Els malalts –especialment els leprosos–, els desheretats d’aquell món, els qui no coneixien la Llei jueva –entre ells i elles dones i nens– eren objecte de l’atenció preferent de Jesús. Amb la seva actitud els restituïa en la seva dignitat. Només cal recordar curacions com la de la sogra de Pere i d’altres per adonar-se que el que ell feia era posar a la persona –malalta o pobra– en el lloc que li correspon en tant que persona humana. Traduït en la nostra percepció de les coses –i per posar un exemple– era com dir-li al “tonto” de poble: “vine, seu al meu costat…” De cop i volta, de forma totalment inesperada, aquella persona torna a ser persona. “M’ha cridat!”  I no només  era adreçar-se  a ells i elles quan  ningú ho feia  i ja estaven condemnats “abans d’hora” sinó que era un entrar en contacte amb ells i elles. Jesús tocava als malalts, parlava amb les dones, deixava que els nens se li apropessin… i això comportava el risc de dubtar de les seves ensenyances o –pitjor encara– quedar impur per sempre! Jesús se la jugava per la gent i ells ho sabien. De fet ell es va fer un més entre els pobres. Ell era pobre. És natural que, en aquestes circumstàncies, els defensés davant els poderosos, que denunciés les injustícies –en consonància amb tota la tradició i la vocació dels profetes*– i que, en conseqüència, els caps polítics i religiosos veiessin en ell una amenaça. De fet, els jueus, per tal de convèncer als romans de condemnar-lo, acusen Jesús d’incitar al poble a la revolta, presentant-lo com una amenaça a l’ordre establert. Us sona d’alguna cosa?…

En el nostre país vivim uns temps molt delicats i no només per la situació política. S’estan qüestionant els principis bàsics de les persones, és a dir, els Drets Humans, fins i tot el dret a la pràctica de la religió… Negar-li a un pres l’assistència a l’eucaristia atempta al principi bàsic de la llibertat religiosa, un dret més fonamental que els mateixos dret humans! És el primer dels drets perquè, d’alguna forma, inclou tots els altres. Si ens diem cristians, seguidors del Crist, alguna cosa s’ha de revoltar en nosaltres quan veiem tot això. O és que pensem que Jesús no es revoltava per dins quan veia els abusos del Temple, on els fariseus s’atipaven de la carn oferta en sacrifici mentre la gent quedava en la indigència perquè havia donat tot el que tenia? O davant l’explotació que es feia de la gent, que se’ls espremia a base d’impostos per construir-se els “palauets” romans dels emperadors –vegis Cesarea de Felips– o l’esclavitud, tan “normal” en aquell temps? Hom coincideix que gràcies al cristianisme es va acabar l’esclavitud. La raó és senzilla: tots tenim la mateixa dignitat de Fills de Déu! Si mirem cap un altre cantó quan veiem tot això o, simplement, diem que no ens hem de ficar en política potser no hem entès l’evangeli… Jesús no feia això. Ghandi deia que el creient que pensi que no s’ha de ficar en política no ha entès ni la religió ni la política.  I el mateix Papa  actual ha dit que  els cristians  s’han d’implicar en política, no només per implicar-se amb el món sinó també perquè pot ser una forma de testimoniar l’evangeli.

Tanmateix, no ens hem de deixar portar per l’odi ni la rancúnia, i molt menys per l’esperit de venjança. Sant Pere ho diu molt bé en la seva 1a carta: “… viviu tots units, tingueu els mateixos sentiments, estimeu els germans, sigueu afectuosos i humils; no torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu, ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció” (1Pe 3, 8-9)

“Pau a vosaltres” diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu també a nosaltres. Siguem persones de pau, esperança i confiança però també de justícia i de lluita envers els oprimits del nostre món. Com diu la pregària eucarística V-C –que porta el títol “Jesús, model de caritat”: “obriu els nostres ulls a tots els sofriments humans /…/ Doneu-nos generositat i decisió per ajudar fraternalment als oprimits i indefensos. Que la vostra Església sigui testimoni de veritat i llibertat, de justícia i de pau…”

Bona pasqua!

Xavier Moretó, rector

(*)Vegeu l’article “profetes d’ahir i d’avui” en aquest mateix Full