ARTICLES PER L’ESTIU
«El Full ja no sortirà fins a l’Octubre però la parroquia segueix funcionant!.
L’stage de Gospel de Sant Ignasi: molt més que una trobada per cantar
El proppassat dissabte 11 de Juny vàrem celebrar a la parròquia una gran trobada de Gospel. Més de 300 veus cantant durant tot el dia! Val a dir que a l’església hi caben, com a màxim, 350 persones… Va ser una gran jornada per aprendre a cantar Gospel, el que en anglès es diu un stage. Varen venir dos professors especialment des de Bèlgica: l’Emmanuel Job i Didier Likeng. Trobades com aquestes ens ajuden a perfeccionar l’estil i a fer “moviment”. Com ja sabeu estem agermanats catorze parròquies i comunitats de Barcelona, algunes protestants. No som un moviment però, de fet, actuem com a tal. La trobada va acabar amb un concert a la Parròquia de Betlem, a la Rambla.
M’agradaria fer una reflexió a voltant d’aquesta trobada i no només pel que fa al cant si no especialment pel que fa a la fe i, encara més, a l’evangelització. Com ja sabeu Gospel vol dir evangeli i evangeli, bona notícia. En aquestes trobades s’acostuma a fer reflexionar al voltant d’aquesta realitat. El professor o professors, entre cançó i cançó, diuen des de on s’ha de cantar el Gospel. Acostumen a dir que es canta des de la fe, la joia de l’evangeli, el missatge de Jesús però també apel·len a la realitat de cadascú. En un altre stage, el que férem abans per Nadal, el Didier ens va dir: “Jo canto Gospel des de la meva realitat, el que sóc ara, amb la idea de que potser demà ja no hi seré. Com si cada dia fos el darrer, aprofitant i vivint cada instant de la meva vida…” També ens va dir: “el qui cregui que canti pensant en la seva fe, en Jesús i el seu missatge. Qui no cregui que canti pensant en el que estima, el que viu…” i “el Gospel ens ajuda a entrar en la nostra interioritat, en el més pregon de nosaltres mateixos” i els creients sabem que allà, encara que no en siguis conscient, hi ha Déu… Però aquest cop em varen impressionar els missatges que ens va adreçar l’Emmanuel Job. En una pausa entre cançó i cançó va dir el mateix que el Didier però amb una diferència important: “heu de cantar des de la vostra vida, estimant la vostra realitat..” i llavors va afegir: “heu d’estimar les vostres malalties perquè formen part de vosaltres… i si teniu càncer, heu d’estimar el vostre càncer…” Quan ho va dir, és va fer un silenci total… No és per a menys! Son paraules fortes i que fan pensar. En la nostra societat la paraula càncer té unes connotacions tràgiques i provoca un refús quasi immediat. L’Emmanuel diu que hem d’aprendre a conviure amb la malaltia, per més terrible que sigui, més encara: em d’aprendre a estimar-la perquè forma part de nosaltres. Pensant-ho bé, és un missatge molt evangèlic. Jesús estava sempre amb els malalts, ensenyant-los a acceptar les seves xacres i malalties des de la fe, fins i tot dient-los benaurats. I Pau ens diu que “tot ve d’Ell i s’encamina cap a Ell”. Tant Jesús com Pau ens proposen de confiar en Déu en totes les circumstàncies de la vida, per més incomprensibles i tràgiques que semblin. Jesús, a l’hort de Gestsemaní, veient com se li venia la creu a sobre –mai més ben dit– prega Déu demanant-li si es pot fer d’un altra manera però acaba dient: “facis la teva voluntat”. Déu no volia que Jesús moris i menys així –cap pare ho voldria– però la seva mort va ser conseqüència de tota la seva vida, una vida d’entrega, donació i servei. Jesús va morir com va viure… i després de morir va ressuscitar. Aquesta és, de fet, la bona notícia, el nostre Gospel.
Tot plegat em reafirma en la conveniència d’apostar pel Gospel: ens permet d’arribar a la gent, especialment els allunyats, dóna una visió esperançada i joiosa de la nostra fe i, en el fons, ens ajuda a difondre el Regne que Jesús anunciava. Perquè com ens diu Pau en la Carta als cristians de Roma: “…el Regne de Déu no consisteix pas en aquest menjar o en aquella beguda, sinó en la justícia, la pau i el goig que venen de
l’Esperit…” (Rm 17, 14)
Xavier Moretó, rector de Sant Ignasi
Comentari de l’evangeli del diumenge (Lc 9, 18-24)
Jesús pregunta a l’Evangeli: “I que diuen els altres que sóc?” Amb la seva pregunta anima als seus amics a estar atents, què diu el vostre entorn? Escolteu la societat en la que esteu? Sabeu escoltar als altres? Com ens recorda sovint el papa Francesc, hem de saber dialogar, hem d’escoltar i parlar amb els que ens envolten , amb la nostra societat. «Hem d’estimar la nostra realitat, com és »
Més endavant Jesús continua interessat en les nostres respostes: “I vosaltres qui dieu que sóc jo?” «El Messies» diu Pere, ràpid, decidit, amb un punt de satisfacció d’haver trobat la resposta adient. Jesús recorda que no cal dir-ho, no cal l’exaltació de la figura sense més, seria inútil. Es cert que Jesús és el Messies esperat però ho serà quan hagi fet el seu camí, és a dir, hagi passat per la vida, hagi agafat la seva creu i hagi ressuscitat.
Com Pere, sovint quedem satisfets quan sabem be les respostes. Jesús en l’escriptura recorda als seus amics, ens recorda a tots, que no es prou saber les respostes, saber la teoria. Les respostes que trobem a l’evangeli, s’han de contrastar s’han de portar a la realitat de la vida diària sense por.
“Qui vulgui retenir la vida la perdrà, qui la perdi la guanyarà” continua Jesús explicant als seus amics . D’alguna manera els pregunta i ens pregunta a tots com estem d’enganxats al que tenim? I sobre tot quines són les coses que prioritzem , quins són els temes que “posem al cor”? Posem massa sentiment a les coses materials que tenim al voltant? i si parlem de persones i sentiments, són els nostres sentiments alliberadors i constructors cap els altres? O més aviat els nostres sentiments cap els altres són possessius? Ofegadors?.
El breu i intens passatge acaba amb una frase dura , tot i que dita amb tota l’estimació, com quan li deia a aquell ric que volia fer les coses encara millor. “Que pregui la seva creu i em segueixi” .
Quan Jesús diu “Que prengui la seva creu”, desvetlla en nosaltres la pregunta de si som capaços d’acceptar les coses com són , les nostres limitacions, les nostres febleses, els nostres moments de desànim i quan continua dient “Em segueixi” parla de que malgrat les limitacions cal continuar endavant .“L’amor dóna força al caigut” com ens demana Jesús, però sobretot ens anima a caminar conjuntament amb Jesús i amb tots aquells que d’una manera o altra hem respost a la pregunta dient sí, creiem que Tu ets el Messies, volem continuar i no estem sols, anem amb Ell, som conscients de la seva companyia i la de tota la comunitat que vol fer aquest camí.
Ens sentim ajudats per la nostra fe?
Grup de Matrimonis PSI