ACTUALITAT 2017

Article adjunt del Papa emèrit Benet XVI

Us posem uns fragments de la Carta Deus Càritas Est del Papa Benet XVI. En aquesta carta el Papa explica molt bé la vocació de l’església pels pobres i la conveniència que hi ha de dedicar-se així a l’atenció dels més necessitats És un text una mica llarg però molt explicatiu de la situació que veiem al voltant nostre pel que fa a la relació de l’església i la societat, sobretot pel que fa als seus diligents.

CARTA ENCÍCLICA.

DEUS CARITAS EST

Amb el pas dels anys i la difusió progressiva de l’Església, l’exercici de la caritat es va confirmar com un dels seus àmbits essencials, juntament amb l’administració dels Sagraments i l’anunci de la Paraula: practicar l’amor cap a les vídues i els orfes, els presos, els malalts i els necessitats de tota mena, pertany a la seva essència tant com el servei dels Sagraments i l’anunci de l’Evangeli. L’Església no pot descuidar el servei de la caritat, com no pot ometre els Sagraments i la Paraula. Per demostrar-ho, són suficients algunes referències. El màrtir Justí († ca. 155), en el context de la celebració dominical dels cristians, descriu també la seva activitat caritativa, unida amb l’Eucaristia mateixa. Els que posseeixen, segons les seves possibilitats i cadascun quant vol, lliuren les seves ofrenes al Bisbe; aquest, amb el rebut, sosté els orfes, a les viudes i als que es troben en necessitat per malaltia o altres motius, així com també als presos i forasters. El gran escriptor cristià Tertul·lià († després de 220), explica com la sol·licitud dels cristians pels necessitats de qualsevol tipus suscitava la sorpresa dels pagans. I quan Ignasi d’Antioquia († ca. 117) anomenava l’Església de Roma com la que «presideix en la caritat (agapé)», es pot pensar que amb aquesta definició volia expressar d’alguna manera també l’activitat caritativa concreta.
24. Una al·lusió a la figura de l’emperador Julià l’Apòstata († 363) pot il·lustrar una vegada més l’essencial que era per a l’Església dels primers segles la caritat exercida i organitzada. Als sis anys, Julià va assistir a l’assassinat del seu pare, del seu germà i d’altres parents a mans dels guàrdies del palau imperial; ell va imputar aquesta brutalitat – amb raó o sense- a l’emperador Constanci, que es tenia per un gran cristià. Per això, per a ell la fe cristiana va quedar desacreditada definitivament. Un cop emperador, va decidir restaurar el paganisme, l’antiga religió romana, però també reformar-lo, de manera que fos realment la força impulsora de l’imperi. En aquesta perspectiva, es va inspirar àmpliament en el cristianisme. Va establir una jerarquia de metropolites i sacerdots. Els sacerdots havien de promoure l’amor a Déu i al proïsme. Escrivia en una de les seves cartes que l’únic aspecte que l’impressionava del cristianisme era l’activitat caritativa de l’Església. Així doncs, un punt determinant per al seu nou paganisme va ser dotar la nova religió d’un sistema paral·lel al de la caritat de l’Església. Els «galileus» -així els anomenava- havien aconseguit amb això la seva popularitat. Se’ls havia d’emular i superar. D’aquesta manera, l’emperador confirmava, doncs, com la caritat era una característica determinant de la comunitat cristiana, de l’Església.
25. Arribats a aquest punt, prenem de les nostres reflexions dues dades essencials:
a) La naturalesa íntima de l’Església s’expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració dels Sagraments (leiturgia) i servei de la caritat (diakonia). Són tasques que s’impliquen mútuament i no poden separar-se una d’una altra. Per a l’Església, la caritat no és una espècie d’activitat d’assistència social que també es podria deixar a uns altres, sinó que pertany a la seva naturalesa i és manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència.
b).L’Església és la família de Déu en el món. En aquesta família no ha d’haver ningú que sofreixi per falta del necessari. Però, al mateix temps, la caritas-agapé supera els confins de l’Església; la paràbola del bon samarità continua essent el criteri de comportament i mostra la universalitat de l’amor que es dirigeix cap al necessitat trobat «casualment» (cf. Lc 10, 31), qualsevol que sigui. No obstant això, quedant fora de perill la universalitat de l’amor, també es dóna l’exigència específicament eclesial que, precisament en l’Església mateixa com a família, cap dels seus membres pateixi per trobar-se en necessitat. En aquest sentit, continuen tenint valor les paraules de la Carta als Gàlates: «Mentre tinguem oportunitat, fem el bé a tothom, però sobretot als nostres germans en la fe» (6, 10).
26. Des del segle XIX s’ha plantejat una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església, desenvolupada després amb insistència sobretot pel pensament marxista. Els pobres, es diu, no necessiten obres de caritat, sinó de justícia. Les obres de caritat -l’almoina- serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin la instauració de la justícia i facin callar la seva consciència, conservant la seva pròpia posició social i desposseint els pobres dels seus drets. En comptes de contribuir amb obres aïllades de caritat a mantenir les condicions existents, caldria crear un ordre just, en el qual tots rebin la seva part dels béns del món i, per tant, no necessiten ja les obres de caritat. S’ha de reconèixer que en aquesta argumentació hi ha alguna cosa de veritat, però també bastants errors. És cert que una norma fonamental de l’Estat ha de ser perseguir la justícia i que l’objectiu d’un ordre social just és garantir a cadascú, respectant el principi de subsidiarietat, la seva part dels béns comuns. Això és el que ha subratllat també́ la doctrina cristiana sobre l’Estat i la doctrina social de l’Església. La qüestió́ de l’ordre just de la col·lectivitat, des d’un punt de vista històric, ha entrat en una nova fase amb la formació́ de la societat industrial al segle XIX. El sorgir de la industria moderna ha desbaratat les velles estructures socials i, amb la massa dels assalariats, ha provocat un canvi radical en la configuració́ de la societat, en la qual la relació́ entre el capital i el treball s’ha convertit en la qüestió decisiva, una qüestió que, en aquests termes, era desconeguda fins llavors. Des d’aquest moment, els mitjans de producció i el capital eren el nou poder que, estant en mans de pocs, comportava per a les masses obreres una privació de drets contra la qual calia rebel·lar-se.
Per definir amb més precisió la relació entre el compromís necessari per la justícia i el servei de la caritat, cal tenir en compte dues situacions de fet:
a) L’ordre just de la societat i de l’Estat és una tasca principal de la política. Un Estat que no es regís segons la justícia es reduiria a una gran banda de lladres, va dir una vegada Agustí: «Remota itaque iustitia quid sunt regna nisi magna latrocinia?». És propi de l’estructura fonamental del cristianisme la distinció entre el que és del Cèsar i el que és de Déu (cf. Mt 22, 21), això és, entre Estat i Església o, com diu el Concili Vaticà II, el reconeixement de l’autonomia de les realitats temporals. L’Estat no pot imposar la religió, però ha de garantir la seva llibertat i la pau entre els seguidors de les diverses religions; l’Església, com a expressió social de la fe cristiana, per la seva banda, té la seva independència i viu la seva forma comunitària basada en la fe, que l’Estat ha de respectar. Són dues esferes distintes, però sempre en relació recíproca.

La justícia és l’objecte i, per tant, també la mesura intrínseca de tota política. La política és més que una simple tècnica per determinar els ordenaments públics: el seu origen i la seva meta estan precisament en la justícia, i aquesta és de naturalesa ètica. Així, doncs, l’Estat es troba inevitablement de fet davant la qüestió de com realitzar la justícia ara i aquí. Però aquesta pregunta pressuposa una altra més radical: què és la justícia? Aquest és un problema que fa a la raó pràctica; però per dur a terme rectament la seva funció, la raó ha de purificar-se constantment, perquè la seva ceguesa ètica, que deriva de la preponderància de l’interès i del poder que l’enlluernen, és un perill que mai es pot descartar totalment.

En aquest punt, política i fe es troben. Sens dubte, la naturalesa específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però, al mateix temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda així a ser millor ella mateixa. La fe permet a la raó exercir de la millor manera la seva comesa i veure més clarament el que li és propi. En aquest punt se situa la doctrina social catòlica: no pretén atorgar a l’Església un poder sobre l’Estat. Tampoc vol imposar als que no comparteixen la fe les seves pròpies perspectives i maneres de comportament. Desitja simplement contribuir a la purificació de la raó i aportar la seva pròpia ajuda perquè el que és just, aquí i ara, pugui ser reconegut i després posat també en pràctica.

La doctrina social de l’Església argumenta des de la raó i el dret natural, és a dir, a partir del que és conforme a la naturalesa de tot ésser humà. I sap que no és tasca de l’Església el que ella mateixa faci valer políticament aquesta doctrina: vol servir a la formació de les consciències en la política i contribuir que creixi la percepció de les veritables exigències de la justícia i, al mateix temps, la disponibilitat per actuar d’acord amb ella, tot i que això estigués en contrast amb situacions d’interessos personals. Això vol dir que la construcció d’un ordre social i estatal just, mitjançant el qual es dóna a cadascú el que li correspon, és una tasca fonamental que ha d’afrontar de nou cada generació. Tractant-se d’un quefer polític, això no pot ser una comesa immediata de l’Església. Però, com que alhora és una tasca humana primària, l’Església té el deure d’oferir, mitjançant la purificació de la raó i la formació ètica, la seva contribució específica, perquè les exigències de la justícia siguin comprensibles i políticament realitzables.

L’Església no pot ni ha d’emprendre per compte propi l’empresa política de realitzar la societat més justa possible. No pot ni ha de substituir l’Estat. Però tampoc no pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia. Ha d’inserir-s’hi a través de l’argumentació racional i ha de desvetllar les forces espirituals, sense les quals la justícia, que sempre exigeix també renúncies, no pot afirmar-se ni prosperar. La societat justa no pot ser obra de l’Església, sinó de la política. No obstant això, li interessa en gran manera treballar per la justícia esforçant-se per obrir la intel·ligència i la voluntat a les exigències del bé.

b)  L’amor – caritas – sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa. No hi ha ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui intenta desentendre de l’amor es disposa a desentendre de l’home en tant que home. Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què és indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme. [20] L’Estat que vol proveir a tot, que absorbeix tot en si mateix, es converteix en definitiva en una instància burocràtica que no pot assegurar el més essencial que l’home afligit -qualsevol ésser humà- necessita: una entranyable atenció personal. . El que cal no és un Estat que reguli i domini tot, sinó que generosament reconegui i doni suport, d’acord amb el principi de subsidiarietat, les iniciatives que sorgeixen de les diverses forces socials i que uneixen l’espontaneïtat amb la proximitat als homes necessitats d’auxili. L’Església és una d’aquestes forces vives: en ella batega el dinamisme de l’amor suscitat per l’Esperit de Crist. Aquest amor no brinda als homes només ajuda material, sinó també assossec i cura de l’ànima, un ajuda sovint més necessària que el suport material. L’afirmació segons la qual les estructures justes farien supèrflues les obres de caritat, amaga una concepció materialista de l’home: el prejudici que l’home viu «només de pa» (Mt 4, 4; cf. Dt 8, 3), una concepció que humilia l’home i ignora precisament el que és més específicament humà.

La nostra actualitat

Com és lògic, ara tenim tota l’atenció posada en la Setmana Santa. Val a dir que el dissabte 8 d’abril, a les 8 del vespre, farem la benedicció dels Rams, com en les altres misses, però aquest any no coincideix amb la Missa Familiar. Tanmateix, si veniu algunes famílies ho farem una mica més adaptat pels nens i nenes que hi assisteixin.

Per després de Setmana Santa tenim unes quantes coses interessants:

• Primera xerrada del CAP de Sagrada Família: Dimecres 26, a les 17’30h als nostres locals. Teniu la relació de xerrades en aquest mateix full. Com veureu son xerrades molt interessants i obertes a tot el barri. També son gratuïtes i no cal inscriure’s.

• Inauguració de les festes de la Sagrada Família: aquest any ens toca a nosaltres inaugurar i a la Sagrada Família clausurar. Molt probablement tindrem també l’actuació de la Coral de la Sagrada Família al final de l’eucaristia.

• Visita al Call Jueu per part de la Llar. Després de la peli aquest serà el segon acte per tal de anar consolidant els membres dels diferents grups de La Llar. Serà el dimarts 2 de maig, a les 10.30h. Val a dir que properament començarem les obres per posar una cuina i inaugurar el Taller de Pastissos, que també tindrà una projecció en el nostre Esplai Brúixola.

• Trobada Interdiocesana de Vida Creixent, el dimarts 9 de maig. És la trobada anyal que celebra el moviment i que aplega més de 3000 persones vingudes de tots els bisbats de Catalunya i Balears. Aquest any serà a Solsona.

• Celebració de la Unció dels Malalts a Sant Ignasi, el diumenge 14 de maig, a les 12.30h. Aquest any toca. Farem una reunió prèvia amb els familiars el dijous 11, a les 17h. Cal apuntar-se abans del dia 7 de maig.

• Concert Solidari de Sant Ignasi, el dissabte 27 de maig, després de la Missa Familiar, amb la participació de les dues corals nostres de Gospel i alguna més. L’entrada és d’aportació voluntària i anirà adreçada a una ONG de l’Àfrica.

• Stage de Gospel a Sant Ignasi, el dissabte 10 de juny, tot el dia, amb la participació de les 12 corals de Barcelona. Farem un concert el mateix dissabte a les 21h, a la Cripta de la Sagrada Família.

La nostra actualitat

• Segurament ja us heu adonat que no ha sortit el Full de gener. Des de la comissió del Full i la pàgina web hem pensat que no teníem prou coses per omplir un full després del de desembre, dedicat especialment al Nadal. També ens convenia descansar una mica. Sembla que no però el full porta feina…

• Després de Nadal, hem tornat a començar totes les activitats. Ara ja estem pensant en el concert solidari que farem al maig. Serà el 8è…

• També tenim rumiat l’stage de gospel que farem al juny. Com hem anat fent en els darrers dos anys, serà tot el dia i vindrà el Didier, un professor de Bèlgica, per ensenyar-nos a cantar gospel, a nosaltres i a les 15 corals amb els que estem agermanats… Després de la pregària ecumènica que vàrem fer el proppassat 20 de gener a Sant Ignasi (teniu una petita ressenya en aquest mateix full) i el concert de Nadal ofert per les nostres dues corals, la de nens i la de adults, ens estem convertint en un referent del gospel a tot Barcelona. Molts creiem que és una veritable “finestra” per arribar als allunyats, un dels objectius que ens vàrem marcar en el nostre Pla Pastoral. Darrerament hem descobert que –a jutjar pel bé que va anar la pregària ecumènica– també ens pot ajudar a apropar a les diverses confessions cristianes.

• Anunciar-vos que tornarem a fer la nit de les religions, que tant d’èxit va tenir. Encara no sabem ni la data ni el tema però ja estem apuntats.

• Pel que fa a la recapta d’aliments durant el Nadal, hem tornat a batre tots els rècords. També teniu una ressenya en aquest Full. Moltes gràcies a tots per la vostra generositat, i especialment a la dedicació dels voluntaris. Properament farem un dinar d’agraïment amb tots els qui s’han posat a la porta dels súpers demanant menjar a la gent.

• Pel que fa a Ajuda Fraterna de Sant Ignasi (robers+aliments) properament farem una jornada de portes obertes per ensenyar-vos com han quedat els robers –de nens i d’adults– i, de passada, el magatzem de menjar –en realitat sembla un súper més– pels qui encara no ho hagueu vist. La agent està molt agraïda de poder tenir roba, sobretot amb el fred que hem patit….

• Pel que fa a la nova Llar de Sant Ignasi, el dia 3 de febrer inaugurarem el nou taller de poesia. Properament també muntarem el taller de pastissos. Hem de comprar un forn. Ja tenim vista una botiga que ven electrodomèstics econòmics. Són aparells nous però que tenen algun bony. Tan bon punt el tinguem podrem fer pastissos, tant els grans com els nens i nenes de l’esplai… Què bé s’ho passaran!