Parròquia i gent gran. Article de Catalunya Cristiana
19490
single,single-post,postid-19490,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Nou article de Catalunya Cristiana

31 May Nou article de Catalunya Cristiana

Catalunya Cristiana. Nou article

Nou article de Catalunya Cristiana publicat el 16 de abril 2017 per Mn. Xavier Moretó, rector de la parròquia de Sant Ignasi

 

PARRÒQUIA I GENT GRAN
En tractar el tema de la parròquia sempre sorgeixen reticències i no només en l’àmbit dels més grans sinó en tots els àmbits. Hi ha una certa percepció de que la parròquia “lliga”, que no deixa espai de llibertat, que el fet de pertànyer a un grup parroquial resta autonomia personal. Però quan un es compromet i forma part d’una comunitat cristiana veu que és tot el contrari. Certament el compromís hi és i una part del temps personal l’hem de dedicar a d’altres que no son familiars o parents, que no son dels nostres… o no? No son dels nostres els qui pensen com nosaltres, que comparteixen la mateixa fe, que estan d’acord amb tantes coses de la vida per la fe que ens aplega…?

 

En la darrera reunió d’Animadors de Vida Creixent de Barcelona varem parlar de la parròquia i de nosaltres. L’objectiu era contagiar als membres dels nostres grups –que potser venen a les reunions però que no s’impliquen en la comunitat– el sentit de pertinença a una parròquia. Hi ha dues frases que ens poden ajudar en aquest sentit i que ja han sortit en d’altres ocasions: “Jesús és el primer d’una multitud de germans” i “mai som més església –i comunitat i moviment– com quan ens trobem junts al voltant de l’altar…” Família de creients i eucaristia, fraternitat i el compartir, la comunió de l’església i la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre. El bisbe Jaume, al principi d’aquest tema, hi dedica un munt de cites bíbliques a mostrar-nos la relació de fraternitat, de confiança, de intimitat de Jesús amb els seus deixebles. Jesús no predicava pel seu compte, tot sol, sinó que ho feia des de la comunitat de deixebles, amb els qui ho compartia tot. Quan a Jesús a l’evangeli li diuen: “la teva mare i els teus germans son a fora, que volen parlar amb tu” Ell contesta: “Qui és la meva mare i qui són els meus germans?  Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare” (Mt 12, 48-50)

 

Tampoc nosaltres vivim la nostra fe individualment. Tard o d’hora hi haurà una projecció en la comunitat, eclesial o parroquial. El mateix moviment de VIda Creixent –ens diu el Sr. bisbe– és eclesial. És d’església i vol fer església.

 

Ens sentim formant part d’una multitud de germans i germanes, units per un mateix seguiment de Jesús, per una mateixa fe? Som-hi doncs! Val la pena integrar-se en una parròquia i –com vàrem recordar el proppassat dijous sant– sentir el goig de servir-nos els uns als altres…

 

Xavier Moretó Navarro, Consiliari de Vida Creixent de Barcelona
Publicat a Catalunya Cristiana el 16 d’Abril de 2017

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari