HOMICAT
20378
page,page-id-20378,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT

HOMICAT
HOMILIES DOMINICALS

Inaugurem una nova secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Diumenge 14 d’Octubre de 2018, XXVIIIè de durant l’any. Mc 10, 17-30

20181014 homicat

 

“Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres…”

 

L’evangeli que acabem d’escoltar –l’enomenat del jove ric– mai ens hauria de deixar igual. Tal com passa amb els trobaments personals de Jesús, com aquest, la persona que es troba amb Ell mai queda igual que abans. Hi ha un abans i un després. La necessitat de que aquest evangeli ens toqui prové de que tracta un dels aspectes més essencials del nostre ser cristià. Perquè nosaltres no som cristians com a conseqüència del compliment d’uns manaments –els que Jesús i el jove repassen abans de donar i rebre el “toc de gràcia”– si no per una vocació, per un do que es mostra en un seguiment. És justament el que Jesús li diu al jove després de que aquest digui que és un bon complidor (en d’altres evangelis es diu que ho fa per justificar-se…): “una cosa et falta. Vés a vendre tot el que tens… Després segueix-me” I aquest jove que era un bon jueu i molt religiós (avui diríem que era de missa diària) s’envà tot trist, amb el cap cot, perquè era molt ric. I Jesús –com ja ens té acostumats– aprofita l’ocasió per instruir als seus deixebles: “què n’és de difícil pels qui son rics d’entrar en el Regne de Déu!” Val a dir que l’exemple que posa Jesús del camell i l’agulla s’ha d’interpretar bé. Segons diuen alguns especialistes, mol probablement, Jesús es referia a una porta petita de la muralla de Jerusalem –l’agulla– per la que difícilment passava una persona… i molt menys un camell! Jesús empra imatges del seu temps per fer-se entendre i, com és natural, els deixebles queden sorpresos. Tanmateix, no queden sorpresos només per la comparació si no també per la frase. Com pot dir això Jesús quan tothom vol ser ric? I més encara en un context de pobresa com el d’aleshores, on les diferències entre rics i pobres eren tan escandaloses… I ara, no ens passa una mica el mateix?

 

Vivim en uns temps en que tothom vol tenir de tot, on tots aspirem a les màximes comoditats, on tot s’ha d’assegurar “per si de cas”. Doncs també en el nostre context social Jesús ens diu. “què n’és de difícil per un ric d’entrar en el Regne de Déu!” El missatge és molt senzill. No es tracta de vendre tot el que tenim i anar a viure sota un pont si no de no posar el cor en les coses! Aquell jove estava tan enganxat a les seves possessions, a la seva comoditat, que no va poder fer el que Jesús li demanava. No era lliure per fer-ho! Quan sabem ser despresos –especialment quan veiem persones necessitades–, quan sabem renunciar una mica a les nostres comoditats –i no només de diners o coses si no també de temps, per posar un exemple–, quan sabem gastar-nos una mica pels altres buscant el seu bé, llavors estem en la línia que Jesús va proposar a aquest jove de l’evangeli. Llavors entrem en la dinàmica de les benaurances. Fixeu-vos, hem passat dels manaments a les benaurances… De fet alguns diuen que en les benaurances hi son tots els manaments. Vet aquí perquè hem cantat les benaurances durant la comunió! No es fruit d’una dèria del mossèn (tot i que sempre m’ha agradat) Era un dels cants recomanats pel CPL (Centre Pastoral de Litúrgia) per aquest diumenge…

 

Xavier Moretó, rector

 

 

Diumenge 7 d’Octubre de 2018, XXVIIè de durant l’any. Mc 10, 2-16

20181007_homicat

 

“El que Déu ha unit l’home no ho pot separar”

 

L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts ben diferenciades. En la primera Jesús ens parla del matrimoni i en la segona dels nens. Ambdues parts tenen una referència, més o menys directe, a Déu mateix. Jesús ens parla de Déu. Ell és “Déu amb nosaltres” direm dintre de poc per Advent.

 

Dir d’una manera tant directe que el matrimoni és indissoluble com ho fa Jesús sempre és polèmic. Ho va ser en el seu temps i també ho és en l’actualitat. La insistència de la pregunta que li fan a Jesús –tant dels fariseus per “enxampar-lo” com dels deixebles a part, demanant-ne explicacions “extres”– denota una certa incredulitat, fins i tot oposició, probablement per la poca acceptació social d’aleshores però que també podríem dir-ho d’ara… Val a dir que Jesús, en aital afirmació, apel.la als orígens –la creació: “al principi Déu creà home i dona…”, ja referit en la 1ª lectura–, però, en el fons ens està parlant no tant de la llei –referida a Moisès– com a Déu mateix, més encara, a l’amor de Déu. Aquest és el centre de la qüestió.

 

Estem en una societat que viu una mica d’esquenes a Déu, “com si Déu no hi fos”. L’home (i la dona) son el centre. Al mateix temps, aquest món nostre es caracteritza per un voluntarisme que s’ho menja tot, que només compta amb el propi esforç, que ja no necessita Déu… Se’ns ve a dir: “tot el que vulguis ho pots aconseguir amb el teu esforç, amb la teva capacitat…” Això ha arribat a les nostres relacions interpersonals i, entre elles, a les relacions de parella. Tants matrimonis que es separen i es divorcien! De ben segur que en coneixeu algun. Tantes parelles que es casen i duren tant poc! El fenomen és tan habitual que ja té nom: “matrimonis exprés”. La problemàtica és complexa. En el sínode de bisbes sobre la família que es va celebrar fa uns anys ja es va tractar amplament. Aleshores ja es va parlar de nous models de família: famílies que es separen i s’ajunten amb d’altres, monoparentals –cada cop més habituals–, fills compartits, separacions i divorcis i nous casaments, nul·litats… La solució no és gens fàcil. Hi ha casos en que, certament, és millor separar-se per evitar mals majors. Tanmateix aquest “no comptar amb Déu” tampoc ajuda gaire. I, precisament, aquí és on Jesús apunta: “al principi Déu creà home i dona, L’home deixa al pare i la mare per formar una nova família…” És com si ens digués: “Déu beneeix aquesta unió i l’acompanya, en Ell rau el seu origen i la seva continuïtat…” Això és més gran que totes les lleis i normes. És una invitació a la confiança. I aquí ve la segona part de l’evangeli: Jesús posa com exemple un nen. Segurament és un afegit però ens va “com anell al dit”. Qui visqui com un nen “veurà” Déu. Confien els nostres matrimonis en Déu quan tenen dificultats? Preguen? O només confien en les seves forces? Pel matrimoni les parelles es comprometen a viure el ser cristià en parella, a participar de l’obra creadora de Déu –el fills–, a testimoniar la seva fe en parella. “Ja no son dos si no un de sol…” Potser aquest compromís ja s’ha oblidat… Però quan no vius la teva fe, tot és més difícil…

 

Com a cristians, un cop més, no ens podem desentendre del que passa al nostre voltant. “Les alegries i les penes, les angoixes i les decepcions del nostre món també son les nostres” ens diu el Vaticà II. Potser podríem comunicar una mica de la nostra esperança a les parelles que tenen dificultats o que estan a punt de trencar i recordar-los: no esteu sols. Déu és amb vosaltres, en totes les situacions de la vida.

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 30 de Setembre de 2018, XXVIè de durant l’any. Mc 9, 38-48

20180930_homicat

 

“Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”

 

L’evangeli d’avui –i també la 2ª lectura– ens han deixat unes paraules dures. “Si la teva ma et fa caure en pecat, talla-te-la!… Si el teu ull… Treu-te’l! Evidentment no ho hem de prendre al peu de la lletra. Jesús, en el més genuí estil apocalíptic –normal en el seu temps– pretén sacsejar les consciències. El missatge és d’estar alerta, de no confiar-nos i de tallar amb tot allò que ens allunya del bé i de fer el bé… “Tothom qui doni un vas d’aigua un d’aquest petits…” Jesús és exigent. I és que com diuen els moralistes: “la moral cristiana és una moral de màxims!” No és una moral del “anar titant” com solem dir col·loquialment. Ser cristià –si més no ser un cristià o cristiana coherents– no és fàcil, especialment en el nostre món.

 

Tanmateix, avui el missatge fonamental de l’evangeli és un altra: alerta amb el sectarismes! Els deixebles –aquest cop per boca de Joan– li proposen a Jesús de renyar a uns “que obren miracles en el nostre nom però que no son dels nostres”, una actitud aquesta clarament sectària. Sempre que diem “aquests no son dels nostres, de la nostra corda”, en el fons estem dient que nosaltres som millors, nosaltres sí coneixem el que s’ha de fer. És el que postulen les sectes. La resposta de Jesús és directe: “qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres…” Jesús és inclusiu. No exclou sinó que integra. És tota una invitació –també per a nosaltres– a cercar i valorar el bé que fan les persones, encara que no siguin de la nostra corda o, especialment, si no son dels nostres. Tot un antídot contra el sectarisme, a voltes també present en la nostra església, entre els qui ens diem creients… fins i tot entre determinats pastors…

 

Fa una setmana varem celebrar la Nit de les Religions. És varen fer actes religiosos –de totes les religions– per tota la ciutat i, el que és més important, tothom hi era convidat. A Sant Ignasi també hi varem participar. Passàrem una pel·lícula sobre el tema (“London River”) i després varem fer un col·loqui. Entre nosaltres hi havien catòlics, cristians, agnòstics i musulmans. El diàleg va ser molt interessant, sobretot perquè arribàrem a la conclusió de que havíem de cercar “més el que ens uneix que el que ens separa”. Aquesta és una de les motivacions més importants pel diàleg interreligiós. La majoria de religions cerquen el bé de les persones i –en una expressió molt ignasiana– això és de Déu. La mateixa església admet que hi ha d’altres camins per arribar a Déu. No vol dir que totes les religions seguin iguals. Cadascuna té les seves característiques però totes cerquen el mateix i podem caminar i ajudar-nos els uns als altres. En una expressió de Sant Joan Pau II de la seva carta encíclica Ut Unum Sint sobre l’ecumenisme: “caminem junts vers la Veritat…”

 

“Tant de bo tot el poble profetitzés!” ens diu Moisès en la 1a lectura. Tots som homes i dones de Déu –aquest és el sentit més pregon de la vocació profètica–, tots clamem –i eventualment hauríem de lluitar– per un món més just. Cap de nosaltres es pot desentendre de les situacions del món. Tots lluitem per un món més just i més humà. També això és de Déu, encara que els qui ho facin no siguin dels nostres…

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 23 de Setembre de 2018, XXVè de durant l’any. Mc 9, 30-37

20180923 homicat

 

“Qui acull un d’aquests nens perquè porta el meu nom, m’acull a mi…”

 

En l’evangeli d’aquest diumenge ens trobem amb un altra anunci de la passió. Si el diumenge passat Jesús els diu clarament als deixebles que tot allò acabarà malament i es troba amb la reacció de Pere que no ho accepta, avui veiem com els deixebles, a part de no fer-ne cas –fan veure que no el senten–, van una mica “a la seva” i discuteixen qui serà el primer…  Una reacció molt humana. Era molt lògic pensar que davant l’èxit que tenia Jesús, del bé que feia arreu on anava, de la gentada que el seguia, tot havia d’anar bé, i que les autoritats polítiques i religioses l’acabarien acceptant, que el farien rei. Fins hi tot era normal pensar que Jesús triomfaria políticament, que alliberaria al poble de l’opressió que patia de part dels romans. Però aquest no era el messianisme de Jesús. També això els hi deia clarament però ells no volien escoltar. Per això també tenia el seu sentit posar-se d’acord amb els llocs que havia d’ocupar cadascú. Com ho farem? Com ens organitzarem en aquest regne que ve? L’evangelista Marc ho contraposa amb tota la intenció: l’anunci de la passió i la incomprensió dels deixebles. Només ho entendran –i en donaran testimoni– quan hagin fet l’experiència pasqual, quan hagin vist Jesús morir a la creu i l’hagin reconegut com a ressuscitat. Llavors “se’ls obriren el ulls per comprendre…” La ocasió era perfecte: “si algú vol ser el primer que es faci el darrer i servidor de tots…” I per això Jesús posa un nen com a model: “qui acull un d’aquests nens perquè porta el meu nom m’acull a mi i al qui m’ha enviat” Ras i curt: si no us feu com els nens no “pillareu” res de les coses de Déu, com diuen els joves.

 

El Regne que Jesús anunciava és misericòrdia, perdó, senzillesa, humilitat… i servei. Un missatge de gran actualitat en el nostre món. Els primers no son els més competitius, els més capaços, els qui tenen més béns, els qui tenen més poder sinó els més pobres, els més senzills. De nou surt aquest capgirament de valors que ens fa adonar que la felicitat –i el sentit de la vida– no rau en les promeses del món sinó en una cosa tan senzilla com estar els uns pels altres, buscant el bé de l’altre, sense esperar cap benefici. “Llavors naixerà una llum en el teu interior que ningú més pot donar” ens ve a dir Isaïes. Si això ens ho creiem i ho vivim en la nostra vida també nosaltres esdevindrem llum, per a nosaltres i pels qui ens envolten. També nosaltres serem Regne pels altres i podrem proposar-los de formar-ne part… També nosaltres podrem dir com Jesús va dir als deixebles de Joan: “Veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector 

 

 

Diumenge 16 de Setembre de 2018, XXIVè de durant l’any. Mc 8, 27-35

20180916 homicat

 

“I vosaltres, qui dieu que sóc?”

 

Aquesta pregunta que Jesús fa als seus deixebles i que Pere contesta en nom de tots ens l’hauríem de fer sovint els cristians. Qui és Jesús per a nosaltres? Convé fer-se-la perquè fàcilment ens podríem quedar amb una imatge de Jesús que no s’avé amb el Jesús de l’evangeli. Igualment, fer-se aquesta pregunta de tant en tant ens pot evitar un perill que sempre amenaça al creient: el d’acomodar-se, el de pensar “ja ho sabem tot”, el de creure que “és més del mateix, del que ens han explicat de petits”. Si creiem que Jesús és amb nosaltres, que Ell és viu enmig nostre, hem d’estar oberts a la seva presència, a la seva novetat, al seu misteri. Per altra part, de la mateixa manera que anem madurant en edat i experiències, també hem de madurar en la nostra fe. De ben segur que ara hauríem de respondre a aquesta pregunta de manera diversa a com ho fèiem quan érem petits…

 

La primera dada important és adonar-se de la resposta de Jesús als seus deixebles: l’anunci de la seva passió. Certament, la creu és la clau d’interpretació. Quan és varen escriure els evangelis s’escriviren també d’altres històries de Jesús i algunes no feien referència a la creu, se la saltaven. Certament, no era fàcil parlar d’un líder crucificat… Pau ens ho diu clarament en les seves cartes. La crucifixió de Jesús era un “escàndol pels jueus i un absurd pels grecs” que era els seu auditori més habitual. Doncs la primera església va adoptar la creu com a norma d’autenticitat i va descartar tots els relats que no en parlaven. Sense la creu no podem entendre els evangelis. Més encara, sense la creu no hi ha cristianisme. És important tenir-ho en compte perquè vivim en un món que d’alguna manera vol obviar la creu. La mort, el patiment, les malalties son una mica “aparcades”. Vivim en una societat que ens diu “aprofita el temps, passa-t’ho bé, no hi pensis en aquestes coses” però la realitat és que tant la mort com el patiment formen part de la nostra vida. Per tant, la primera pregunta ens hauria de suscitar un altra: quines son les nostres creus? En el mateix fragment de l’evangeli d’aquest diumenge Jesús ens ho diu clarament: qui vulgui ser deixeble meu que prengui la seva creu i em segueixi. El primer que caldrà fer és identificar les nostres creus. El segon, aprendre a portar-les, des de l’esperança, fins i tot amb dignitat i, molt important, sense resignar-nos. La resignació no és cristiana. A voltes ens surt aquell “si és el que Déu vol…” Déu no vol ni la mort ni el patiment, tampoc del seu fill. Cap pare ho vol. El que si volia és que visqués una vida conseqüent i la va tenir. Jesús va patir la creu tota la vida, no només al final. Podríem dir que va morir com va viure… Una vida de donació, d’entrega, de servei.

 

Qui és Jesús per a nosaltres? Si en la nostra resposta no hi surt la creu, alguna cosa falla. Nosaltres creiem en Jesús mort i ressuscitat. Mort i resurrecció van juntes. Jesús –com ens diu l’evangelista Joan– ressuscita des de la creu. Vivim i portem les nostres creus amb esperança, la que ens ve de Jesús ressuscitat,  o comptem només amb les nostres forces? Un aspecte que cal vigilar enmig del nostre món tant voluntarista i competitiu. No és cert, no ho podem tot. Comptem en Jesús en la nostra vida? Li demanem que ens ajudi a portar les nostres creus? I encara, sabem acompanyar als qui porten les creus, potser més grans que les nostres?

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 9 de Setembre de 2018, XXIIIè de durant l’any. Mc 8, 27-35

20180909 homicat

 

“Tot ho ha fet bé. Fa que els sorts hi sentin i les muts parlin…”

 

Continuem contemplant a l’evangeli d’avui l’acció de Jesús enmig de la gent. Com ens diuen els evangelis: “Jesús anunciava el Regne amb signes i amb paraules” Avui contemplem Jesús donant la parla i la oïda i recomanant que no ho diguin a ningú. Son uns fets i unes paraules que van més enllà de la imatge, de la “pel·lícula” que ens puguem fer dels fets… Vivim en una cultura “de la imatge” i fàcilment tenim tendència a quedar-nos amb l’exterioritat dels fets, el que es pot veure o imaginar. Però els evangelis no son pel·lícules. Hi ha un missatge de fons molt més important. Justament per això varen ser escrits, per transmetre un missatge a les comunitats. Son “bona notícia”.

 

Els signes que contemplem en l’evangeli d’avui son molt significatius, d’aquell temps i del nostre. Obrir la oïda i permetre la parla té més sentits que els purament externs. Sovint patim d‘incomunicació, de manca de diàleg, d’incapacitat d’escoltar i de saber escoltar. En les comunitats ho veiem: soledat, aïllament, manca de diàleg –que es palesa sovint en les parelles–, individualisme… El missatge de Jesús porta a tot el contrari: obertura, sol·licitud pels altres, saber escoltar, saber acceptar l’altra, saber perdonar… Aquests trets encara tenen una vigència més punyent quan es refereixen als més necessitats, als més pobres. L’Església ho té formulat en els seus documents: “l’opció preferencial pels més pobres i marginats”. Això ens ve de Jesús. Ell estava sempre pendent dels més “deixats” i actua per alliberar-los i no només de les seves mancances materials. També hi ha pobreses que afecten a la persona, a l’existència de cadascú, a la vida… Els signes que fa Jesús susciten canvis de vida, conversió i, fins i tot, vocació. En definitiva, seguiment. Ser cristià és seguir una persona: Jesús, present enmig nostre, sobretot en els sagraments i en l’església però també en les persones i en la pròpia vida. En el seu temps la gent va interpretar que aquesta obertura que Jesús feia possible era excepcional. Llavors és quan, de de la fe, arriben a dir: “res de tot això ho podria fer si Déu no estigués amb Ell…” També ho deien davant la multiplicació dels pans i els peixos que contemplàvem fa uns diumenges. Aleshores, el miracle més gran va ser el fet de saber “donar i donar-se”, de no estar només per les coses pròpies, d’obrir-se, de fer comunitat i compartir. “Fa més feliç donar que rebre” ressona Lluc de Jesús en els Fets dels Apòstols. També Isaïes –que ha ens a predisposat a l’evangeli en la 1ª lectura– ens diu que quan som capaços de ajudar al més necessitat “neix en nosaltres una llum nova”. Justament Isaïes ens ha parlat del “nou ordre” que portarà el messies. “Donarà la vista als cecs i la oïda als sorts. Els coixos saltaran per les muntanyes…”

 

Pel que fa a la recomanació que Jesús fa als qui cura de que no ho diguin a ningú –cosa que no fan– també té un missatge de fons: no podem testimoniar la nostra de fe sense fer abans l’experiència de resurrecció. Els evangelis varen ser escrits a la llum de la Pasqua. Quan els deixebles varen fer l’experiència de Pasqua (“Jesús ha ressuscitat”) llavors varen entendre el sentit i la fondària dels signes que Ell va fer. És des de l’alliberament que ens ve per Jesús des de on podem fer professió de fe. Si ho féssim només des de els fets –des de la pel·lícula que dèiem abans– quedaria com quelcom prodigiós –o màgic–, sense cap contingut, sense missatge, i, encara pitjor, sense implicació, justament el contrari que pretenen els evangelis. Jesús no vol que el facin rei pels prodigis que fa. No és un miracler. Aquest no és l’estil del seu regnat. Ell ens porta el Regne de Déu i és, alhora, aquest Regne enmig nostre.

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 2 de Setembre de 2018, XXII de durant l’any. Mc 7, 1-23

20180902 homicat

 

“Aquest poble m’honora amb els llavis però el seu cor es manté lluny de mi…”

 

Com hem escoltat en la introducció d’aquest diumenge, avui escoltarem l’evangeli de Marc. Després de tot un seguit de diumenges que hem llegit el capítol 6è de Joan amb el seu discurs de “Jesús, pa de vida” al voltant de l’eucaristia avui entrem en un altra tema important: la controvèrsia que Jesús va tenir amb el fariseus. Tanmateix, no va ser amb tots ells. També n’hi van haver que acceptaren el que Jesús deia, com Nicodem. Però, certament, hi havia una majoria, normalment els qui estaven en el Temple, que contradirem obertament a Jesús i cercaven raons per matar-lo, perquè qüestionava els pilars bàsics de la fe jueva, principalment el mateix Temple i el dissabte. L’evangelista Marc especifica que aquests fariseus venien de Jerusalem. No es casualitat que ho faci. Ens està situant en l’escena, ens està preparant pel conflicte…

 

Avui Marc ens posa Jesús discutint amb els fariseus per raó de les normes en el menjar. Val a dir que anaven molt més enllà de unes normes higièniques. No era com nosaltres que ens rentem les mans abans de seure a taula… Parlaven de prescripcions rituals, cultuals i religioses, normes sobre la puresa i la impuresa. L’evangelista Marc, que probablement es dirigeix a un públic pagà –que no coneix aquestes normes del judaisme– ho explica amb tot detall. També ens és útil a nosaltres. Tampoc nosaltres estem avesats en el seu compliment i ens serveixen per entendre una mica més el context i perquè Jesús és tant dur en les seves observacions.

 

Les normes sobre la puresa i la impuresa eren molt estrictes. Afectaven al menjar però també a d’altres coses. Per exemple, entrar en la casa d’un pagà, tocar un malalt, tocar un mort, tot això implicava quedar impur i per sempre! Jesús toca als malalts, toca als morts, entra a casa dels pecadors… Eren normes que generaven injustícia i marginació. No tothom les podia complir, especialment els més pobres. Jesús es revela i denuncia la injustícia. Això no és nou, també els profetes ho havien fet. És una actitud que ens hauria de fer pensar, sobretot davant aquells que creuen que els cristians no ens hem d’implicar en la societat, especialment davant les situacions d’injustícia…  Jesús és contundent. Denuncia la situació i ho fa directament: hipòcrites!

 

Tanmateix, el centre del missatge de l’Evangeli no va directament contra les normes sinó contra el compliment que oblida per a què son les normes, vers on apunten. Jesús denuncia els qui busquen un compliment “garantista”, que fa mèrits davant Déu i que ja es sent satisfet pel fet de complir, oblidant el més important: la vida i les persones. Ja ens ho diu Sant Jaume en la 2ª lectura: “la religió pura i sense taca davant Déu és que ajudeu a les viudes i als orfes…” Cal recordar que lles viudes estaven pràcticament condemnades a la mendicitat. No hi havia cap mena de pensió…

 

Potser algú és preguntarà què té a veure tot això amb nosaltres. Certament, totes aquestes prescripcions del judaisme ens cauen una mica lluny però també contenen un cert advertiment. Jesús denuncia el compliment extern que oblida el que és més important: la conversió del cor. Pel judaisme el cor és el centre de la persona. És el cor el que cal convertir. D’allà es de on surten les males actituds! Marc, que s’adreça a una comunitat com la nostra, tampoc vol que caiguin en el mateix parany. Per exemple, si nosaltres vinguessis a l’eucaristia per estar tranquils, per complir i descansar, oblidant la implicació que té la celebració en la vida, podríem caure en el mateix error que Jesús denunciava. El compliment extern ens podria portar a pensar –de forma conscient i inconscient– que ja no cal fer res més, que ja som bons, que ja estem justificats. Cal vetllar per no caure en el mateix parany!

 

L’advertència és clara. Només cal fer-nos-la nostra i canviar si s’escau.

 

Xavier Moretó, rector

 

 

Diumenge 26 d’Agost de 2018, XXI de durant l’any. Jn 6, 60-69

20180826 homicat

 

“On aniríem. Només tu tens paraules de vida eterna!”

 

Acabem en aquest diumenge aquest llarg relat que Joan posa en boca de Jesús, el “discurs de Jesús, pa de vida”. L’evangelista Joan fa una mena de tractat teològic al voltant de l’eucaristia i ens proposa d’entrar en el seu Misteri. La prova és que, de nou, Jesús diu als seus oients –incrèduls i desconfiats, per variar–: “ningú no pot venir a mi si el Pare no li ha concedit abans…” Només el do de la fe fa possible viure el Misteri i anar-hi entrant. Precisament, el camí de l’Església al llarg del temps ha estat “anar entrant” en aquest Misteri, en l’eucaristia, veritable centre de la seva realitat d’Església. Recordo un professor de la facultat que deia: “sempre que l’Església s’ha perdut al llarg de la història, sempre ha tornat a l’eucaristia…” Molt probablement, al principi, els cristians s’anaven reunint i celebrant –ells li deien la fracció del pa– perquè Jesús els hi va dir que ho fessin, en una mena “d’acte d’obediència”: “sempre que us reuniu celebreu aquest sopar en memòria meva. Jo seré amb vosaltres…” Però amb el temps varen anar entenent que l’eucaristia els condicionava, els transformava, i anaven aprenent què vol dir ser cristià. De la celebració a la vida! Ja fa uns diumenges –els mateixos que hem escoltat aquest relat– que Pau ens ho diu en la 2ª lectura. “Ja no podeu viure com abans. Sou criatures noves!” Aquest diumenge també, però d’una forma molt particular… i polèmica.

 

Aquesta lectura de St Pau als cristians d’Efes ha estat sovint mal interpretada (i potser també mal explicada) És important entendre el context –social i religiòs– del seu temps. En una cultura natalista com la jueva, la dona no tenia altra funció que tenir fills i cuidar de la casa. Quan Pau diu que les dones han d’estar sotmeses als marits no està dient altra cosa que el que vivia i que tothom tenia per convenient: els marits manen i la dona obeeix. És més, si no ho hagués dit així, probablement, els efesis no li hagueren fet ni cas… Ara això ens escandalitza, sobretot entre les dones, que el titllen de misogin i, fins i tot, n’hi ha que ja no volen saber res més de Pau per haver dir això. Una llàstima… El pensament de Pau és cabdal en l’Església. Però el verdaderament revolucionari és el que segueix a la polèmica (i que alguns i algunes ja no escolten): “marits, estimeu a les vostres dones com el vostre propi cos!” i encara “com Crist estima l’Església!” D’això molts/es ja no s’hi fixen. Pau defensava el respecte i l’estimació mútua del marit amb la dona  en aquella època!

 

Tanmateix, el missatge de l’evangeli d’aquest diumenge és un altra i es concreta en el diàleg que Jesús té amb Pere. Davant la deserció que Jesús experimenta per dir “qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna” (“cos i sang” és sinònim de “persona” pels jueus) molts fan mitja volta i marxen. Llavors Jesús fa la pregunta: “i vosaltres, també em voleu deixar?” i Pere respon: “i on aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna” Una pregunta i una resposta que, d’alguna manera, en l’hauríem de poder “endur a casa”… De ben segur que aquesta era la intenció de l’Evangelista, que la comunitat s’aturi i pensi: qui és Ell per a nosaltres? I encara: que seria de nosaltres si no l’haguérem conegut? No és casualitat que hagi estat Pere –i menys en Joan– el qui faci la pregunta i la professió de fe: “només vós (o millor tu) teniu paraules de vida eterna i sabem que sou el Fill de Déu” Pere és el cap. Representa tota l’Església… La 1ª lectura de Josué ja ens hi preparava per aquest final (d’aquí la importància d’arribar a l’hora a missa…): “el Senyor és el nostre Déu”, un Déu personal –gelòs, ens diu l’antic testament–, que no es desentén –ni s’ho mira tot a distància com diuen alguns– que s’implica per alliberar al seu poble. Nosaltres concretem la nostra professió de fe en Jesús: només Ell. Com diu el poble d’Israel : “no adorarem d’altres déus…”

 

Xavier Moretó, rector

 

 

Diumenge 19 d’Agost de 2018, XX de durant l’any. Jn 6, 51-58

20180819 homicat

 

“Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna…”

 

Aquest diumenge seguim aprofundint en el relat de Joan al voltant de l’eucaristia, en aquest llarg discurs anomenat de “Jesús, pa de vida” que Joan posa en boca de Jesús per tal que nosaltres entrem en aquest Misteri que celebrem cada diumenge: l’eucaristia.

 

Avui Joan s’atura una mica més en dos aspectes fonamentals de l’eucaristia: la proximitat i la vida eterna. Jesús diu: “qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”. L’Església ho formula dient que l’eucaristia en configura, ens transforma, ens fa cada com més semblants a Ell. És el “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi” de Sant Pau que recordàvem fa uns diumenges. D’alguna manera és l’ideal del cristià, la “fita” més important. Identificar-nos amb Ell de manera que ens hi sentim profundament units, empeltats, com els sarments a la vinya de la paràbola. Sant Agustí ens diu en les seves confessions que, després de buscar Déu per tot arreu, per totes les filosofies i pensaments de l’època, s’adonà que Déu era en ell, dins seu, més a prop que ell mateix…

 

Joan també introdueix un element molt important: la vida eterna. Normalment sempre referim al vida eterna al moment de la mort però aquí es fa referència al present: “qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna” Jesús parla en present. “Ja vivim anticipadament el que esperem” ens diu Pau en les seves cartes. L’eucaristia ens anticipa aquesta realitat, podríem dir que és un “troçet” de cel. Els teòlegs ens parlen de la tensió escatològica, el “ja, però encara no”. Ja vivim realitats del cel però encara no del tot.

 

Tot plegat té unes conseqüències molt clares: l’eucaristia ens configura, ens fa més semblats a Jesús i això comporta un canvi de vida (Sant Pau ens ho torna a recordar en la 2ª lectura) i també ens anima a testimoniar aquesta vida nova que ens ve per Jesús. Com dèiem diumenge passat, al final de cada eucaristia som enviats a anunciar el que acabem de celebrar i viure. Com ho podem fer per parlar d’aquest Jesús que ens dona vida eterna? Com ens ho podem fer per dir a les persones –especialment els allunyats o, com deia el nostre concili, els “distanciats” – que no és el mateix viure amb eucaristia o sense? Només ho podrem aconseguir des de la vivència del Misteri en nosaltres. Aquesta és, en el fons, la invitació que Joan ens està fent en aquests darrers diumenges.

 

 

Xavier Moretó, rector

 

Dimecres 15 d’Agost de 2018, Festa de l’Assumpció de Maria. Lc 1, 39-56

20180815 homicat

 

“Feliç tu que has cregut!”

 

Celebrem avui la festa de l’Assumpció de Maria, una festa que es celebra a molts llocs del nostre país. Son molts els qui avui celebren la festa major del poble o el nom de Maria de tantes esglésies que avui celebren la seva festa.

 

Nosaltres celebrem una de les grans solemnitats de Maria. Com sempre, la contemplem a ella i ens fixem especialment en la vida que va portar, sobretot en aquest dia. Perquè, com ens diu Sant Pau, el que ressuscita és la persona: tot el que hem viscut i compartit, tot el que hem estimat i tot el que hem patit. Passem de ser una “persona física” a una “persona espiritual”. En Maria es donen les dues coses perquè, per un privilegi únic, va ressuscitar en cos i ànima.

 

Avui, en celebrar l’Assumpció de Maria celebrem la seva resurrecció i la seva vida. Maria que sap confiar enmig del dubte, Maria que es posa a servir, més encara, sap avançar-se a servir. Maria senzilla i humil. Maria que pateix al peu de la creu. En contemplar-la a ella ens contemplem a nosaltres, con en un mirall. També nosaltres esperem viure com ella ho va fer. Maria, la primera cristiana, la primera que va entendre què vol dir seguir-lo a Ell. “Feliç tu que has cregut, el que el Senyor t’ha fet saber es complirà…” li diu Elisabeth, admirada i entusiasmada davant el que està veient amb els ulls de la fe.

 

Maria ens va al davant i ens acompanya sempre. Com ens diu el Concili Vaticà II: “Maria, esperança i consol del poble de Déu que camina” Aquesta proximitat és mostra en la gran quantitat d’advocacions que ens parlen d’Ella. Maria està a prop de les persones, especialment dels pobres, els qui han de treballar en feines dures, dels malalts, dels qui pateixen l’explotació, el desarrelament, la llunyania, la por… Maria, advocada de tantes causes perdudes i desesperades. Maria intercessora i mitjancera. Maria mare nostre. En dir-li Jesús a Joan al peu de la creu: “aquí tens la teva mare” també ens ho diu a tots nosaltres.

 

Avui és un gran dia. Felicitats a totes les que porteu en nom de Maria.

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 5 d’Agost de 2018, XVIII de durant l’any. Jn 6,24-35

20180805 homicat

 

“Jo sóc el pa que dóna la vida…”

 

Si el diumenge passat escoltàvem l’evangeli de la multiplicació dels pans de Joan avui seguim la lectura el mateix evangelista però en una vessant diversa: la reflexió teològica del mateix signe. Com tots sabem Joan va una mica més enllà que els altres evangelistes. El seu relat és més profund, més teològic. Com dèiem diumenge passat l’evangeli de Joan no té un relat de l’eucaristia com els altres evangelis sinòptics, no per ignorància o per oblit sinó per què ja ho dona per sabut i no veu la necessitat de posar-ho. Convé més explicar què vol dir el signe i quines son les seves conseqüències. Com recordareu, el Dijous Sant llegim el fragment del lavatori dels peus –i el celebrant fa el signe en l’eucaristia–, només present a Joan, i és el dia de la Setmana Santa dedicat a l’eucaristia. Avui Joan ens posa a Jesús fent un retret als seus deixebles: “només em busqueu perquè heu quedat tips!” És tant com dir: “no heu entès el signe que acabo de fer, no us adoneu de res!” Paraules dures. Però què és “no entendre?” Què hem d’entendre?

 

El signe de la multiplicació dels pans i els peixos té un “ressò” d’eucaristia. Jesús diu les mateixes paraules: “va prendre el pa, el beneí, els partí i els el donà…” Això vol dir que no ens podem quedar amb la imatge, la “pel.lícula” dels fets. Fer-ho així –gens estrany ja que som fills de la cultura de la imatge imperant– seria quedar-se en la superfície i no entrar en l’autèntic sentit del signe. Joan ens vol introduir en el misteri de la presència de Déu en Jesús i tota la seva activitat i, en aquest cas, en el mateix misteri de l’eucaristia i a les realitats de Misteri –amb majúscula– només hi podem accedir per la fe. No pel raonament, el coneixement i, molt menys, per la sola visió externa o imaginativa.

 

El retret que Jesús fa als seus deixebles apunta a una realitat molt nostra, molt humana: cerquem seguretats, coses palpables i demostrables. Només llavors ens sentim segurs. Així, en la pregària, sempre demanem coses “humanes”: salut, pau, prosperitat, no passar gana, viure dignament. És molt natural. Tanmateix Jesús ens proposa que ens preocupem més pels béns que ens donen “vida eterna”. Aquí és on apunta l’eucaristia. Pau ens ho diu en la segona lectura: “heu de viure d’una forma nova. Ja no podeu viure com abans” I pel que fa a la pregària, podríem demanar, per exemple, tenir més fe. La fe es pot demanar… Això aniria molt més en la línia que Jesús ens proposa. Justament, la fe és, com deia abans, la única manera d’entrar en el Misteri… I recordem que aquesta realitat és sempre nova. Mai podem dir “ja ho coneixem, és el de sempre”. L’eucaristia també és novetat. Si sabem copsar-la, sabrem també ser més convincents a l’hora d’explicar-la, de testimoniar-la. En aquest sentit, no hauríem de venir a l’eucaristia buscant sentir-nos més tranquils i satisfets. Més aviat hauria de ser al contrari. Com ens diu Sant Pau: “no us quedeu massa tranquils…” Hauríem de tenir un cert neguit de pensar que molts no valoren ni viuen l’eucaristia, que s’han quedat “a les portes”. Tants que hi ha enmig nostre i que estan batejats però no catequitzats. Com ho hem de fer per arribar-hi, per anunciar-los aquest Jesús que és “pa de vida”? Justament, en acabar l’eucaristia, som enviats a anunciar això que acabem de celebrar i viure. “Aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor ressuscitat” diu el celebrant en acabar la missa, especialment en temps de Pasqua, però ho podria dir sempre, al final de cada eucaristia…

 

“Qui mengi d’aquest pa i begui aquest vi ja no tindrà mai més fam, ja no tindrà més set” És la fam de la vida, de sentit de la vida, la que tots cerquem, ja siguem creients, allunyats o no creients. Tenim una proposta de sentit de la vida. Jesús pot satisfer aquesta fam i aquesta set que tots tenim.

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 29 de Juliol de 2018, XVII de durant l’any. Jn 6,1-15

201807229 homicat

 

I en repartia tant com en volien…

 

El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos té un ressò molt clar de comunitat al voltant de l’eucaristia. De ben segur que els primers cristians –a qui en principi anava adreçat l’evangeli– enteníem molt bé el seu sentit. L’evangelista Joan (que en el seu evangeli omet el relat de l’eucaristia ja que el dona per suposat) posa en boca de Jesús les mateixes paraules del Sant Sopar: “i va prendre el pa, el beneí i els el donà…” És el miracle de la sobreabundància: “en repartia tant com en volien…” i de la universalitat: “i n’ompliren dotze coves…” en una referència molt clara a les dotze tribus d’Israel, és a dir, a tot el món.

 

Tanmateix Jesús aconsegueix un altra cosa tant important com el miracle en si: el compartir. Per uns moments la gent estava els uns pels altres, sobretot davant la necessitat del qui tens al costat. Jesús aconsegueix que el qui en té més doni al qui no en té i això dona una gran felicitat. “Fa més feliç donar que rebre” posa l’evangelista Lluc en boca de Jesús en els Fets dels Apòstols. Varen descobrir la felicitat del compartir. A més estaven bé (Joan ens posa una visió un tant idíl·lica, amb Jesús dalt la muntanya i tots asseguts a l’herba) L’actitud compassiva de Jesús –que ja veiem el diumenge passat– es contagia a tota la gent, una gran multitud. Un missatge aquest d’una gran actualitat, també per a nosaltres.

 

Quan sabem viure aquesta joia del compartir, de no estar només per les nostres coses –un missatge molt del nostre temps–, i sense esperar-ne cap benefici, només el de fer el bé, llavors –com ens diu el profeta Isaïes– neix una llum dins nostre. Des de l’eucaristia som cridats a obrar així. És important adonar-nos d’això i viure-ho, cercar la novetat que ens ve de Jesús, deixar que ell visqui en nosaltres –com també dèiem els darrers diumenges– i que ens transformi.

 

L’eucaristia ens configura, és a dir, ens fa cada cop més semblants al Crist. Aquest és un aspecte que els cristians sempre hem de vigilar per no caure en el costum, en trobar “normal” rebre l’eucaristia. Hi ha actes que per repetició poden perdre el seu sentit. L’eucaristia de normal no en té res! Sempre hauria de ser un fet cabdal, extraordinari. És “penyora de de vida eterna”, anticipació del que esperem…

 

Al final de l’evangeli d’avui se’ns deixa una pregunta definitiva: no serà el qui esperem? És una pregunta que apunta directament a la professió de fe de la comunitat. D’alguna forma ens remet a un altra afirmació que també surt dels seus seguidors: “res d’això podria fer si Déu no estigués amb Ell…” Aquesta és també la nostra professió de fe i ha de ser el nostre testimoni. Ell és el centre de la nostra vida, la resposta que esperàvem i pot ser també la resposta de tants que busquen un sentit per a les seves vides.

 

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Diumenge 22 de Juliol de 2018, XVI de durant l’any. Mc 6, 30-34

20180722 homicat

 

“Se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor…”

 

Aquest diumenge se’ns dona una nova ocasió per conèixer una mica més Jesús i contemplar la seva manera de fer. Tanmateix, el més important és identificar-nos amb Ell, fer com Ell feia, encara més, deixar que Ell visqui en nosaltres. Seguim una persona, Jesús viu enmig nostre. Avui Jesús és compadeix –és a dir, pateix amb el qui pateix– i això li fa canviar els seus plans i, de retruc, els dels deixebles…

 

L’escena no deixa de ser divertida: Jesús i els seus deixebles volen descansar una mica, pugen a la barca per marxar a un lloc un xic apartat però, vet a qui que la gent se’n adona i el segueix per la vora del llac fins a l’altra riba… En arribar Jesús i els deixebles en la barca tothom l’està esperant. L’evangelista Marc ja ens avança que era tanta la gent que el seguia que no tenia ni temps per menjar.

 

Jesús no acomiada la gent quan arriba amb la barca. Potser nosaltres ho haguérem fet. “Veniu demà i us atendrem” Quans cops ho hem dit en les comunitats, especialment els mossens. “Mireu l’horari de despatx, està a la porta”. Val a dir que certament és necessària una organització i també un temps de descans. Ara estem de vacances, també en les parròquies. Els descansos –com els recessos– son molt recomanables per tal de recomençar de nou l’activitat amb noves energies però… Jesús no fa descans, malgrat que potser li feia falta… La diferència està en la compassió: “eren com ovelles sense pastor”. Podríem dir que el pot més el cor que les raons. I Jesús no va fer una estona d’instrucció per sortir del pas sinó que “els instruïa llargament” ens diu Marc.

 

Aquesta manera de fer de Jesús ens pot resultar molt il·luminadora, no només en el nostre seguiment cristià sinó particularment de cara al nostre testimoni. Jesús sap sortir d’ell mateix per donar-se, renuncia a la seva comoditat per tal d’ajudar al necessitat i no espera res a canvi. Només fer el bé a les persones. “Se’l coneixia com un home que feia el bé”, ens diuen els evangelis. És important dir clarament què el món no predica això. En la nostra societat, fer un favor a un altra suposa, en molts casos, que algun dia te’l hagin de tornar –el que popularment es diu “cobrar-s’ho”– o, com cada cop més s’estén pels llibres i consells d’auto ajuda, que ajudar l’altra et suposi un benefici personal. També cal dir clarament que això no és cristià. Els qui ajuden als altres per sentir-se millor, més realitzats o cercant obtenir un “subidón” d’autoestima no haurien d’estar en les parròquies. No ajudem a les persones per obtenir un benefici personal. Això no només aniria contra l’essència del donar-se cristià –la compassió d’abans de Jesús– sinó que seria utilitzar a les persones. Seria molt més greu…

 

Finalment, cal fer esment de la conseqüència que té aquesta actitud de Jesús en vers el nostre testimoniatge. Quan la gent veu el que fem els cristians pels més pobres i que ho fem sense obtenir-ne res a canvi –per exemple, sense cobrar, una cosa que sempre sorprèn a la gent, sobretot els nou vinguts– llavors estem donant un testimoni que queda per sempre. De fet amb aquesta actitud estem mostrant el rostre de Jesús i això és tan important com el menjar i la roba que donem. Aquesta Església sí que arriba a les persones, és més, convida a fer el mateix. Ens diuen els evangelis que Jesús anunciava el Regne amb signes i paraules. També aquesta actitud de donar-se sense reserves és un signe i als cristians ens toca mostrar-lo enmig del nostre món. Aquesta és la nostra llum.

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 15 de Juliol de 2018, XV de durant l’any. Mc 6, 7-13

20180715 homicat

 

“No porteu bossa, ni sarró, ni diners…”

 

Si en els proppassats diumenges contemplàvem especialment l’actitud de Jesús, el seu tarannà, la seva manera de fer, en aquest diumenge se’ns posa davant la missió. Jesús envia als seus deixebles, de dos en dos, a anunciar la bona nova de l’evangeli. Probablement se’ns està explicant la vida dels primers apòstols. Com tots sabem els evangelis varen trigar un temps en escriure’s –el de Marc sobre el 60 després de Crist– i en aquell moment és just el que estava passant: els perseguien i ho feien els seus, els mateixos jueus.

 

Els primers predicadors eren ambulants, anaven de dos en dos pels poblets a predicar. En alguns llocs els acceptaven i en d’altres els rebutjaven. La decepció del rebuig de part dels seus s’expressa de manera amarga i contundent: “si no us volen rebre expulseu-vos la pols de les sandàlies com una acusació contra ells…” A l’inici de la predicació, la gran sorpresa que varen tenir es que els expulsaven de les sinagogues, dels seus lloc d’oració. Creien que el judaisme es convertiria però va ser tot el contrari. Amb el temps varen anar entenent que havien d’anar per les seves i decidiren “desmarcar-se” del judaisme i començaren de dir-se cristians. Els primers foren els d’Antioquia, l’actual Turquia. Aquest podia ser el rerefons d’aquest evangeli. Però el que més ens interessa –també a nosaltres ja que també som enviats a testimoniar la nostra fe– és el que Jesús els hi diu: “no porteu bossa, ni sarró, ni bastó, ni diners i només les sandàlies per calçat…” Més enllà de la imatge “literal” que tots tenim tendència a fer-nos –com a fills que som de la cultura de la imatge imperant– aquesta recomanació va molt més enllà. Jesús ens convida a testimoniar “amb poques coses”, “lleugers d’equipatge”. Què vol dir?

 

Tots tenim els nostres prejudicis. La setmana passada en veiem un de molt gros: la imatge pre-concebuda que podríem tenir del mateix Jesús. Aquest pot ser un gran obstacle per copsar la novetat que ens ve d’Ell. Però n’hi ha d’altres: les nostres teories sobre la pastoral, sobre el que cal fer, sobre cóm hem d’anunciar. I encara, quan anem amb els nostres esquemes per davant, sense escoltar. Això no vol dir que no fem plans previs. Darrerament el diòcesis ha elaborat i impulsat un nou Pla Pastoral però amb un treball previ molt important d’escoltar la gent. A voltes els cristians anem amb el nostre “jo” sense escoltar gaire, donant lliçons, dient als altres el que han de fer, especialment als qui s’interessen i ens pregunten. En aquest sentit, anar “lleugers d’equipatge” voldrà dir estar obert, saber escoltar –especialment abans de parlar–, presentar-nos amb senzillesa i humilitat, no com a “perfectes”. Recordem les paraules de Sant Pau dels diumenge passat: “només em gloriaré en les meves febleses”. Es tracta de fer present el Crist, no nosaltres. No hem de demostrar lo bons que som, la nostra saviesa, el nostre domini de la situació. Això és el que feien els fariseus…

 

Tanmateix, el més important és saber acollir “la feina prèvia”, és a dir, el que l’Esperit ha fet abans d’arribar-hi nosaltres… Aquesta idea travessa tot el llibre dels Fets dels Apòstols, el llibre que explica la vida i origen de les primeres comunitats. En sintonia amb la frase de Pere de la seva 1ª carta: “qui som nosaltres per posar barreres a l’Esperit que s’està manifestat als no jueus?” saber acollir la pre-disposició de l’Esperit. Des de aquest punt de vista predicar no és tant dir –o demostrar– el que sabem com saber acompanyar i acollir el do de l’Esperit en aquells que el mateix Esperit ens posa al davant… Quan l’apòstol sap entrar en aquest manera de fer és més lliure i, efectivament va més lleuger per poder fer d’una forma amable, comprensiva, misericordiosa i “normal” la proposta cristiana: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 8 de Juliol de 2018, XIV de durant l’any. Mc 6, 1-6
20180708 homicat

 

“D’on li ve tot això?”

 

En l’evangeli d’aquest diumenge –com en dels darrers diumenges– se’ns dona una nova oportunitat de contemplar la manera de fer de Jesús. Cal aprofitar aquestes oportunitats que ens dona la Paraula perquè en això ens hi va molt als cristians. Quan més ens identifiquem amb la seva manera de fer, amb les seves paraules i actituds, més serem capaços de reproduir en nosaltres el seu tarannà, el seu estil. I no es tracta tant d’imitar-lo com de deixar que Ell visqui en nosaltres. Com ja us he fet esment en els altres diumenges: què un dia podem dir com Pau: “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi”. D’això Sant Ignasi en deia “coneixement intern”. Aquest camí no s’esgota mai, sempre podem avançar una mica més…

 

Avui se’ns posa al davant de l’escena de Jesús en la sinagoga de Natzaret. Citant un altra cop Sant Ignasi, mirem d’entrar-hi en el moment “como si presente me hallare”. Ignasi convida en els seus Exercicis Espirituals a ficar-nos en les escenes dels evangelis amb la nostra imaginació, a ser un més dels qui hi assisteixen, fins i tot a participar en el diàleg… L’evangelista Marc relata el moment amb molta austeritat, molta més que els seus paral.lels Mateu i Lluc, que posen a Jesús llegint el fragment del profeta Isaïes: “el Senyor m’ha ungit, per portar la bona nova als pobres, per proclamar l’any de gràcia del Senyor” per acabar dient “avui aquesta lectura s’ha acomplert” Això només ho pot dir el Messies! L’enrenou deuria ser considerable. En això si coincideix Marc: “es quedaren escandalitzats”. L’oposició que Jesús va patir de part dels seus deuria ser gran. Podem dir que allà va començar la creu per a Ell, no va caldre esperar al final. Marc manifesta aquest patiment amb una frase lacònica i contundent: “li va estranyar que no creguessin…” Tanmateix, el gran missatge –o advertència, també per a nosaltres– apunta al prejudicis. Creien que el coneixien des de sempre –i de fet era així– però això esdevé un obstacle per a entrar en la novetat que ve de Déu, tant és així que probablement van creure més en ell els qui no el coneixien. Segurament aquí va començar la seva itinerància: “anem a d’altres llocs, que aquesta és la meva missió” els hi  diu als deixebles en un altra fragment.

 

Els prejudicis ens podem jugar una “mala passada” en el nostre seguiment de Jesús. Sempre que pensem –conscient o inconscientment– “aquest fragment ja me’l sé” o “és més del mateix, és el que m’han explicat de sempre” d’alguna forma estem “barrant el pas” a la novetat de l’evangeli. De la mateixa manera que anem canviant en edat i experiència, també hauríem de ser capaços de anar madurant en la nostra fe i descobrint coses noves en el nostre seguiment de Jesús, especialment pel que fa a l’evangeli. En el moment en que ens sentim massa segurs en la nostra fe, que ens tanquem en les nostres seguretats –o que fem de la fe una seguretat– ja no estem tan “oberts” al que ve de Jesús, a les “mocions de l’Esperit” que també diu Sant Ignasi. Pau també s’hi refereix en les seves cartes: “no us sentiu massa segurs de vosaltres mateixos…” El camí passa sempre per la humilitat que, en aquest cas, ens pot deslliurar d’un cert “orgull religiós”. Com ens diu Sant Pau en la segona lectura d’avui: “només em gloriaré en les meves febleses” Els especialistes ens diuen que el diable al que es refereix Sant Pau ens està parlant d’una malaltia física, segurament visible externament. “En tens prou amb la meva gràcia”. Ell s’adona que no és el protagonista de la seva missió, que no s’ha de predicar a ell mateix –com si feien els fariseus– sinó que s’ha de descentrar d’ell mateix per predicar-lo a Ell. També en diu: “només em gloriaré en el Crist i crucificat”. Aquesta és l’actitud de Maria, de Josep i, sobretot, del mateix Jesús: el descentrament, encara més, l’abaixament. Jesús es fa servidor. Aquest “elogi de la feblesa” de Pau és totalment contrari al sentit general del nostre temps, on es privilegia la competitivitat, el ser els primers, el ser els més forts… És un pensament que també travessa tots els profetes.

 

Jesús sempre és el nostre referent. Els cristians el seguim a Ell i procurem reviure en nosaltres la seva persona i el seu Misteri, sempre nou, sempre il.luminador, per tal de poder dir també nosaltres als altres, com Jesús als deixebles de Joan: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 1 de Juliol de 2018, XIII de durant l’any. Mc 5, 21-43
20180701 homicat

 

“Talita cum”, “noia aixeca’t”

 

Els trobaments personals amb Jesús que surten en els evangelis son molt significatius pels cristians. Per bé que Jesús s’adreça sovint a la gent, de tant en tant té encontres individuals, personals. Ací en tenim dos: la dona que pateix pèrdues de sang i la noia aparentment morta, la filla de Jaire. És important fixar-nos bé en aquests trobaments perquè ser cristià és precisament això: trobar-se amb Ell i seguir-lo.

 

La primera dona era impura. Perdre la sang suposava estar “quasi bé morta”. Segons els jueus la vida estava en la sang. Recordem que la doctrina de la pures-impuresa, imperant en temps de Jesús, condemnava pràcticament a la marginació al qui restava impur. Tocar un malalt –vegis els leprosos–, tocar un mort, entrar a la casa d’un pagà,… suposava esdevenir impur i per sempre! Jesús toca als malalts –i es deixa tocar, com en aquest cas–, toca als morts –la noia la donaven per morta–, entra a casa del pagans i pecadors… Jesús “se la juga” per ells i sovint denuncia la situació d’injustícia i marginació que produeix aquesta creença. Jesús no renya a la dona que el toca –segurament els fariseus ho hagueren fet o pitjor–, l’acull, la salva… I en curar-la ni tant sols li diu “vés, ja t’he curat” si no que apel.la, com sempre, a la seva fe: “La teva fe t’ha salvat”. La noia, en canvi, experimenta la vida nova que ve d’ell. Jesús li dóna la ma, li retorna la dignitat perduda: “aixeca’t” El gest de Jesús es profundament humà i, alhora, profundament salvífic. És la salvació que ve de Déu. Ens diuen els evangelis que Ell va venir a anunciar el Regne de Déu “amb signes i amb paraules”. Aquest son els signes. Com diu Jesús en l’episodi del cec de naixement: “el Fill de L’home ha vingut a salvar als qui estaven perduts, a retornar la vista als qui no hi veuen…”

 

Tant la dona com la noia queden profundament “tocades” en trobar-se amb Jesús. Trobar-se personalment amb Ell no deixa mai indiferent. Ja no tornarien a ser les mateixes. Tant una com l’altra es converteixen en apòstols –o millor, apòstolas–, esdevenen testimonis de resurrecció. Recordem un altra trobament personal de Jesús: el que té amb la samaritana. També resulta transformada i llavors va al seu poble i els anuncia el Messies i després el poble li diu: “ara ja no creiem pel que tu ens has dit. Ara n’hem fet experiència…” També ells han esdevingut cristians i apòstols. Tan uns com d’altres han sabut aprofitar l’ocasió i canviar. Tanmateix, no tothom es capaç de fer el mateix. Recordem el jove ric. Aquest no serà capaç de fer el pas perquè estava massa enganxat a les coses, hi havia posat el cor i no és capaç de seguir Jesús ni, evidentment, esdevenir apòstol. En canvi un altra personatge, Zaqueu, si fa el tomb: ”ara mateix retorno tot el que he pres i els restitueixo cinc vegades més…” I Jesús respon: “avui s’ha salvat aquesta casa”. Zaqueu també estava descartat com ho estaven els impurs: era un pecador… Jesús dóna oportunitat a tothom, no descarta, no exclou. Tota una novetat en el seu temps… i potser també en el nostre. Cal evitar les actituds excloents, a voltes present entre nosaltres, els cristians…

 

Aquests trobaments personals ens ensenyen coses molt importants: la sensibilitat, la compassió –és a dir, “patir amb el qui pateix”–, la transformació, la vida nova que ens ve per Jesús i, el més gran, el trobament amb Ell. Si sabem cercar-lo, si tenim necessitat de fer-ho, si ens identifiquem amb Ell –el seu estil, el seu tarannà–serem de debò els seus deixebles. Aquest és un camí que no s’esgota mai, sempre podem avançar una mica més. Per això, mai podem dir: “ja he arribat, ja ho sé tot, ja sóc bo o bona,…” Sempre hem de vigilar de no instal·lar-nos en la nostra fe, en les nostres celebracions. El cristià mai es port acomodar. Podríem caure en el mateix error des fariseus, que es creien autosuficients… Tenim molt camí per endavant fins assolir la plena identificació i poder dir com sant pau: “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi”. Alguns potser direu: “això és molt fort, apuntes molt alt”. Cert. La moral cristiana no és una moral de “anar fent” de “anar tirant”. És una moral de màxims.

 

Tanmateix, mentrestant, sempre podem convidar als altres a trobar-se amb Ell i fer-ho des de la nostra pròpia experiència de trobament i seguiment personals. Només així serem convincents. No ho serem des de la teoria o des de les coses apreses des de sempre, des de el costum o la tradició. I que puguem dir a la gent, com Jesús deia als deixebles de Joan: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector