HOMICAT
20378
page,page-id-20378,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

HOMICAT

HOMICAT
HOMILIES DOMINICALS

Inaugurem una nova secció on us oferim l’homilia de cada diumenge. Inicialment està pensat pel que sou de Sant Ignasi, que aneu de vacances i que ens ho heu demanat. És una manera de mantenir el lligam amb la parròquia però també ho és per arribar a molts que us connecteu per internet, cada cop més. Esperem que us ajudi en la vostra vivència de la fe.
Diumenge 5 d’Agost de 2018, XVIII de durant l’any. Jn 6,24-35

20180805 homicat

 

“Jo sóc el pa que dóna la vida…”

 

Si el diumenge passat escoltàvem l’evangeli de la multiplicació dels pans de Joan avui seguim la lectura el mateix evangelista però en una vessant diversa: la reflexió teològica del mateix signe. Com tots sabem Joan va una mica més enllà que els altres evangelistes. El seu relat és més profund, més teològic. Com dèiem diumenge passat l’evangeli de Joan no té un relat de l’eucaristia com els altres evangelis sinòptics, no per ignorància o per oblit sinó per què ja ho dona per sabut i no veu la necessitat de posar-ho. Convé més explicar què vol dir el signe i quines son les seves conseqüències. Com recordareu, el Dijous Sant llegim el fragment del lavatori dels peus –i el celebrant fa el signe en l’eucaristia–, només present a Joan, i és el dia de la Setmana Santa dedicat a l’eucaristia. Avui Joan ens posa a Jesús fent un retret als seus deixebles: “només em busqueu perquè heu quedat tips!” És tant com dir: “no heu entès el signe que acabo de fer, no us adoneu de res!” Paraules dures. Però què és “no entendre?” Què hem d’entendre?

 

El signe de la multiplicació dels pans i els peixos té un “ressò” d’eucaristia. Jesús diu les mateixes paraules: “va prendre el pa, el beneí, els partí i els el donà…” Això vol dir que no ens podem quedar amb la imatge, la “pel.lícula” dels fets. Fer-ho així –gens estrany ja que som fills de la cultura de la imatge imperant– seria quedar-se en la superfície i no entrar en l’autèntic sentit del signe. Joan ens vol introduir en el misteri de la presència de Déu en Jesús i tota la seva activitat i, en aquest cas, en el mateix misteri de l’eucaristia i a les realitats de Misteri –amb majúscula– només hi podem accedir per la fe. No pel raonament, el coneixement i, molt menys, per la sola visió externa o imaginativa.

 

El retret que Jesús fa als seus deixebles apunta a una realitat molt nostra, molt humana: cerquem seguretats, coses palpables i demostrables. Només llavors ens sentim segurs. Així, en la pregària, sempre demanem coses “humanes”: salut, pau, prosperitat, no passar gana, viure dignament. És molt natural. Tanmateix Jesús ens proposa que ens preocupem més pels béns que ens donen “vida eterna”. Aquí és on apunta l’eucaristia. Pau ens ho diu en la segona lectura: “heu de viure d’una forma nova. Ja no podeu viure com abans” I pel que fa a la pregària, podríem demanar, per exemple, tenir més fe. La fe es pot demanar… Això aniria molt més en la línia que Jesús ens proposa. Justament, la fe és, com deia abans, la única manera d’entrar en el Misteri… I recordem que aquesta realitat és sempre nova. Mai podem dir “ja ho coneixem, és el de sempre”. L’eucaristia també és novetat. Si sabem copsar-la, sabrem també ser més convincents a l’hora d’explicar-la, de testimoniar-la. En aquest sentit, no hauríem de venir a l’eucaristia buscant sentir-nos més tranquils i satisfets. Més aviat hauria de ser al contrari. Com ens diu Sant Pau: “no us quedeu massa tranquils…” Hauríem de tenir un cert neguit de pensar que molts no valoren ni viuen l’eucaristia, que s’han quedat “a les portes”. Tants que hi ha enmig nostre i que estan batejats però no catequitzats. Com ho hem de fer per arribar-hi, per anunciar-los aquest Jesús que és “pa de vida”? Justament, en acabar l’eucaristia, som enviats a anunciar això que acabem de celebrar i viure. “Aneu i porteu a tothom l’alegria del Senyor ressuscitat” diu el celebrant en acabar la missa, especialment en temps de Pasqua, però ho podria dir sempre, al final de cada eucaristia…

 

“Qui mengi d’aquest pa i begui aquest vi ja no tindrà mai més fam, ja no tindrà més set” És la fam de la vida, de sentit de la vida, la que tots cerquem, ja siguem creients, allunyats o no creients. Tenim una proposta de sentit de la vida. Jesús pot satisfer aquesta fam i aquesta set que tots tenim.

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 29 de Juliol de 2018, XVII de durant l’any. Jn 6,1-15

201807229 homicat

 

I en repartia tant com en volien…

 

El miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos té un ressò molt clar de comunitat al voltant de l’eucaristia. De ben segur que els primers cristians –a qui en principi anava adreçat l’evangeli– enteníem molt bé el seu sentit. L’evangelista Joan (que en el seu evangeli omet el relat de l’eucaristia ja que el dona per suposat) posa en boca de Jesús les mateixes paraules del Sant Sopar: “i va prendre el pa, el beneí i els el donà…” És el miracle de la sobreabundància: “en repartia tant com en volien…” i de la universalitat: “i n’ompliren dotze coves…” en una referència molt clara a les dotze tribus d’Israel, és a dir, a tot el món.

 

Tanmateix Jesús aconsegueix un altra cosa tant important com el miracle en si: el compartir. Per uns moments la gent estava els uns pels altres, sobretot davant la necessitat del qui tens al costat. Jesús aconsegueix que el qui en té més doni al qui no en té i això dona una gran felicitat. “Fa més feliç donar que rebre” posa l’evangelista Lluc en boca de Jesús en els Fets dels Apòstols. Varen descobrir la felicitat del compartir. A més estaven bé (Joan ens posa una visió un tant idíl·lica, amb Jesús dalt la muntanya i tots asseguts a l’herba) L’actitud compassiva de Jesús –que ja veiem el diumenge passat– es contagia a tota la gent, una gran multitud. Un missatge aquest d’una gran actualitat, també per a nosaltres.

 

Quan sabem viure aquesta joia del compartir, de no estar només per les nostres coses –un missatge molt del nostre temps–, i sense esperar-ne cap benefici, només el de fer el bé, llavors –com ens diu el profeta Isaïes– neix una llum dins nostre. Des de l’eucaristia som cridats a obrar així. És important adonar-nos d’això i viure-ho, cercar la novetat que ens ve de Jesús, deixar que ell visqui en nosaltres –com també dèiem els darrers diumenges– i que ens transformi.

 

L’eucaristia ens configura, és a dir, ens fa cada cop més semblants al Crist. Aquest és un aspecte que els cristians sempre hem de vigilar per no caure en el costum, en trobar “normal” rebre l’eucaristia. Hi ha actes que per repetició poden perdre el seu sentit. L’eucaristia de normal no en té res! Sempre hauria de ser un fet cabdal, extraordinari. És “penyora de de vida eterna”, anticipació del que esperem…

 

Al final de l’evangeli d’avui se’ns deixa una pregunta definitiva: no serà el qui esperem? És una pregunta que apunta directament a la professió de fe de la comunitat. D’alguna forma ens remet a un altra afirmació que també surt dels seus seguidors: “res d’això podria fer si Déu no estigués amb Ell…” Aquesta és també la nostra professió de fe i ha de ser el nostre testimoni. Ell és el centre de la nostra vida, la resposta que esperàvem i pot ser també la resposta de tants que busquen un sentit per a les seves vides.

 

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Diumenge 22 de Juliol de 2018, XVI de durant l’any. Mc 6, 30-34

20180722 homicat

 

“Se’n compadí perquè eren com ovelles sense pastor…”

 

Aquest diumenge se’ns dona una nova ocasió per conèixer una mica més Jesús i contemplar la seva manera de fer. Tanmateix, el més important és identificar-nos amb Ell, fer com Ell feia, encara més, deixar que Ell visqui en nosaltres. Seguim una persona, Jesús viu enmig nostre. Avui Jesús és compadeix –és a dir, pateix amb el qui pateix– i això li fa canviar els seus plans i, de retruc, els dels deixebles…

 

L’escena no deixa de ser divertida: Jesús i els seus deixebles volen descansar una mica, pugen a la barca per marxar a un lloc un xic apartat però, vet a qui que la gent se’n adona i el segueix per la vora del llac fins a l’altra riba… En arribar Jesús i els deixebles en la barca tothom l’està esperant. L’evangelista Marc ja ens avança que era tanta la gent que el seguia que no tenia ni temps per menjar.

 

Jesús no acomiada la gent quan arriba amb la barca. Potser nosaltres ho haguérem fet. “Veniu demà i us atendrem” Quans cops ho hem dit en les comunitats, especialment els mossens. “Mireu l’horari de despatx, està a la porta”. Val a dir que certament és necessària una organització i també un temps de descans. Ara estem de vacances, també en les parròquies. Els descansos –com els recessos– son molt recomanables per tal de recomençar de nou l’activitat amb noves energies però… Jesús no fa descans, malgrat que potser li feia falta… La diferència està en la compassió: “eren com ovelles sense pastor”. Podríem dir que el pot més el cor que les raons. I Jesús no va fer una estona d’instrucció per sortir del pas sinó que “els instruïa llargament” ens diu Marc.

 

Aquesta manera de fer de Jesús ens pot resultar molt il·luminadora, no només en el nostre seguiment cristià sinó particularment de cara al nostre testimoni. Jesús sap sortir d’ell mateix per donar-se, renuncia a la seva comoditat per tal d’ajudar al necessitat i no espera res a canvi. Només fer el bé a les persones. “Se’l coneixia com un home que feia el bé”, ens diuen els evangelis. És important dir clarament què el món no predica això. En la nostra societat, fer un favor a un altra suposa, en molts casos, que algun dia te’l hagin de tornar –el que popularment es diu “cobrar-s’ho”– o, com cada cop més s’estén pels llibres i consells d’auto ajuda, que ajudar l’altra et suposi un benefici personal. També cal dir clarament que això no és cristià. Els qui ajuden als altres per sentir-se millor, més realitzats o cercant obtenir un “subidón” d’autoestima no haurien d’estar en les parròquies. No ajudem a les persones per obtenir un benefici personal. Això no només aniria contra l’essència del donar-se cristià –la compassió d’abans de Jesús– sinó que seria utilitzar a les persones. Seria molt més greu…

 

Finalment, cal fer esment de la conseqüència que té aquesta actitud de Jesús en vers el nostre testimoniatge. Quan la gent veu el que fem els cristians pels més pobres i que ho fem sense obtenir-ne res a canvi –per exemple, sense cobrar, una cosa que sempre sorprèn a la gent, sobretot els nou vinguts– llavors estem donant un testimoni que queda per sempre. De fet amb aquesta actitud estem mostrant el rostre de Jesús i això és tan important com el menjar i la roba que donem. Aquesta Església sí que arriba a les persones, és més, convida a fer el mateix. Ens diuen els evangelis que Jesús anunciava el Regne amb signes i paraules. També aquesta actitud de donar-se sense reserves és un signe i als cristians ens toca mostrar-lo enmig del nostre món. Aquesta és la nostra llum.

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 15 de Juliol de 2018, XV de durant l’any. Mc 6, 7-13

20180715 homicat

 

“No porteu bossa, ni sarró, ni diners…”

 

Si en els proppassats diumenges contemplàvem especialment l’actitud de Jesús, el seu tarannà, la seva manera de fer, en aquest diumenge se’ns posa davant la missió. Jesús envia als seus deixebles, de dos en dos, a anunciar la bona nova de l’evangeli. Probablement se’ns està explicant la vida dels primers apòstols. Com tots sabem els evangelis varen trigar un temps en escriure’s –el de Marc sobre el 60 després de Crist– i en aquell moment és just el que estava passant: els perseguien i ho feien els seus, els mateixos jueus.

 

Els primers predicadors eren ambulants, anaven de dos en dos pels poblets a predicar. En alguns llocs els acceptaven i en d’altres els rebutjaven. La decepció del rebuig de part dels seus s’expressa de manera amarga i contundent: “si no us volen rebre expulseu-vos la pols de les sandàlies com una acusació contra ells…” A l’inici de la predicació, la gran sorpresa que varen tenir es que els expulsaven de les sinagogues, dels seus lloc d’oració. Creien que el judaisme es convertiria però va ser tot el contrari. Amb el temps varen anar entenent que havien d’anar per les seves i decidiren “desmarcar-se” del judaisme i començaren de dir-se cristians. Els primers foren els d’Antioquia, l’actual Turquia. Aquest podia ser el rerefons d’aquest evangeli. Però el que més ens interessa –també a nosaltres ja que també som enviats a testimoniar la nostra fe– és el que Jesús els hi diu: “no porteu bossa, ni sarró, ni bastó, ni diners i només les sandàlies per calçat…” Més enllà de la imatge “literal” que tots tenim tendència a fer-nos –com a fills que som de la cultura de la imatge imperant– aquesta recomanació va molt més enllà. Jesús ens convida a testimoniar “amb poques coses”, “lleugers d’equipatge”. Què vol dir?

 

Tots tenim els nostres prejudicis. La setmana passada en veiem un de molt gros: la imatge pre-concebuda que podríem tenir del mateix Jesús. Aquest pot ser un gran obstacle per copsar la novetat que ens ve d’Ell. Però n’hi ha d’altres: les nostres teories sobre la pastoral, sobre el que cal fer, sobre cóm hem d’anunciar. I encara, quan anem amb els nostres esquemes per davant, sense escoltar. Això no vol dir que no fem plans previs. Darrerament el diòcesis ha elaborat i impulsat un nou Pla Pastoral però amb un treball previ molt important d’escoltar la gent. A voltes els cristians anem amb el nostre “jo” sense escoltar gaire, donant lliçons, dient als altres el que han de fer, especialment als qui s’interessen i ens pregunten. En aquest sentit, anar “lleugers d’equipatge” voldrà dir estar obert, saber escoltar –especialment abans de parlar–, presentar-nos amb senzillesa i humilitat, no com a “perfectes”. Recordem les paraules de Sant Pau dels diumenge passat: “només em gloriaré en les meves febleses”. Es tracta de fer present el Crist, no nosaltres. No hem de demostrar lo bons que som, la nostra saviesa, el nostre domini de la situació. Això és el que feien els fariseus…

 

Tanmateix, el més important és saber acollir “la feina prèvia”, és a dir, el que l’Esperit ha fet abans d’arribar-hi nosaltres… Aquesta idea travessa tot el llibre dels Fets dels Apòstols, el llibre que explica la vida i origen de les primeres comunitats. En sintonia amb la frase de Pere de la seva 1ª carta: “qui som nosaltres per posar barreres a l’Esperit que s’està manifestat als no jueus?” saber acollir la pre-disposició de l’Esperit. Des de aquest punt de vista predicar no és tant dir –o demostrar– el que sabem com saber acompanyar i acollir el do de l’Esperit en aquells que el mateix Esperit ens posa al davant… Quan l’apòstol sap entrar en aquest manera de fer és més lliure i, efectivament va més lleuger per poder fer d’una forma amable, comprensiva, misericordiosa i “normal” la proposta cristiana: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector

 

Diumenge 8 de Juliol de 2018, XIV de durant l’any. Mc 6, 1-6
20180708 homicat

 

“D’on li ve tot això?”

 

En l’evangeli d’aquest diumenge –com en dels darrers diumenges– se’ns dona una nova oportunitat de contemplar la manera de fer de Jesús. Cal aprofitar aquestes oportunitats que ens dona la Paraula perquè en això ens hi va molt als cristians. Quan més ens identifiquem amb la seva manera de fer, amb les seves paraules i actituds, més serem capaços de reproduir en nosaltres el seu tarannà, el seu estil. I no es tracta tant d’imitar-lo com de deixar que Ell visqui en nosaltres. Com ja us he fet esment en els altres diumenges: què un dia podem dir com Pau: “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi”. D’això Sant Ignasi en deia “coneixement intern”. Aquest camí no s’esgota mai, sempre podem avançar una mica més…

 

Avui se’ns posa al davant de l’escena de Jesús en la sinagoga de Natzaret. Citant un altra cop Sant Ignasi, mirem d’entrar-hi en el moment “como si presente me hallare”. Ignasi convida en els seus Exercicis Espirituals a ficar-nos en les escenes dels evangelis amb la nostra imaginació, a ser un més dels qui hi assisteixen, fins i tot a participar en el diàleg… L’evangelista Marc relata el moment amb molta austeritat, molta més que els seus paral.lels Mateu i Lluc, que posen a Jesús llegint el fragment del profeta Isaïes: “el Senyor m’ha ungit, per portar la bona nova als pobres, per proclamar l’any de gràcia del Senyor” per acabar dient “avui aquesta lectura s’ha acomplert” Això només ho pot dir el Messies! L’enrenou deuria ser considerable. En això si coincideix Marc: “es quedaren escandalitzats”. L’oposició que Jesús va patir de part dels seus deuria ser gran. Podem dir que allà va començar la creu per a Ell, no va caldre esperar al final. Marc manifesta aquest patiment amb una frase lacònica i contundent: “li va estranyar que no creguessin…” Tanmateix, el gran missatge –o advertència, també per a nosaltres– apunta al prejudicis. Creien que el coneixien des de sempre –i de fet era així– però això esdevé un obstacle per a entrar en la novetat que ve de Déu, tant és així que probablement van creure més en ell els qui no el coneixien. Segurament aquí va començar la seva itinerància: “anem a d’altres llocs, que aquesta és la meva missió” els hi  diu als deixebles en un altra fragment.

 

Els prejudicis ens podem jugar una “mala passada” en el nostre seguiment de Jesús. Sempre que pensem –conscient o inconscientment– “aquest fragment ja me’l sé” o “és més del mateix, és el que m’han explicat de sempre” d’alguna forma estem “barrant el pas” a la novetat de l’evangeli. De la mateixa manera que anem canviant en edat i experiència, també hauríem de ser capaços de anar madurant en la nostra fe i descobrint coses noves en el nostre seguiment de Jesús, especialment pel que fa a l’evangeli. En el moment en que ens sentim massa segurs en la nostra fe, que ens tanquem en les nostres seguretats –o que fem de la fe una seguretat– ja no estem tan “oberts” al que ve de Jesús, a les “mocions de l’Esperit” que també diu Sant Ignasi. Pau també s’hi refereix en les seves cartes: “no us sentiu massa segurs de vosaltres mateixos…” El camí passa sempre per la humilitat que, en aquest cas, ens pot deslliurar d’un cert “orgull religiós”. Com ens diu Sant Pau en la segona lectura d’avui: “només em gloriaré en les meves febleses” Els especialistes ens diuen que el diable al que es refereix Sant Pau ens està parlant d’una malaltia física, segurament visible externament. “En tens prou amb la meva gràcia”. Ell s’adona que no és el protagonista de la seva missió, que no s’ha de predicar a ell mateix –com si feien els fariseus– sinó que s’ha de descentrar d’ell mateix per predicar-lo a Ell. També en diu: “només em gloriaré en el Crist i crucificat”. Aquesta és l’actitud de Maria, de Josep i, sobretot, del mateix Jesús: el descentrament, encara més, l’abaixament. Jesús es fa servidor. Aquest “elogi de la feblesa” de Pau és totalment contrari al sentit general del nostre temps, on es privilegia la competitivitat, el ser els primers, el ser els més forts… És un pensament que també travessa tots els profetes.

 

Jesús sempre és el nostre referent. Els cristians el seguim a Ell i procurem reviure en nosaltres la seva persona i el seu Misteri, sempre nou, sempre il.luminador, per tal de poder dir també nosaltres als altres, com Jesús als deixebles de Joan: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector

Diumenge 1 de Juliol de 2018, XIII de durant l’any. Mc 5, 21-43
20180701 homicat

 

“Talita cum”, “noia aixeca’t”

 

Els trobaments personals amb Jesús que surten en els evangelis son molt significatius pels cristians. Per bé que Jesús s’adreça sovint a la gent, de tant en tant té encontres individuals, personals. Ací en tenim dos: la dona que pateix pèrdues de sang i la noia aparentment morta, la filla de Jaire. És important fixar-nos bé en aquests trobaments perquè ser cristià és precisament això: trobar-se amb Ell i seguir-lo.

 

La primera dona era impura. Perdre la sang suposava estar “quasi bé morta”. Segons els jueus la vida estava en la sang. Recordem que la doctrina de la pures-impuresa, imperant en temps de Jesús, condemnava pràcticament a la marginació al qui restava impur. Tocar un malalt –vegis els leprosos–, tocar un mort, entrar a la casa d’un pagà,… suposava esdevenir impur i per sempre! Jesús toca als malalts –i es deixa tocar, com en aquest cas–, toca als morts –la noia la donaven per morta–, entra a casa del pagans i pecadors… Jesús “se la juga” per ells i sovint denuncia la situació d’injustícia i marginació que produeix aquesta creença. Jesús no renya a la dona que el toca –segurament els fariseus ho hagueren fet o pitjor–, l’acull, la salva… I en curar-la ni tant sols li diu “vés, ja t’he curat” si no que apel.la, com sempre, a la seva fe: “La teva fe t’ha salvat”. La noia, en canvi, experimenta la vida nova que ve d’ell. Jesús li dóna la ma, li retorna la dignitat perduda: “aixeca’t” El gest de Jesús es profundament humà i, alhora, profundament salvífic. És la salvació que ve de Déu. Ens diuen els evangelis que Ell va venir a anunciar el Regne de Déu “amb signes i amb paraules”. Aquest son els signes. Com diu Jesús en l’episodi del cec de naixement: “el Fill de L’home ha vingut a salvar als qui estaven perduts, a retornar la vista als qui no hi veuen…”

 

Tant la dona com la noia queden profundament “tocades” en trobar-se amb Jesús. Trobar-se personalment amb Ell no deixa mai indiferent. Ja no tornarien a ser les mateixes. Tant una com l’altra es converteixen en apòstols –o millor, apòstolas–, esdevenen testimonis de resurrecció. Recordem un altra trobament personal de Jesús: el que té amb la samaritana. També resulta transformada i llavors va al seu poble i els anuncia el Messies i després el poble li diu: “ara ja no creiem pel que tu ens has dit. Ara n’hem fet experiència…” També ells han esdevingut cristians i apòstols. Tan uns com d’altres han sabut aprofitar l’ocasió i canviar. Tanmateix, no tothom es capaç de fer el mateix. Recordem el jove ric. Aquest no serà capaç de fer el pas perquè estava massa enganxat a les coses, hi havia posat el cor i no és capaç de seguir Jesús ni, evidentment, esdevenir apòstol. En canvi un altra personatge, Zaqueu, si fa el tomb: ”ara mateix retorno tot el que he pres i els restitueixo cinc vegades més…” I Jesús respon: “avui s’ha salvat aquesta casa”. Zaqueu també estava descartat com ho estaven els impurs: era un pecador… Jesús dóna oportunitat a tothom, no descarta, no exclou. Tota una novetat en el seu temps… i potser també en el nostre. Cal evitar les actituds excloents, a voltes present entre nosaltres, els cristians…

 

Aquests trobaments personals ens ensenyen coses molt importants: la sensibilitat, la compassió –és a dir, “patir amb el qui pateix”–, la transformació, la vida nova que ens ve per Jesús i, el més gran, el trobament amb Ell. Si sabem cercar-lo, si tenim necessitat de fer-ho, si ens identifiquem amb Ell –el seu estil, el seu tarannà–serem de debò els seus deixebles. Aquest és un camí que no s’esgota mai, sempre podem avançar una mica més. Per això, mai podem dir: “ja he arribat, ja ho sé tot, ja sóc bo o bona,…” Sempre hem de vigilar de no instal·lar-nos en la nostra fe, en les nostres celebracions. El cristià mai es port acomodar. Podríem caure en el mateix error des fariseus, que es creien autosuficients… Tenim molt camí per endavant fins assolir la plena identificació i poder dir com sant pau: “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi”. Alguns potser direu: “això és molt fort, apuntes molt alt”. Cert. La moral cristiana no és una moral de “anar fent” de “anar tirant”. És una moral de màxims.

 

Tanmateix, mentrestant, sempre podem convidar als altres a trobar-se amb Ell i fer-ho des de la nostra pròpia experiència de trobament i seguiment personals. Només així serem convincents. No ho serem des de la teoria o des de les coses apreses des de sempre, des de el costum o la tradició. I que puguem dir a la gent, com Jesús deia als deixebles de Joan: “veniu i ho veureu”

 

Xavier Moretó, rector