Homilia
20874
single,single-post,postid-20874,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

10 Feb Homilia

20190210_homicat

Dg 10 de Febrer de 2019, 5è diumenge de l’any. Lc 5, 1-11
“Ho deixaren tot i el seguiren…”

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de vocació i missió. De fet, una porta a l’altre. La vocació ens parla del do. El primer do és la fe. No creiem per un mèrit nostre, o per una capacitat o per una competència, una idea aquesta de molta actualitat. En un món tan competitiu com el nostre, on no es regala res, on tot sembla que depengui del nostre esforç, els cristians creiem, primer de tot, en el do rebut. La fe ens és donada per Déu, de forma gratuïta. Ara bé, ens toca a nosaltres fer-la créixer i madurar. El do rebut s’ha de cuidar…

La lectura de l’evangeli d’avui ens posa perfectament en situació. Els deixebles –ens diu Lluc– quedaren atònits davant aquella pesca. A l’acte de confiança de Pere –el que va al davant– de tirar les xarxes li segueix el signe i el signe dona peu a la rendició, a “abaixar barreres”: “se li tirà als genolls i li va dir: perdona’m perquè sóc un pecador” Allò els va canviar la vida i “ho deixaren tot i el seguiren”. Així és com Pere es lliura totalment. Això és típic de la vocació del qui es sent cridat: l’acceptació de la missió, encara que no s’acabi d’entendre, encara que les forces flaquegin. Qualsevol pescador sap que de dia els peixos no piquen. Es queden al fons del mar –o del llac– i la pesca no és possible. Però ells varen pescar de dia i en abundància. Darrera aquest signe hi ha molt més del que sembla. Els primers cristians –als qui va adreçat inicialment l’evangeli– ho deurien entendre perfectament. La barca és una imatge de l’església, la pesca és la seva tasca evangelitzadora i el missatge és molt clar: sense Ell no tenim res a fer! Quan només confiem en les nostres forces, fracassem. Per això el voluntarisme –tant típic del nostre món– no serveix de res. “Et faré pescador d’homes” li diu Jesús a Pere. Dir-li això a Pere és com dir-ho a tota l’Església… Enmig d’un món tan incrèdul hem de saber confiar. Ell ens va al davant. I res de complaença, res de acomodar-se. Com en diu Pau, hauríem d’estar “una mica intranquils”, especialment en veure tants que no viuen la fe, tot i estar batejats. Com ho podem fer per arribar-hi? Aquest és el neguit de l’apòstol i, ja posats, del profeta.

D’alguna forma, dins d’aquesta escena, ens hi hauríem de posar tots nosaltres. També nosaltres tenim una vocació –la d’apòstols–, també tenim una missió –la d’anunciar l’evangeli– i també ens sentim sovint poca cosa, com Isaïes en la 1a lectura. Apòstol vol dir “testimoni de resurrecció”. Com Pau a la 2º lectura també som fets apòstols perquè, igual que ell no va veure Jesús en vida, nosaltres en fem experiència com a ressuscitat, una experiència molt més gran. A voltes els cristians somiem en el que seria conèixer Jesús com ho feren els deixebles però l’experiència del ressuscitat és molt més. Aquesta és la força de Pau: “jo també sóc apòstol!” I tant. I de quina manera!

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari