Homilia
20590
single,single-post,postid-20590,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homilia

07 Oct Homilia

20181007_homicat

Diumenge 7 d’Octubre de 2018, XXVIIè de durant l’any. Mc 10, 2-16

“El que Déu ha unit l’home no ho pot separar”

L’evangeli d’aquest diumenge té dues parts ben diferenciades. En la primera Jesús ens parla del matrimoni i en la segona dels nens. Ambdues parts tenen una referència, més o menys directe, a Déu mateix. Jesús ens parla de Déu. Ell és “Déu amb nosaltres” direm dintre de poc per Advent.

Dir d’una manera tant directe que el matrimoni és indissoluble com ho fa Jesús sempre és polèmic. Ho va ser en el seu temps i també ho és en l’actualitat. La insistència de la pregunta que li fan a Jesús –tant dels fariseus per “enxampar-lo” com dels deixebles a part, demanant-ne explicacions “extres”– denota una certa incredulitat, fins i tot oposició, probablement per la poca acceptació social d’aleshores però que també podríem dir-ho d’ara… Val a dir que Jesús, en aital afirmació, apel.la als orígens –la creació: “al principi Déu creà home i dona…”, ja referit en la 1ª lectura–, però, en el fons ens està parlant no tant de la llei –referida a Moisès– com a Déu mateix, més encara, a l’amor de Déu. Aquest és el centre de la qüestió.

Estem en una societat que viu una mica d’esquenes a Déu, “com si Déu no hi fos”. L’home (i la dona) son el centre. Al mateix temps, aquest món nostre es caracteritza per un voluntarisme que s’ho menja tot, que només compta amb el propi esforç, que ja no necessita Déu… Se’ns ve a dir: “tot el que vulguis ho pots aconseguir amb el teu esforç, amb la teva capacitat…” Això ha arribat a les nostres relacions interpersonals i, entre elles, a les relacions de parella. Tants matrimonis que es separen i es divorcien! De ben segur que en coneixeu algun. Tantes parelles que es casen i duren tant poc! El fenomen és tan habitual que ja té nom: “matrimonis exprés”. La problemàtica és complexa. En el sínode de bisbes sobre la família que es va celebrar fa uns anys ja es va tractar amplament. Aleshores ja es va parlar de nous models de família: famílies que es separen i s’ajunten amb d’altres, monoparentals –cada cop més habituals–, fills compartits, separacions i divorcis i nous casaments, nul·litats… La solució no és gens fàcil. Hi ha casos en que, certament, és millor separar-se per evitar mals majors. Tanmateix aquest “no comptar amb Déu” tampoc ajuda gaire. I, precisament, aquí és on Jesús apunta: “al principi Déu creà home i dona, L’home deixa al pare i la mare per formar una nova família…” És com si ens digués: “Déu beneeix aquesta unió i l’acompanya, en Ell rau el seu origen i la seva continuïtat…” Això és més gran que totes les lleis i normes. És una invitació a la confiança. I aquí ve la segona part de l’evangeli: Jesús posa com exemple un nen. Segurament és un afegit però ens va “com anell al dit”. Qui visqui com un nen “veurà” Déu. Confien els nostres matrimonis en Déu quan tenen dificultats? Preguen? O només confien en les seves forces? Pel matrimoni les parelles es comprometen a viure el ser cristià en parella, a participar de l’obra creadora de Déu –el fills–, a testimoniar la seva fe en parella. “Ja no son dos si no un de sol…” Potser aquest compromís ja s’ha oblidat… Però quan no vius la teva fe, tot és més difícil…

Com a cristians, un cop més, no ens podem desentendre del que passa al nostre voltant. “Les alegries i les penes, les angoixes i les decepcions del nostre món també son les nostres” ens diu el Vaticà II. Potser podríem comunicar una mica de la nostra esperança a les parelles que tenen dificultats o que estan a punt de trencar i recordar-los: no esteu sols. Déu és amb vosaltres, en totes les situacions de la vida.

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari