Homicat
20905
single,single-post,postid-20905,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

24 Feb Homicat

20190224_homicat

Dg 24 de Febrer de 2019, 7è diumenge de l’any. Lc 6, 27-38
“Sigueu compassius com ho és el vostre Pare…”

L’evangeli d’avui és molt significatiu del nostre “ser” cristià. Perquè ser cristià es reproduir en nosaltres l’estil de vida, el “tarannà” de Jesús. Tanmateix no es tracta d’imitar-lo. És quelcom molt més profund, molt més vital. Com diu Sant Pau “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi…” Déu nidó! Avui l’evangelista Lluc ens diu, d’una forma resumida, de què va això de ser cristià: ser compassius, perdonar, no criticar, no jutjar, parar la galta, fer el bé i fer-ho sense esperar res a canvi… Déu nidó també!

Aquests son valors i actituds que sovint xoquen amb el nostre món, amb la nostra societat, a voltes tan individualista i comercial. D’una o altra forma, en el nostre món “floten”unes actituds molt característiques: si ajudes algú després t’ho cobres; si algú et fa mal, t’hi tornes –sovint entès com un signe d’autodefensa–; si malparles de l’altra no té importància si et fa sentir millor… El cristià intenta fer el bé. En té prou amb adonar-se del benefici que suposa per a la persona a la que s’ajuda. No busca el seu benefici. Això té una gran importància en les comunitats cristianes. El voluntariat que fem a les parròquies no pot fer-se pensant en el benefici obtingut. És evident que produeix un goig però aquest no és l’objectiu fonamental. El primer és cercar el bé de la persona a la que s’ajuda i, evidentment, la persona ha d’estar bé per poder ajudar.

El criteri fonamental de tot plegat només és un: la misericòrdia. En aquest sentit, podríem recordar un dels capítols fonamentals dels evangelis: la paràbola del fill pròdig o del pare que perdona. Alguns estudiosos dels evangelis diuen que aquesta paràbola n’és el centre. És com el punt culminant, el cimal dels evangelis. El pare de la paràbola ens parla de Déu. És aquest pare que cada dia surt al porxo de casa per veure si torna el fill, i quan el veu li surt a l’encontre i li munta una festa. No el renya, no el castiga. Ho podia haver fet. Nosaltres potser ho haguérem fet. Ell no. També és significativa l’actitud el fill gran. El fill gran té raó. Ell sempre s’ha portat bé però no es capaç d’anar més enllà. No pot entrar en la dinàmica de compassió i misericòrdia del Pare. Té el cor endurit… Com deia Frére Roger, el fundador de Taizé: “Déu només pot estimar…”

En el fons les actituds violentes –tan físiques com verbals–, les crítiques i els judicis, l’ajut interessat, la manca de perdó, també ens endureixen el cor. I és que és molt més humà ajudar i fer el bé que no fer-lo. És molt més propi de la persona humana. El missatge cristià és profundament humà i, ben viscut, ens fa més feliços. “Fa més feliç donar que rebre”, una frase que el mateix Lluc posa en boca de Jesús en la segona part del seu evangeli, els Fets dels Apòstols. Per això al seu evangeli se’l coneix com l’evangeli de la misericòrdia.

 

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari