Homicat
21345
single,single-post,postid-21345,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

12 Ene Homicat

202001012 Homicat Sant Ignasi de Loiola

Dg 12 de Gener de 2020, Festa del Baptisme de Jesús. Mc 3, 13-17
“Aquest és el meu fill estimat. Escolteu-lo”

Celebrem avui la festa del baptisme de Jesús. Aquesta festa marca el final del temps de Nadal i el començament d’un nou temps litúrgic, l’anomena’t temps ordinari. A partir d’avui i fins a la quaresma anirem contemplant la vida i el missatge de Jesús. Precisament, després del baptisme –i d’anar al desert on va ser temptat– Jesús comença a parlar: “el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos!”. Però el més sorprenent és que els primers en escoltar-lo no son els poderosos del seu temps sinó els pobres. En arribar al Sermó de la Muntanya –per a alguns els centre del seu missatge– Jesús anirà una mica més lluny: a aquests pobres els dirà benaurats…

El baptisme va ser una manifestació, una nova epifania. Déu és revela a la humanitat, s’hi torna a comunicar –els cels que s’obren– i diu qui és Jesús. “Aquest és el meu fill”. Jesús és el que esperaven –el messies esperat– però amb uns trets molt característics. Ell és el messies sofrent, el Servent de Jahvè d’Isaïes. Precisament la 1ª lectura ens posa en situació. Ell és el servent que dona la vida. Aquesta semblança d’Isaïes, la del Servent de Jahvè, és una figura misteriosa però que ens evoca directament a Jesús. Segurament Isaïes no tenia en ment la imatge de Jesús. Probablement es referia a tot un poble. Però l’església hi ha vist una prefiguració de Jesús, sobretot pel que fa a la passió. Per això ho llegim en els dies més cabdals de Setmana Santa. Avui el text ens diu coses molt significatives, que podem aplicar també a Jesús. “Porta el dret a les nacions”…”no crida ni alça la veu”…“no trenca la canya que s’esberla”…”no apaga la flama del ble que vacil·la”. Son elements importants perquè ens parlen directament del seu estil, del seu tarannà, de la seva manera de ser. I si ser cristià és fer com Ell poden esdevenir un factor de discerniment i, si s’escau, de conversió. Un sant de la nostra terra, Sant Enric d’Ossó, diu en un dels seus escrits que ser cristià es tenir els seus mateixos gestos, les seves paraules, la seva mirada, la seva manera de tractar a la gent. La conseqüència és clara: si no tenim el seu estil, la seva manera de fer, el seu estil d’obrar potser no hem entès què vol dir ser cristià… La intol.leracia, la duresa, la violència –física o verbal–, no son cristianes. No estan en la línia de Jesús, aquest Jesús que és dona, que es compadeix, que perdona, que defensa al pobre i al qui pateix injustícia, que accepta i dialoga, que no descarta ningú.

Ara que votem amb tanta freqüència –i que segurament tornarem a fer aviat– ens pot ser molt útil de recordar aquesta manera de fer de Jesús i veure si els polítics i les forces que representen s’avenen amb aquest estil. Perquè el racisme, la xenofòbia, l’insult, el menyspreu de l’altra –àdhuc d’un discapacitat–, la intol.lerancia amb el que no pensa igual, no acollir, no acceptar,… no és cristià, per molt que és ventin de ser-ho, per moltes processons religioses que es vagi. Els qui no viuen l’estil de Jesús i fan el contrari no son cristians, per molt que se’n diguin. Tinguem-ho clar.

Xavier Moretó, rector

Sense comentaris

Escriu el teu comentari