Homicat
20836
single,single-post,postid-20836,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

20 Ene Homicat

20190120_homicat

“Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en Ell…”

Seguim en aquest segon diumenge de durant l’any contemplant l’acció de Jesús. Jesús que –com ens diuen els evangelis– manifesta el Regne de Déu amb signes i amb paraules. Avui contemplem un signe important, el de les noces de Canà: Jesús converteix l’aigua en vi. És un signe important, si més no per a l’evangelista Joan. L’evangeli de Joan, ja ho sabem, és el més teològic, el que té més profunditat en el missatge dels quatre evangelis. Podríem dir que –en llenguatge futbolístic– Joan és “desmarca” respecte als altres evangelis, els sinòptics. Sense anar més lluny, aquesta escena de Canà només la té ell, és un relat exclusiu de Joan. Els altres no el tenen. Igualment, de forma programàtica, la posa al inici del seu evangeli, com dient-nos –com també fa amb el seu pròleg–: “aquesta és la clau de lectura del meu evangeli”, en aquest cas, de l’acció i la predicació de Jesús. És un fragment ple de símbols. Per tant la millor actitud no és quedar-nos amb la imatge –la pel·lícula dels fets, per entendre’ns– si no anar una mica més enllà. Aquest és un aspecte que sempre hem de vigilar. Nosaltres, en tant que fills d’una cultura de la imatge, tendim a imaginar-nos-ho tot com si fos una pel·lícula. Els evangelis –ni per extensió, tota la Bíblia– son cap pel·lícula!

Efectivament, aquest fragment està ple de signes que ens estan anunciant quelcom  que va més enllà de l’escena: l’aigua que es torna en vi, “l’hora” de Joan, el canvi d’actitud dels deixebles, el banquet de noces, referit també en la 1ª lectura d’Isaïes… Certament, l’aigua que Jesús converteix en vi no era qualsevol aigua. Era la que els jueus usaven per les seves ablacions rituals! Com segurament recordeu de la polèmica que Jesús té amb els fariseus, els jueus ho rentaven tot abans i després del culte i no per raons higièniques sinó rituals, és a dir, que tenien a veure amb el culte religiós. En la discussió que Jesús té amb els fariseus els hi retreu que estan més pendents de aquestes normes cultuals –referents a la purificació de les coses– que de l’ajut als altres… Doncs bé, vet aquí que Jesús els deixa sense aigua! Un autèntic escàndol! És el nou culte. Amb Jesús comença un temps nou. Tot lo anterior queda antiquat, desfasat, superat…

Pel que fa a “l’hora” que Jesús li diu a sa mare (“no ha arribat la meva hora”) és un altra exclusivitat de Joan. “L’hora”, que surt repetidament al llarg del seu evangeli, és el moment de la seva mort i resurrecció. Podríem dir que Maria “avança” aquesta hora. És, un altra cop, la novetat. La Pasqua és el que marca la vida nova dels seguidors de Jesús. Com ens diu Sant Pau, “ja vivim com a ressuscitats!”. La Pasqua també és el que ajuda a “entendre” als seus deixebles. De fet, els evangelis son escrits a la llum pasqual. Podríem dir que els deixebles, mentre vivien amb Jesús, no entenien gaire cosa. Va ser després, quan el varen reconèixer viu enmig d’ells, que varen “repassar i entendre”…

Un altra detall significatiu és que Joan digui que “a partir de llavors els deixebles cregueren en ell”. És el moment de la fe. Podríem dir que fins aleshores el seguien com qui segueix un leader. Però els cristians –i els deixebles– no seguim Jesús com qui segueix un leader. Nosaltres seguim una persona, Jesús, viu enmig nostre. De nou la resurrecció. És el seguiment de fe el que ens marca. Tot un programa per entendre els signes i les paraules de Jesús…

 

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari