Homicat 5 juliol 2020
21895
single,single-post,postid-21895,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat 5 juliol 2020

05 Jul Homicat 5 juliol 2020

20200705 Homicat Sant Ignasi de Loiola

Diumenge 5 de Juliol de 2020, 14è del temps ordinari. Mt 11, 25-30
“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats..”

Hi ha frases de l’evangeli que ens hauríem de saber de memòria. Així, per molt saber-les i fer-nos-les nostres, ens sortirien quasi sense voler… Aquesta n’és una: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor…” Una frase de l’evangeli d’avui que neix de la pregària. Jesús dona gràcies al Pare per què s’ha revelat als pobres i als senzills. En el seu procés de discerniment –que Jesús, no ho oblidem, també va haver de fer– s’adona que, contràriament al que la lògica humana podria suposar, Déu tria abans als pobres que als poderosos per manifestar-se. Paradoxalment, son els més receptius, els més oberts a escoltar la bona notícia de Jesús. Seran les riqueses –tan materials com intel·lectuals– un obstacle per creure? Sembla ser que sí, que ho poden ser… I Jesús, en acabar la seva pregària de gràcies, convida als mateixos que l’estan escoltant: “veniu a mi…” Amb aquesta frase Jesús ens remet directament a la misericòrdia de Déu. Déu té –si se’m permet la expressió– una certa “debilitat” pels pobres i els febles d’aquest món. Com deia Frère Roger de Taizé: “Déu només pot estimar”

Aquesta frase és d’una gran actualitat. Vivim un temps de patiment i desencís, en molts casos d’autèntica angoixa. Totes les persones que no han pogut acompanyar als seus familiars en el moment de la mort –i que ara venen a la parròquia per celebrar funeral i enterrament alhora–, tots els qui s’han quedat sense treball i ara amb prous feines tenen per viure,  totes les persones grans que pateixen per la seva salut… A tots ells i elles Jesús els diu: “veniu a mi…” De nosaltres depèn que aquesta frase tingui ressò, tant en ambients creients com no creients. Si en fem experiència sabrem transmitir-ho. Una experiència vital. Justament això és el que sobtava a la gent de Jesús. No parlava de memòria. No citava coses apreses com feien els fariseus. Ell parlava directament de Déu. Això captava l’atenció dels qui l’escoltaven. I tot fruit de la pregària…

Karl Rahner –un dels teòlegs més influents del segle passat, que va participar en el Concili Vaticà II– va dir un altra frase memorable, una d’aquelles que també fora bo que sabéssim: “el cristià del segle XX –o XXI, ja posats– serà místic o no serà…” Només que poguéssim transmetre la importància de la pregària, sobretot quan s’esdevenen dificultats que semblen insalvables, ja estaríem complint. Només cal demanar en la pregària. No estem sols. No comptem només amb les nostres forces. Déu és amb nosaltres.

Xavier Moretó, rector.

1Comentari
  • Guillermo Lázaro
    Publicat 15:21h, 07 julio Responder

    Si Jesús hubiera venido a predicar sólo una doctrina, verdaderamente sorprendería que le siguieran y acogieran las gentes sencillas e ignorantes .
    Pero precisamente lo que ocurrió indica que su predicación buscaba el cambio de los corazones más que de las ideas. Comprender el amor al prójimo, la compasión, la llegada de un reinado de amor y de justicia, habla de sonar mejor en los oídos de los pobres que en el de los ricos y de los entendidos.
    No despreció por ello la inteligencia, el don que hace único al hombre entre los seres del universo. Y cuando tropezó con alguien que podía entenderle, como Nicodemo,le habló en términos que suponían un reto para su entendimiento (y el nuestro). Y en su diálogo con la samaritana, junto al pozo,(! que buen simbolismo ¡) su voz se remontó a alturas que dejaron sin voz a la pobre mujer , y que solo con el estudio. podemos intentar comprender.
    Estudiar el mensaje de Jesús, no nos salvará, pero ayudará a nuestra fe. Ya de San Anselmo sabemos lo de » fides quaerens intellectum», y Santo Tomás lo perfeccionó con su doble afirmación,»creer para entender y entender para creer»(que también en latín suena mejor en los oídos de los que tenemos una edad)..

    Por lo que respecta al final de la homilía, solo se puede hablar desde la experiencia personal. La oración nos hace sentirnos acompañados. No estamos solos. Y después notamos que podemos soportar mejor los achaques y padecimientos físicos, y las incertidumbres del tiempo que vivimos. Pero en honor a la verdad, no siempre es
    así. Se pasan días de sequedad, días en que, como dicen los santos, se nos niega la consolación. Incluso en esos días sabemos que estamos en el buen camino, junto a Jesús que nos precedió en ese sentimiento de soledad y de abandono de Dios.
    G.L

Escriu el teu comentari