Homicat
21236
single,single-post,postid-21236,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-7.7,wpb-js-composer js-comp-ver-4.10,vc_responsive
 

Homicat

27 Oct Homicat

20191027

27 d’Octubre de 2019, Diumenge XXX del temps ordinari, Lc 18, 9-14
“Aquest tornarà perdonat a casa seva i l’altra no…”

L’evangeli d’avui ens torna a plantejar una contraposició. Jesús ho fa sovint per mostrar-nos la importància d’alguna idea o concepte especial. El diumenge passat ja en varem escoltar una de molt clara. El leprós que torna per donar gràcies –que era samarità, un “descartat”– i els altres nou –jueus– que no necessiten agrair res perquè en certa manera “ja els hi corresponia ser curats”. Avui Jesús torna a “reblar el clau” en el mateix sentit: el qui és creu bo i el que no bossa ni aixecar els ulls al cel per pregar. De fet Lluc ho diu clarament: Jesús els hi dedica la paràbola a uns que es creuen més justos que els altres…

La contraposició entre els dos personatges de la paràbola és clara, encara més, és escandalosa. El marc és la pregària. Tots dos, un fariseu i un publicà preguen, un al costat de l’altre, en el Temple. El fariseu prega però, de fet, no li cal pregar. Ja es té a ell mateix. Com Jesús diu dels qui preguen per ser ben vistos “ja té la seva recompensa”. Podríem dir que, en realitat, no li cal Déu. És té a ell mateix… És bon complidor: prega, dejuna, paga el delme i –el que és més important– no és com el que té al seu costat. Aquí hi ha la clau. Darrera aquesta afirmació tan dura (“no soc com aquest”) hi ha el judici, la superioritat, l’orgull, aspectes que Jesús sovint denuncia en l’evangeli. El fariseu és el pur, es sent perfecte i, pitjor encara, millor que els altres. En canvi el publicà té una actitud totalment oposada. Era un cobrador d’impostos. Tothom el tenia per un lladre i, certament ho era. Els cobradors d’impostos cobraven pels romans però una part se la quedaven per a ells i tots ho sabien. S’enriquien a costa dels més pobres. Per això va ser tan significatiu que Mateu –que també era publicà– decidís restituir la meitat dels seu béns i “set vegades més” als pobres quan va conèixer Jesús… Per tant el publicà era “un pecador”, sense possibilitat de salvació. No hi havia res a fer. Estava condemnat i, per tant, era millor no relacionar-se amb ell. Per això el fariseu el menysprea… però Jesús es fixa –i fa que tots ens fixem– en ell. “Aquest tornà perdonat a casa seva i l’altra no…” Per què? Per la seva actitud, per la humilitat, per l’obertura, per saber-se presentar davant Déu tal com és, amb la seva realitat. Com deia Teresa de Jesús, amb la seva veritat.

De nou Jesús lloa l’autenticitat, la senzillesa, la humilitat en contra de l’orgull, l’autosuficiència, la superioritat, el judici excloent, la duresa de cor… Un missatge directe, segurament adreçat a una comunitat, la de Lluc, que té membres que es creuen millors i que menystenen als altres… Aquesta és l’actitud més adient per adreçar-se a Déu però, de fet, és de les més importants per viure el Regne en nosaltres perquè “el qui s’enaltirà serà humiliat i el que s’humiliarà serà enaltit…”

Xavier Moretó, rector

 

 

 

Sense comentaris

Escriu el teu comentari